Les Grans Planes (també conegudes originàriament com a "The Plains") són una àmplia extensió de terres planes, en gran part cobertes amb praderies, estepes i zones de pastures, situades als Estats Units i el Canadà. Són entre l'oest dels prats d'herbes altes vora del riu Misisipi als Estats Units i l'est de les muntanyes Rocoses que voregen els Estats Units i el Canadà. El seus espais comprenen:
La totalitat de Kansas, Nebraska, Dakota del Nord i Dakota del Sud Parts de Colorado, Montana, Nou Mèxic, Oklahoma, Texas i Wyoming Les àrees del sud d'Alberta, Saskatchewan i Manitoba
La regió és coneguda per la ramaderia extensiva i l'agricultura de secà. La part canadenca de les Grans Planes es coneix com les praderies canadenques. Cobreix gran part d'Alberta i del sud de Saskatchewan, i una banda estreta del sud del Manitoba.
Ús miniatura|Les Grans Planes a prop d'una comunitat agrícola al centre de Kansas El terme Grans Planes s'utilitza als Estats Units per a descriure una subsecció de la divisió fisiogràfica, encara més vasta, de les planes interiors, que comprenen bona part de l'interior de l'Amèrica del Nord. També es coneix com a regió de la geografia humana, referida a les Planes Índies o als "Estats de les Planes".
A Canadà, el terme rarament s'utilitza. El Natural Resource Canadà, com a departament governamental responsable de la seva cartografia oficial, tracta les planes interiors com una unitat formada per diversos altiplans i àrees relacionades. No hi ha cap regió denominada "Grans Planes" al The Atlas of Canadà.Atlas.nrcan.gc.ca En termes de geografia humana, el terme praderia s'utilitza més sovint al Canadà, i la regió es coneix com a Praderies canadenques o simplement "Les Praderies".
El North American Envionmental Atlas, produït per la Comission for Environmental Cooperation, una agència NAFTA integrada per les agències geogràfiques dels governs mexicà, americà i canadenc, utilitza el terme "Grans Planes" com a ecoregió, sinònima de praderies i pastures predominants, en lloc d'una regió fisiogràfica definida per la topografia.Commission for Environmental Cooperation. North American Environmental Atlas (archive) Aquesta ecoregió inclou cinc subregions: praderies temperades, praderies semiàrides del centre-oest, praderies semiàrides del sud-central, planes costaneres de Louisiana i Texas, i la plana semiàrida de Tamaulipas-Texas, que es superposen o s'expandeixen sobre altres denominacions similars.
Extensió miniatura|Les Grans Planes abans que les herbes natives fossin llaurades, Comtat de Haskell, Kansas, 1897, mostrant a un home assegut darrere d'una depressió coneguda com buffalo wallow La regió té uns 800 km de l'est a l'oest i uns 3.200 km de nord a sud. Gran part del seu espai va acollir ramats de bisons americans fins que van ser caçats, prop de la seva extinció, durant la meitat/finals del . Té una superfície aproximada de 1.300.000 km². La visió actual en relació amb els límits geogràfics de les Grans Planes es mostra en el mapa del Center for Great Plains Studies, de la Universitat de Nebraska-Lincoln.
El terme "Grans Planes", que cobreix la regió compresa entre l'oest del Meridià 96 a l'oest i l'est de les muntanyes Rocoses, no s'utilitzava generalment abans de principis del . L'estudi de Nevin Fenneman 1916, Physiographic Subdivision of the United States va fer que el terme "Grans Planes" fos més utilitzat. Abans, la regió era habitualment coneguda com a "Altes Planes", a diferència de les planes inferiors de la praderies dels estats de Oest Mitjà. Avui s'utilitza el terme " planes altes " com una subregió d'aquest espai americà.
Geografia Les Grans Planes són la porció més occidental de les vastes planes interiors nord-americanes, que s'estenen a l'est fins a l'Altiplà dels Apalatxes. El Servei Geològic dels Estats Units divideix les Grans Planes dels Estats Units en deu subdivisions fisiogràfiques:
Meseta de Missouri o altiplà de Missouri (que també s'estén al Canadà), glacial - a l'est de Dakota del Sud, al nord i l'est de Dakota del Nord i al nord-est de Montana; Meseta de Missouri, no glacial, des de l'oest de Dakota del Sud, al nord-est de Wyoming, al sud-oest de Dakota del Nord i al sud-est de Montana; Black Hills - oest de Dakota del Sud; Altes Planes - sud-est de Wyoming, sud-oest de Dakota del Sud, oest de Nebraska (incloses les Sand Hills), est de Colorado, oest de Kansas, oest d'Oklahoma, est de Nou Mèxic i nord-oest de Texas (inclosos Llano Estacado i Mango de Texas); Plains Border - el centre de Kansas i el nord d'Oklahoma (inclosos els Flint, Red and Smoky Hills); Colorado Piedmont - est de Colorado; Secció de Raton - nord-est de Nou Mèxic; Vall del Riu Pecos - est de Nou Mèxic; Meseta Edwards - sud del centre de Texas; i Secció de Texas Central - Texas central.
Les Grans Planes consisteixen en un ampli tram de país sustentat per estrats gairebé horitzontals que s'estén del meridià 97 a l'oest fins a la base de les muntanyes Rocoses, en una distància que compren dels 480 a 800 km. El seu espai compren els límits del nord de la frontera mexicana fins a Canadà. L'altitud de les planes augmenta gradualment des dels 370 m. a l'est fins a 1800 m. prop de les muntanyes, amb un relleu local generalment petit. El clima semiàrid no permet el creixement dels arbres i obre una visibilitat de gran abast.
Les planes no són una unitat senzilla. Són d'estructura diversa i amb estrats discontinus produïts pel desenvolupament erosiu. De vegades són interromputs per buttes (turons) i cingles. Sovint queden trencats per valls. Tot i així, hi predomina una superfície àmplament extensa, de relleu moderat, que fa que rebi el nom de Grans Planes.
El límit occidental de les planes sol estar ben definit per la pujada brusca de les muntanyes. El límit oriental és més climàtic que topogràfic. La línia de pluja anual de 20 polzades, tendeix cap al nord-est, vora del meridià 97. Si s'ha de traçar un límit, on la natura només presenta una transició gradual, es pot prendre aquesta línia de pluja per dividir les planes més seques de les praderies més humides. Les planes es poden descriure en les seccions nord, inter mitja, central i sud, en relació amb certs trets peculiars.
Grans planes del nord miniatura|La Vall del Riu Missouri, al centre de Dakota del Nord, a prop de Stanton, ND |esquerra La secció nord de les Grans Planes, al nord del Paral·lel 44 °nord, inclou l'est de Montana, el nord-est del Wyoming, la major part del nord i del sud de Dakota, i les praderies canadenques. Es tracta d'un peneplà amb una dissecció moderada.
Aquestes planes son dels millors exemples en la seva categoria. Els estrats són del Cretaci o terciari primerenc, gairebé horitzontals. La superfície es mostra com una plana de degradació amb una pujada gradual que arriba a barrancs irregulars amb un estrat resistent. També hi ha capes de lava, meses i formes de dics crestats que de forma ocasional, superen el nivell general de mes de 150 m. i demostren l'erosió generalitzada de les planes circumdants. Tots aquests relleus són més abundants cap a les muntanyes del centre de Montana. El peneplà ja no es troba en el cicle de l'erosió que va ser testimoni de la seva producció. Sembla que va patir una pujada regional o un augment de l'elevació, ja que la part superior del riu Missouri i els seus afluents ja no flueixen a la superfície de la plana, sinó a valls ben obertes, centenars de peus per sota del nivell general. Una excepció significativa de la regla de les valls madures es produeix, però, en el cas del Missouri. El riu més gran dels Estats Units, es veu trencat per diverses caigudes sobre pedres de sorra dura en uns 80 km. est de les muntanyes. Aquesta característica peculiar s'explica com a resultat del desplaçament del riu des d'una vall preglacial que es classifica millor com a glacera continental del Plistocè. Aquí, el substrat de gel va estendre les planes de les terres altes canadenques, moderadament elevades situades al nord-est, en lloc de les muntanyes molt més altes properes a l'oest. L'altitud actual de les planes properes a la base de muntanya és de 1.200 m.
Les planes del nord estan interrompudes per diverses petites zones de muntanya. Les Black Hills, principalment a l'oest de Dakota del Sud, són el grup més gran. S'alcen com una gran illa del mar, ocupant una superfície ovalada d'uns 160 km al nord-sud,i 80 km a l'est-oest. Al Black Elk Peak, aconsegueixen una altitud de 2.199 m. i tenen un relleu efectiu sobre les planes de 910 m. Aquesta massa de muntanya és d'estructura plana, de cúpula, amb una bona dissecció radiant als corrents adjacents. Els estrats superiors més febles han estat erosionats fins al nivell de les planes, on les seves vores revoltades es trunquen de forma uniforme. Els següents estrats més durs han estat prou erosionats per revelar el nucli de les roques ígnies, cristal·lines, ígnies i metamòrfiques subjacents, aproximadament la a meitat de la zona mes alta.
Grans planes intermèdies miniatura|Capes d'època del Miocè sota les capes posteriors del Plistocè i Holocè (Monument Nacional de les Capes Fossilíferes d'Agate), Nebraska A la secció intermèdia de les Planes, se situa entre el Paral·lel 44 °nord i el Paral·lel 42 ° nord, incloent el sud de Dakota del Sud i el nord de Nebraska. Es caracteritza per una erosió d'alguns dels seus espais. Coneguda com a Badlands, és una forma minuciosament disseccionada amb un relleu d'uns pocs centenars de metres. Això es deu a diverses causes:
el clima sec, que impedeix el creixement de prats herbacis la textura fina dels estrats terciaris als districtes de Badland cada petit recorregut, en moments de pluja, esculpeix la seva petita vall.
Grans Planes Centrals esquerra|miniatura|Les Altes Planes de Kansas, també conegudes per Smokey Hills, a prop de Nicodemus, Kansas La secció central de les Grans Planes, situada entre les Paral·lel 42 °nord i Paral·lel 36 °nord, ocupa l'est de Colorado i l'oest de Kansas. Es tracta de forma majoritària, d'una plana fluvial dissecada. Aquesta secció es va cobrir amb una part de plana de grava i sorra inclinada suaument que s'havia estès per una àmplia zona denudada com a dipòsit a peu de muntanya pels rius que baixaven de les parts superiors. Des de llavors, ha estat més o menys disseccionada per l'erosió de les valls. La secció central de les planes presenta un marcat contrast amb la secció nord. La secció nord deu la seva suavitat a l'eliminació de les graves i sorres locals d'una superfície anteriorment desigual per l'acció de la degradació dels rius i dels seus afluents. Mentre que la secció sud deu la seva suavitat a la deposició de grava i sorres, importades sobre una superfície anteriorment desigual, per l'acció d'agradació dels rius i els seus distribuïdors sortints. Les dues seccions també s'assemblen en què les zones mes altes residuals sobrepassen el peneplà de la secció nord, mentre que la plana fluvial de la secció central soterra completament el relleu preexistent. Excepcionalment, al sud-oest, a prop de les muntanyes del sud de Colorado, algunes meses amb capes de lava (Mesa de Maya, Raton Mesa) es troben a diversos milers de metres per sobre del nivell de la plana general. Així, testimonien l'erosió generalitzada d'aquesta regió abans de procés d'agradació.
Grans planes del sud miniatura|Vista del llac Lawtonka, aerogeneradors i planes des de dalt del Mount Scott (Oklahoma).