miniatura|Mapa insular de les Illes Balears Les illes Balears són un arxipèlag de la Mediterrània occidental, situat a l'est del País Valencià, al sud de Catalunya i el Golf de Lleó, a l'oest de Sardenya i al nord de l'Atles Tell (Magreb), actualment són una comunitat autònoma d'Espanya.
El nom de les Illes Balears prové del grec Βαλλιαρεῖς (Bal·liaris), nom amb el qual eren conegudes des de l'antiguitat clàssica. Els autors grecs i romans derivaven el nom del poble de la seva habilitat com a llançadors (baleareis, βαλεαρεῖς, de ballo, βάλλω), encara que Estrabó considerava que l'origen del nom era fenici. De fet, l'arrel bal- té un origen fenici; potser les illes foren consagrades al déu Baal; la similitud amb l'arrel grec ΒΑΛ (en βάλλω), i l'ocupació de les persones, podrien ser el fonament de l'assimilació d'aquesta designació al grec. Que el seu origen no sigui grec, s'ha inferit del fet que el nom grec més comú per a les illes no és βαλεαρεῖς, ans Γυμνησίαι (Gymnesiae) per referir-se a les illes de Menorca i Mallorca. En canvi, cartaginesos i romans van preferir la denominació de Balears per a Menorca i Mallorca. Eivissa i Formentera van ser anomenades per tots Pitiüses.
Malgrat que durant força temps s'ha pensat que «Balears» provindria del grec bal·lin, que vol dir 'llançar', darrerament s'ha canviat de parer i sembla descartat l'origen hel·lènic. L'origen llavors no seria grec sinó púnic. Provindria del plural ba’ lé yaroh. El substantiu ba’ lé vol dir 'els que exercitaven l'ofici de' i actua de subjecte del verb yaroh que significa 'llançar pedres'. Amb tot, el significat final seria quelcom així com 'els mestres del llançament'. I aquests mestres del llançament no són altres que els foners de les illes. Així doncs Balears vol dir 'foners'.ALCOVER, A. M.; MOLL, F. B. Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll, 1993. Tom 2, p347
Autors clàssics com Plini el Vell, Estrabó o Diodor de Sicília n'han parlat molt. Però és la narració de Licofront de Calcis, en el seu poema hermètic Alexandra (versos 633-641), quan parla dels fugitius de la guerra de Troia que arribaren a les Balears, que ell anomena Gimnèsies, on es dona aquesta descripció:
Aquesta fama i possiblement també un excés de població en les darreries de l'època talaiòtica va fer que molts d'aquests foners illencs acabessin nodrint els exèrcits cartaginès i més tard romà. La primera menció expressa dels balears en l'exèrcit cartaginès (en lluita amb els grecs de Sicília) la fa Diodor de Sicília (XIII, 80), referint-se al 406 aC. Sembla que el costum d'utilitzar la fona a les illes no es va deixar entre la gent del camp fins ben entrat el . De fet, l'anomenaven «bassetja», mot d'origen incert, però possiblement preromà, és a dir, contemporani dels foners que van donar nom a les Balears. A Menorca, segons expliquen Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll i Casasnovas, existia la tradició fins a no fa gaire que, per entrar en el gremi dels bassetgers, l'aspirant havia d'encertar amb la pedra de la fona i sense errar cap tir els 9 barrerons d'una barrera o bé els 8 espais buits entre barra i barra (Camps, 1921).
Els primers poblaments miniatura|Talaiot de l'assentament talaiòtic de Capocorb Vell, Mallorca. Fins fa poc, els historiadors tenien la hipòtesi que Eivissa va ser poblada per pobles procedents de la península Ibèrica en el cinquè mil·lenni abans de Crist.
Entre el 3000 i el 1300 aC, petites col·lectivitats organitzades al voltant de l'agricultura i la ramaderia van habitar l'arxipèlag. És l'època dels sepulcres megalítics i els rituals religiosos en túmuls mortuoris formats per pedres gegantines. A finals d'aquest període comencen a sorgir les navetes, unes edificacions en forma de nau invertida destinades a fins funeraris, tot i que a Mallorca, les anomenades navetiformes servien d'habitació. La més famosa naveta és la Naveta des Tudons, a l'illa de Menorca.
Adscripció lingüística Pel que fa a l'adscripció lingüística i l'origen ètnic dels seus pobladors, les dades que permetrien treure'n conclusions són escassíssimes i es limiten a un petit corpus de topònims i antropònims que, al seu torn, és molt insegur, perquè no és possible de tenir la certesa que un topònim és, efectivament, preromà i no pas una aportació posterior, o que un antropònim és indígena, i no pas portat de colons o, simplement, adoptat pels indígenes per moda (fenomen antroponímic ben comú).
Pel que fa als antropònims, després molts treballs i propostes, hom ha identificat cinc antropònims que són raonablement autòctons: Icesta, Isaptu, Paditu i Cudiniu a Mallorca i Aetara a Menorca; la manca d'antroponímia preromana a Eivissa s'explicaria per la colonització fenícia, mentre que per la manca d'antroponímia fenícia hom pensa en possibles llatinitzacions de noms púnics.
Pel que fa a la toponímia, el corpus és força més extens però també molt més insegur, car en general es tracta de topònims documentats a partir de la conquesta catalana el i que és dubtós que no siguin de l'àrab o del romanç prejaumí. Hom sol esmentar Alaior, Alaró, Escorca o tots els acabats en el sufix àton -er (): Bóquer (documentat en època romana com a Bocchorum), Búger, Cúber, Míner, Síller i Sóller.
Finalment, hom té tres testimonis directes d'autors antics sobre el lèxic dels pobladors balears: argistinum ( 'calabruix'), documentat pel bisbe Sever de Menorca ( dC);Sever de Menorca, Circular X 13.El text té la variant abgistinum, que bé podria ser la correcta: laurices ('conillons', 'cries de conill'), documentat per Plini el Vell ( dC);Plini, Naturalis Historia VIII 217 . i vipiones ( 'grua petita'), també documentat per Plini.Plini, Naturalis Historia X 135 . Cal tenir en compte que no hi ha cap prova que cap d'aquests tres mots sigui d'origen preromà balear, car es podria tractar de llatí dialectal o de manlleus (i també poden estar corromputs per errors de transmissió textual). De fet, el mateix laurices sembla que s'ha de relacionar amb el mot català lloriguera, amb possibles cognats a tota la Romània; atesa la improbabilitat que un mot panromànic tengui el seu origen en la llengua preromana de les Balears, hom pensa que més aviat es pot tractar d'un manlleu d'aquesta llengua a una altra llengua.
La cultura dels talaiots
miniatura|Talaiot a Mallorca. miniatura|Talaiot darrere una taula, a Menorca. miniatura|Naveta des Tudons La cultura dels talaiots fou una cultura que es desenvolupà durant l'edat del bronze i l'edat del ferro a les Illes Balears, entenent aleshores per Balears només les anomenades pels grecs Gimnèsies, és a dir, Mallorca i Menorca. A les Pitiüses no hi va ser mai present.
Cap a l'any 1300 aC, les Illes Balears van viure la invasió dels pobles talaiòtics (de talaiot, atalaia gran), cultura guerrera que perduraria fins a la conquesta romana. És l'època de la civilització ciclòpies, en la qual els talaiots, les taules menorquines i les navetes proliferen al voltant d'una societat guerrera, la dels baleàrics, segons la denominació emprada per diversos autors de l'antiguitat. Els historiadors clàssics van anomenar Mallorca i Menorca «illes Gimnèsies», o dels homes nus.
Un talaiot és una estructura prehistòrica, de forma generalment troncocònica, construïda amb pedres de grans dimensions col·locades en sec, de 3 a 10 metres d'alçada. Es tracta de construccions exclusives de les illes de Mallorca i Menorca. Aquests edificis han donat nom a la cultura talaiòtica. Són un element sempre present en els assentaments humans del Bronze final i de l'edat del ferro de les illes Balears. No els trobem, en canvi, a les illes Pitiüses on la cultura talaiòtica no s'hi va desenvolupar.
Sota el nom de talaiot s'hi engloben construccions que, tot i tenir certs trets comuns, són tipològicament diverses. A Mallorca hi ha talaiots de planta circular (els més comuns) i de planta quadrada. Tant uns com els altres presenten generalment un espai interior de planta circular, força ampli, amb una columna central que serveix per sustentar la coberta, construïda a base de grans lloses de pedra disposades de forma radial.ROSSELLÓ, G. (1979) La cultura talayótica en Mallorca, Palma Un bon exemple dels talaiots mallorquins es troba al poblat de Son Fornés. Els talaiots menorquins presenten una major diversitat tipològica, tot i que els talaiots de planta quadrada hi són gairebé desconeguts.MASCARÓ PASARIUS. J. (1963): El talaiot de Sant Agustí (Vell Menorca). PalmaMANCA DEMURTAS. L.: DEMURTAS. 5.(1986): Di un tipo architettonico mediterraneo: Talaiot Rafal Roig, Mercadal (Minorca). Selargius-CagliariGUAL, J.Mª.; LÓPEZ, A.; PLANTALAMOR, L. (1991) Trebalúger: un exemple de la perduració de l'hàbitat a la prehistòria de Menorca, Me loussa, 2, 157-162. No disposen, en general, d'uns espais interiors tan amplis: alguns presenten corredors que els travessen de banda a banda; o bé passadissos que porten fins a cambres de dimensions més o menys reduïdes. En la major part dels casos, malgrat tot, sembla que l'espai útil (al contrari del que succeeix a Mallorca) es trobava a la part de dalt de l'edifici. A Menorca trobem, d'altra banda, alguns talaiots més grans que els de Mallorca, com per exemple el talaiot oest de Cornia Nou, el de Trepucó o el de Torelló.
En el cas dels talaiots mallorquins, amb els seus grans espais interns, s'ha proposat que podria tractar-se d'espais comunitaris, on es redistribuirien els aliments entre tots els membres de la comunitat.LULL, V., MICÓ, R., RIHUETE, C. y RISCH, R. (2001), La Prehistòria de les Illes Balears i el jaciment arqueològic de Son Fornés (Montuïri, Mallorca) - La prehistoria de las Islas Baleares y el yacimiento arqueológico de Son Fornés (Montuïri, Mallorca), Fundación Son Fornés, Montuïri, Mallorca Els talaiots menorquins presenten una estructura bastant diferent, de forma que es fa difícil interpretar-los de la mateixa manera. Alguns dels talaiots d'aquesta illa es poden interpretar com estructures defensives, però n'hi ha d'altres que, per la seva situació i la seva estructura, semblen edificis monumentals amb una gran càrrega simbòlica, destinats potser a representar el poder de certs individus o grups socials. És el cas, per exemple, del gran talaiot oest de Cornia Nou, que presenta una ampla escala descoberta, al costat sud.PLANTALAMOR MASSANET, L. (1991) El conjunt de Curnia (Maó) i l'evolucio cultural a Menorca oriental al II mil·lenari aC. Butlletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, 47. Palma http://dialnet.unirioja.es/servlet/fichero_articulo?codigo=3835733&orden=0
A Mallorca existeix una ruta dels talaiots amb 6 itineraris, creada pel Consell Insular de Mallorca i promoguda per la Conselleria de Turisme a la guia L'altra Mallorca. Alguns dels talaiots més espectaculars de Mallorca, excavats i oberts al públic, els trobem als jaciments de Son Fornés, L'Hospitalet Vell o al poblat talaiòtic de Capocorb Vell.
La Xarxa Monumental de Menorca, promoguda pel Consell Insular de Menorca, inclou també nombrosos poblats talaiòtics amb talaiots ben conservats, com els de Trepucó, Torre d'en Galmés o Montefí. Altres jaciments com Cornia Nou, tot i no formar part de la Xarxa Monumental, també es troben oberts al públic. miniatura|Taula de Talatí de Dalt, poblat talaiòtic de Menorca
Antecedents Hi ha proves que el primer poblament humà a les Illes Balears (Mallorca i Menorca) data del III mil·lenni abans de la nostra era.LÓPEZ PONS, A., 2000, El poblament inicial de l'illa de Menorca en GUERRERO, V. M., GORNÉS, S. (coords), Colonización humana en medios insulares. Interacción con el medio y adaptación cultural, UIB, Palma, 195-214 Aquests colons podrien provenir del sud de França o de les costes orientals de la península Ibèrica. Malgrat tot, l'origen dels primers pobladors de les Illes Balears no és, ni de bon tros, un tema tancat.