miniatura|Fotograma de The Kid, 1921 El cinema mut és el tipus de cinema que no té so pregravat i sincronitzat, especialment pel que fa als diàlegs parlats, que sí que poden aparèixer en forma de subtítols. Fa especialment referència al cinema de la darrera dècada del segle XIX i de les tres primeres dècades del segle XX. Tot i això, alguns crítics diferencien el “cinema primitiu” que abraçaria el període comprès entre les primeres pel·lícules de Louis Le Prince (1888) i dels Germans Lumière (1895). A partir de la dècada de 1910 es va desenvolupar un llenguatge cinematogràfic propi, basat en el muntatge, el primer pla i els moviments de càmera, que va permetre explicar històries complexes sense necessitat de paraules. Directors com D. W. Griffith, Friedrich Wilhelm Murnau o Eisenstein van establir les bases de la narrativa visual i de molts recursos formals que encara avui es fan servir. Entremig dels dos hi ha un període de transició en què els cineastes experimenten amb noves tècniques narratives i que suposa el naixement dels estudis cinematogràfics moderns. També es pot trobar el terme de cinema silenciós,Calc de l'anglès « silent film », « cinema silenciós» és abans de tot una expressió tècnica de muntatge per a descriure una pel·lícula a la qual no és associada cap banda sonora. calc de l'anglès «silent film», que és abans de tot una expressió tècnica de muntatge per a descriure una pel·lícula a la qual no hi ha associada cap banda sonora.
Principals característiques del cinema mut Les projeccions es feien amb música en directe: Tot i que les pel·lícules mancaven de so, el cinema no era estrictament mut, per a compensar eixa falta d'àudio les imatges s'acompanyaven de música, ja fos amb un únic músic tocant el piano, com passava als pobles o ciutats petites, mentre que en teatres més grans hi havia un òrgan que podia substituir diferents instruments alhora o fins i tot una petita orquestra. Des de bon principi, des de les primeres projeccions dels Germans Lumière a París, la música va ser considerada un element essencial. En les primeres pel·lícules mudes era improvisada o es tractava de compilacions amb música de repertori clàssic o teatral. Una vegada que els llargmetratges es van fer habituals la música es va compondre expressament per a la pel·lícula. Una d'aquestes primeres partitures fou la que compongué Joseph Carl Breil per a la pel·lícula de D. W. Griffith “El naixement d'una nació" (1915). Tanmateix, les primeres partitures són del 1908, concretament les de Camille Saint-Saëns per a “L'Assassinat du duc de Guise”, i la de Mikhaïl Ippolítov-Ivànov per a “Stenka Razin”.
La pel·lícula presentava intertítols: Com que les pel·lícules mudes no tenien cap so sincronitzat per al diàleg, inicialment en l'exhibició d'algunes pel·lícules hi havia un narrador que explicava al públic algunes escenes de la pel·lícula. A mesura que les pel·lícules augmentaren de durada va caldre introduir intertítols en pantalla que feien la mateixa funció. Els primers apareixen a la pel·lícula “Uncle Tom's Cabin” (1903) d'Edwin S. Porter. S'utilitzaven intertítols tan per narrar aspectes de l'argument com per representar els diàlegs clau de la pel·lícula i van ser fonamentals per tal d'expandir el potencial dels arguments i presentar els primers diàlegs. Sovint eren elements gràfics en si mateixos, amb il·lustracions o decoracions abstractes amb vocació estètica. L'escriptor dels intertítol es va convertir en un professional clau del cinema mut i se’l citava en els crèdits de la mateixa manera que se citava al guionista.
La manera d'actuar era molt més física: No podent comunicar emocions amb la parla, els actors i actrius s'havien de basar en el llenguatge corporal i les expressions facials per tal que el públic pogués obtenir detalls del seu caràcter, entendre el que estava passant o simplement permetien el director de donar èmfasi a una escena. Vistes amb ulls moderns, les primeres pel·lícules semblen representacions exagerades o simplistes. No obstant això, a mesura que la mida dels fotogrames eren més grans i el públic podia veure més detalls, cosa que permetia expressar més subtilment els matisos emocionals.
La velocitat de la projecció de la pel·lícula era diferent: Les primeres pel·lícules mudes eren filmades i projectades a velocitats variables, d'entre 12 i 26 fotogrames o imatges per segon, tot i que l'estàndard era de 16 imatges per segon. La velocitat era variable i a vegades es filmava a una velocitat lenta per tal que en projectar-ho a velocitat normal semblaria més ràpid i es destacarien les escenes còmiques o d'acció. Els projeccionistes solien rebre instruccions en fulls que indicaven en quins punts de la pel·lícula s'havia de projectar més ràpid o més lent. Els teatres també podrien sol·licitar que les pel·lícules es projectessin més ràpidament en determinades hores del dia, quan les entrades eren més barats de manera que les pel·lícules quedessin més curtes. No va ser entre 1926 i 1930, quan les pel·lícules van esdevenir la principal forma d'entreteniment de masses i es va desenvolupar el cinema sonor, que la velocitat es va estandarditzar a 24 imatges per segon.
Moltes pel·lícules no eren en blanc i negre sinó que eren tintades: Ja des dels inicis del cinema moltes pel·lícules presentaven color. Així, algunes de les primeres pel·lícules estrenades el 1895 ja eren pintades a mà fotograma a fotograma. Tot i que el 1902 Meliés encara va pintar a mà “Le Voyage dans la Lune”, aquest procés esdevingué costós i difícil a mesura que les pel·lícules augmentaren de durada. Es van desenvolupar processos industrials que permetien pintar escenes senceres. Els mètodes més comuns per afegir color a la pel·lícula era un procés de tintat que podia actuar sobre les parts clares del film o un procés de canvi de tonalitat que tenyia els tons foscos de la pel·lícula. En algunes pel·lícules es combinaven tots dos processos per obtenir un bonic efecte bicolor. L'ús de color en una escena li donava una determinada significació, blau podia representar la nit i ambre o sèpia el dia, per exemple.
La història del cinema mut La invenció del cinematògraf miniatura|Cavall en moviment, per Eadweard Muybridgeminiatura|Interior del cinetoscopi d'Edison Cap a mitjan s'inicien els intents per projectar imatges en moviment real. Fins aleshores en les projeccions de llanterna màgica s'incloïen imatges mòbils que reproduïen un moviment rudimentari gràcies a la mecanització de les plaques de vidre. Alguns investigadors s'interessen per la descomposició del moviment. S'inspiren en joguines que donen, per la successió de dibuixos mòbils, una il·lusió de moviment. És el cas del fenaquistoscopi de projecció d'Ucha-tius (1845-1853) o la “Wheel of life” de Ross (1871).
Des de 1863, els progressos de la fotografia permeten fer instantànies. Com a conseqüència d'una juguesca, el milionari nord-americà Leland Stanford encarregà a Eadweard Muybridge que fotografiés el trot d'un cavall per demostrar si en el transcurs d'una cursa aquest tocava o no amb les quatre potes a terra. El 1878 Muybridge realitzà la primera seqüència fotogràfica d'un animal en moviment usant una bateria de dotze càmeres fotogràfiques disposades una al costat de l'altra. Neix la cronofotografia. A rel dels treballs de Muybridge el francès Étienne-Jules Marey inventa el “fusell fotogràfic” capaç de captar 12 imatges seguides cada cop que es prenia el disparador. Posteriorment, amb l'aparició de la primera màquina de fotografia automàtica amb pel·lícula sensible, la Kodak, Marey construí diferents màquines cronofotogràfiques variant el sistema d'arrossegament de la pel·lícula.
Mentrestant, a rel de visitar l'Exposició Universal de París el 1889, Thomas Alba Edison s'interessà pels experiments de Marey i Muybridge. En tornar als Estats Units amb l'ajut de William Kennedy Dickson van construir una nova màmera cronofotogràfica, el quinetògraf, que patentà el 1891 i explotà comercialment a Europa i als Estats Units. El sistema era semblant al de Marey però amb la diferència que la pel·lícula era de cel·luloide i presentava quatre perforacions a banda i banda de cada fotograma. Aquestes perforacions permetien l'arrossegament regular de la pel·lícula amb l'ajuda d'una roda dentada. Aquesta càmera però no tenia resolt un problema clau per a la projecció de pel·lícules: per produir la sensació de les imatges en moviment calia fer passar intermitentment la pel·lícula davant el focus de llum del projector a una velocitat superior a la de deu imatges per segon. Per a la visualització de les imatges gravades, Dickson i Edison inventaren el cinetoscopi. Aquest tenia un aspecte com el d'un armari el qual, en comptes de projectar pel·lícules, permetia a un únic espectador, després de insertar una moneda a la ranura, contemplar les imatges que apareixien en el seu interior a una velocitat d'unes 40 imatges per segon. Aquestes pel·lícules, la primera de les quals fou "Fred Ott's Sneeze", duraven menys d'un minut, eren senzilles: el bany d'una criatura, un gos amb un os, un fragment d'un combat de boxa, etc. Per tal de poder subministrar noves pel·lícules, el 1893 Edison va fer construir a East Orange (Nova Jersey) el primer estudi cinematogràfic de la història del cinema, “The Black Maria” que es trobava assentat sobre un pivot per tal de permetre girar-lo i aprofitar al màxim la llum solar.
Entre 1890 i 1895 molts inventors i científics intentaren resoldre el problema de que la projecció de la pel·lícula que permetés a molta gent veure-la a la vegada. Alguns ho aconseguiren però amb resultats poc satisfactoris. Entre aquests es poden esmentar els de Louis Aimé A. Le Prince (1890), el cronofotògraf de Georges Démeny (1893-4), l'animatògraf de Robert William Paul (1895) o el bioscope d'Emil i Maximilian Skladanowsky (1895). L'èxit se l'endugueren el 1895 els Germans Lumière quan inventaren el primer aparell de projecció capaç d'assegurar de manera satisfactòria la presa de vista com la projecció, el cinematògraf, que farà d'ells, després d'Edison, els pares del cinema. Louis i Augustes Lumière eren fills del fotògraf Antoine Lumière que havia impulsat la indústria fotogràfica francesa fins esdevenir la segona empresa mundial, per darrere de l'Eastman Kodak. L'estiu de 1894, Antoine va comprar un cinetoscopi d'Edison amb vuit pel·lícules i en quedà impressionat. A partir d'aleshores Louis es va aplicar per tal d'obtenir una càmera que pogués enregistrar, projectar i copiar pel·lícules a la vegada. Va resoldre el problema d'ajustar i assegurar la detenció de la imatge davant de l'objectiu mitjançant una excèntrica i uns garfis que s'introduïen en els forats de la pel·lícula perforada el temps just per impressionar cada fotograma i reproduir-lo. L'aparell resultant, que permetia una freqüència de pas d'unes 16 imatges per segon, era molt superior a tots els seu competidors.
Els començaments del cinema mut (1895-1905) miniatura|Cartell de propaganda d'una sessió del Cinématographe Lumière en el que s'observa com el públic gaudeix de la pel·lícula El regador regat (1895) miniatura|Escena de "Le Voyage dans la Lune" (1902)