Teofania (del grec antic θεοφάνεια; theos, «déu», i faino, «manifestació», «aparició»)No s'ha de confondre amb la festivitat de Delfos (grec antic: (τὰ) Θεοφάνια, Theophania). és la manifestació local d'una deïtat a éssers humans, com poden ser les aparicions visibles, i són comuns en la literatura clàssica, com la Ilíada.
La major part de les teofanies es descriuen com a experiències terribles, que omplen els seus testimonis d'un sentiment de por, ja que la presència física de la divinitat sol entendre's com a incompatible amb la vida dels mortals. Així passa a Arjuna quan presencia la teofania de Krixna; o Sèmele, que arriba a morir a causa de la teofania de Zeus, obligat a presentar-se davant d'ella en forma mortal. En la tradició judeocristiana, ningú pot veure en la realitat el rostre de Déu i viure.Ex 33:20; «Però va afegir: No podràs veure el meu rostre, perquè el qui em veu no pot continuar vivint».
Tradicionalment, el terme «teofania» s'utilitzava per referir-se a les aparicions dels déus a l'antiga Grècia i a les religions del Pròxim Orient. Encara que la Ilíada és la font més antiga de descripcions de teofanies a l'antiguitat clàssica (que es donen al llarg de tota la mitologia grega), la descripció més antiga apareix a l'Epopeia de Guilgameix.
Teofanies a l'antiguitat clàssica miniatura|La mort de Sèmele, de Peter Paul Rubens, causada per la teofania de Zeus sense disfressa mortal A més de les nombroses teofanies immemorials recollides en els mites grecoromans (poemes homèrics, Teogonia, Les metamorfosis), responent a teofanies divines o heroiques experimentades per grecs i romans de l'Antiguitat clàssica, era freqüent la fundació de cultes i ofrenes commemoratives.
L'aparició de Zeus a Sèmele és més del que un mortal pot suportar i mor cremada per les flames del seu poder. Tot i això, la majoria de les teofanies gregues eren menys mortals. Inusual per a la mitologia grega és la història de Prometeu (no un Olímpic sinó un Tità), que va portar el coneixement del foc a la humanitat. Les epifanies divines o heroiques van ser de vegades experimentades en temps històrics, ja sigui en somnis o com una visió de vigília, i sovint van conduir a la fundació d'un culte, o almenys a un acte de culte i la dedicació d'una ofrena commemorativa.Oxford Classical Dictionary, p. 546
La Theophania (Θεοφάνια) de Delfos era una festivitat anual de primavera, dedicada a celebrar el retorn d'Apol·lo de la seva estada hivernal a Hiperbòria. Com a culminació de les festes, s'exhibien als fidels les imatges dels déus, que la resta de l'any estaven ocultes a l'interior del temple. Els cultes mistèrics posteriors incloïen cerimònies semblants.
Teofanies al Judaisme En el judaisme i el cristianisme es denominen teofanies a les aparicions de Déu o d'àngels que es narren en diferents episodis bíblics, tant de la Bíblia hebrea (Tanakh o Antic Testament) com del Nou Testament. Quan es refereixen únicament a la divinitat de Crist es coneixen amb el nom de cristofanies, com l'Adoració dels Reis Mags o Epifania.
Sovint els relats teofànics presenten l'escena amb riquesa de detalls descriptius, situant-la al cim d'una muntanya o emmarcant-la en un núvol. Amb això s'indica que Déu és alhora present i ocult. No obstant això, en una de les teofanies del Nou Testament, la de l'Anunciació,Lc 1:26-38; «El sisè mes, Déu envià l'àngel Gabriel en un poble de Galilea anomenat Natzaret, a una noia verge, compromesa en matrimoni amb un home de la casa de David que es deia Josep. El nom de la noia era Maria. L'àngel entrà a trobar-la i li digué: Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu. Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. L'àngel li digué: No tinguis por, Maria. Has trobat gràcia davant de Déu. Concebràs i tindràs un fill, i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l'anomenaran Fill de l'Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare. Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi. Maria preguntà a l'àngel: Com podrà ser això, si jo soc verge? L'àngel li respongué: L’Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l'Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l'anomenaran Fill de Déu. També Elisabet, la teva parenta, ha concebut un fill a les seves velleses; ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes, perquè per a Déu no hi ha res impossible. Maria va dir: Soc la serventa del Senyor: que es compleixi en mi la teva paraula». no consta cap tret descriptiu, sinó que se subratlla únicament el missatge portat per l'Arcàngel Gabriel a la Mare de Déu.
Teofanies a la Bíblia hebrea (Tanakh o Antic Testament) A l'Antic Testament es poden entendre com a teofanies les aparicions dels tres àngels de Jahvè a Abraham a l'alzinar de Mambré,Gn 18; «El Senyor s'aparegué a Abraham a les Alzines de Mambré. Abraham seia a l'entrada de la tenda, quan la calor del dia era més forta, i va veure tres homes drets a prop d'ell. Tan bon punt els veié, corregué a trobar-los des de l'entrada de la tenda, es va prosternar fins a tocar a terra i digué: Senyor, si m’has concedit el teu favor, et prego que no passis de llarg sense aturar-te aquí amb el teu servent. Permeteu que portin aigua per a rentar-vos els peus i reposeu a l'ombra d'aquest arbre. Entretant aniré a buscar alguna cosa per menjar, i refareu les forces abans de continuar el camí. És per això que heu passat prop del vostre servent. Ells li van respondre: Fes tal com has dit (...).» en forma d'esbarzer ardentEx 3:4-6; «Quan el Senyor va veure que Moisès s'atansava per mirar, el cridà de l'esbarzer ardent: Moisès, Moisès! Ell respongué: Soc aquí. Déu li digué: No t'acostis. Treu-te les sandàlies, que el lloc que trepitges és sagrat. I va afegir: Jo soc el Déu del teu pare, el Déu d'Abraham, el Déu d’Isaac i el Déu de Jacob. Moisès es va tapar la cara perquè tenia por de mirar Déu». o en diferents casos en Nombres,Nm 22:32-35; «L'àngel del Senyor li digué: Per què has bastonejat tres vegades la teva somera? Soc jo qui he sortit per acusar-te. Has de saber que aquest viatge teu va desencaminat. La somera m'ha vist i s'ha decantat de mi tres vegades. Si no s'hagués decantat, ja t'hauria mort, i a ella l'hauria deixada amb vida. Balaam va respondre a l'àngel del Senyor: He pecat. No he sabut reconèixer que t'havies posat davant meu al mig del camí. Ara, doncs, si aquest viatge et desplau, me'n tornaré. Però l'àngel del Senyor li contestà: Ves amb aquests homes, però no has de dir sinó allò que jo et diré. I Balaam va continuar el seu camí, acompanyat dels dignataris de Balac». JutgesJt 2:1-5; «L'àngel del Senyor va pujar de Guilgal a Boquim i digué als israelites: Jo us he tret d'Egipte i us he portat a la terra que vaig prometre als vostres pares. Vaig jurar que no trencaria mai la meva aliança amb vosaltres; vosaltres, per la vostra part, no havíeu de fer aliança amb els habitants d'aquest país i havíeu de destruir els seus altars. Però no m'heu obeït. Per què heu obrat així? Ara, doncs, jo us dic que no els expulsaré de davant vostre. Ells se us clavaran al costat i els seus déus seran per a vosaltres un parany. Quan l'àngel del Senyor hagué dit aquestes paraules a tots els israelites, el poble esclatà en grans plors. Per això van donar a aquell indret el nom de Boquim (que vol dir «els qui ploren»). Després van oferir sacrificis al Senyor».Jt 6:1-2; «Els israelites ofenien el Senyor amb el seu mal comportament, i el Senyor els deixà caure en poder de Madian durant set anys. El poder de Madian era aclaparador. Els israelites, per por dels madianites, es van fer amagatalls a les coves de les muntanyes, a les cavernes i sobre els cingles». o en testimonis dels profetes: Isaïes,Is 6; «L'any de la mort del rei Ozies, vaig veure el Senyor assegut en un tron molt elevat. Els plecs del seu mantell omplien el santuari. Uns serafins l'assistien. Cada un tenia sis ales: dues per a cobrir-se la cara, dues per a cobrir-se els peus i dues per a volar. Cridaven l'un a l'altre: Sant, sant, sant és el Senyor de l'univers, tota la terra és plena de la seva glòria. El ressò d'aquell crit feia tremolar els brancals de les portes, i el santuari s'omplia de fum. Jo vaig dir: Ai de mi! Estic perdut! Jo, que soc un home de llavis impurs i visc enmig d'un poble de llavis impurs, he vist amb els meus ulls el Rei, el Senyor de l'univers! (...)». Ezequiel,Ez 1; «L'any cinquè de la deportació del rei Jeconies, el dia cinc del mes quart, el Senyor va comunicar la seva paraula al sacerdot Ezequiel, fill de Buzí, quan tenia trenta anys. Ezequiel es trobava al país de Babilònia, entre els deportats, a la riba del riu Quebar. Allà la mà del Senyor es va apoderar d'ell. El cel s'obrí i va tenir visions divines (...)». Daniel.Dn 6 «(...) Finalment el rei va ordenar que portessin Daniel i el tiressin a la fossa dels lleons. El rei li va dir: El Déu que tu adores cada dia, et salvarà. Després van dur una pedra per tancar la boca d'aquella fossa; el rei la va segellar amb el seu anell i amb l'anell dels seus magnats, perquè ningú no pogués fer res a favor de Daniel. El rei va tornar al palau, va passar la nit en dejú, no es feu portar les concubines i no pogué dormir. A trenc d'alba es va llevar i se n’anà de pressa a la fossa dels lleons. Quan era a la vora, va cridar Daniel i li preguntà amb veu adolorida: Daniel, servent del Déu viu, el Déu que tu adores cada dia t’ha pogut salvar dels lleons? Llavors Daniel va parlar al rei. Li va dir: Que el rei visqui per sempre! El meu Déu ha enviat el seu àngel a cloure la gola dels lleons i no m’han fet cap mal. Ell sap que soc innocent i que no he comès res de mal contra tu, oh rei. El rei se’n va alegrar molt i ordenà que traguessin Daniel de la fossa. El van treure i no li van trobar ni una sola ferida, perquè havia confiat en el seu Déu. Després el rei va ordenar que portessin aquells homes que havien acusat Daniel i els tiressin a la fossa dels lleons amb els seus fills i les seves dones. Encara no havien tocat a terra, que els lleons els van clavar les urpes i trituraren tots els seus ossos (...)».
Probablement les teofanies més divulgades al món occidental són les protagonitzades per Moisès: la primera quan, des de l'esbarzer ardent al mont Sinaí, Déu li mana treure's les sabates, ja que el sòl que trepitjava era sagrat, i Moisès amaga el seva rostre perquè té por de mirar Déu; la segona, també a la muntanya Sinaí, quan Déu li dona les taules de la Llei (els Deu Manaments). En aquell moment, el poble d'Israel queda advertit que moriran si s'acosten molt a Déu.Ex 19:21; «El Senyor digué a Moisès: Baixa i adverteix el poble que no es precipitin cap al Senyor per veure'l. Si ho fan, en moriran molts». El poble no veu la forma de Déu,Dt 4:12; «El Senyor us va parlar des del mig del foc: vosaltres sentíeu una veu que parlava, però no vèieu cap figura; només sentíeu una veu». però aquesta primera experiència personal amb Déu és òbviament terrorífica, ja que demanen a Déu deixar-los i esperen morir si senten directament Déu una altra vegada.Ex 20:18-19 «Tot el poble d'Israel sentia la tronada i el so dels corns. Tots veien els llamps i la muntanya fumejant. El poble tremolava i es mantenia lluny. Llavors van dir a Moisès: Tu parla'ns, i nosaltres t'escoltarem. Que no ens parli Déu mateix, que moriríem!».