miniatura|En Hansel, la seva germaneta, la Gretel i la malvada bruixa. Il·lustració d'Alexander Zick (1845-1907). Hänsel i Gretel (en alemany Hänsel und Gretel), anomenat també La caseta de xocolata o, en la versió de Carles Riba, Ton i Guida, és un conte tradicional d'origen germànic. La història ha conegut nombroses adaptacions, incloent l'òpera Hänsel i Gretel i versions en dibuixos animats.
Va ser recollit pels germans Grimm i publicat el 1812 com a part dels Contes de fades de Grimm (KHM 15).
Hansel i Gretel són germans abandonats en un bosc i cauen en mans d'una bruixa que viu en una casa de pa de pessic, pastissos i dolços. La bruixa, que té intencions caníbals, té la intenció d'engreixar Hansel abans de menjar-se'l. Tanmateix, Gretel salva el seu germà empenyent la bruixa al seu propi forn, matant-la i escapant amb el tresor de la bruixa.
Ambientada a l'Alemanya medieval, «Hansel i Gretel» s'ha adaptat a uns quants mitjans, inclosa l'òpera d'Engelbert Humperdinck, que es va representar per primera vegada el 1893.
Argument En Hänsel i la Gretel són dos germans d'una família de llenyataires molt pobra. En Hänsel i la Gretel viuen amb el seu pare i la seva malvada madrastra. La seva madrastra convenç el seu pare d'abandonar-los al bosc per no haver de repartir amb ells el menjar familiar però ells poden tornar a casa seguint un rastre de pedretes que havien deixat al camí. Els nens repeteixen l'operació i aquest cop el rastre està fet d'engrunes de pa, que es mengen els ocells i, per tant, els nens es perden.
Intentant tornar, troben una caseta feta de llaminadures i xocolata. Quan estan menjant-se trossos de finestres i la tanca, surt una vella i malvada bruixa que tanca en Hänsel a una gàbia i fa de la Gretel la seva minyona. Amenaça de menjar-se el nen quan estigui gras, per això cada dia l'alimenta amb les llaminadures. En Hänsel, però, aprofita que la vella i malvada bruixa no hi veu bé i mostra un osset de pollastre quan ella li diu que tregui el dit per la gàbia per veure si s'ha engreixat.
Un dia, farta d'esperar, ordena a la Gretel que prepari una olla de foc bullint per cuinar-los a tots dos. Quan s'apropa per veure si està prou calenta, la Gretel empeny la vella i malvada bruixa a dins de l'olla de foc bullint, allibera el seu germà Hänsel i surten corrent agafant les joies, la fortuna, les monedes i la riquesa de la vella i malvada bruixa i llaminadures per al camí. Viuen feliços per sempre amb el seu pare amb les noves riqueses de la vella i malvada bruixa.
Origen Fonts Tot i que Jacob i Wilhelm Grimm van acreditar «diverses històries de Hessen» (la regió on vivien) com a font, els estudiosos han argumentat que els germans van escoltar la història el 1809 de la família de l'amic i futura esposa de Wilhelm, Dortchen Wild, i en part de altres fonts.; ; ; Una nota manuscrita a la còpia personal dels Grimm de la primera edició revela que l'any 1813 Wild va contribuir a la resposta en vers dels nens a la bruixa, El vent, el vent,/ El nen celestial, que rima en alemany: Der Wind, der Wind,/ Das himmlische Kind.
Segons el folklorista Jack Zipes, el conte va sorgir a la Baixa edat mitjana a Alemanya (1250–1500). Poc després d'aquest període, van començar a aparèixer variants escrites properes com el Garten Gesellschaft (1590) de Martin Montanus. L'estudiosa Christine Goldberg sosté que l'episodi dels camins marcats amb pedres i engrunes, ja trobat al francès Finette Cendron i Polzet (1697), representa «una elaboració del motiu del fil que Ariadna dona a Teseu per sortir del laberint minoic». També es troba una casa feta amb pastisseria en un manuscrit del segle XIV sobre Xauxa.
Edicions miniatura|208x208px| Escultura de Hansel sobre l'ànec d’Ignatius Taschner. Märchenbrunnen, Berlín. Des del manuscrit de prepublicació de 1810 (Das Brüderchen und das Schwesterchen) fins a la sisena edició de Kinder- und Hausmärchen (Els contes de fades de Grimm) l'any 1850, els germans Grimm van fer diverses modificacions a la història, que van anar guanyant progressivament en longitud, motivació psicològica i imatgeria visual, però també va agafar un to més cristià, transferint la culpa de l'abandonament d'una mare a una madrastra associada amb la bruixa.
A l'edició original del conte, la dona del llenyataire és la mare biològica dels nens, però també se l'anomenava «madrastra» a partir de la 4a edició (1840). Els germans Grimm de fet van introduir la paraula «madrastra», però van conservar «mare» en uns quants passatges. Fins i tot la seva versió final a la 7a edició (1857) encara no està clara sobre el seu paper, ja que es refereix a l'esposa del llenyataire dues vegades com «la mare» i una vegada com «la madrastra».
La seqüència on l'ànec els ajuda a travessar el riu també és una incorporació posterior. En algunes versions posteriors, la mare va morir per causes desconegudes, va abandonar la família o es va quedar amb el marit al final de la història. En el manuscrit previ a la publicació de 1810, els nens eren anomenats «germà petit» i «germana petita», després anomenats Hänsel i Gretel en la primera edició (1812). Wilhelm Grimm també va adulterar el text amb dialectes alsacians, «reapropiats» de la versió alsaciana d'August Ströber (1842) per tal de donar al conte un to més «folklòric».
Goldberg assenyala que, tot i que «no hi ha dubte que lHänsel und Gretel de Grimm es va unir, no obstant això, es va unir a partir d'elements tradicionals», i els seus narradors anteriors havien estat «unint aquest petit conte amb altres motius tradicionals per segles». Per exemple, l'ànec que ajuda els nens a travessar el riu pot ser la resta d'un antic motiu tradicional del complex de contes populars que va ser reintroduït pels Grimm en edicions posteriors.
Argument miniatura|256x256px| Hansel i Gretel coneixent la bruixa, d'Alexander Zick. A l'Alemanya medieval, Hansel i Gretel són els fills d'un pobre llenyataire. Quan la fam s'instal·la a la terra, la segona dona del llenyataire li diu que porti els nens al bosc i que els deixi allà perquè es valguin sols, perquè ella i el seu marit no es morin de gana. El llenyataire s'oposa al pla, però la seva dona diu que potser un desconegut acollirà els nens i els proporcionarà, cosa que el llenyataire i ella simplement no poden fer. Amb l'esquema aparentment justificat, el llenyataire es veu obligat a sotmetre's-hi de mala gana. No saben que a l'habitació dels nens, Hansel i Gretel els han escoltat. Després que els pares s'han anat al llit, Hansel surt furtivament de la casa i recull tants còdols blancs com pot, després torna a la seva habitació, tranquil·litzant a Gretel que Déu no els abandonarà.
L'endemà, la família s'endinsa al bosc i Hansel deixa un rastre de còdols blancs. Després que els seus pares els abandonin, els nens esperen que surti la lluna i després segueixen els còdols de tornada a casa. Tornen a casa sans i estalvis, amb ràbia de la seva madrastra. Una vegada més, les provisions es fan escasses i la madrastra ordena, enfadada, al seu marit que torni els nens al bosc i els deixi allà. Hansel i Gretel intenten recollir més còdols, però troben la porta principal tancada.
esquerra|miniatura|Il·lustració de Ludwig Richter, 1842 L'endemà al matí, la família camina pel bosc. Hansel agafa una llesca de pa i deixa un rastre de molles de pa perquè la segueixin per tornar a casa. Tanmateix, després de tornar a ser abandonats, descobreixen que els ocells s'han menjat les molles i es perden al bosc. Després de dies de passeig, segueixen un colom fins a una clariana del bosc i descobreixen una casa de pa de pessic. Famolencs i cansats, els nens comencen a menjar-se la casa, quan la porta s'obre i la dona gran que hi viu emergeix i atrau els nens dins amb la promesa de llits suaus i menjar deliciós. Entren sense adonar-se que la seva amfitriona és una bruixa malvada que va construir la casa de pa de pessic per empènyer als nens a cuinar-los i menjar-los.
L'endemà al matí, la bruixa tanca a Hansel en una gàbia de ferro al jardí i obliga a Gretel a convertir-se en esclava. La bruixa dona de menjar a Hansel regularment per engreixar-lo, però no serveix a Gretel més que closques de cranc. Aleshores, la bruixa intenta tocar el dit d'en Hansel per veure com de gros s'ha tornat, però Hansel ofereix intel·ligentment un os prim que va trobar a la gàbia. Com que els ulls de la bruixa són massa febles per notar l'engany, es veu enganyada pensant que Hansel encara és massa prim per menjar. Després de setmanes d'això, la bruixa s'impacienta i decideix menjar-se Hansel de totes maneres.
Prepara el forn per a Hansel, però decideix que també té prou gana per menjar-se la Gretel. Porta la Gretel davant del forn obert i li demana que s'inclini davant per veure si el foc està prou calent. La Gretel, sentint la intenció de la bruixa, fingeix que no entén què vol dir la bruixa. Enfurismada, la bruixa li mostra, i la Gretel l'enfonsa a l'instant al forn calent, tanca i tanca la porta, matant la bruixa. La Gretel allibera a Hansel de la gàbia i la parella descobreix un gerro ple de tresors, incloses pedres precioses. Posant les joies a la roba, els nens marxen cap a casa. Un ànec blanc (cigne en algunes versions) els transporta per una extensió d'aigua, i a casa només troben el seu pare; la seva dona havia mort per una causa desconeguda. El seu pare s'havia passat tots els dies lamentant la pèrdua dels seus fills, i està encantat de veure'ls sans i estalvis. Amb la riquesa de la bruixa, tots viuen feliços per sempre.
Variants miniatura|Otto Kubel (1868-1951) Els folkloristes Iona i Peter Opie indiquen que Hansel i Gretel pertany a un grup de contes europeus especialment populars a les regions bàltiques, sobre nens que burlen els ogres a les mans dels quals han caigut involuntàriament.
Contes ATU 327A «Hansel i Gretel» és el prototip dels contes de fades del tipus Classificació Aarne-Thompson (ATU) 327A. En particular, la pretensió de Gretel de no entendre com provar el forn («Mostra'm com») és característica del 327A, encara que també apareix tradicionalment en altres subtipus d'ATU 327. Com argumenta Stith Thompson, la simplicitat del conte pot explicar la seva difusió a diverses tradicions arreu del món.
Una versió molt semblant és «Finette Cendron», publicada per Marie-Catherine d'Aulnoy el 1697, que representa un rei i una reina empobrits que perden deliberadament les seves tres filles tres vegades al desert. La més intel·ligent de les noies, Finette, inicialment aconsegueix portar-les a casa amb un rastre de fil, i després un rastre de cendres, però els seus pèsols són menjats pels coloms durant el tercer viatge. Les nenes van llavors a la mansió d'una bruixa, que viu amb el seu marit l'ogre. Finette escalfa el forn i li demana a l'ogre que ho provi amb la llengua, perquè caigui i quedi incinerat. Després, Finette talla el cap de la bruixa. Les germanes romanen a la casa de l'ogre, i la resta del conte relata la història de La Ventafocs.
A la russa Vasilisa la Bella, la madrastra també envia la seva odiada fillastra al bosc per manllevar una llum a la seva germana, que resulta ser Baba Iagà, una bruixa caníbal. A més de posar en perill els nens (així com la seva pròpia intel·ligència), els contes tenen en comú una preocupació per menjar i per fer mal als nens: la mare o la madrastra vol evitar la gana, i la bruixa atrau els nens perquè es mengin la seva casa de caramels, així que després se'ls pugui menjar.