o Daniil I Aleksàndrovitx, va ser el fill petit d'Alexandre Nevski i avantpassat de tots els prínceps de Moscou. Daniel és considerat príncep de Moscòvia (1282?-1303), i declarà Moscou com la seva capital. Els seus descendents són coneguts com els Daniilovichi. Ha estat aprovat localment per a la veneració a l'Església Ortodoxa Russa, amb dies de festa el 17 de març i el 12 de setembre.

Biografia Daniil va néixer a finals de 1261, a Vladimir, al Klyazma, capital de Vladimir-Suzdal. Va ser el quart i més jove fill d'Alexander Nevsky i la seva segona esposa, la princesa Vassa. Va rebre el nom de Daniel l'Estilita.

El seu pare, Alexandre, va morir el 14 de novembre de 1263, quan Daniel només tenia dos anys. Dels patrimonis del seu pare, va rebre el menys valuós, Moscou, i va regnar sota la regència del seu oncle patern, el príncep Iaroslav de Tver. Iaroslav va morir el 1271, però sembla que Daniel no es va convertir en un governant independent fins al 1282.

Regència del germà Demetri Des que era un nen, el Principat de Moscou havia estat governat pels tiuns (que eren servents privilegiats dels kniazi o boiars), nomenats pel gran príncep de Vladímir i Tver, Iaroslav Iaroslàvitx, oncle patern de l'oncle de Daniel I. Això passava perquè des de 1248 Moscou tornava a ser del gran Principat de Vladímir. Anys abans, s'havia fet independent pel gran auge que va experimentar a conseqüència de la invasió de Mongòlia al sud del principat. El seu pare, gran príncep de Vladímir, el 1261, en néixer Daniel, li assignà la ciutat de Moscou a ell. Quan Aleksandr morí el 1263, el seu successor, Demetri, i el seu govern, va manar a Moscou mentre Daniel no madurés.

Lluita per Vladimir Daniil va participar en la lluita dels seus germans —Dmitri de Pereslavl (Pereslavl-Zalesski) i Andrei de Gorodets— pel dret a governar Vladimir-Suzdal i Nijni Nóvgorod, respectivament.

Els senyors de la guerra mongols Nogai Khan i Tokhta van augmentar el seu poder a finals de la dècada de 1280, i el 1291 van conquerir conjuntament Sarai, capital de l'Horda d'Or. Tanmateix, el 1293 Nogai i Tokhta van entrar en guerra i van apel·lar als prínceps rus (que estaven en conflicte pel títol de Gran Príncep de Vladimir) perquè s'unissin al seu bàndol contra l'altre. El príncep Andrei de Gorodets i Kostroma, el príncep Teodor el Negre (Fedor/Fiódor) de Iaroslavl i els prínceps de Rostov van fer el viatge a Sarai per retre homenatge a Tokhta i rebre la confirmació dels seus yarliks (patents). El príncep Demetri de Pereslavl (que a principis de la dècada de 1280 havia expulsat Andrei de Vladimir i Nijni Nóvgorod amb el suport de l'exèrcit de Nogai, convertint-se en el seu vassall) i els seus partidaris, el príncep Mikhaïl de Tver i el príncep Daniel de Moscou, es van negar a viatjar a Sarai i reconèixer Tokhta. En resposta, Tokhta i els seus aliats russos Andrei i Teodor van dur a terme una expedició punitiva contra els aliats russos de Nogai, atacant les ciutats de Vladimir, Moscou i Tver, i devastant el camp. Demetri va fugir una vegada més, però no va ser fins a la seva mort el 1294 que la disputa pel tron de Vladimir es va resoldre a favor d'Andrei.

Lluita per Pereslavl-Zalesski Després de la mort de Dmitry el 1294, Daniil va fer una aliança amb Mikhail de Tver i Ivan de Pereslavl-Zalesski (fill de Dmitry) contra Andrey de Gorodets de Novgorod, que estava aliat amb el nou khan Tokhta. El principal conflicte dels anys següents seria sobre la qüestió de si Andrey tenia dret a regnar sobre Pereslavl-Zalesski com a Gran Príncep de Vladimir, o si era un apanatge que s'heretava de pare (Dmitry) a fill (Ivan Dmitrevich). A l'assemblea de 1296 (o congrés de 1297), els prínceps de Rus, així com el representant de Tokhta, Nevrui (o Ivrui) i el bisbe de Sarai van deliberar sobre la qüestió. Ivan Dmitrevich va guanyar la discussió amb el suport de Mikhail de Tver i Daniil de Moscou, contra Andrey, recolzat per Teodor (Feodor) de Iaroslavl i Constantí de Riazan. Més tard, el 1296, i de nou el 1298, Andrei va intentar sense èxit apoderar-se de Pereslavl-Zalesski per la força, però va ser repel·lit ambdues vegades amb el suport dels tverians i els moscovites. Va ser l'última vegada que Moscou i Tver es van trobar al mateix bàndol en un conflicte. El segle XIV estaria dominat per una lluita ferotge pel control de Vladimir-Suzdalia entre els moscovites Daniilovichi i els tverians Yaroslavichi.

El primer príncep de Moscòvia amb Moscou capital Daniel I es feu càrrec del Principat de Moscou tot sol en una data indeterminada, que es debat entre el 1277 i el 1283 (el 1282 és la data més fiable, puix que sembla que hi ha una crònica d'aquell any que menciona Daniel com a governador independent de Moscou per primera vegada).

L'inici de l'auge de Moscou En aquells anys, hi havia una gran pugna pel poder absolut del territori rus entre els germans de Daniel, Demetri Pereiaslavski (governador de Vladímir) i Andrei Gorodetski (governador de Nóvgorod). Daniel I, els primers anys, donà suport un temps a l'un, un temps a l'altre, alternant-los. Això succeí fins al 1293, any en què els tàrtars enviats per Andrei a Rússia arruïnaren Moscou. A partir d'aquell any, inicià una política d'aliances amb Demetri i el seu fill, Joan. A la mort del gran príncep de Vladímir el 1294, Daniel encapçalà la lluita contra Andrei Gorodetz. Allò va ser l'inici de l'auge del Principat de Moscou quant a influència política i territori, i també amb la conquesta de la terra fèrtil de Kolomna el 1300.

Dos anys després, any en què el príncep de Pereiàslav Ivan Dmítrievitx morí, seguint el seu testament, Daniel va fer de Pereiaslavl part del territori del Principat de Moscou, augmentant-ne així l'extensió. Andrei, el seu germà, però, intentà arrabassar-li l'herència del territori de Pereslav amb l'ajuda del kan mongol. Mentrestant, Daniel morí el 4 o el 5 de març de 1303. Daniel de Moscou és considerat l'iniciador de l'auge de la ciutat; durant el seu govern el territori del Principat de Moscòvia s'eixamplà molt.

La descendència de Daniel I fou de dona desconeguda, i dels 6 fills que tingué, dos foren prínceps de Moscòvia: Iuri I, príncep de Moscòvia i de Vladímir; Ivan I, príncep de Moscòvia i de Vladímir; Borís, príncep de Nóvgorod; Aleksandr i Afanasi, i la seva filla fou Aleksandra.

De l'època d'aquest príncep són els més remots monestirs, com els de Danílov (als afores del sud de Moscou) i Bogoiavlenski (en una regió comercial de Moscòvia). Una llegenda posterior diu que ell és enterrat a Danílov. Per tot el que representa la seva figura, sant Daniel ha estat canonitzat per l'Església ortodoxa russa.

Daniil va morir a l'edat de 42 anys, el 5 de març de 1303. Mai va esdevenir gran príncep de Vladimir, cosa que significava que, segons les pràctiques tradicionals de successió de la Rus, el seu fill i successor Yury de Moscou no tenia cap dret legítim al tron de Vladimir. És per això que Khan Tokhta va concedir a Mikhail de Tver el títol de gran principat vladimià quan Andrey de Gorodets va morir l'any següent (27 de juliol de 1304).

Canonització Abans de la seva mort es va fer monjo i, segons el seu testament, va ser enterrat al cementiri del Monestir de Sant Daniel. Aquest era un cementiri comú i en ser enterrat allà demostrava humilitat. Va ser canonitzat per l'Església Ortodoxa Russa el 1791, però només per a la veneració local."Right-Believing Prince Daniel of Moscow", Orthodox Church in America

L'any 1330, el monestir va ser traslladat al Kremlin i es va convertir en una parròquia comuna. El cementiri va quedar obert al públic i la seva tomba es va perdre. El 30 d'agost de 1652, es van trobar moltes relíquies de Daniel de Moscou i es van col·locar en una tomba al Monestir de Danilov en honor seu.

Referències

Bibliografia (e-book).

Categoria:Prínceps de Moscou Categoria:Persones de Vladímir Categoria:Morts a Moscou Categoria:Nascuts al segle XIII