Un oceà (francesisme) o ocèan (del grec Ωκεανός, Okeanós, el nom del déu mitològic Ocèan/Oceà) és una gran massa d'aigua salada que, completament, cobreix prop del 71% de la superfície de la Terra (o una àrea de 361 milions de quilòmetres quadrats). Tenen una profunditat mitjana de prop de 4.000 m i la màxima fondària es troba a la fossa de les Mariannes, amb uns 11.000 m.
Els oceans són, per tant, el principal component de la hidrosfera. Gairebé la meitat de l'aigua marina o oceànica del món té una profunditat de 3.000 metres. La salinitat mitjana dels oceans és d'aproximadament 35 parts per mil (3,5%), en un rang de 31 a 39 parts per mil.
Encara que es divideixen arbitràriament en oceans separats, aquestes aigües conformen una massa d'aigua salada global i interconnectada; un oceà global o mundial. Les divisions oceàniques es defineixen pels continents, pels arxipèlags o per altres criteris. Les divisions oceàniques són: l'oceà Atlàntic, l'oceà Índic, l'oceà Pacífic, l'oceà Àrtic i l'oceà Antàrtic. Les regions més petites dels oceans es coneixen com a mars, golfs, badies i estrets.
Existeixen altres masses d'aigua salada sobre la superfície de la Terra, però, que són envoltades per terra i, per tant, no estan connectades amb l'oceà mundial o global, com per exemple la mar Càspia, la mar d'Aral i el Gran Llac Salat.
Geològicament, un oceà és una àrea de l'escorça terrestre coberta d'aigua, coneguda com a escorça oceànica. Aquesta escorça és la capa superior de basalt volcànic que cobreix el mantell terrestre i sobre la qual no hi ha cap continent. Des d'aquest punt de vista, només existeixen tres oceans: l'oceà global, la mar Càspia i la mar Negra. La mar Mediterrània és gairebé un oceà discret, connectat amb l'oceà global per mitjà de l'estret de Gibraltar i, de fet, durant algunes èpoques geològiques antigues, el moviment del continent africà va tancar l'estret i això separà la Mediterrània de l'oceà global. La mar Negra està connectada a la mar Mediterrània per mitjà del Bòsfor, però aquest és un canal natural que travessa una porció de roca continental i no pas un pis oceànic com és el cas de l'estret de Gibraltar. miniatura|450x450px|Oceans
Localització dels oceans Oceà Atlàntic
L'oceà Atlàntic es troba entre el continent americà i Eurafrasia, un terme que designa Europa, l'Àfrica i l'Àsia com una sola entitat. La Terra es compon de cinc oceans que formen un sol cos d'aigua salada, sent els límits entre ells sovint arbitraris, la qual cosa dona lloc a certa controvèrsia (cas dels límits entre els oceans Atlàntic i Àrtic, en especial)New Encyclopaedia Britannica, Volum 14 - pàgina 290, edició 2005 posa, a l'article Atlantic Ocean, le problème de l'arbitraire conventionnel des lignes de latitude 65°N et du cercle arctique (66° 30′ N) comme frontières entre les deux océans versus des lignes moins discutables que sont les reliefs sous-marins de la zone ou encore l'observation des différences de température et de salinité des eaux (qui placerait alors la mer de Norvège dans l'océan Atlantique et la mer du Groenland dans l'Arctique). Ainsi, ajoute l'encyclopédie, il y a beaucoup moins d'ambiguïté sur les limites sud de l'Atlantique. i l'Atlàntic no n'és una excepció. Els oceans Atlàntic i Pacífic són els dos únics que estan en contacte amb els altres quatre.
Oceà Pacífic
En la 3a edició (1953) de "Límits d'Oceans i Mars" de l'Organització Hidrogràfica Internacional, màxima autoritat internacional en matèria de delimitació de mars, el Pacífic està dividit en Pacífic Nord i Pacífic Sud. S'estén uns 15.500 km des del mar de Bering, al nord de l'Àrtida, fins als marges gelats de l'Antàrtida (el mar de Ross) al Sud; el Pacífic ateny la seva màxima amplitud E-O aproximadament a 5 graus de latitud Nord, on s'estén per uns 19.800 km, des d'Indonèsia fins a la costa de Colòmbia. El límit occidental de l'oceà se situa sovint a l'estret de Malaca.
Oceà Índic
Loceà Índic banya el sud de l'Àsia i separa Àfrica i Austràlia. Està limitat al nord pel sud de l'Àsia, a l'oest per la península Aràbiga i l'Àfrica, a l'est per la península de Malaca, les illes de la Sonda i Austràlia, i al sud per l'Antàrtida. Està separada de l'oceà Atlàntic pel meridià 20 graus est, al sud de l'Àfrica, i de l'oceà Pacífic pel meridià 147 graus est. El punt més septentrional de l'oceà Índic és situat aproximadament als 30 graus nord de latitud, al golf Pèrsic.
Oceà Àrtic
Pràcticament envoltat de terra, la línia de costa que l'encercla és de 45.390 km. i està rodejat de les masses terrestres d'Europa, Àsia, Amèrica del Nord i Groenlàndia i un bon nombre d'illes. Normalment s'inclouen en aquest oceà les següents mars: la badia de Baffin, elmar de Barentsz, el de Beaufort, el de Groenlàndia, el de Làptev, el de Lincoln, la badia i l'estret de Hudson, el de Noruega, el Mar Blanc, el mar de Kara, el de la Sibèria Oriental i el dels Txuktxis. Està connectat a l'oceà Pacífic per l'estret de Bering i a l'Atlàntic pel mar de Groenlàndia i el mar de Labrador.
Oceà Antàrtic
L'oceà Antàrtic inclou el Corrent Circumpolar Antàrtic (que circula al voltant de l'Antàrtida), el Mar d'Amundsen, el Mar de Bellingshausen, parts del Passatge de Drake, el Mar de Ross, el Mar de Cooperació, el Mar de Cosmonautes, una part petita del Mar de Scotia, i el Mar de Weddell. La seva àrea total comprèn 20.327.000 quilòmetres quadrats.
Propietats físiques L'extensió total dels oceans mundials és de 361 milions de quilòmetres quadrats, i un volum aproximat d'1,3 bilions de quilòmetres cúbics. Si es concep com un cub d'aigua amb una llargària de vora els 1.111 quilòmetres. La seva profunditat mitjana és de 3.790 metres. Gairebé la meitat de les aigües marines del món superen els 3000 metres de profunditat.<ref name="UNAoO">"Distribution of land and water on the planet ". UN Atlas of the Oceans</ref> Els oceans profunds (de més de 200 m de profunditat) conformen el 66% de la superfície de la Terra.
La massa total de la hidrosfera està al voltant dels 1,4 × 1021 kilograms, que això comporta un 0,023% de la massa total de la Terra. Menys d'un 3% és aigua dolça; la resta és aigua salada, principalment de l'ocèa.
La geologia dels oceans L'estudi de les formes del relleu en la superfície de la Terra i la distribució acumulada de les altures (màxims a 800 i -4.800 metres), mostra que el que hi ha sota l'aigua dels oceans i el que hi ha a la superfície emergida són coses diferents. A més, l'estudi de l'escorça de la Terra en continents i oceans mostra una molt diferent composició, distribució d'edats, antiguitat, i diferències rellevants en molts altres paràmetres geofísics i geoquímics. Tot en conjunt ens porta a la conclusió que l'escorça oceànica i la continental són coses diferents. Ja vau veure al curs de "Geologia per a les Ciències de la Vida" una descripció d'aquestes escorces i el seu origen i funcionament. Per tant, ací el que farem és un repàs-recordatori del que pertoca als oceans.
Fisiografia del fons oceànic Des del continent fins a la part mitjana dels oceans hi ha tres parts principals: els marges continentals, les marges continentals, els fons de conques oceàniques i la dorsal oceànica.
Els marges continentals poden ser de dos tipus: atlàntic (passiu o asísmic), que té, del continent cap a l'oceà: la plataforma continental (normalment fins als 180 m de profunditat), el talús (3 ° a 6 ° i fins a 1.400-3.200 m de profunditat) i l'elevació continental (pendents molt suaus, 1/1.000 a 1/700; fins a 5.000 de profunditat), i pacífic (actiu o sísmic), que conté l'arc volcànic, una estructura molt característica. L'arc volcànic pot seguir al seu temps dos models: l'arc de muntanyes (fons oceànic, fossa, prisma d'acreció, conca d'avantarc, arc volcànic continental) i l'arc d'Illes (fons oceànic, fossa, prisma d'acreció, conca d'avantarc, arc d'illes volcàniques, conca marginal i continent).
Els fons de conques oceàniques generalment se situen entre 4.500 i 5.500 m de profunditat i comprenen les planes abissals, els altiplans oceànics i els monts oceànics.
Les planes abissals solen ser molt planes i molt poc inclinades (menys de l'1/1.000) perquè la superfície superior correspon als sediments oceànics molt fins que s'han acumulat durant molt de temps. D'aquests sediments poden sobreeixir formes del relleu submarí que formen altres dues estructures de fons de conca:
Els altiplans oceànics, d'alguns centenars de kilòmetres d'amplària, s'eleven uns pocs centenars de metres per damunt de les planes abissals. Si són molt nombrosos i es presenten alineats, s'anomenen dorsals asísmiques (p. ex. la dorsal de Walvis).
Les muntanyes submarines són elevacions aïllades de forma cònica que s'alcen 1.000 m o més per damunt de les planes abissals. Solen ser d'origen volcànic i si el cim ha sigut aplanat per l'acció de les ones, s'anomenen guyots.
La dorsal oceànica és una gran serralada submarina, d'uns 64.000 km de llargària que discorre més o menys per la meitat dels oceans, si bé arriba a topar amb els continents d'Amèrica del Nord i del Sud. Té entre 2.000 i 4.000 km d'amplària, i el relleu és d'escalons alçant-se des de les planes abissals. Té una depressió central, anomenada Rift Axial, i està aparentment trencada per falles transformants.
Els fons de conca oceànica i la dorsal estan formats per escorça oceànica, mentre que el talús i la plataforma continental tenen, respectivament, escorça transicional i escorça continental (aquesta inundada per l'oceà).
Composició i estructura de l'escorça oceànica L'escorça oceànica és una capa relativament prima en comparació amb la continental (6 -12 km. enfront de 25-70 km.) però més densa (3,0 gr/cm3 enfront de 2,6 gr/cm3). És molt regular, ja que està formada per tres capes quasi universals. La capa 1 està constituïda per sediments. La capa 2 està formada per dues subcapes, la superior formada per colades basàltiques submarines (laves en coixí i colades laminars) i la inferior por un complex de dics basàltics (de tipus subvolcànic) subverticals. I la capa 3, per gabres.
A les dorsals pot faltar la capa de gabres, substituïda per una cambra magmàtica, i la capa de sediments és molt prima o bé pot mancar totalment, i aflorar directament la capa 2. Per contra, al costat dels marges continentals la capa de sediments pot arribar a tindre 10 km de gruix, sobretot als marges de tipus Atlàntic.
L'edat de l'escorça oceànica augmenta regularment de les dorsals cap als marges continentals. A les dorsals en troben la més jove (actual); en canvi, la més antiga que s'ha documentat fins ara arriba als 190 Ma, i es troba prop de la fossa de les Marianes (Pacífic Occidental).
L'onatge miniatura|El tsunami que va colpejar Malé a les Maldives el 26 de desembre de 2004. Rarament l'aigua marina es troba quieta, sinó que es mou per ones, marees o corrents. Les ones són causades pel vent que bufa sobre la superfície de l'aigua. L'alçada d'una ona ve donada per la velocitat del vent, pel lapse que ha bufat i per la distància que ha recorregut l'ona. L'ona més alta registrada ha estat de 64 metres, encara que generalment són molt més baixes. Les ones tenen un paper fonamental en la formació de les costes.
Tsunamis Els tsunamis són un tipus d'ona que no té el seu origen en el vent sinó en els terratrèmols o en l'erupció de volcans submarins. Desplacen grans quantitats d'aigua amb gran rapidesa modificant la superfície del mar i creant ones que s'allunyen de la zona del terratrèmol o del volcà. Arriben a viatjar a 750 km/h. A mar obert provoquen uns danys mínims, perquè tenen poca alçada (menys d'1 metre). En aigües poc profundes disminueix la seva velocitat augmentant la seva alçada fins als 10 metres o més i sovint causen danys catastròfics a l'arribar a la costa.