Bogotà, oficialment Bogotá Distrito Capital, és la capital de la República de Colòmbia. Està organitzada com a districte capital i gaudeix d'autonomia per a la gestió dels seus interessos dins dels límits de la Constitució i la llei. Està constituïda per vint localitats i és el centre administratiu, econòmic i polític del país.
És al centre de Colòmbia, a la regió natural coneguda com a Sabana de Bogotà que forma part de l'altiplà cundiboyacense, formació muntanyosa ubicada a la Sierra Oriental dels Andes.
El 2011, Bogotà tenia una població de 7.467.804 habitants. Té una longitud de 33 km de sud en nord, i 16 km d'orient a occident.
Com a capital, acull els organismes de major jerarquia de la branca executiva, legislativa i judicial. És un important centre econòmic i industrial.
Bogotà és la major i més poblada ciutat del país, a més de ser el principal centre cultural, industrial, econòmic i turístic http://www.eltiempo.com/colombia/bogota/Articulo-Web-Plantilla_Nota_Interior-7296975.html més important de Colòmbia. L'oferta cultural és representada per la gran quantitat de museus, teatres i biblioteques; alguns són els més importants del país. A més, és seu d'importants festivals nacionals i internacionals. També es destaca l'activitat acadèmica, ja que algunes de les universitats colombianes més importants hi tenen la seu. És de destacar que la UNESCO va atorgar a la ciutat el títol de Capital mundial del llibre per a l'any 2007.
La ciutat va obtenir el lloc 54 a l'índex Global Cities de 2010 i és considerada una ciutat global tipus Beta+ pel GaWC.
Ubicació i noms històrics El nom Bogotà té l'origen en la paraula indígena Bacatà, nom de la capital de la confederació del Zipa en l'antiga civilització muisca, que el cronista espanyol Juan de Castellanos tradueix com «el final dels conreus».
L'àrea on actualment està la ciutat rebia el nom de Muequetà (‘camp de terra plana’ i la població del zipa (el més important príncep muisca) fou Funza (‘baró poderós'). Precisament en territori de l'actual municipi de Funza, suburbi de Bogotà, i probablement a la vora seu, a El Cacique, es trobava la capçalera de la població de Bacatà, la ciutat més important del poble muisca, un dels grups indígenes més avançats que els espanyols van trobar quan van arribar a les Índies Occidentals; però el Príncep Muisca rebia educació en l'actual Municipi de Chía.
miniatura|El Poporo Quimbaya, peça precolombina, al Museu de l'Or de Bogotà.
A través de la història, Bogotà i els seus voltants han estat coneguts amb diferents noms. El nom original, en idioma muisca, del lloc en què els espanyols fundarien la ciutat era Thybzacà o Teusacà, del qual es va derivar Teusaquillo.
El 1538, quan el conqueridor Gonzalo Jiménez de Quesada va fundar la ciutat li va donar el nom de Nuestra Señora de la Esperanza. Tanmateix, un any més tard, en 1539, quan la ciutat es va fundar jurídicament, el nom es canvià pel de Santafé o Santa Fe.
El nom Santafé de Bogotá (o Santa Fe de Bogotà) no va ser oficial durant l'època colonial, però el seu ús es va tornar comú per la necessitat de distingir aquesta Santafé d'altres ciutats amb el mateix nom; Bogotà era, doncs, el nom indígena de la regió. Durant aquesta època s'anomenava Bogotà l'actual població de Funza.
Després de la independència de 1819, Santafé va rebre novament el nom indígena de l'antiga capital muisca: Bogotà (nom que en l'època, tenia l'actual població de Funza i a causa d'això va ser rebatejada de tal forma). De fet, des de sempre el seu nom oficial va ser Santafé de Bogotà però habitualment hom la denominava solament com a Santafé per distingir-la de l'actual Funza.
La Constitució de Colòmbia de 1991 indirectament canvià el nom de la capital pel de Santafé de Bogotà. La polèmica desencadenada per aquest canvi obligà a aprovar una reforma constitucional (18 d'agost de 2000) per tal de suprimir les paraules «Santafé de»; així doncs, la ciutat es va quedar de nou amb el nom de mitjançant l'acte legislatiu 1 del Congrés de la República.
Història
Època precolombina miniatura|esquerra|La "Bassa Muisca" fent al·lusió a la llegenda de El Dorado, peça precolombina, al Museu de l'Or de Colòmbia a Bogotà.
Des del 10.500 aC, grups humans habitaven la zona amb activitats de cacera i recol·lecció. Des del 3500 aC, ja es registren activitats hortícoles, de terrisseria i la domesticació del Conill porquí per grups que encara depenien de la cacera i recol·lecció. El 500 aC, ja era molt difós el cultiu del blat de moro i la patata. Cap a l'any 800 de l'era actual, els muisques (poble indígena més important de la família txibtxa habitaven la zona, com a resultat d'una migració d'origen txibtxa, procedent d'un altre territori (probablement vinguts des d'Amèrica Central), que s'havia barrejat amb la població anterior.
La cultura muisca no va tenir escriptura; per això, els cronistes van reconstruir la història aborigen recollint els fets a través de relats orals que es remunten a l'any 1470, quan governava Bogotà el zipa Saguanmachica. Al capdamunt de l'escala social muisca es trobava el monarca absolut (zipa), seguit per l'estrat religiós dels xeics i mohanes. Després hi havia els guerrers o güetxes, seguits pels artesans, mercaders, camperols, etc.
Es creu que els muisques van practicar sacrificis humans de joves verges capturats en la guerra o comprats a altres tribus. Tanmateix no n'existeixen proves sòlides. També van crear un calendari de gran precisió i una complexa estructura jurídica, coneguda amb el nom de «Codi de Nemequene». D'altra banda, les edificacions muisques van ser bastides amb materials peribles que els va impedir de mantenir-se dempeus després de l'arribada dels conquistadors europeus.
Període colonial miniatura|Plazoleta del Chorro de Quevedo, un dels llocs probables on va tenir lloc la fundació de Bogotà miniatura|El conquistador espanyol Gonzalo Jiménez de Quesada, va ser el fundador de Bogotà. Després d'arribar amb més de cinic-cents homes en la seva expedició des de Santa Marta i acabar amb tan sols setanta i després d'haver derrotat els muisques i conquerit la Sabana de Bogotà, Gonzalo Jiménez de Quesada va oficiar la fundació de facto de la ciutat. La cerimònia va tenir lloc el 6 d'agost de 1538, amb la construcció de dotze cabanes i una capella al lloc anomenat Thybzaca (avui Teusaquillo). Es presumeix que l'esdeveniment va ocórrer en l'actual Plazoleta del Chorro de Quevedo, tot i que no hi ha documents que ho confirmin. El 22 d'abril de 1539, Jiménez de Quesada va realitzar la fundació jurídica de Santafé en companyia de Nicolás Federmann i Sebastián de BelalcázarSenat de la República de Colòmbia (1989). Municipis colombians. Bogotà: Pama Editores Ltda, pp.172-175 Inicialment anomenada Nuestra Señora de la Esperanza, en la fundació jurídica va canviar el seu nom a Santafé.
La reial cèdula de l'emperador Carles V va elevar Santafé a la categoria de ciutat, el 27 de juliol de 1540. L'Ajuntament de Santafé ja havia estat establert el 1539, i el 1548 l'emperador li va atorgar el títol de molt noble, molt lleial i ciutat més antiga del Nou Regne, i per blasó d'armes un escut on es pot veure una àguila negra en camp d'or, amb una granada oberta a cada grapa, orlada amb alguns rams d'or en camp blau.
Des que Jiménez va denominar, el 1538, tots els territoris que envoltaven Santafé com a Nuevo Reino de Granada, Santafé va ser durant tot el període colonial la seu del govern de l'Audiència del Nou Regne de Granada creada el 1550 i capital d'aquest, dependent del Virregnat del Perú. A partir de 1717, la ciutat va ser capital del Virregnat de Nova Granada, que acollia els virreis, després d'haver disputat la seu virregnal a Cartagena de Indias. El 1783, el virrei va crear una comissió científica, dirigida per José Celestino Mutis, que va començar a investigar els turons de Santafé, primers passos del que després es coneixeria com a Expedició Botànica. Alexander von Humboldt va visitar Bogotà a començament del , atret per les seves institucions culturals i científiques, entre les quals s'hi comptava el primer observatori astronòmic d'Amèrica, que havia estat promogut per Mutis.
A la ciutat hi vivien alguns dels criolls més influents del Virregnat (pròcers de la talla de Policarpa Salavarrieta i Antonio Nariño), raó per la qual s'hi va gestar el moviment independentista en el qual es destaquen els fets que es coneixen com l'esdeveniment de «El Florero de Llorente», quan els germans Francisco i Antonio Morales van entrar a manllevar, per adornar un sopar amb un funcionari reial arribat d'Espanya, un gerro al comerciant espanyol José González Llorente, que tenia un magatzem a la cantonada nord-oriental de l'avui anomenada Plaza de Bolívar. Foren rebutjats de mala forma per aquest, la qual cosa va ser presa com a excusa per provocar una baralla que va acabar en disturbis entre la població. Aquest fet marca l'inici de les lluites i el Crit d'Independència. Si bé el territori va ser reconquerit pels espanyols el 1816, finalment el 1819 es va obtenir la independència definitiva.
Període republicà miniatura|esquerra|Bogotà en 1868. miniatura|Calle Real, avui Carrer 7, de Bogotà el 1869. miniatura|Amb la mort del popular dirigent liberal Jorge Eliécer Gaitán, es va originar El Bogotazo . miniatura|Estació Central del Ferrocarril de la Sabana en 1930.
La ciutat va ser la capital de la Gran Colòmbia fins a 1830, quan aquest estat es va dissoldre i va donar inici als actuals estats de l'Equador, Veneçuela i Colòmbia (Panamà se separaria el 1903). La història de Colòmbia de la resta d'aquell segle fou un seguit de guerres civils, entre les quals la més transcendental va ser la Guerra dels Mil Dies, en la qual les faccions conservadora i liberal van dessagnar el país al pas del al .
El 1876 el Consell de la ciutat va establir la nomenclatura i numeració de calles i carrers,Optem per no traduir aquesta nomenclatura de carrers, específica de la ciutat canviant els tradicionals noms dels carrers per números consecutius tal com es pot veure en l'actualitat.De la Rosa, Moisés (1938). Calles de Santafé de Bogotá, homenaje en su IV centenario. Bogotá: Ediciones del Concejo, pp.21-23 Durant l'existència dels Estats Units de Colòmbia (1863 - 1886), Bogotà va rebre el títol de Capital Federal i els seus pocs localita van ser elevats a la categoria de cantons. El 1889 es va estrenar la primera línia del Ferrocarril de Bogotà des de San Victorino fins a Facatativá, que, en acabar el , ja comptava amb més de 100 km de vies fèrries que permetien, amb els entroncaments, arribar a diferents zones del país, fins i tot al Mar Carib. El 1884 va començar a operar el servei de tramvia de mules (de la Plaza de Bolívar a Chapinero), i el 1910 es va endegar també el sistema de tramvia elèctric, que fins als anys 1940 es va estendre en múltiples línies al voltant de la ciutat i els afores. Junt amb el tren, aquests mitjans de transport van ser els pilars del desenvolupament de la ciutat que el 1912 tenia una població que tot just superava els 120.000 habitants.