Olot (pronunciat ) és un municipi i ciutat de Catalunya, capital de la comarca de la Garrotxa i cap del partit judicial d'Olot. Amb més de 38.000 habitants, és el principal nucli urbà de la comarca i el seu centre administratiu, econòmic i cultural. El terme municipal limita amb els municipis de La Vall de Bianya, Sant Joan les Fonts, Santa Pau, Les Preses, La Vall d'en Bas i Riudaura, i ocupa una posició central a la cubeta d'Olot, envoltada pels relleus de la Serralada Transversal Catalana. La ciutat és especialment coneguda per trobar-se dins del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, fet que la converteix en l'única ciutat de Catalunya situada a l'interior d'un parc natural.
Olot s'alça sobre materials volcànics originats per l'activitat eruptiva dels set volcans que envolten la ciutat: el Montolivet, el Montsacopa, la Garrinada, les Bisaroques, el Torín, el del Bac de les Tries i el de Ca l'Isidret. Algunes zones urbanes s'assenten literalment sobre antics cons volcànics, com el del Puig del Roser, fet que converteix el municipi en un cas gairebé únic a Europa. El seu entorn natural és excepcionalment ric i inclou boscos de roure pènol, roure de fulla gran, fagedes i alzinars, així com nombroses fonts, els aiguamolls de la Moixina i la Deu, l'altiplà basàltic de Batet i el volcà del Croscat, l'erupció més recent de la península Ibèrica. Aquest darrer conserva un espectacular tall a la seva cara nord, fruit de les antigues explotacions de greda, que permet observar l'estructura interna del volcà. El municipi forma part de la Xarxa Europea del Paisatge.
L'origen d'Olot es remunta a l'edat mitjana, tot i que el territori havia estat ocupat des de molt abans. La vila va créixer al voltant de l'església de Sant Esteve. Al segle XV, el terratrèmol de Catalunya de 1428 i el terratrèmol de Catalunya de 1448 van devastar bona part de la Garrotxa. La ciutat fou reconstruïda i experimentà una important expansió. Entre els segles XVIII i XIX es convertí en un dels principals centres manufacturers de Catalunya, gràcies sobretot a la indústria tèxtil, la producció d'imatgeria religiosa i l'activitat comercial. Paral·lelament, Olot es consolidà com un destacat centre artístic amb la creació de l'Escola Paisatgística d'Olot, que va exercir una gran influència en la pintura catalana de finals del segle XIX i començaments del XX.
El patrimoni arquitectònic de la ciutat inclou edificis com l'església de Sant Esteve, el santuari de la Mare de Déu del Tura, la Casa Solà-Morales o l'Hospici, actual seu del Museu de la Garrotxa. Olot és també la seu del Museu dels Sants, dedicat a la tradicional indústria local d'imatgeria religiosa. La ciutat destaca igualment per la seva intensa vida cultural, amb esdeveniments com les Festes del Tura, declarades Festa Patrimonial d'Interès Nacional, i pel seu reconegut patrimoni gastronòmic, amb productes i cuina estretament lligats al paisatge volcànic que l'envolta.
Etimologia miniatura|esquerra|Escut no oficial d'Olot |271x271px L'origen del topònim, documentat al com a Olotis, és incert i, segons l'IEC, probablement és preromà no indoeuropeu. En aquest sentit, Joan Coromines, en el seu Onomasticon Cataloniae, s'inclina per l'alternativa ibero-basca: Olot vindria dOlo ("cabana" o "ferreria", "farga") amb el sufix abundancial -ti, i ho justifica pels boscs de la Baixa Garrotxa que donarien material de sobres, i a més té en compte que molts topònims garrotxins també tenen origen iberobasc, com Bas, Oix, Bestracà, Aguja, Bassegoda o Beget. Una altra hipòtesi és que el nom derivi de l'antic basc olo (civada) i leku (lloc): el resultat final és oleku que hauria derivat a olek, olok i finalment, olot, tot i que Coromines ho descarta en trobar més plausible la primera hipòtesi.
Una alternativa indoeuropea proposaria que Olot prové del cèltic *Uluti (paraula que ha donat en l'antic irlandès ulaid, que significa "gent de l'Ulster"), però Coromines ho descarta per raons fonètiques. Altres teories que surten mencionades a l'Onomasticon Cataloniae, però que són encara més remotes, són que Olot fos d'origen romà i provingués del nom Aulus o d'un nom paral·lel a Oleta (que prové dola, "gorga"), però Coromines les descarta per la impossibilitat que aquestes paraules en surti un derivat en -ot.
Fora de l'''Onomasticon, segons la Crònica Universal de Catalunya, Olot va ser fundat per Ulo, antic rei de la dinastia mítica dels atlants, (després anomenat Sícul), amb el nom dUlot.PIFERRER, Francisco Nobiliario de los reinos y señoríos de España L'etimologia popular ha associat Olot amb "ala", ja que el poble ha estat documentat amb els noms dAulot i Alot; i així és representat a l'escut d'Olot, que té una ala en referència al nom de la ciutat com a senyal parlant. També es diu que ve d'"ollot", d'olla, perquè està envoltat de muntanyes.Josep Gelabert Guia ilustrada d'Olot y ses valls
Geografia i clima Llista de topònims d'Olot (orografia: muntanyes, serres, collades, indrets...; hidrografia: rius, fonts...; edificis: cases, masies, esglésies, etc.).
miniatura|esquerra|Vista d'Olot des del Montsacopa
El municipi actual, de 29,12 km², està compost per l'antic municipi d'Olot i el de Batet de la Serra, incorporat el 1971. La ciutat està situada entre 440–550 m d'altitud, segons els barris, i es troba a uns 50 quilòmetres de Girona, la capital de la província homònima.
L'emplaçament del nucli fundacional olotí, situat a la falda del volcà Montsacopa, entre el riu Fluvià i el santuari de la Mare de Déu del Tura, es relaciona amb el punt on la llera del Fluvià, encaixada entre colades volcàniques, és més estreta, cosa que va facilitar la construcció d'un pont per creuar-lo. L'actual pont de Santa Magdalena, construït a mitjans del , damunt dels estreps d'un pont anterior, citat l'any 1116, a l'acta de consagració de l'església de Sant Esteve d'Olot, assenyala l'indret.
La ciutat d'Olot s'estén damunt d'una plana formada per colades volcàniques i dipòsits fluvio-lacustres dipositats en antic llacs de barratge volcànics, a la capçalera del riu Fluvià. Està envoltada per les serres de Sant Valentí, Aiguanegra, l'altiplà de Batet, Marboleny i Sant Valentí de la Pinya. La plana és solcada pel riu Fluvià i el seu tributari, la riera de Riudaura. La presència de relleus i materials volcànics dona una personalitat molt singular al seu paisatge. La ciutat d'Olot es troba entremig de quatre volcans: el Montolivet, el Montsacopa, la Garrinada i el Bisaroques. El Fluvià, riu de règim mediterrani, té un cabal no gaire important (1,07 m³). El 2023 hi havia 13.385 arbres a la ciutat d'Olot.
Pel que fa al clima, la baixa Garrotxa contrasta amb les comarques veïnes per l'elevada humitat. La pluja anual oscil·la al voltant dels 1.000 mm. Popularment, es diu que Si no plou a Olot, no plou enlloc.
El cens del 1717 incorpora la Parròquia d'Olot, Sant Andreu del Coll i Sant Cristòfol de les Fonts; i el 1975, Batet de la Serra.
Història miniatura|Església de Sant Esteve miniatura|Església de Santa Maria del Tura miniatura|Els Gegants d'Olot miniatura|Ball dels cabeçuts miniatura|Passeig de Barcelona miniatura|Passeig de Sant Roc miniatura|Plaça Clarà o Parc Vell miniatura|Plaça Clarà o Parc Vell miniatura|Plaça Major o dels Gegants Prehistòria Des dels anys trenta es té coneixença d'un jaciment amb restes d'indústria lítica a la serra de Batet, datat entre 10.000 i 30.000 anys d'antiguitat (tram final del Paleolític).
Edat mitjana El lloc d'Olot s'esmenta per primera vegada en la història a l'època carolíngia, l'any 872 en un precepte que atorgà el rei franc Carles el Calb al monestir benedictí de Sant Aniol d'Aguja que preveia l'aprofitament d'un extens territori, que comprenia bona part de l'actual Alta Garrotxa i també l'àrea d'Olot. En aquest document reial s'esmenta un únic edifici a Olot, una església dedicada a Santa Maria, qualificada d'antiga ja en aquella època, que es trobava en el mateix emplaçament de l'actual temple de Santa Maria del Tura, patrona d'Olot. Aquest precepte venia concedit en el marc de reordenació del territori després de la reconquesta de Girona per part dels francs. El nucli original d'Olot, doncs, va créixer a l'entorn d'un petit temple dedicat a Santa Maria, anterior al , segurament visigòtic.
L'any 977, s'esmenta per primera vegada l'església de Sant Esteve d'Olot, però el document en qüestió no tracta sobre la parròquia, sinó sobre una parròquia limítrofa. No és fins molt més tard, el 1116, i amb motiu de la consagració d'un nou temple de Sant Esteve d'Olot, situat extramurs, que s'esmenta explícitament la parròquia.
Olot va estar poc temps sota el domini de Sant Aniol d'Aguja i va passar al domini dels Comtes de Besalú que, posteriorment, el varen donar a l'abadia de Santa Maria de Ripoll. Això, ensems amb la donació per part de la vescomtessa de Bas de l'alou de Sant Cristòfol de les Fonts i la donació per part dels senyors del Coll de la parròquia de Sant Andreu del Coll, va constituir un important nucli dominat per a l'abadia ripollesa al centre de la Garrotxa. Aquest nucli va esdevenir una unitat administrativa amb la creació de la Pabordia d'Olot i de la Pinya, i aquest va ser el terme d'Olot fins a la incorporació de Batet de la Serra l'any 1971.
Per tal d'administrar aquests dominis, l'abat de Ripoll disposava de batlles i procuradors que vetllaven pels seus interessos en el terme d'Olot. Aquests oficials eren persones que residien a Olot, com per exemple els batlles d'Olot, que eren designats periòdicament i residien al palau que l'abat tenia a Olot (a l'actual emplaçament de Can Deu, a la Plaça Palau). També hi havia els batlles de la parròquia de Sant Esteve, que residien al mas La Rovira (actual Mas Morató, passeig dels Desemparats, 103) i que posseïen la batllia natural (de pares a fills).
A fi de possibilitar una millor administració dels interessos de l'abadia a la Garrotxa, l'abat de Ripoll, Bernat de Peramola, va signar el 18 d'agost de l'any 1206 una carta de franqueses i llibertats per als pagesos. Amb això es volia que anessin a assentar la seva residència a l'interior d'un perímetre fixat a la riba del riu Fluvià dins la parròquia de Sant Esteve d'Olot. Amb la signatura d'aquesta carta, es possibilita la creació d'un nucli dens de població a la plana olotina i que és l'embrió de l'actual vila. El perímetre anava des de l'actual Plaça del Palau (plaça major de la vila fins al 1427) fins al pont de Santa Magdalena i l'actual carrer Valls Nous i, pujant per aquest mateix carrer, fins a l'església de Santa Maria i, finalment, fins a la Plaça Palau per l'actual carrer dels Valls Vells. Per a controlar l'àrea afectada per les franqueses, l'abat de Ripoll, Ramon Desbac, va ordenar l'emmurallament de la vila. Val a dir que aquest emmurallament ja havia estat iniciat anys abans, però de forma poc organitzada i gens efectiva.
La creació d'un nucli dens dins d'una zona amb una baixa densitat de població va afectar molt les relacions humanes de la plana olotina que estaven marcades pels dos estatus que existien en el terme, el de vilatà i el de forà. Els vilatans residien a l'interior del clos emmurallat, tenien un elevat grau de llibertat i varen concentrar intramurs totes les activitats artesanals i comercials del terme. Per contra, els forans eren els pagesos que residien en els masos de les parròquies, els quals anaven veient com se'ls imposava cada vegada més les càrregues feudals per part dels oficials de l'abat. Un altre canvi en les relacions humanes fou l'organització de la gent de l'interior de la vila en una institució que tenia com a objectiu defensar els interessos dels vilatans enfront de l'abat, la Universitat d'Olot, primer poder municipal de la vila. Al principi, l'abat intentava afogar aquesta organització però, tot i així, la Universitat va anar aconseguint cada vegada més llibertat i més diners, imprescindibles en l'exercici de tota forma de poder.