miniatura|Cara d'Assarhaddon en una estela al Museu de Pèrgam a Berlín miniatura|Estela d'Assrhaddon que commemora el seu retorn després de vèncer a Taharqa el 671 aC, al museu de Pèrgam de Berlín Assarhaddon (Aššur-aḫa-iddin o Asshur-akh-iddin, també Esarhaddon) va ser rei d'Assíria cap als anys 681 aC-669 aC. Segons la Llista dels reis d'Assíria era fill de Senaquerib i la princesa Zakutu (o Naqīʾa) i pare d'Assurbanipal.
Fonts del regnat Cilindres A, B, C, traduïts a l'anglès per R. F. Harper i a l'alemany per Ludwig Abel i Hugo Winckler La Pedra Negra, traduïda a l'alemany per Winckler L'estela de Zenjirli, publicada per Von Luschan, i traduïda per Schrader, Pregàries al déu Sol, publicat i traduït a l'alemany per J. A. Knudtzon, «Aseyrische Gebete an den Sonnen Gott» Inscripcions, traduïdes per Budge a The History of Esarhaddon, Londres, 1880.
Pujada al tron No era el fill gran ni el segon, però el 694 aC el primogènit i hereu designat, Assur-nadin-sumi (Asshur-Nadinshum) fou capturat pels elamites i mai va retornar i cal suposar que tot i que no ha quedat escrit, era del coneixement de la cort assíria que havia mort (executat o per altres causes). El segon fill Arad-Ninlil (en realitat un error de lectura, el nom correcte seria Arda-Mulissi), esperava ser el següent hereu, però en el període en què la sort del seu germà no era coneguda, Nakia (Naqīʾa), la mare d'Asarhaddon, va maniobrar per aconseguir aquesta posició pel seu fill tot i que era més jove que Arda-Mulissi; Asarhaddon va esdevenir el favorit del pare i en algun moment fou proclamat oficialment príncep hereu i se li va fer el jurament de lleialtat; però Arda-Mulissi devia gaudir de considerable prestigi i popularitat entre alguns cercles que el veien com el futur rei més que no pas al malaltís Asarhaddon. Potser l'oposició a l'hereu legal va augmentar de manera proporcional al suport en favor d'Arda-Mulissi i altres germans (quatre més). Pensant en possibles conflictes, Sennàquerib va enviar a Asarhaddon a les províncies occidentals en un virtual ostracisme polític, però no va revisar l'orde successori. Arda-Mulissi i els seus partidaris devien pensar que era el moment d'agafar el poder, quan tenien el seu prestigi més alt i el seu rival estava absent en un virtual exili; el manteniment de la posició d'hereu era un inconvenient i en cas de campanyes victorioses el seu prestigi podia augmentar i per contra el d'Arda-Mulissi i els seus germans baixar; calia anar de pressa i agafar el poder per la força. Un pacte de rebel·lió es va ajustar entre els germans (Arda-Mulissi i Sarasar o Nergal-Sharezer almenys) i oficials lleials, i el gener del 681 aC (20 de Tebet de l'any equivalent al 781 aC) Sennàquerib fou assassinat mentre pregava en un temple de Nínive, a mans d'Arda-Mulissi.A la Crònica Babilònia només un fill, Arad-Ninlil, és considerat l'assassí però sovint els dos fills són esmentats com assassins Per un error de transcripció el nom poc habitual d'Arda-Mulissi es va transformar en Adar-Malik o Adra-Malik (Arda per Adra és un canvi natural, i Malik era un acabament força habitual que es va canviar per Melissu que era rar); això va donar el nom bíblic Adrammelech i el Adramelos del historiador Berós.
Assarhaddon va retornar i es va desfermar una guerra civil de sis setmanes de la que Assarhaddon va emergir com guanyador entrant a Nínive el 2 d'Adar, mentre els seus germans fugien del país cap a Urartu i els seus seguidors eren executats. Assarhaddon hauria sortit de Nínive en persecució dels seus germans el mes de Shabat i va lliurar una batalla amb els rebels a Janirabbat, prop de Melid, i els va derrotar. Després de 8 mesos de campanya Assarhaddon va retornar a Nínive on fou coronat el mes de Kislev de l'any equivalent al 680 (la primavera del 680 aC).
Reconstrucció de Babilònia i campanyes contra els caldeus L'orde cronològic dels esdeveniments és difícil de seguir, ja que de les inscripcions que va deixar, molt poques narren els fets en aquest orde. El primer any va ordenar reconstruir Babilònia i el santuari d'Esharra a Assur. El primer temple babiloni a ser reconstruït fou el d'E-sagila (identitifcat de vegades com la torre de Babel), el temple dels gran déus, mentre a l'entorn va erigir les grans muralles d'Imgur-Bel i Nimitti-Bel. Totes les construccions havien d'arribar a la seva antiga glòria i així es va anar fent durant tot el regnat. Les deïtats que havien estat tretes del país foren retornades. Els caldeus s'havien revoltat el 681 aC al País de la Mar i Nabu-ziru-kinish-lishir, fill de Merodach-baladan, havia recuperat el poder tradicional a Bit Yakin; el seu poder es va estendre fins a Ur. Assarhaddon va enviar un exèrcit i el cap caldeu va fugir a Elam. Però ara al regne d'Elam hi havia un nou règim, encapçalat pel rei Humbanhaltash II (o Ummanaldash II 681-675 aC) que el va fer presoner i el va matar; el seu germà Naid Marduk va fugir a Assíria i va anar a retre homenatge a Assarhaddon que el va enviar a Bit Yakin per governar el país com a vassall d'Assíria. L'abandonament elamita de l'aliança amb els caldeus, tradicional durant molt de temps, suposava un alleujament per la política babilònia d'Assíria.
Els territoris de Babilònia i Borsippa havien caigut en mans de la tribu dels dakkuri (Bit Dakkuri); quan els babilonis van començar a retornar per reconstruir la ciutat, el rei assiri va decidir eliminar a aquests ocupants; el rei dels dakkuri, Shamash-ibni, fou deposat, i posat al seu lloc Nabu-usallim, fill d'un tal Balasu ja esmentat en temps de Teglatfalassar III. Una vegada desallotjat de les terres que havien ocupat, aquestes foren restaurades als seus antics propietaris.
Aquesta política elamita fou temporal i el 674 aC van tornar a la tradició sota el nou rei Urtak o Urtaku (675-664 aC). En un atac a Babilònia van fer matances i saquejos arribant fins a la ciutat de Sippar. La "Crònica Babilònia" esmenta aquest atac, que no va tenir conseqüències i no hauria produït cap reacció assíria contra Elam. Però la tribu dels gambulupotser una barreja d'arameus i locals establerta a la zona fronterera d'Elam i Babilònia prop de la desembocadura del Tigris havia donat suport a la incursió i ara convenia el seu càstig; el seu príncep Bel-iqisha, no es va atrevir a una batalla i es va rendir entregant als assiris el control de la fortalesa de Shapi-Bel, una mena de posició avançada contra els atacs elamites. El rei assiri va considerar prudent no atacar Elam i hauria ajustat una pau amb Urtaku que el 673 aC va retornar els ídols arrabassats en alguna incursió.
Campanya de Sidó i Sizu A Fenícia el regne engrandit de Sidó entregat a Ethobal per servir de contrapès a Tir, es va mantenir unit i lleial fins a la mort d'aquest rei. Al morir el va succeir el seu fill Abdmilkot (Abdi-Milkutti), que va començar a enviar vaixells en expedicions per la Mediterrània, que van aconseguir botí del que cap part fou entregat a Assíria. Això implicava que Sidó esdevenia independent junt amb Tir, que de fet mai havia deixat de ser-ho, però que mantenia una aliança amb Assíria que segurament li havia permès recuperar algunes de les seves possessions continentals. Abdi-Milkutti va trobar un aliat en Sanduarri, rei de KunduKuinda al golf d'Alexandreta i Sizu.Sis, a Cilícia Sisu, situada a les muntanyes al nord de Cilícia era gairebé inabastable per un exèrcit a causa de la protecció que oferien les muntanyes, que en menor mesure també protegien Kundu. Sidó pel seu costat tenia la protecció de la mar. Els assiris havien combatut abans a les muntanyes i vençut als seus enemics en aquest terreny, però a la mar no hi estaven habituats.
Quan l'exèrcit assiri es va acostar segurament el 679 aC, el pànic es va apoderar del rei Abdi-Milkutti que va fugir per mar. Sidó fou assetjada però va resistir; la lluita en total va durar tres anys i no és probable que tot aquest temps hagués estat dedicat a combatre a les ciutats de la muntanya. Finalment Sidó va ser conquerida; les muralles i les cases foren enderrocades i la ciutat va quedar en ruïnes; era evident que el rei estava en colera per haver hagut de sostenir un setge tan llarg. La ciutat destruïda fou reconstruïda amb el nom de Kar-Ashur-aha-iddina o Kar-Asshur-akh-iddin, "Ciutat d'Assarhaddon"; la població antiga fou deportada a Assíria i la ciutat repoblada amb habitants de Kundu i Sizu i altres procedents de la zona del golf Pèrsic. El rei Abdi-Milkutti fou capturatsegurament a Xipre i decapitat; la mateixa sort va córrer el rei Sanduarri de Kundu i Sizu. El rei d'Assíria esmenta el botí fet a Sidó: or, plata, pedres precioses, marfil, fustes de qualitat, tapissos i vestits, i els ramats i cavalls locals. A la tornada a Nínive el 677 aC el rei va fer l'entrada per les portes de la ciutat de manera triomfal al so de la música estrident, amb els notables de Sidó al seu darrere i la resta dels captius, i el cap del rei executat, i després els notables de Kundu i Sizu i el cap del rei Sanduarri.
Una part del botí fet a Sidó fou entregat al rei de Tir, Baal I, que havia restat lleial a l'aliança assíria.la interpretació d'aquestos fets apareix de diferents maneres: Tir havia impedit que el botí fos més gran, més que rebre'n una part; Tir havia estat revoltada i fins i tot assetjada, però en ser una illa mai havia estat prou amenaçada i els assiris no van aconseguir res. La trobada de part del text del tractat entre Tir i Assíria va obligar a refer la interpretació El tractat amb Tir esmenta als reis de Judà, Edom, Moab, Gaza, Ascaló, Ekron, Biblos, Arvad, Samsimuruna, Ammon, Ashdod, deu reis de la costa de la mar i deu reis de la meitat de la mar (probablement Xipre) com aliats assiris.
Campanyes contra cimmeris i escites; aliances i relacions amb els medes Des de vers el 700 aC el cimmeris (gimiru) amb afegits de grups escites van baixar del Caucas i van començar a pressionar a la frontera assíria oriental; van arribar a la costa occidental de la mar Càspia i després al llac Urmia (terres de Sangibirtu o Sangibuti i Bari) passant cap a Uišdiš o Uishdish (Tabriz-Maragha), Zikirtu, i Gizilbundi. La terra de Supria o Šupria (Xupria), entre Assíria i Urartu es va mostrar oposada a Assarhaddon al començament del seu regnat segurament per causa dels cimmeris; aquests van arribar a Manna sovint oposada als assiris, i la població va ajudar els invasors a conquerir la fortalesa de Dur-Enlil i la de Šarruiqbi. Assarhaddon es va queixar de la manca de victòries del rei Ahšeri de Manna i la situació era greu; els cimmeris occidentals dirigits per Teuspa o Tiushpa o Teispesesmentat com un nòmada (manda), és a dir un escita van ser derrotats pels assiris prop d'Hubusna (Eregli) i llavors es van desplaçar cap a Hilakku (Cilícia) i Dua (Tabal, al darrere de Karkemish). Finalment l'horda oriental, manada pel cap escita Išpakaia o Ishpakai (grec Aspakos, hebreu Ashkenaz)és esmentat com un ashguzseu o sigui nadiu d'Ashguza fou derrotat i mort amb certa facilitat per forces assíries,la disciplina assíria contra el desordre de les hordes escites i els seus homes confinats al sud del llac Van. L'intent del cap Kashtariti d'unir als khaldes (urartians), els habitants de Manna i els escites-cimmeris, també va fracassar per les mútues desconfiances i la pressió assíria.Kashtiariti va aconseguir el suport d'un governador assiri d'un districte mede, Mamitiarshu La resta dels cimmeris, l'horda occidental, com s'ha dit, va anar a Anatòlia on va destruir el regne de Frígia (vers 676 aC). Un personatge anomenat Mugallu s'havia apoderar de parts de l'estat neohitita de Melid i s'havia aliat al rei de Tabal. La ciutat de Melid fou assetjada el 675 aC sense èxit per Assarhaddon, però els regnes de Meshech i Tabal, tots dos a la vora de Kappadokia, es van enfonsar sota la pressió cimmèria; no obstant fora d'algunes províncies menors els assiris no van perdre gaires territoris en aquesta zona.