Tsézar Antónovitx Kiuí, , AFI /ˈt͡sjezərʲ ɐnˈtonəvʲɪt͡ɕ kʲʊˈi / , batejat com a Cesarius Benjaminus Cui i conegut habitualment amb el nom francesitzat de , fou un compositor i crític musical rus, membre del cercle Beliàiev i el Grup dels Cinc, un grup de compositors combinats per la idea de crear un tipus de música específicament rus. Com a oficial de l'Exèrcit Imperial Rus va ascendir al rang d'enginyer general (equivalent a general), va ensenyar a construir fortificacions a les acadèmies militars russes i va escriure una sèrie de monografies sobre el tema.
Biografia Formació i carrera Nasqué el 6 de gener (CJ 18 de gener) de 1835 a la ciutat de Vilna (actual Vílnius). L'ortografia original francesa del seu cognom era «Queuille». Brief biografphy of César Cui El seu pare, Antoine (Anton Leonàrdovitx) Cui, originari de França, va servir a l'exèrcit napoleònic. Ferit l'any 1812 prop de Smolensk durant la guerra patriòtica de 1812, congelat, no va tornar amb les restes de les tropes derrotades de Napoleó a França, sinó que va romandre per sempre a Rússia. A Vilna, Anton Cui, que es va casar amb Iúlia Gutsévitx es dedicava a ensenyar francès a l'escola de gramàtica local. César Cui es comunicava amb el seu pare en francès, amb altres membres de la família en lituà o polonès, i des dels 5 anys parlava rus amb els seus companys de gymnasium. El germà de César, Aleksandr (1824—1909), després esdevingué un conegut arquitecte.Des de 1854, Aleksandr Antónovitx va viure a Vorónej, on el 1858-1859 va supervisar la construcció del monument a Pere I (el monument es va perdre durant la Gran Guerra Patriòtica) El juliol de 1870 va ser nomenat arquitecte provincial i va ocupar aquest càrrec durant 36 anys. A. A. Cui va ser una figura pública activa, als anys 80-90. va ser repetidament vicedirector de la delegació de Vorónej de la Societat Musical Russa. Vegeu Акиньшин А. Зодчие Воронежа // Подъём. — 1988. — núm. 4. — pàg. 125.
Amb 5 anys, Cui ja tocava al piano la melodia d'una marxa militar que havia sentit. Als deu anys, la seva germana va començar a ensenyar-li a tocar el piano. Mentre estudiava al gimnàs de Vilna, Cui, sota la influència de les masurques de Chopin, que va romandre per sempre com el seu compositor favorit, va compondre una masurca per la mort d'un professor seu, Moniuszko, que aleshores vivia a Vílna, es va oferir a donar al talentós jove lliçons gratuïtes d'harmonia, que només van durar set mesos.
El 1851, Cui va ingressar a l'Escola Principal d'Enginyers. El 1855 es va graduar a l'escola i, després d'estudis avançats a l'Acadèmia d'Enginyeria Nikolàievski, ara Universitat tècnica d'enginyeria militar, va començar la seva carrera militar l'any 1857 com a instructor de fortificacions. Els seus estudiants al llarg de les dècades van incloure diversos membres de la família imperial, sobretot Nicolau II.
En relació amb l'esclat de la guerra russo-turca, Cui, a petició del seu antic alumne Skóbelev, va ser enviat al teatre d'operacions el 1877, on va revisar les obres de fortificació i va participar en l'enfortiment de les posicions russes prop de Constantinoble. L'any 1878, d'acord ambls resultats d'un treball escrit brillantment sobre les fortificacions russes i turques, va ser nomenat professor adjunt, i ocupà una càtedra de la seva especialitat al mateix temps en tres acadèmies militars: l'Estat Major, l'Enginyeria Nikolàievski i l'Artilleria Mikhailovskaia. El 1880 es va convertir en professor, i el 1891, professor honorat de fortificació a l'Acadèmia d'Enginyeria Nikolàiev i va ser ascendit al grau de general major.
Cui va ser el primer dels enginyers russos a proposar l'ús de torres blindades a les fortaleses terrestres. Va adquirir una gran i honorable fama com a professor de fortificació i com a autor d'obres destacades sobre aquest tema. Va ser convidat a donar conferències sobre fortificació a l'hereu al tron, el futur emperador Nicolau II, així com a diversos grans ducs. El 1906, César Cui va ser ascendit al rang d'enginyer general.
Vida vocacional a la música Malgrat els seus èxits com a acadèmic militar professional, Cui és més conegut a Occident per la seva «altra» vida en la música. Quan era nen a Vílnius va rebre lliçons de piano, va estudiar les obres de Frédéric Chopin i va començar a compondre petites peces als catorze anys. En els pocs mesos que transcorregueren abans de ser enviat a Sant Petersburg, aconseguí rebre algunes lliçons de teoria musical del compositor polonès Stanisław Moniuszko, que en aquell moment residia a Vílnius.Кюи, Ц. А., "Первые композиторские шаги Ц. А. Кюи (письмо к редактору)", Избранные статьи, compilat per I. L. Gussin (Leningrad: Edició musical estatal, 1952) notes de l'editor, pàg. 542–543.
En el desenvolupament del talent de Cui va tenir una gran importància l'amistat amb Balàkirev (1857), que en el primer període de l'obra de Cui va ser el seu assessor, crític, professor i en part col·laborador (principalment pel que fa a l'orquestració, que fou per sempre més l'aspecte més vulnerable de la textura Cui), i una estreta relació amb el seu cercle: Mússorgski (1857), Rimski-Kórsakov (1861) i Borodin (1864), així com amb Dargomijski (1857), que va tenir una gran influència en el desenvolupament de l'estil vocal de Cui.
Tot i que componia música i escrivia crítica musical en el seu temps lliure, Cui va resultar ser un compositor i feuilletonista extremadament prolífic. El seu «debut» públic com a compositor es va produir el 1859 amb la interpretació del seu Scherzo orquestral, op. 1, sota la batuta d'Anton Rubinstein i els auspicis de la Societat Musical Russa. El 1869 va tenir lloc la primera representació pública d'una òpera de Cui; fou William Ratcliff (basada en la tragèdia de Heinrich Heine); però finalment no va tenir èxit, en part a causa de la duresa dels seus propis escrits a la premsa musical.Gozenpud, A. A., Русский оперный театр XIX века, 1857–1872 [Teatre d'òpera rus del , 1857–1872] (Leningrad, Muzika), 5228–1872, 5228–1872 Totes les seves òperes menys una van ser compostes amb textos russos; l'única excepció, Le flibustier (basada en una obra de Jean Richepin), estrenada a l'Opéra-Comique de París el 1894 (vint-i-cinc anys després de Ratcliff), però tampoc no va tenir èxit. Les obres escèniques més reeixides de Cui durant la seva vida foren l'òpera còmica en un acte El fill del mandarí (estrenada públicament el 1878), el Presoner del Caucas en tres actes (1883), basada en Puixkin, i l'obra d'un acte Mademoiselle Fifi (1903), basada en Guy de Maupassant. Bernandt, G. B. Словарь опер впервые поставленных или изданных в дореволюционной России и в СССР, 1836–1959. [Diccionari d'òperes posades en escena o publicades per primera vegada a la Rússia prerevolucionària i a l'URSS, 1836-1959] (Moscou: Советский композитор, 1962). pàg. 125–126, 288, 170. A més de Flibustier, les úniques altres òperes de Cui interpretades en vida fora de l'Imperi Rus van ser El presoner del Caucas (a Lieja, 1886) i l'òpera infantil El gat amb botes (a Roma, 1915). Bernandt, G. B. Словарь опер, pàg. 125, 148.
miniatura|300px|esquerra|Cui entre els artistes del Teatre Bolxoi de Moscou, 1902
Les activitats de Cui en la vida musical incloïen també la pertinença al comitè de selecció d'òpera del Teatre Mariinski; aquest període va acabar el 1883, quan tant ell com Rimski-Kórsakov van abandonar el comitè en protesta pel seu rebuig a la Khovànsxina de Mússorgski.Кюи, Избранные письма [Cartes seleccionades], pàg. 112 (també notes de l'editor, pàg. 571–572). Durant el 1896–1904 va ser director de la branca de Sant Petersburg de la Societat Imperial Russa de Música.
Entre els molts músics que Cui va conèixer a la seva vida, destaca de llarg Franz Liszt. Liszt valorava bastant la música dels compositors russos; per a l'òpera de Cui William Ratcliff va expressar alguns dels més alts elogis.Кюи, Избранные письма, pàg. 506. El llibre de Cui La musique en Russie i la seva Suite pour piano, op. 21, estan dedicats al gran compositor. A més, la Tarantelle de Cui per a orquestra, Op. 12, va formar la base de l'última transcripció per a piano de Liszt.
Dues personalitats d'importància directa per a Cui eren dones que es dedicaren especialment a la seva música. A Bèlgica, la comtessa de Mercy-Argenteau (1837–1890) va ser la més influent per fer possible la posada en escena del Presoner del Caucas el 1885. A Moscou, Maria Kérzina, amb el seu marit Arkadi Kerzin, va formar el 1896 el Cercle d'amants de la música russa, una societat d'actuació, que va començar el 1898 per donar un lloc especial a les obres de Cui, entre els d'altres compositors russos, en els seus concerts.
En una vida musical tan llarga i activa com la de Cui hi va haver molts reconeixements. A finals de la dècada de 1880 i principis de la dècada de 1890 diverses societats musicals estrangeres van honorar Cui nomenant-lo membre d'elles. Poc després de la posada en escena de Le flibustier a París, Cui va ser escollit membre corresponent de l'Académie française i va rebre la creu de la Légion d'honneur. El 1896 la Reial Acadèmia Belga de Literatura i Art el va fer membre. El 1909 i el 1910 es van celebrar esdeveniments en honor al 50è aniversari de Cui com a compositor.
Família miniatura|Tomba de Malvina i César Cui, cementiri de Tikhvin, Sant Petersburg|150px El 19 d'octubre de 1858, Cui es va casar amb Malvina Rafaílovna Bàmberg, ( AFI /mɐlʲˈvʲinə rəfɐˈiɫəvnə ˈbam⁽ʲ⁾bʲɪrk/, 1836-1899), alumna de Dargomijski. A ella està dedicat l'scherzo orquestral Op. 1 (1857), amb el tema principal, B, A, B, E, G (les lletres del seu cognom) i la persistència de les notes C, C (César Cui), una idea clarament inspirada en Schumann, que generalment va tenir una gran influència en Cui.
César i Malvina van tenir dos fills, Lídia i Aleksandr. Lídia, una cantant amateur, es va casar i va tenir un fill anomenat Iuri Boríssovitx Amoretti; en el període anterior a la Revolució d'Octubre Aleksandr era membre del Senat rus.Кюи, Избранные письма, notes de l'editor, pàg. 635, 395, 703, 715–716.
Darrers anys i mort El 1916 el compositor va quedar cec, tot i que encara era capaç de compondre petites peces mitjançant el dictat.Кюи, Избранные письма, pàg. 477. Cui va morir el 13 de març de 1918 d'apoplexia cerebral i va ser enterrat al costat de la seva dona Malvina (que havia mort el 1899) al cementiri luterà Smolenski de Petrograd (actualment Sant Petersburg). L'any 1939 el seu cos va ser reinhumat al cementiri de Tikhvin al monestir d'Alexandre Nevski, per estar al costat dels altres membres dels Cinc.
Cui com a crític musical Com a escriptor de música, Cui va contribuir amb gairebé 800 articles entre 1864 i 1918 a diversos diaris i altres publicacions de Rússia i Europa. (Es va «retirar» de la crítica musical habitual el 1900.) La seva àmplia cobertura va incloure concerts, recitals, vida musical, noves publicacions de música i personalitats. Un nombre important dels seus articles (ca. 300) tractaven sobre òpera. Кюи, Избранные статьи, Библиографический указатель статей Ц. А. Кюи, 1864–1918 [Índex bibliogràfic d'articles C. A. Cui, 1864–1918], pàg. 624–660. Diversos dels seus conjunts temàtics d'articles van ser reeditats com a monografies; aquests tractaven temes tan variats com la producció original de 1876 de Der Ring des Nibelungen de Wagner a Bayreuth, el desenvolupament de la romança russa, la música a Rússia i les conferències fonamentals d'Anton Rubinstein sobre la història de la música per a piano de 1888–1889. A més, com a part de la seva professió, Cui també va publicar molts llibres i articles sobre fortificacions militars.