La lliura esterlina (en anglès pound sterling) és la unitat monetària oficial del Regne Unit. Habitualment s'anomena simplement lliura (pound), i per diferenciar-la de la unitat de pes homònima es va convenir a usar el qualificatiu de sterling, nom que tenia l'antic penic d'argent, ja que els penics (la 240a part d'una lliura) eren la unitat monetària bàsica i el seu valor equivalia a poc menys que el d'una lliura actual.
El símbol de la lliura esterlina és £, i el seu codi ISO 4217 és GBP. Des de 1971, amb la introducció del sistema decimal, la moneda britànica està dividida en 100 nous penics (en anglès pence, plural de penny), el símbol dels quals és p. Anteriorment la lliura es dividia en 20 xílings (en anglès shillings; símbol: s), i cadascun d'aquests en 12 penics antics (símbol: d). Un penic nou equival a 2,4 dels antics.
La lliura esterlina és una de les monedes amb què es realitzen més transaccions comercials, juntament amb el dòlar dels Estats Units, l'euro, el ien japonès i el dòlar australià. Segons les taxes de canvi actuals, és la cinquena unitat monetària de valor més alt del món.
És emesa pel Banc d'Anglaterra (Bank of England) per al seu ús a Anglaterra i a Gal·les. Tot i això, hi ha diverses lliures equivalents emeses en altres parts de les illes Britàniques, a les dependències de la Corona i als territoris britànics d'ultramar, com ara: la lliura escocesa (Escòcia) la lliura de Gibraltar (Gibraltar) la lliura de Guernsey (Guernsey) la lliura d'Irlanda del Nord (Irlanda del Nord) la lliura de Jersey (Jersey) la lliura de les Malvines (illes Malvines) la lliura de l'illa de Man (illa de Man) la lliura de Santa Helena (Santa Helena) miniatura|Antiga moneda fraccionària de xíling del 1955
En circulen monedes d'1, 2, 5, 10, 20 i 50 penics i d'1 i 2 lliures (també se n'han fet emissions commemoratives de 25 penics i 5 lliures), i bitllets de 5, 10, 20 i 50 lliures. El bitllet d'1 lliura es va retirar de la circulació el 1984 amb l'aparició de la moneda del mateix valor, si bé encara circulen de manera restringida els emesos pel Banc d'Escòcia, i també hi ha un bitllet de 100 lliures emès per a Escòcia i Irlanda del Nord; tots aquests bitllets, però, circulen rarament.
Origen de la paraula esterlina Segons l'historiador Nicholas Mayhew, Page de Nicholas Mayhew . el terme lliura esterlina per a la moneda anglesa data de finals dels segle XI - començament del XII (és a dir, just després de la invasió normanda de 1066). La primera aparició del terme es troba a l'autobiografia de Guibert de Nogent el 1115, que relata una operació per subornar cardenals romans per tal de confirmar l'elecció del bisbe de Laon, però l'etimologia del terme roman obscura. Segons l’, el terme és d'origen normand i prové de steorra (els primers penics portaven una petita estrella, terme que va donar lloc a la paraula anglesa star). Aquesta explicació es basa en el fet que originalment sterling es referia al penic i s'utilitzava en plural: estàvem parlant de 5 lliures esterline. El Shorter Oxford English Dictionary i el Petit Robert donen, breument, la mateixa explicació. Segons l'obra de Jacques Paul Migne, l’estelin o esterlin era una unitat de mesura (pes) utilitzada a l'Alta Edat mitjana pels orfebres, i més tard en l'encunyació de moneda. Aquesta evolució és estrictament comparable a la lliura romana (pes), que es va convertir en la lliura (moneda) durant la República a l'antiga Roma. L'esterlin contenia 28 i 3/4 grans (o en el sistema decimal). feien una unça, i feien un marc. Per tant, les equivalències eren: equivalia a , equivalien a una unça i equivalia a . L'ús de la lliura esterlina com a unitat de pes es va establir a partir de l'Alta Edat mitjana, probablement sota els carolingis. Havent-se convertit en moneda, la lliura esterlina va circular tant al territori dels Plantagenets (reis d'Anglaterra, ducs de Normandia, Aquitània /Guienna i Gascunya, comtes d'Anjou, Turena, Poitou, Aunis i Saintonge) com al dels Capet. El seu valor va ser fixat pel rei de França. El seu valor nominal (inclosos els drets d'encunyació i senyoratge) el 1158, sota Lluís VI, significava que una marca de plata valia i a França. Un segle més tard, Lluís IX de França va fixar el seu valor mitjançant un decret emès durant la sessió del Parlament de Tots Sants el 1262: una lliura esterlina per tornesos. La lliura tornesa havia estat imposada a França per Lluís IX i estava vinculada a l'or. Però l'esterlina, en ser plata, va seguir sent una moneda anglesa després de la seva prohibició a França pel mateix Lluís IX. Per què va circular a Anglaterra? És molt probable que Guillem I d'Anglaterra l'importés durant la seva conquesta a partir del 1066 i l'imposés durant la seva reforma monetària de la dècada del 1080, juntament amb l'ús del sistema complet: Lliura esterlina, gra, unça i marc. Posteriorment, els territoris continentals dels Plantagenets, hereus de Guillem, esdevindrien més grans que els seus territoris britànics (Normandia, Anjou, Perche, Saintonge, Aquitània i Guiena), però continuarien sent vassalls i responsables de l'homenatge als reis de França. No és estrany que la moneda circulés per tots aquests territoris. L'esterlina molt probablement es va transformar fonèticament en esterlina, pronunciació: sterlin(a), després sterling, a causa de l'absència de sons nasals en l'anglès. També hi ha mencions de l'ortografia esterlingus, que sembla ser llatina. A la seva Història de les civilitzacions, Will Durant proposa una altra explicació de l'origen de la paraula lliura esterlina. Derivaria de la reputació d'integritat dels comerciants de la Lliga Hanseàtica, els Easterlings (els homes de l'est), i descriuria or o plata de bon pes i bona qualitat. Però segons l’OALD, si aquesta explicació fos correcta, la primera síl·laba tònica no hauria desaparegut. Segons una altra font, la paraula sterling prové del francès antic esterlin, que va donar lloc a l'anglès antic stière (fort, ferm, inquebrantable). El Petit Robert inverteix aquesta explicació. La lliura esterlina va ser una moneda francesa de l'Edat mitjana (finals XII).) i és el terme francès que es diu que és d'origen anglès. Segons Nicholas Mayhew, la paraula sterling no existia en anglès antic. A més, el terme va aparèixer per primera vegada en la seva forma llatina sterlingus abans d'aparèixer en francès al segle XII, després en italià i alemany al Segle XIII. Adopta l'explicació basada en l'arrel germànica ster, que porta la connotació de força i estabilitat, i justifica la connexió pel fet que Guillem I d'Anglaterra havia posat fi al complex (i encara mal entès) sistema de pesos i mesures utilitzat pels anglosaxons i havia establert els inicis d'una estandardització. El terme en si mateix podria provenir del grec antic , sòlid'.
Així, les monedes més comunes encunyades en els darrers anys del seu regnat tenen un pes fix d'aproximadament . El terme lliura esterlina es referiria a aquesta nova estabilitat i hauria marcat l'establiment d'un nou règim. Segons Mayhew, la lliura esterlina podria haver format part del paquet de reformes administratives que van tenir lloc a Anglaterra a la dècada del 1080. A més de la creació de la nova moneda, en aquest període es va introduir un fort impost sobre la terra el 1084 i el cens del Domesday Book el 1086.
Història Edat Mitjana Dinastia normanda A finals del segle XI, l'oferta monetària total s'estimava en , o de penics (les úniques monedes en circulació en aquell moment), cosa que representava una quantitat molt gran de plata (aproximadament ). El Domesday Book revela una societat en què els diners ja tenien un paper vital. Esparses per tot el país, no menys de estaven en funcionament durant el regnat de Guillaume. Tanmateix, el subministrament de metall és un problema recurrent per a Anglaterra, i l'escassetat de metall nacional determina una de les característiques fonamentals de la seva economia: la necessitat de desenvolupar el comerç marítim. No va ser fins a la dècada del 1180 que la situació va millorar.
Tot i que Guillem I d'Anglaterra va posar fi al sistema monetari anglosaxó (a favor d'un sistema inspirat en la lliura carolíngia que s'utilitzava a França), va conservar una de les seves característiques: el canvi anual del disseny de l'encunyació. Aquesta tradició va ser mantinguda pels seus successors fins a Enric I d'Anglaterra. El procés tenia diversos avantatges: primer afirmava el paper del rei en la validació de la moneda, segon permetia que el valor nominal de la moneda estigués vinculat regularment al seu valor intrínsec i, finalment, era una font d'ingressos per al poder reial que recaptava un impost per l'emissió de la moneda, el senyoratge.
Al llarg de l'Edat mitjana, l'escassetat de metalls preciosos va ser un factor determinant de l'economia, i la riquesa d'un estat depenia més del descobriment fortuït d'un nou jaciment d'or o plata que de les polítiques econòmiques dels seus governants. Hi havia moltes maneres de fer front a l'escassetat: disminució de la finesa, de la massa total de la moneda, augment del valor nominal, etc. La qualitat econòmica d'una moneda depenia en gran manera de la qualitat metàl·lica de les seves monedes. Alguns sobirans anglesos fins i tot van haver de fer front a moviments de descontentament basats en una disminució real o suposada de la qualitat de la moneda.
Així, el Nadal de 1124, Enric I, que era sospitós d'encunyar monedes de qualitat inferior restablir la confiança en la seva moneda i vaig dur a terme una auditoria de control de qualitat de la feina dels monetaris (treballadors responsables de produir les monedes). Després d'aquesta auditoria, 94 dels van ser castrats i els van tallar la mà dreta com a càstig per la seva mala feina.
La relació entre la moneda i el poder reial era particularment estreta a Anglaterra. Això ho demostra, en canvi, la proliferació de les cases de moneda durant el període següent, que va veure el país esquinçat per la Guerra Civil anglesa (1135-1154).
Plantagenets Posar el seu regnat sota la bandera de la racionalització: reducció del nombre de cases de moneda (a una trentena), cosa que permet un millor control de qualitat, estandardització del senyoratge (5%). Enric II és conegut per la introducció a Anglaterra del sistema de mesura francès, un sistema d'unitats conegut com l’onça de Troia (o ozt), així com amb la creació de la Tower Pound, una unitat de massa utilitzada exclusivament amb finalitats monetàries; era igual a troy, o un pes equivalent a exactament 349,914114 grams.
Va ser substituïda el 1526 per la lliura troy, que pesava grans i va ser utilitzada per la Casa de la Moneda de la Torre de Londres com a estàndard per a la lliura esterlina. La finesa de la moneda, gairebé pura fins aleshores, va augmentar a 937 parts per mil.
En l'àmbit econòmic, el segle XIII va veure la continuació dels descobriments miners. Toscana, Estíria, Caríntia, Tirol, Sardenya i finalment Bohèmia a finals del . Aquesta abundància de plata metàl·lica va conduir a un augment considerable de l'encunyació de monedes de plata a OccidentMayhew estima per exemple en 900.000 lires la monnaie disponible en Angleterre vers 1300. i va provocar una veritable revolució comercial entre els segles XIII i XIV.
Esterlí