miniatura|Mapa dels emirats alides Els alides del Tabaristan, Gilan i Daylam foren una sèrie de dinasties d'origen alida que van governar a tots o alguns d'aquests territoris entre el i el .
Història Consta la presència de l'alida rebel Hàssan ibn Abd-Al·lah (amb un grup de partidaris de Kufa) al Daylam, a la vall del Rudbar sota la protecció del rei djustànida de Daylam en el regnat de Harun ar-Raixid (786-809) però no sembla que en aquest temps la seva doctrina s'estengués per la regió. La predicació cal atribuir-la al medinès imam Qàssim ibn Ibrahim ar-Rassí (mort 860) que amb alguns dels seus seguidors va operar al Tabaristan occidental, Ruyan, Calar i Čalus.
Dinastia zaidita del Tabaristan El zaydisme a la zona de la mar Càspia fou predicat primer entre els daylamites pel cap alida Yahya ibn Abd-Al·lah i els seus partidaris de Kufa (791/792). Els partidaris locals d'al-Qàssim ibn Ibrahim van predicar a Ruyan, Kalar i Shalus.
El 864 el poble de Tabaristan occidental es va revoltar contra el govern tahírida i sota consell del da'i local alida va convidar al hasanita Hàssan ibn Zayd de Rayy a assolir la direcció de la revolta. Hàssan va adoptar el nom de regne d'al-Da'i ila l-Haqq i va governar fins a la seva mort el 884; el va succeir el seu germà Muhàmmad ad-Daï ila-l-Haqq, governador de Gurgan. Però a Amol el poder fou usurpat pel seu cunyat l'alida Abu-l-Hussayn Àhmad ibn Muhàmmad al-Qàim. Muhàmmad no va poder entrar a Amol fins al cap de deu mesos el 885.
El 900 Muhàmmad ibn Zayd (Muhàmmad al-Da'i ila l-Haqq) va morir en batalla prop de la ciutat de Gorgan contra els samànides i va ser enterrat a Gorgan. Zayd ibn Muhàmmad, designat successor, fou portat a Bukharà i Tabaristan va passar sota control samànida. El husaynita Hàssan al-Utruix va operar a Gilakdjan i Hawsam i va convertir els daylamites i els gilanis a l'est del Safi Rud i el 914 va conquerir Amol. Va restaurar el zaydisme al Tabaristan (914), on va regnar fins al 917.
Llavors la zaydiyya de la Càspia es va dividir en dues escoles: la Qàssimiyya (al Tabaristan occidental, Ruyan i part de Daylam) i la Nasiriyya (a Gilan i l'interior de Daylam). Tot i el reconeixement mutu, les dues comunitats van sostenir sovint imams diferents. Caigut el poder alida zaydita a Amol, Hawsam en va esdevenir el centre i seu d'una dinastia alida fundada per Jàfar Muhàmmad ath-Thàir net d'un germà d'al-Nasir li l-Hakk però el poder a Hawsam fou sovint reclamat per descendents directes d'al_Nasir i per altres parents, tot i que sempre la branca descendent del germà va recuperar el poder.
Langa (entre Hawsan i Shalus) va esdevenir la seu dels imams de la Qàssimiyya (segles i ). Més tard gran part del territori dels zaydites de Ruyan i Daylam va passar als ismaïlites nizarites i els kasimiyya es van estendre al Gilan oriental.
L'erudició religiosa entre els zaydites de la kasimiyya fou al seu punt més alt sota els imams Àhmad ibn al-Hussayn al-Muayyad Billah (+ 1020) i el seu germà Abu-Talib al-Natik bi l-Hakk (+ vers 1033), ambdós naturals d'Amol i que havien estudiat a Bagdad on van pertànyer al cercle del visir buwàyhida as-Sàhib ibn Abbad, defensor del mutazilisme i el xiisme; van escriure obres destacades de dret religiós i sobre la tradició; els dos van adoptar la teoria de l'escola mutazilita de Bàssora.
La zaydiyya de la Càspia va declinar de manera notable al a causa d l'expansió de l'ismaïlisme; la zaydiyya va quedar reduïda a Gilan oriental. Els 150 anys següents són poc coneguts. El 1367/1368 Sayyid Alí Kiya ibn Amir Kiya va sortir a la conquesta de Gilan oriental amb el suport dels «penitents» (taiban) zaydites i fou reconegut imam pels erudits de Ranikuh i Lahidjan; la seva descendència va regnar a Lahidjan on es va establir la dinastia zaydita fins al 1526/1527, quan l'imam Sultan Àhmad Khan i els seus partidaris es van convertir al xiïsme duocedimà.
Nasirites i kasimites La mort inesperada de l'emir samànida el 914 va permetre al husainita medinès Hàssan al-Utruix (el Sord) que s'havia establert al Tabaristan durant el regnat de Hàssan ibn Zayd i havia estat predicant convertint a molts caps daylamites, de derrotar l'exèrcit samànida al riu Burrud, a l'oest de Čalus, dominant tot seguit el Tabaristan i Gurgan. El seu govern fou considerat just per al-Tabari i a diferència dels anteriors imams alides, fou considerat com un verdader imam per la seva saviesa religiosa i la seva conducta exemplar.
Va morir el 917. Havia designat com a successor al comandant en cap del seu exèrcit al hasanita al-Hàssan ibn al-Qàssim, en preferència sobre els seus propis fills, que tenien el suport dels alides de Daylam i Gilan. Un d'aquests fills, Abu-l-Qàssim Jàfar es va oposar a Hàssan, mentre l'altra, Abu-l-Hussayn Àhmad al començament li va donar suport; però el 919 Àhmad es va unir al seu germà Jàfar al Gilan i junts van expulsar a Hàssan del Tabaristan i Gurgan. Aquest va retornar al cap de poc i en set mesos va recuperar el seu domini i va fer un acord amb Abu-l-Hussayn Àhmad al que va nomenar governador de Gurgan.
El 921 va enviar al seu general Lili ibn Numan a conquerir Khurasan als samànides, però després d'una breu ocupació de Damghan, Nixapur i Merv, fou derrotat i mort. Els caps de l'exèrcit que va poder tornar a Gurgan van conspirar per matar Hàssan ibn al-Qàssim, probablement donant suport al fill d'al-Utrush, Abu-l-Hussayn Àhmad. Hàssan, informat del fet, va fer matar set dels fills d'al-Utrush en una recepció, i aquest fet li va treure el suport dels militars daylamites i gilanites.
Abu-l-Hussayn Àhmad llavors es va unir al seu germà Abu-l-Qàssim Jàfar i van contractar al cap daylamita Maqan ibn Kaki (un mercanari cap d'un grup d'homes armats, que tenia com a lloctinent a Asfar ben Shiroya) i van expulsar altre cop a Hàssan ibn al-Qàssim d'Amol. Abu-l-Hussayn Àhmad es va proclamar allí durant dos mesos abans de morir, i el va succeir el seu germà Abu-l-Qàssim Jàfar, que va rebutjar un contraatac de Hàssan ibn al-Qàssim.
Abu-l-Qàssim Jàfar va morir el 925 i fou escollit com successor (pels caps militars d'Amol) el seu nebot Abu-Alí Muhàmmad ibn Àhmad. Poc després l'exèrcit daylamita que tenia el control de Gurgan, dirigit per Maqan ibn Kaki, i el seu cosí Hàssan ibn Firuzan, van conspirar a favor d'un menor, de nom Ismail ibn Jàfar, fill d'Abu-l-Qàssim Jàfar i que era germanastre per part de la seva mare de Hàssan ibn Firuzan. Abu-Alí fou detingut i portat a Gorgan i Makan va posar al tron a Amol a Ismail.
A Gorgan Abu-Alí va fer fracassar un intent d'assassinat contra la seva vida per part d'un germà de Makan, al que va matar, i amb l'ajut del cap militar Asfar ibn Shiroya (ara rival de Makan) va recuperar el poder a Amol. Al caps d'un mesos va morir d'una caiguda de cavall durant una carrera i el va succeir el seu germà Abu-Jàfar Muhàmmad, que aviat va perdre el suport d'Asfar i el 926 fou expulsat d'Amol per Maqan ibn Kaki que va restaurar a Hàssan ibn al-Qàssim amb el qual havia pactat durant aquest temps, mentre Asfar conservava Gurgan on es va declarar vassall samànida.
El 928 Makan i Hàssan ibn al-Qàssim van marxar per conquerir Rayy i Qom i en la seva absencia Asfar va envair Tabaristan en nom de l'emir samànida. Makan va seguir en campanya i Hàssan va retornar al Tabaristan i es va enfrontar a Asfar a la rodalia d'Amol, però fou derrotat i ferit, sent mort per Mardawidj ibn Ziyar, en venjança per la mort d'un oncle que estava entre els caps daylamites i gilanites que Hàssan havia fet matar a Gorgan.
Al Tabaristan el govern de Hàssan, que tenia poc suport a Daylam i Gilan, havia estat popular per la seva oposició als caps militars daylamites que tractaven malament al poble. Ibn Isfandiyar diu que fou el més just i competent dels imams zaydites, però el títol d'imam no li fou reconegut pels alides del futur perquè els seus coneixements religiosos no eren prou alts.
Asfar va reposar al tron a Abu-Jàfar Muhàmmad al-Nasir però com que va llegir la khutba en nom d'aquest darrer, l'emir samànida Nasr II ibn Àhmad va protestar i finalment Asfar va haver d'arrestar a Abu-Jàfar i enviar-lo junt amb altres caps alides a Bukharà.
El 930 Maqan ibn Kaki va reconquerir Tabaristan i va nomenar governador al seu cosí Hàssan ibn Firuzan que va posar al tron a Ismail ibn Jàfar, però aquest fou enverinat al cap de poc per la mare del seu cosí Abu-Jàfar Muhàmmad; quasi al mateix temps Abu-Jàfar era alliberat del seu captiveri a Bukharà i va obtenir el suport de Mardawidj ibn Ziyar que es va revoltar i es va apoderar de Rayy.
El 931 va enviar a Abu-Jàfar en una campanya per recuperar Tabaristan a Maki i més tard Wuixamguir ibn Ziyar, germà i successor de Mardawidj, va enviar a Abu-Jàfar a governar Amol sota la seva sobirania (ziyàrides) però Abu-Jàfar aviat va retornar a Rayy (on va viure fins a la seva mort); després de la conquesta de Rayy pel buwàyhida Rukn al-Dawla Abu-Jàfar va perdre la seva autoritat religiosa mentre la política ja l'havien perdut a mans de Makan, Asfar i Mardawidj.
Nasirites tayirites, nasirites i kasimites com a poders locals Els alides però van subsistir com a petites dinasties locals, a Hawsam (moderna Rudsar), on al-Utrush havia predicat, va sorgir una dinastia nasirita fundada vers 932 per Abu-l-Fadl Jàfar ibn Muhàmmad, net de Hussayn Sayir (germà d'al-Nasir al-Utrush) i per part de mare net directament d'al-Nasir al-Utrush. Tant ell com la majoria dels seus descendents van agafar el nom de regne de Tayir fillah, però cap va reclamar l'imamat zaydita. Amb diverses aliances es va apoderar per tres vegades d'Amol entre el 948 i el 953 però no va poder conservar la ciutat, i va morir el 961 sent enterrat a Miandeh a uns 30 km de l'est d'Hawsam.
El va succeir el seu fill Abu-l-Hussayn Mahdi al-Kaim al-Hakk, que només li va sobreviure uns mesos i va morir de poliomielitis; va pujar al tron llavors el seu germà Abu-l-Qàssim Hussayn Tayir que fou fet presoner i cegat pel ziyàrida Langar ibn Wuixamguir que ja abans havia intentat conquerir el Gilan oriental als alides; però el domini de Langar fou efímer doncs al cap de poc Hawsam fou recuperat per l'alida Abu-Muhàmmad Hàssan al-Nasir, fill d'Abu-Jàfar Muhàmmad ibn Àhmad que, probablement amb suport del buwàyhida Rukn al-Dawla rival dels ziyàrides, va combatre a Langar i el va matar en batalla.
Abu-Muhàmmad Hàssan al-Nasir fou enderrocat al cap d'un temps per un tercer fill d'Abu-l-Fadl Tayir de nom Abu-Muhàmmad Hàssan Amirka. El deposat Abu-Muhàmmad es va refugiar amb el buwàyhida Rukn al-Dawla a Rayy. Amirka es va enfrontar aviat amb el djustànida rei de Daylam, Manadir, que tenia capital a Alamut, el qual va escriure a un fill de Hàssan ibn al-Qàssim al-Da'i, de nom Abu-Abd-Al·lah Muhàmmad Mahdi al-Din Al·lah, al que va aconsellar reclamar l'imamat zaydita a Gilan i Daylam, i li va prometre el seu suport.