La política (del grec πολιτική "política", i aquest de πόλις "ciutat") és el procés de presa de decisions en grups humans, els mètodes per guanyar i conservar el suport de les persones per a dur a terme una acció en un grup determinat. Aquesta noció precedeix la societat humana. Es tracta de "les relacions socials que involucren l'autoritat o el poder,Definition of politics from die.net i fa referència a la regulació d'una unitat política,Politics (definition) a Everything2.com i als mètodes i les tàctiques utilitzades per a formular i aplicar polítiques.Definition of politics, a The Free Dictionary També pot ser entesa com l'activitat dels que procuren obtenir el poder, retenir o la intimidació a un fi que es vincula al bé o amb l'interès general o del poble.Hugo Eduardo Herrera Arellano ¿De qué hablamos cuando hablamos de Estado? Ensayo filosófico de justificación de la praxis política. Ies, Santiago (Chile) 2009, pàg.67 i ss.
Tot i que s'aplica habitualment als governs, el comportament polític també s'observa en les institucions acadèmiques, empresarials, religioses i d'altres. La paraula prové del grec polis, que significa ciutat; la política és, etimològicament, tot allò que té a veure amb la ciutadania i les seves preocupacions, especialment la ideologia dels grups.
Les ciències polítiques són la disciplina de les ciències socials que estudien el comportament polític i que examinen l'adquisició i l'aplicació del poder, així com l'habilitat per imposar la voluntat d'una persona o un grup sobre una altra. Els acadèmics d'aquesta disciplina són els politòlegs. Els politòlegs analitzen les eleccions, l'opinió pública, les activitats institucionals (com operen els cossos legislatius i la importància relativa de les diverses fonts del poder polític), les ideologies dels grups polítics, i la forma en què els polítics exerceixen la seva influència.
Concepte de política Etimologia El terme política prové del grec i en aquesta llengua vol dir polis, és a dir, estat.Lluís Borràs. Atles bàsic de política. Barcelona: Parramon, 2007 És un origen ja determinat per una concepció orientada d'allò polític. Dit altrament, és Occident qui concep la política a partir de la seua arrel grega i degut al llegat del qual se sent hereu, l'antiga Grècia.
Política és doncs etimològicament parlant el ciutadà de tota ciutat (estat) que decidix o pren decisions per a resoldre conflictes generats a la comunitat o ciutat. La noció reenvia doncs a ciutat (polis) com a sinònim de comunitat quan de fet parlem implícitament d'estat.
Definició Malgrat els orígens etimològics del terme, el mot política té significats molt variats. El mateix Max Weber (1864-1920) ja havia identificat la polisèmia del mot al segle XIX: “el concepte és extraordinàriament vast i abraça totes les espècies d'activitat directives autònomes” [trd.].Xavier Crettiez, Jacques de Maillard, Patrick Hassenteufel. Introduction à la science politique. París: Armand Colin, 2018. En efecte, quan es parla de política és per a referir-se a coses dispars, com ara la política de divises d'un banc, la política social d'un ministeri, la política d'un sindicat, la política escolar d'una comunitat urbana, la política d'un comitè d'associació, etc.
Moltes biografies proposen estendre encara més el camp de definició segons la llengua. Així el francès faria una distinció entre la política en femení, cosa a definir, i allò polític, en masculí, cosa a definir. L'anglès diferenciaria la polítics, en referència a la competició política, la policy, en referència a l'exercici de la política, i, finalment, la polity, en referència a l'ofici de fer política.
Històricament el concepte de política tampoc no ha estat uniforme. Mentre a l'antiga Grècia la política la mena tot ciutadà conjuntament mitjançant els espais reservats per a això, a les monarquies europees del , la política la feien un nombre reduït de persones amb poder i estatut per a exercir-se. Això vol dir que segons qui l'ha exercida, la política també varia de significat. Però, encara i així, en aquesta vessant, la definició està condicionada pel qui, no pas pel què.
Per tot plegat convé fer certa abstracció dels diferents significats aportats i fixar-se més aviat en una observació de la seua pràctica. Quan és així, observem que política se’n fa quan cal resoldre algun problema que afecta tothom, o en tot cas que implica a tothom, i a causa d'això, demana una solució que puga aplicar-se coercitivament, sense la voluntat d'altri, sempre a favor d'una resolució del conflicte plantejat.Josep M. Vallès. Societat, política, poder. Barcelona: UOC, 2014.
Societats sense política La definició de dalt, on política és la resolució de problemes comuns, és gairebé predeterminada o pactada. En efecte, cal entendre l'origen d'aquest significat per a justificar-ne dita definició.
Això planteja una primera pregunta: quan hi ha conflicte i quan hi ha comunitat? És a dir, la definició dona per fet que la política aparïx com a eina resolutiva de conflictes socials, per tant, hi ha societat i també un conflicte. Però, justament, política pren de vegades connotació negativa a la societat, així com caldria preguntar-se si la política és indissociable a comunitat.
L'origen dels conflictes que la política resoldria són de caràcter equitatiu. És en situació d'asimetria que aparïx la queixa d'un grup social que mira de fer-se valer per tal d'arribar a una situació d'igualtat. Però, endemés, el conflicte també pot aparèixer quan hi ha discrepància de valors al si d'una comunitat. Resumidament, ha d'haver-hi conflicte i malgrat la connotació negativa que s'hi pot associar, la política entra en acció quan una comunitat troba discrepàncies i cal resoldre-les. Però això no és tot perquè cal saber si la comunitat és o no indissociable de la política i en aquest cas hem de fer un salt cap arrere. A les primeres comunitats humanes la quantitat d'individus era tant reduïda que no s'hi justificava l'exercici d'una política, que vol dir, d'una resolució de conflicte institucionalitzada. Això mateix són les conclusions d'observacions antropològiques en societats no industrialitzades.
Tipus de polítiques En ciències polítiques s'ha definit la política segons les seues finalitats. De forma comunament acceptada a les societats amb democràcies liberals la política s'utilitza per al bé comú i, per tant, hauria d'haver-hi una separació vertadera dels poders fàctics, cosa que no sempre és real. En dictadures, la política servix per al benefici propi de qui governa, normalment un govern col·legial militar. En aquest cas pot haver-hi política d'alliberament i/o d'independència.
En tot cas la política té com a finalitat de garantir l'ordre intern i la defesa exterior en qualsevol tipus de règim. Per això mateix la política pot presentar encara més tipologies:
Conflicte Cooperació Agrupament Govern
És a dir, la política sorgix degut a conflictes o necessitats de cooperar, aparïx en grup i d'ací es traduïx ben sovint en formes de govern.
Estudis en política La política s'estudia normalment sota tres angles des que existix:
Composició de l'estat Història de l'evolució dels estats Estudi de les relacions entre estats
La política implica molts cops una definició del sistema polític així com la seua teorització. D'això se n'ha encarragat principalment David Easton que és el politòleg més acceptat. Quebequès, elaborà un esquema per definir el sistema polític que consistix a col·locar unes entrades o demandes de la societat dirigides al sistema polític el qual ha de respondre-hi amb eixides. Les conseqüències sobre l'entorn porten a un feedback que torna a reciclar les demanes i les eixides.
Per tot això el sistema política es definix com la manera en com les institucions interaccionen entre societat i entre elles mateixes amb l'objectiu de prendre decisions que afecten majorment a bona part de la població de forma durable. Es tracta al capdavall d'una gestió dels conflictes amb les institucions.
Ciències Polítiques
Les ciències polítiques representarien la branca científica de la política, i que per tant hi inclou tant l'estructura i el funcionament dels governs com de les administracions públiques, els sistemes de partits o altres sistemes organitzats que promoguen la seguretat, la justícia i l'accés a determinats serveis per als seus membres (com per exemple, sindicats, corporacions, esglésies i altres organitzacions que no es consideren habitualment polítiques). Baxter Adams fou el primer a utilitzar el terme ciència política (en anglès), el 1880. Els experts en ciències polítiques reben el nom de politòlegs.
L'exercici de la política La política s'acaba exercint, bé temporalment, bé permanentment. Són pocs els països que han tipificat el temps de durada de l'exercici polític en tant que la política s'ha transformat d'ençà la Revolució Francesa un ofici que s'exercix, de cops, de per vida. Així, contrasten països com Suïssa on el parlamentari ha de provar que no fa de la política un ofici i, per tant, n'ha de limitar el seu exerici, amb països com ara Alemanya on l'exercici de la política fa l'objecte d'una professió a banda.
Capacitat de decisió Exercir política acaba sent al cap i a la fi el procés pel qual hom es dota de poder i, amb aquest, exercix capacitat de decisió. Per aquest motiu quan es parla de política, sovint hi ha una tendència generalitzada a esmentar el poder tot seguit, gairebé naturalment, a política. I, en efecte, la política i el poder mantenen vincles molt estrets.
Hi ha dues maneres de definir el poder:
és la capacitat d'una persona de prendre decisions sobre una altra persona és la possessió de la capacitat de decisió sobre els altres
Aquestes dues definicions són importants d'esmentar perquè són dues maneres de concebre el poder. Mentre la primera concep el poder com el resultat d'un procés desicional consensuat, la segona no acaba de definir el poder, sinó que designa qui té poder.
En ciències polítiques és d'habit d'agafar la segona definició perquè a la pràctica són partits polítics, associacions, activistes i altres tipus de col·lectius els qui exercixen poder o s'apoderen del poder per a decidir.
L'accés al poder L'aplicació de les mesures o decisions són el centre ben sovint de la política perquè necessiten justificar-se. Els actors que participen en la política fan servir normalment la força, la influència i l'autoritat per a aconseguir aplicar les decisions sense que això pertorbe gaire les persones sotmeses a les decisions esmentades.
la força fa referència a la capacitat de constrènyer l'altre per a aplicar les mesures la influència fa esment a les maneres com els actors miren de seduir l'altre per tal que accepte les mesures l'autoritat vol dir la capacitat d'aconseguir confiança en l'altre i aplicar-ne així les mesures
Generalment els actors fan servir la propaganda o les xarxes de coneguts per a influir.
La legitimitat del poder Una cosa és tenir poder i l'altra és tenir-ne la legitimitat per a exercir-lo. És un assumpte que ha fet bellugar mars i oceans tot al llarg de la història. Els règims polítics que s'han anat aplicant tenen justament com a principal centre motor el problema de la legitimitat. La política en aquesta línia desvetlla que té capacitat de coerció i és sobre l'acceptació d'aquesta que gira molt sovint una guerra.
Segons Max Weber, la legitimitat s'obté per:
tradició, la qual apel·la tot sovint a la ideologia imperant o la superestructura de valors que mou tot el règim polític, econòmic, cultural i social racionalitat, la qual apel·la a la coherència i compliment possibilitat dels objectius marcats, els recursos necessaris i els recursos posseïts per a arribar-hi carisma, la qual apel·la a la capacitat de seducció o d'apel al públic
La democràcia ha estat tradicionalment el règim que més concens ha obtingut a l'hora de legitimar les decisions a prendre, però no és el règim més llarg aplicat, ni el règim més estès.