miniatura|Isabel II de nena La Primera Guerra Carlina o Guerra dels Set Anys fou el conflicte civil que va esclatar a Espanya quan va morir el rei Ferran VII i a causa de la seva successió, perquè els absolutistes no acceptaven la seva filla Isabel II d'Espanya, declarada hereva en virtut de la Pragmàtica Sanció de 1830. La rebel·lió va esclatar el 1833 i va afectar principalment el País Basc, Navarra, Catalunya i el Maestrat. És la primera d'una sèrie de confrontacions anomenades genèricament Guerres Carlines.
Origen La guerra la va plantejar Carles Maria Isidre, germà de Ferran VII, per la qüestió successòria, ja que havia estat l'hereu al tron durant el regnat del seu germà Ferran VII, a causa que aquest, després de tres matrimonis, mancava de descendència. No obstant això, el nou matrimoni del rei i l'embaràs de la reina obren una nova possibilitat de successió.
Al març de 1830, sis mesos abans del seu naixement, el rei publica la Pragmàtica Sanció de Carles IV aprovada per les Corts de 1789, que deixava sense efecte el Reglament de 10 de maig de 1713, que excloïa la successió femenina al tron fins a esgotar la descendència masculina de Felip V. Es restablia així el dret successori tradicional castellà, recollit en Les Partides, segons el qual podien accedir al tron les filles del rei difunt en cas de morir el monarca sense fills homes.
No obstant això, Carles Maria Isidre, no va reconèixer Isabel com a princesa d'Astúries i quan Ferran va morir el 29 de setembre de 1833, Isabel va ser proclamada reina sota la regència de la seva mare, Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies, i Carles en el Manifest d'Abrantes va mantenir els seus drets dinàstics, portant al país a la Primera Guerra carlina.
La qüestió dinàstica no va ser l'única raó de la guerra. Després de la Guerra del Francès, Ferran va abolir la Constitució de 1812, però després del Trienni Liberal (1820-1823), Ferran VII no va tornar a restaurar la Inquisició, i en els últims anys del seu regnat va permetre certes reformes per atreure els sectors liberals, que a més pretenien igualar les lleis i costums en tot el territori del regne eliminant els furs i les lleis particulars, mentre els sectors més conservadors s'agrupaven a l'entorn del seu germà Carles.
Contendents El camp i les petites ciutats del País Basc i Navarra van recolzar majoritàriament el pretendent Carles a causa del seu tradicionalisme foral, gràcies al suport que li va donar el baix clergat local. Molts autors han especulat amb la possibilitat que la causa carlina al País Basc i Navarra fos fonamentalment foralista. No existeix consens en aquesta anàlisi, ja que altres autors rebaten aquesta interpretació, situant la principal raó del suport basconavarrès a l'influx del clergat en la societat.
A Aragó, Catalunya i País Valencià es va veure com una oportunitat de recuperar els seus drets forals, perduts després de la Guerra de Successió espanyola amb els Decrets de Nova Planta. La jerarquia eclesiàstica es va mantenir ambigua, encara que una part important del clergat (com per exemple, el famós Jerónimo Merino) es va unir als carlins.
A l'altre bàndol, els liberals i moderats es van unir per fer costat a Maria Cristina i a la seva filla Isabel. Controlaven les principals institucions de l'estat, la majoria de l'exèrcit i totes les ciutats importants. Els liberals van rebre suport del Regne Unit, Portugal i França en forma de crèdits per al tresor i de forces militars. Els britànics van enviar la Legió Auxiliar Britànica, cos de voluntaris al comandament del general George de Lacy Evans, mentre que la Royal Navy realitzava funcions de bloqueig. Els portuguesos van enviar la Divisão Auxiliar a Espanha sota el comandament del baró das Antas i els francesos la Legió estrangera francesa, a més de col·laborar en el control de la frontera i de les costes espanyoles.
L'alçament miniatura|L'infant Carles Maria Isidre, autoproclamat rei amb el nom de Carles V La rebel·lió va esclatar després de la convocatòria de les Corts el 20 de juny de 1833 quan el pretendent don Carles, refugiat a Portugal, es va negar a jurar lleialtat a la seva cunyada Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies.
L'1 d'octubre, don Carles, amb el suport de Miquel I de Portugal, va signar a Abrantes un manifest pel qual reivindicava el seu dret al tron. En la pràctica, la rebel·lió va començar el dia 2 a Talavera de la Reina quan els voluntaris reialistes locals van proclamar Carles rei d'Espanya. El manifest del 2 d'octubre va iniciar una sèrie d'insurreccions de guerrillers, exmilitars i voluntaris, assumint en molts casos el control del govern municipal: així va ser a Logronyo (controlat el 7 d'octubre) o a Burgos, on l'antic guerriller Jerónimo Merino va recórrer el territori cap a Sòria i va arribar a les proximitats de Madrid. A Catalunya, el primer aixecament a favor de Carles V va ser fet per Josep Galceran i Escrigàs a Prats de Lluçanès el 5 d'octubre. Tot i que aquest alçament va ser ràpidament sufocat, aquest cabdill va lluitar durant tota la guerra fins que va fugir a França, encara que hi ha la llegenda que va morir a la Roca d'en Galceran de Prats de Lluçanès, mentre mirava els atacs a la vall de Merlès. A Morella, es va proclamar rei Carles V el 13 de novembre, tot i que va ser ocupada per forces liberals el 10 de desembre.
Les rebel·lions més importants es van produir al País Basc. A Bilbao, paisans armats amb el clero liderats pel marquès de Valdespina van assumir el control del municipi i la província el 3 d'octubre, i van tractar d'estendre la insurrecció cap a l'interior, però van ser derrotats en la batalla de Balmaseda. A Vitòria, el comandant Valentín de Verástegui va proclamar Carles el 6 d'octubre i el mateix dia se sollevaren a Salvatierra (Àlaba) José Uranga i Bruno Villarreal. Tot i que Sant Sebastià i Tolosa se'n van mantenir al marge, el control temporal de les ciutats de Bilbao i Vitòria va donar cohesió al procés d'insurrecció.
El comandament de Zumalacárregui Tomás de Zumalacárregui, que va assumir el lideratge de la direcció dels contingents navarresos el 15 de novembre, i de les tres províncies basques tres setmanes després, va reactivar la rebel·lió al nord: després de les victòries d'Abartzuza i Alsasua, Zumalacárregui va canviar la tàctica de guerrilla dispersa, pel control efectiu del medi rural i de les comunicacions, especialment dels passos del Pirineu navarrès.
miniatura|El general carlí Zumalacárregui El 12 de juliol, el pretendent Carles va tornar des del seu exili anglès, cosa que va reactivar la guerra al nord. Mentrestant, en altres territoris la rebel·lió es va estancar en la fase de moviment guerriller. A Catalunya, van fracassar els intents de forçar un alçament amb l'entrada de tropes des del Maestrat amb la derrota de Manuel Carnicer a l'acció de Maials. A Igualada, a mitjans de setembre, va ser afusellat Joan Romagosa, que havia estat comandant general del Principat. Al Maestrat, la pressió va ser tan forta que el mateix Ramon Cabrera va haver de marxar al territori navarrès.
El 22 d'abril de 1834 els liberals Regne Unit, el Regne de França, el Regne d'Espanya i el Regne de Portugal van signar la Quàdruple Aliança en suport mutu. El final de la Guerra amb Portugal, amb la capitulació d'Évora Monte de 27 de maig de 1834, va permetre el reforçament de les tropes liberals, que es van concentrar a expulsar Zumalacárregui del seu refugi de Améscoas, però la derrota liberal del port d'Artaza el 22 d'abril de 1835 va frustrar el projecte i va permetre que el líder carlí assegurés la meitat occidental de Navarra, a més d'obrir les connexions amb les valls centrals de Guipúscoa als carlins amb Bergara i Oinati com a punts forts.
Tot i així, l'actitud de les potències europees va ser decisiva: els carlins van rebre de les potències conservadores: Àustria, Prússia, Rússia i Nàpols, diners i armes però no soldats. El governant francès també va permetre el contraban amb els territoris carlins.
Les derrotes isabelines van deixar tot el nord en mans carlines, de manera que el general Valdés s'acontentava a crear una línia de contenció a l'Ebre i mantenint algunes poblacions de la costa. Llavors, Zumalacárregui, que havia combinat la guerra amb la guerra de guerrilla, va decidir marxar sobre Madrid amb 30.000 soldats conquerint prèviament Àlaba, però el quarter general el va obligar a assetjar Bilbao. Zumalacárregui va ser ferit al setge i va morir nou dies després. Finalment, els generals cristins Latre i Espartero van aixecar el setge l'1 de juliol.
La retirada de Bilbao va ser un fracàs militar i polític, que va comportar la pèrdua del suport exterior i l'origen de tensions internes.
L'etapa de les expedicions miniatura|El front en el seu moment àlgid
Entre la mort de Zumalacárregui i l'expedició Reial del maig de 1837, la guerra es va caracteritzar per un equilibri de forces al país basconavarrès i per l'augment del domini territorial carlí a Catalunya i el Maestrat.
Amb l'assumpció del lideratge de les tropes governamentals per Luis Fernández de Córdova el juliol de 1835 la guerra es va traslladar de nou a Navarra. Còrdova va iniciar la construcció de línies defensives per aïllar els carlistes. La batalla de Mendigorría el 15 de juliol, la més important de la guerra en nombre de forces implicades (36.000 lliberals i 24.000 carlistes), va ser el punt d'inflexió que va demostrar la impossibilitat dels carlins de marxar sobre Madrid i va donar temps a Mendizábal a mobilitzar recursos per a la guerra.
Mentrestant, una sèrie d'alçaments anomenat el motí de la Granja de San Ildefonso va ocasionar l'arribada al poder d'un govern progressista liderat per José María Calatrava, que va nomenar Espartero general de l'exèrcit del Nord.
En el front d'Aragó i el Maestrat, les derrotes de La Jana i Josep Miralles Marín el Serrador a Toga el gener de 1836 van fer creure als liberals que el Maestrat estava controlat, en retiraren bona part de les tropes, i l'execució del líder carlista Manuel Carnicer va ocasionar l'assumpció del comandament d'aquest front per Ramon Cabrera, però a la primavera de 1836, aquest ja comandava 6.000 soldats i 250 cavalls que operaven a l'entorn de Cantavella, iniciant la fortificació del territori controlat, i en l'estiu va fer que Josep Torner ataqués Gandesa per mirar d'unir els fronts del Maestrat amb el de Catalunya, sense aconseguir-ho, i les pèrdues en la batalla de Soneixa van impedir que pogués atacar l'Horta de València. Posteriorment, feu que Joaquín Quilez ataqués Ejulve, Lluís Llangostera i Casadevall, Casp, el Serrador, Ademús el 1837, i Quilez, finalment va derrotar Francisco Valdes en la batalla de Bañón. Poc després, el Serrador fou derrotat a Castelló, però va prendre Torreblanca i fou derrotat a Benicarló. Cabré prengué Ulldecona, però el Serrador no aconseguí prendre Sant Mateu ni Quilez Montalban i Alcorisa.
miniatura|Gravat dels carlins a les portes de Madrid durant l'expedició Reial L'atonia del front català es va tractar de superar amb l'enviament d'una expedició de 2.700 carlins navarresos a les ordres de Juan Antonio Guergué, però el fracàs a Olot a l'octubre i el retorn de Guergué va deixar els carlins en inferioritat al Principat.
Nous intents frustrats dels carlins de prendre Bilbao van ocasionar la dimissió de diversos dirigents (Villarreal i Erro) i va comportar l'assumpció del comandament militar carlí per l'infant Sebastià Gabriel de Borbó i de Bragança el desembre de 1836, que va donar impuls a una estratègia d'expedicions que van sortir del territori basconavarrès cap a Castella i es perllongaren cap a Catalunya, Astúries, Galícia i Andalusia.