miniatura miniatura El Festival Internacional de Cinema de Venècia o Mostra (Mostra internazionale d'arte cinematografica di Venezia) és un festival de cinema que es desenvolupa anualment a Venècia, habitualment entre finals d'agost i principis de setembre, a l'històric Palau del cinema de Venècia, al lungomare Marconi, al Lido de Venècia. És el festival cinematogràfic més antic del món: la primera edició va tenir lloc el 1932.
Havent arribat el 2006 a la seva seixanta-tresena edició, la manifestació s'inscriu en el marc de l'organització més àmplia de la Biennal de Venècia, festival cultural d'art contemporani, que inclou la secció de cinema. La primera edició de la Mostra es va desenvolupar en el marc de la XVIII Bienal. Des de 2004, les pel·lícules són presentades a la Mostra en tres seccions: en competició, fora de competició i Horitzons.
El premi principal en competició és el Lleó d'Or, que deu el seu nom al símbol de la ciutat (el lleó de la Basílica de Sant Marc). És considerat com un dels més importants des del punt de vista de la crítica cinematogràfica, com els concedits en els dos altres grans festivals de cinema europeus, la Palma d'Or del Festival de Canes i l'Os d'Or de la Berlinale. Sovint aquests premis són de tendència oposada als Oscars americans que tenen lloc habitualment a la primavera.
Història Els anys 30 La primera Mostra Nascuda en els anys 1930, la primera Mostra de Venècia, denominada Primera Esposizione Internazionale d'Arte Cinematografica (Primera Exposició internacional d'art cinematogràfic) va tenir lloc del 6 d'agost al 21 d'agost de 1932. El festival neix d'una idea del president de la Biennal de Venècia, el comte Giuseppe Volpi di Misurata, de l'escultor Antonio Maraini, secretari general, i de Luciano De Feo, el secretari general de l'Istituto internazionale per il cinema educativo (Institut internacional per al cinema educatiu), emanació de la Societat de Nacions, la seu de la qual es trobava a Roma, d'acord amb la idea d'organitzar el festival en la ciutat de la llacuna, i qui va ser el primer director i seleccionador.
miniatura|Frank Capra, present a la primera edicióLa Mostra, considerada com la primera manifestació internacional d'aquest tipus, rep un suport important de part de les autoritats. La primera edició es desenvolupa a la terrassa de l'Hotel Excelsior del Lido de Venècia. No es tracta encara d'una competició. Els títols són simplement presentats al públic. Malgrat això, les pel·lícules projectades s'han convertit en verdaders «clàssics» de la història del cinema: algunes són encara vives en la memòria: Forbidden del realitzador americà Frank Capra, Grand Hotel d'Edmund Goulding, El Campió de King Vidor, el primer i inimitable Frankenstein de James Whale, The Devil to Pay! de George Fitzmaurice, Gli Uomini, che mascalzoni ! de Mario Camerini i Visca la llibertat de René Clair i altres obres de grans escenògrafs com Raoul Walsh, Ernst Lubitsch, Nikolaï Ekk, Howard Hawks, Maurice Tourneur o Anatole Litvak.
Les estrelles d'aquest primer festival són les actrius, apareixent sobre gran pantalla a través de les pel·lícules projectades, que garanteixen a la Mostra un èxit encara més gran de l'esperat i atreuen a les sales més de 25.000 espectadors. Són les estrelles de l'època: Greta Garbo, Clark Gable, Fredric March, Wallace Beery, Norma Shearer, James Cagney, Ronald Colman, Loretta Young, John Barrymore, Joan Crawford, sense oblidar la glòria italiana Vittorio De Sica i el gran Boris Karloff, que va entrar en la història pel seu paper de monstre en el primer Frankenstein.
La primera pel·lícula de la història de la Mostra es va projectar el vespre del 6 d'agost de 1932: es tracta del Dr. Jekyll i el Sr. Hyde de Rouben Mamoulian; després de la pel·lícula es va donar un gran ball als salons de l'Excelsior. La primera pel·lícula italiana Gli Uomini, che mascalzoni ! de Camerini, es va presentar el vespre de l'11 d'agost de 1932
En absència d'un jurat i de l'adjudicació de premis oficials, que no seran introduïts sinó més tard, un referèndum extern al comitè organitzador, presidit per Attilio Fontana de l'ICE (Institut de comerç exterior), organitzat entre el públic assistent a la manifestació, decreta millor director el soviètic Nikolaï Ekk per la pel·lícula Putyovka v zhizn, mentre la pel·lícula Visca la llibertat de René Clair és escollida com la més divertida; Helen Hayes és designada millor actriu, i Fredric March millor actor. La pel·lícula més emocionant The Sin of Madelon Claudet d'Edgar Selwyn.
Les edicions següents La segona edició es desenvolupa dos anys més tard, de l'1 d'agost al 20 d'agost de 1934. De manera inicial, en efecte, el festival estava indissolublement vinculat a la Biennal de Venècia i en respectava la periodicitat. L'experiència de la primera edició comporta immediatament una important innovació: serà la primera edició competitiva. Els països en lliça amb almenys un representant són 19. Més de 300 periodistes van ser acreditats per assistir a les projeccions. La Copa Mussolini per a la millor pel·lícula estrangera i per a la millor pel·lícula italiana és instituïda però no existeix encara un verdader jurat. És la presidència de la Biennal que, amb l'opinió d'experts però també del públic i d'acord amb l'Institut internacional per al cinema educatiu de Luciano de Feo, igualment director de la Mostra, atorga els premis als llorejats
miniatura|Katharine Hepburn, millor actriu a la segona edició A més a més de la Copa Mussolini, són atribuïdes les «Grans Medalles d'or de l'Associació nacional feixista de l'espectacle» i els premis per a les millors interpretacions. La millor actriu és la jove Katharine Hepburn, recompensada per a la seva interpretació a Little Women de George Cukor. El premi de la millor pel·lícula estrangera és per Els homes d'Aran, de Robert Flaherty, un documental d'autor, gènere molt apreciat en aquell temps. Frank Capra és igualment de nou present amb una de les seves pel·lícules més cèlebres, New York-Miami, amb Clark Gable i Myrna Loy. Des de la segona edició, la Mostra coneix el seu primer escàndol: durant una seqüència dExtáze, del realitzador txecoslovac Gustav Machaty, Hedwig Kiesler, coneguda llavors sota el nom de Hedy Lamarr, apareix sobre la pantalla gran en un nu integral. Des de la tercera edició de 1935, la Mostra es fa anual, conseqüència del gran èxit de públic i crítica de les dues primeres edicions, sota la direcció de Ottavio Croze. Amb el creixement de la notorietat i del prestigi del festival, creix igualment el nombre d'obres i de països participants en el concurs. A partir d'aquesta edició i fins a la postguerra, les pel·lícules soviètiques ja no participaran en la competició. El prestigiós primer premi pels actors pren el nom de Copa Volpi, del nom del comte Giuseppe Volpi di Misurata, pare del festival.
El festival presenta pel·lícules de gran qualitat: El delator de John Ford, The Devil Is a Woman de Josef von Sternberg, amb Marlene Dietrich, i el vencedor del premi per a la millor pel·lícula estrangera, Anna Karénine, de Clarence Brown, amb Greta Garbo, present per segona vegada al Lido de Venècia.
1936 és l'any d'una altra «primera vegada», la del Jurat internacional. El prestigi de la manifestació es consolida amb la presència de pel·lícules de realitzadors importants com Frank Capra, John Ford, Màxim Ophüls, René Clair, Josef von Sternberg, Marcel L'Herbier. L'èxit més gran de públic tanmateix és per l'estrella italiana Amedeo Nazzari.
D'edició en edició, les innovacions de la Mostra continuen: el 1937 s'inaugura el nou Palau del cinema de Venècia, obra de l'arquitecte Luigi Quagliata, construït en un temps rècord en estil modernista, en expansió en aquell temps. A part dels anys 1940 i 1948, el palau mai no va ser abandonat en tota la història de la manifestació.
Aquest nou lloc permet l'expansió del festival: el nombre de països partícipants i de pel·lícules acceptades augmenta. Aquesta vegada, les llums de la rampa apunten cap a Marlene Dietrich. Bette Davis s'imposa igualment amb el públic i s'emporta el premi de la millor actriu. La revelació d'aquesta edició és el jove actor francès Jean Gabin, heroi de La Grande Illusion de Jean Renoir, llorejat amb el gran premi del jurat internacional.
El 1938, la Mostra sofreix les pesades pressions polítiques del govern feixista. Els vencedors són imposats al jurat internacional i les pel·lícules premiades són el llargmetratge alemany Olympia de Leni Riefenstahl i Luciano Serra pilota de Goffredo Alessandrini, clarament dues pel·lícules de propaganda, tot i que el primer és encara avui reconegut com un dels mestres del cinema dels anys 1930.
Aquesta edició és també l'última en la qual el cinema americà, fins llavors sempre present de manera important, tant quantitativament com qualitativament, és present sobre el Lido. Se'n va amb un primer premi per a un dels millors llargmetratges d'animació de Walt Disney, La Blancaneu i els set nans.
1938 és també l'any de la primera gran retrospectiva, en la tradició de constant innovació del festival, retrospectiu en aquest cas consagrat al cinema francès des dels orígens fins a 1933: Visca la llibertat (1932) de René Clair, Un carnet de bal (1937) de Julien Duvivier, La Grande Illusion (1937) i La bèstia humana (1939) de Jean Renoir, Quai des brumes (1938) i Le jour se lève (1939) de Marcel Carné.
Els anys quaranta El final de la Segona Guerra Mundial divideix el decenni el dos. Si des de 1938 les pressions polítiques falsegen els resultats i arruïnen el festival, amb l'adveniment del conflicte la situació degenera en tal punt que les edicions de 1940, 1941 i 1942, llavors considerades com «no realitzades», es desenvolupen lluny del Lido de Venècia amb pocs països partícips i l'absolut monopoli de les obres i dels realitzadors que pertanyen a l'eix Roma-Berlín, en un clima més propagandístic que artístic, representats amb estrelles italianes com Alida Valli, Assia Noris i Fosco Giachetti. Després d'aquest trist parèntesi, la Mostra reprèn plenament les activitats el 1946 amb la tornada de la pau, però les projeccions es desenvolupen aquesta vegada en el cinema San Marco, a causa del requeriment del Palau del cinema pels Aliats de la Segona Guerra mundial. El nou director Elio Zorzi, vol trobar la llibertat i el caràcter internacional que havien suposat l'èxit de la Mostra i ara destruïda pels anys de guerra. L'edició de 1946 té lloc per primera vegada el mes de setembre en resposta als acords amb el nou Festival de Canes.A finals dels anys 1930, impulsat per la ingerència dels governs feixistes alemany i italià en la selecció de les pel·lícules de la Mostra de Venècia - inaugurada l'agost de 1939 per Goebbels - Jean Zay, ministre francès de la Instrucció pública i de les Belles Arts, decideix, a partir de la proposta de Philippe Erlanger, crear, a Canes, un festival cinematogràfic de nivell internacional.
La característica d'aquesta nova etapa se situa en l'important corrent del Neorealisme, un dels moviments més significatius de la història del cinema italià representat amb Paisà (1946) de Roberto Rossellini, Il sole sorge ancora (1946) d'Aldo Vergano, Caccia tragica (1947) de Giuseppe De Santis, Senza pietà (1948) de Alberto Lattuada i La terra tremola (1948) de Luchino Visconti; però malgrat el seu indiscutible valor i l'èxit de públic, les obres no obtenen el reconeixement de la crítica. La Mostra acull de nou grans directors internacionals: Orson Welles, Laurence Olivier, Fritz Lang, John Huston, Claude Autant-Lara, David Lean, Henri-Georges Clouzot, Jean Cocteau, Michael Powell i Emeric Pressburger, entre els presents en edicions anteriors, com Jean Renoir, Julien Duvivier o Marcel Carné. miniatura|esquerra|Rita Hayworth a la pel·lícula Gilda