va ser un historiador i periodista francès. Monàrquic incondicional i líder del partit dretà Action Française.
Bainville és conegut sobretot per les seves crítiques profètiques al Tractat de Versalles a Les Conséquences Politiques de la Paix (Les conseqüències polítiques de la pau, 1920). Raymond Aron va recolzar retrospectivament el judici de Bainville que el "Tractat de Versalles era massa dur en els seus trets suaus, massa suau en els seus aspectes durs": provocant Alemanya a buscar venjança sense impedir-li-ho, i va guanyar-se els elogis del nacionalsocialista d'esquerres Otto Strasser. Bainville va argumentar que els deutes del tractat unien els estats alemanys més a Prússia i debilitaven els veïns del sud i l'est (principalment Àustria-Hongria ) que podrien estar disposats i ser capaços de contenir-lo. En consolidar Alemanya, va advertir que el tractat establia una situació insostenible en què "40 milions de francesos tenen com a deutors 60 milions d'alemanys, el deute dels quals no es pot liquidar durant 30 anys". Va castigar Woodrow Wilson i David Lloyd George pel que percebia com un moralisme ingenu que negligia perillosament els imperatius geopolítics. Pensat com a complement a la crítica de John Maynard Keynes al tractat, finalment va ser traduït a l'alemany a l'Alemanya nazi per alguns, al·legant que França tenia una missió per a la destrucció alemanya.
Nascut a Vincennes. Seguidor de Charles Maurras, va fundar Action Française. Destacava per la seva germanofòbia Remarcava la importància (per a França) de la debilitat alemanya i propugnava el retorn a la situació anterior a la Guerra Franco-Prussiana.
Entre les seves altres obres escrites hi havia Histoire de France, així com columnes polítiques per a diversos diaris i l'edició de La Revue Universelle per a Maurras.Philip Rees, Biographical Dictionary of the Extreme Right Since 1890, p. 19 La seva Histoire de deux peuples (1915) va subratllar la importància per a França de la debilitat alemanya i va buscar un retorn a l'estatus d'Alemanya previ a la guerra francoprussiana. Va lloar repetidament el Tractat de Westfàlia com l'acord diplomàtic més adequat per assegurar la pau a Europa. Preocupat per la necessitat de contenir Alemanya, inicialment va ser un admirador del feixisme italià i quan van arribar els primers informes sobre actes violents del fascio de Benito Mussolini el 1921, els va lloar com a prova que Itàlia estava recuperant la seva força.Carsten, F.L. (1974). The Rise of Fascism. London: Methuen & Co., p. 79.
La seva obra Les Conséquences politiques de la paix (Conseqüències Polítiques de la Pau, 1920), on tractava de contestar el punt de vista de John Maynard Keynes' sobre el Tractat de Versailles, va ser traduït a l'alemany durant el nazisme i presentat com l'evidència tenia com a missió la destrucció d'Alemanya.
Seguidor de Charles Maurras, Bainville va ser fundador d'Action Française i aviat es va convertir en una figura important a l'Institut d'Action Française, una mena d'escola dirigida per l'organització (no tenia edificis permanents, però organitzava conferències i grups d'estudi sempre que era possible).Nolte (1965), p. 128. Edward R. Tannenbaum afirma que el 1900 Bainville ja havia format els seus principals odis: odi al desordre, al romanticisme, al liberalisme, a la democràcia, a l'internacionalisme, a la Revolució Francesa i, especialment, a l'odi a Alemanya.Edward R. Tannenbaum, "Jacques Bainville", Journal of Modern History, 22#4 p 340 in JSTOR Bainville va destacar per primera vegada com a activista contra Alfred Dreyfus. Creia en les conspiracions antisemites, però era escèptic sobre la integritat dels Protocols dels Savis de SióWeber, Eugen. (1962). Action Française: Royalism and Reaction in Twentieth Century France. Stanford University Press, p. 201. tot i que també els defensava. Una vegada va ser citat dient: "fins i tot si no són certs, també podrien ser-ho".Alastair Hamilton, The Appeal of Fascism: A Study of Intellectuals and Fascism 1919-1945, London: Anthony Blond, 1971, p. 106
Bainville va ser nominat per ocupar un seient a l'Académie française el 1936, però no el va ocupar, ja que morí poc després.Nolte (1965), p. 590.
Referències
Categoria:Historiadors francesos Categoria:Periodistes francesos Categoria:Polítics d'extrema dreta Categoria:Membres de l'Acadèmia Francesa Categoria:Persones de Vincennes Categoria:Alumnes del Lycée Henri-IV Categoria:Alumnes de la Facultat de Dret de París Categoria:Cavallers de la Legió d'Honor Categoria:Morts a París Categoria:Cavallers de l'orde de Leopold Categoria:Comanador de l'orde de la Corona d'Itàlia Categoria:Polítics nascuts al segle XIX Categoria:Polítics francesos morts al segle XX