Ferdinand-Marie de Lesseps i Crevinyi, vescomte de Lesseps (Versalles (França), 19 de novembre de 1805 – La Chênaie, prop de Guilly (Indre) (França), 7 de desembre de 1894) va ser un diplomàtic i empresari francès.
Provinent d'una família també de diplomàtics, va iniciar-se de jove en la professió, fet que el va portar a treballar en diferents missions a Europa i Àfrica. Durant els primers anys de la seva carrera va ser destinat a Egipte on va ostentar diversos càrrecs diplomàtics a Alexandria i El Caire. Posteriorment fou cònsol a Barcelona (1842-48) i ambaixador a Madrid (1848-49). De la seva estada a Barcelona se'n conserva un bon record degut a la seva mediació durant el bombardeig de 1842, motiu pel qual anys després se li dedicaria una plaça.
Després d'una controvertida missió a Roma, que va provocar la fi de la seva carrera diplomàtica, i amb l'ajut de diversos contactes polítics i empresarials, va liderar el projecte de construcció del Canal de Suez que enllaçaria el Mar Mediterrani i el mar Roig. Malgrat una sèrie d'entrebancs, l'empresa va comptar amb el suport de les elits polítiques tant d'Egipte com de França i el projecte va ser inaugurat el 1869.
Després de l'èxit que va representar la construcció del canal de Suez, va gaudir d'un gran respecte i influència entre la societat francesa i europea de l'època, i va rebre diverses condecoracions. Va esdevenir membre, entre d'altres, de l'Acadèmia de les Ciències Francesa. Durant un temps va replantejar-se de tornar a la política però finalment el 1879 convocà una cimera per estudiar la viabilitat de construir el Canal de Panamà, per unir els oceans Atlàntic i Pacífic i creà una societat que en va começar la construcció durant la següent dècada. No obstant això, diversos problemes tècnics i financers, així com la pressió de governs estrangers, van fer que la companyia fos liquidada el 1889, el que va provocar un gran rebombori i un fort descrèdit personal. Juntament amb el seu fill i diversos empresaris i polítics foren jutjats i condemnats en el que es coneixeria com l'Escàndol de Panamà.
Moriria a casa seva a La Chênaie el 1894 a l'edat de 89 anys. El seu llegat, en forma de les dues grans infraestructures que projectà i ajudà a construir, té encara una gran rellevància en el món actual.
Família i primers anys La seva família, d'origen escocès, es va establir a la Gascunya a final del , quan era sota l'ocupació anglesa. Un dels seus besavis va ser secretari de la reina consort Marianna del Palatinat-Neuburg. Des de mitjan la família es dedicava tradicionalment a la diplomàcia. El seu oncle, Barthélemy de Lesseps, va participar en l'expedició del comte Jean-François de La Pérouse a través de l'oceà Pacífic, a la darreria del . El segon any de l'expedició La Pérouse va enviar Barthélemy com missatger a França per tal d'informar el rei Lluis XV sobre el viatge, abans de la desaparició de la tripulació el 1788. Posteriorment va ser ennoblit pel rei Lluís XVI.
També el seu pare, Mathieu de Lesseps, formava part del cos consular i va ser nomenat comte per Napoleó Bonaparte. Va ocupar diversos càrrecs a Espanya, el Marroc, Líbia i Egipte, on va esdeveir Comissari General. Va ser especialment destacat el seu paper en suport de Muhàmmad Alí Paixà, que es convertiria en governant d'Egipte i que representaria un gran suport per als interessos francesos a la regió durant les dècades posteriors. La seva mare tenia orígens flamencs, però estava emparentada amb la noblesa espanyola, i era tieta d'Eugènia de Montijo, futura emperadriu consort de França.
De ben menut va viure a Roma, on el seu pare estava destinat. De retorn a França, va cursar estudis a París i a Amiens i s'enrolà a l'exèrcit entre els 18 i 20 anys. S'especialitzà en diplomàcia comercial.
Carrera diplomàtica El 1825, amb només vint anys, va començar la seva carrera com a vicecònsol a Lisboa per encàrrec del seu oncle Barthélemy de Lesseps, que era Chargé d'affaires de França, un funcionari d'alt nivell dins la representació, encarregat de substituir el cap de la missió en absència seva. El 1828 es traslladà a Tunis, com a assistent del seu pare que era el Chargé d'affaires francès a la ciutat. Allà es distingí en missions especials derivades de la conquesta francesa d'Algèria.
El 1832 fou nomenat vicecònsol a Alexandria i l'any següent al Caire. Egipte en aquella època era un país en vies de modernització sota l'auspici de les potències europees, especialment franceses, que hi construïren gran quantitat d'infraestructures. El 1835 tornà a Alexandria, ara promogut a cònsol, càrrec que desenvoluparia fins al 1837. Durant aquesta estada al país començà a estudiar per primer cop la idea de construir un canal a Suez que enllacés la mar Mediterrània i la Mar Roja per tal de facilitar el transport marítim global. Durant aquest temps també prestà el seu ajut a Egipte amb motiu d'una epidèmia de pesta a Alexandria (1834-35) i s'encarregà de l'educació de Mehmet Said, el fill del governant Muhàmmad Alí Paixà que arribaria a ser Valí d'Egipte i amb el qual desenvoluparia una sòlida amistat que els portaria a unir els seus destins més endavant amb motiu dels seus negocis, teixint diversos contactes polítics i financers.
En tornar d'Egipte es va casar amb Agathe Delamalle, la filla d'un fiscal d'Angers, amb qui va tenir cinc fills abans que ella morís el 1853. L'any 1839 serà traslladat en missió diplomàtica a Rotterdam i el 1841 a Màlaga.
El 1842 és nomenat cònsol de França a Barcelona, on restarà sis anys. A la ciutat hi havia aldarulls a causa de la política fiscal del govern i d'una lleva forçada, i el 3 de desembre d'aquell any Barcelona patiria el bombardeig de 1842 des del castell de Montjuïc per ordre del regent, el general Espartero, i seria brutalment ocupada per l'exèrcit, el que va provocar nombroses víctimes. Lesseps organitzà l'assistència a la colònia francesa, però quan s'adonà de la magnitud del desastre la feu extensiva a tothom que ho necessités. Tot valent-se de la seva condició de diplomàtic, s'entrevistà amb el cap de les forces repressores (el general Van Halen) i aconseguí que s'aturessin els bombardejos, que fossin alliberats nombrosos detinguts i que s'esmorteís la multa que hom pensava imposar a la ciutat. Aquestes actuacions motivaren que anys després (1895) Barcelona li dediqués una de les seves places més grans i emblemàtiques, la que encara porta el seu nom prop de la torre on vivia en aquella època i que aleshores s'anomenava Plaça dels Josepets. Ferdinand de Lesseps va ser soci de la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País.
L'any 1848 fou ascendit a ambaixador i fou destinat primer a Madrid i poc després a Roma, durant l'efímera República Romana (1849-50), en ple procés de Reunificació italiana. En aquell context el papa Pius IX havia hagut de fugir al Regne de les Dues Sicílies i havia demanat ajut a diferents potències europees perquè el restituïssin. Atès que França mantenia influència política en diversos estats italians, havia enviat l'exèrcit per fer front a les revoltes. Mentre Lesseps negociava una sortida pactada a la crisi, l'elecció com a president de Louis Bonaparte (el futur emperador Napoleó III) canvià les directrius polítiques franceses i el poder dels Estats Pontificis fou finalment restituït a Pius IX després que l'exèrcit francès assetgés i envaís Roma. Lesseps va ser cridat a consultes i es va desacreditar la seva conducta sense deixar que s'expliqués, motiu pel qual la seva carrera diplomàtica finalitzarà de forma abrupta i no tornarà a ocupar mai més un càrrec públic.
Canal de Suez miniatura|Diagrama i secció longitudinal del Canal de Suez publicat a l'Appleton's Magazine el 1869
Preludi Després del fracàs de la carrera diplomàtica, Lesseps torna a França i, amb el suport econòmic de la seva sogra, es converteix en productor agrícola i compra una propietat a la Chênaie al Departament d'Indre. La casa havia estat propietat d'Agnès Sorel, amant del rei Carles VII de França durant el però necessitava una restauració, tasca a la qual es dedicà per complet.
Durant aquests dies, Lesseps podia rellegir els documents que guardava del seu temps de diplomàtic a Alexandria. Entre aquests destaquen els primers estudis fets per J.M. Le Père a l'Istme de Suez el 1799 a petició de l'administració de Napoleó Bonaparte quan hom ja imaginava la importància estratègica d'aquest canal. També disposava dels estudis del francès Louis Maurice Adolphe Linant de Bellefonds, que va ser enginyer en cap d'obres públiques a Egipte i que el 1847 ja va presentar un projecte per a un Canal dels Dos Mars. La idea d'unir els dos mars no era nova, i ja en l'antic Egipte existia l'anomenat Canal dels Faraons que comunicava el Delta del Nil amb el Mar Roig i que va ser tancat i abandonat durant el per motius militars. Lesseps va comptar amb el suport d'un grup de seguidors del filòsof Henri de Saint-Simon, amb el reformador Prosper Enfantin al capdavant, que van fundar un centre d'estudis tècnics que s'especialitzaria a promoure la construcció del canal, tot ressaltant els avantatges que portaria per al comerç marítim. miniatura|Muhàmmad Said fotografiat per Nadar (1855) Ja el 1852 va enviar sense èxit una memòria del projecte al Paixà Abbàs I, fill de Mehmet. No obstant això, 1854 el seu íntim amic Muhàmmad Said fou nomenat valí a la mort del seu germà i va convidar-lo a trobar-se a Alexandria. El 7 de novembre d'aquell mateix any es van reprendre les negociacions pel projecte. Aquest es trobava madur en termes tècnics però li mancava suport polític i financer. Ja el 30 de novembre Said va firmar una senzilla acta de concessió oficial de dotze articles en un to molt amistós, en la que se l'autoritza a:
Dos enginyers francesos, Liliant de Bellefonds i Mougel Bey van dissenyar el projecte final que va ser esmenat i finalment i aprovat per una comissió internacional. Amb el patrocini dels governs francès i egipci, que en subscrigueren una bona part, aconseguí un capital de dos-cents milions de francs i fundà i presidí la Compagnie Universelle du Canal Maritime de Suez, la qual treballà en l'obra durant deu anys.
El projecte La companyia tindria el nom de Companyia Universal del Canal Marítim de Suez i Lesseps en seria el seu primer director. Altres punts que tractava l'acta preveien la construcció d'un o dos ports al canal, que el govern egipci tindria la potestat de triar al director de la companyia i de rebre el 15% dels ingressos nets, i que la concessió tindria una durada de noranta-nou anys a partir de l'obertura del canal. No obstant això, per ratificar plenament l'acta, calia comptar amb l'aprovació del sultà de l'Imperi Otomà, Abdülmecit, ja que Egipte era en aquell moment una nació vassalla d'aquest imperi. A partir d'aquest punt, l'Imperi Britànic va protestar per la celeritat de l'assumpte, així que, per pressions de l'ambaixador anglès als otomans, el sultà no va donar una resposta definitiva.
Lesseps va haver de negociar així acords addicionals per tal de satisfer d'alguna manera als britànics, que també estaven interessats a obtenir el control d'una ruta marítima més fiable cap a les seves colònies a l'Àsia, sobretot a l'Índia. No va ser doncs fins al 1858 que es va poder obtenir l'aprovació definitiva tant del sultà otomà com del paixà Said, i el 5 de novembre es constitueix oficialment la companyia, amb domicili social a Alexandria i la seu administrativa a París. Posteriorment es va obrir la subscripció per a la construcció oficial del Canal de Suez, i finalment el 25 d'abril de 1859, es va donar simbòlicament el primer cop de pic per iniciar els treballs de construcció. miniatura|Gravat de la construcció del canal a l'altura d'El Guisr publicat a l'Appleton's Magazine el 1869