miniatura|Retrat de Joaquim Ruyra Joaquim Ruyra i Oms (Girona, 27 de setembre del 1858- Barcelona, 15 de maig del 1939) fou un escriptor, poeta i traductor català, considerat una figura clau de la literatura catalana moderna i un dels grans narradors del .
A l'institut de Girona va conèixer Ramon Turró, amb qui va traçar una gran amistat i va compartir una joventut bohèmia entre els anys que va estudiar dret a Barcelona, del 1875 al 1881, uns estudis que va abandonar per dedicar-se a la literatura. Va començar escrivint en castellà però aviat passà a fer-ho en català per la influència de Jacint Verdaguer. Va participar en la vida literària de Blanes, on va anar a viure després de casar-se amb Teresa de Llinàs.
Va començar a ser conegut als jocs florals de Girona i Olot, i va guanyar el premi dels jocs florals de Barcelona del 1886. Després va publicar relats, narracions i poemes simbolistes. L'edició de Marines i boscatges del 1903 el va consagrar com a prosista i narrador. Com a lingüista va participar amb Joan Maragall al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana i el 1918 va passar a formar part de l'Institut d'Estudis Catalans, on col·laborà amb Pompeu Fabra i altres en la creació d'un sistema lingüístic català.
Biografia miniatura|Mosaic a la casa d'Arenys de Mar on va viure Joaquim Ruyra miniatura|Cala i Punta de S'Agulla (Blanes). El paisatge de la Costa Brava inspirà Joaquim Ruyra en la seva creació literària ("Pinya de Rosa", "Marines i boscatges", etc.). Infantesa Va ser fill de Francesc Ruyra i Alsina i de Maria Oms O'Doyle. Els seus avantpassats familiars formaven part de la petita noblesa catalana. Procedents del Rosselló, alimentant el patrimoni amb casaments endogàmics entre les famílies Ruyra, Miralbell, Lacreu, Alsina i Oms des del fins al XIX, tenien diverses propietats a Hostalric i Blanes.
Nasqué a la Casa Ruyra de Girona, on el seu pare va obrir un bufet d'advocat i quan ell tenia set anys hi va néixer la seva única germana, Pilar. El 1868 es van traslladar al primer pis de la casa Cors, més senyorial, al número 20 del carrer Nou del Teatre. El 1870 va començar a estudiar a l'escola del seminari de Girona, on va ser bon alumne, i el 1873 i el 1874 es va matricular a l'Institut de segona ensenyança, a tocar de la Catedral. Durant aquesta època va llegir El Quixot una desena de vegades i va assistir a tertúlies literàries amb el seu pare, que escrivia poesia, on va conèixer Anicet de Pagès, que li feu despertar la sensibilitat pel català. A l'institut va conèixer a Ramon Torró, amb qui establiria una sòlida amistat.
La família va romandre a Girona fins a la primavera o la tardor del 1873, quan la situació política va fer perillar la integritat física del seu pare, diputat provincial de la monarquia destronada d'Isabel II i acusat de carlista. Va viure el Sexenni revolucionari, la visita a Girona d'Amadeu de Saboia del 1871 i la sensació d'alegria i llibertat de la proclamació de la República el febrer de 1873. Els pares i els dos germans van abandonar la ciutat amagats en un carro per anar buscar a Fornells el tren per anar a Malgrat de Mar, a casa de l'amic de la mare Benet Turró, que administrava el patrimoni de casa seva. Tanmateix, a prop de Quart un grup de voluntaris liberals els interceptaren i el pagès els va salvar, però el terror durant l'interrogatori va marcar l'escriptor.
Probablement va acompanyar el seu pare a Hostalric en la seva infantesa, on van tenir propietats fins que el 1884 el seu pare decideix vendre el que quedava de l'antic mas Rovira. D'Hostalric sempre mantindrà una relació d'amistat amb el descendent dels administradors de la família, Joan Serras Montplet, de qui el 1934 assistiria al casament.
Vida bohèmia miniatura|El biòleg i filòsof Ramon Turró va ser un gran amic de Ruyra. La família Ruyra, després de vuit mesos a Malgrat finalment s'instal·là a Can Creus de Blanes, on periòdicament s'havien desplaçat els anys anteriors amb diligència o cotxe de cavalls. L'escriptor va viure la infantesa i joventut amb la companyia inseparable del seu oncle, Ramon Ruyra Alsina, així com del seu cosí Trinitat Oms i Ruyra, que van néixer el mateix any que l'escriptor. Però la relació més estreta va ser, des que es van conèixer el 1873 a Malgrat, i després a Blanes i Barcelona, amb Ramon Turró.
En acabar el batxillerat a Girona el 1875 els amics Ruyra i Turró es van matricular a Barcelona, per estudiar Dret i Medicina, respectivament. Malgrat les seves profundes diferències, alimentaven en contínua conversa i tensa discussió actituds de rebuig de l'ordre social establert, discutien sobre els drames romàntics que escrivien i vivien una vida bohèmia d'estudiant a Barcelona mentre fumaven caliquenyos. Turró, animat per Jacint Verdaguer, inicia la seva carrera literària el 1878 amb uns escrits a La Renaixença, i Ruyra fa el mateix, però decideix publicar anònimament.
El camí dels joves pren camins diferents després d'un viatge de Ruyra a Madrid, on uns anys abans s'havia establert Turró. Ruyra marxa prescindint de l'examen de llicenciatura, segons alguns biògrafs probablement per una enfrontament amb el pare, una història amorosa o una «fugida romàntica per aconseguir la glòria literària a Madrid». En qualsevol cas, Ruyra mai parlarà obertament d'aquest viatge, com tampoc dels seus sentiments, malgrat la importància que va tenir en la seva vida.
A la tornada, aprovades les darreres matèries però sense fer l'examen d'Estat per exercir la professió, s'establí a Blanes on es dedicà a escriure les dècades del 1880 i 1890. No fou, però un trencament total amb la vida anterior. Ruyra seguí visitant els teatres de Barcelona i veient-se amb Turró, que havia tornat de Madrid a causa de Jaume Pi i Sunyer, però que vivia sense diners, en pensions rònegues. Malgrat veure's menys, les dues vides en paral·lel seguiran influint-se fins al final. Ruyra no deixaria mai de resoldre operacions d'àlgebra i de perseguir l'originalitat, mentre que Turró no deixà mai de ser escriptor, i alimentar una profunda relació amb Jacint Verdaguer i Joan Maragall.
Escriptor incipient Des dels 20 anys fins a la Guerra Civil Espanyola, acostumava a passar la primavera i la tardor a Arenys de Mar. A l'hivern s'estava a Barcelona i a l'estiu a Blanes, on trobava la inspiració, a la casa pairal on la família s'havia traslladat el 1873 per motius polítics.
La mort de la seva mare el 1886, una persona profundament religiosa i de caràcter insegur, el colpí deixant-lo amb un sentiment de soledat i orfenesa. El 1888 compleix 30 anys amb un repte doble, assumir les responsabilitats familiars casant-se i mantenir la independència interior per triomfar com escriptor. De la mà del canonge i familiar Ramon M. Oms, després de veure'n el seu retrat s'avingué a conèixer Teresa de Llinàs, set anys més jove que ell. Assistí a algunes festes a casa seva i malgrat un cert desinterès i passivitat, festejaren i es casaren. Les cartes que ell va enviar, amb un alt grau sentimental, s'han extraviat. L'escriptor vol desfer la relació, però finalment tira endavant. Ruyra, un jove romàntic i bohemi, ple d'idealisme i ambició, es casà amb Teresa de Llinàs d'Arnan, germana de Rafael de Llinàs i d'Arnau, baró de Llinàs i pertanyent a la petita noblesa catalana el 15 d'octubre d'1889 a Montserrat pel canonge Oms. Després van fer un viatge per Itàlia.
Teresa de Llinàs tenia un caràcter difícil i conflictiu, entre el fetitxisme i la beateria. Va veure frustrada la maternitat, motiu pel qual van adoptar una filla, i es dedicà a ajudar el seu marit a ser un bon escriptor. El 1926 Josep Pla dedicaria un dels homenots a Ruyra, sense conèixer-lo, construint un personatge inventat aplicant-hi la fesomia d'algú conegut en una mena d'experiment literari. Pla furga en la seva vida matrimonial i sosté que tenien una relació grotesca i punyent. Escriptors que els conegueren van rebatre l'escrit. Josep Maria Pons Guri va defensar el «tracte delicat dels esposos», i Teresa Pàmies es va distanciar de les paraules de Pla sobre l'esposa de Ruyra només explicable per la «incapacitat» de Pla per a entendre les dones.
La dècada del 1890 Ruyra, animat per Teresa, es va dedicar principalment a elaborar abnegadament a Blanes el material inicial de l'obra coneguda, punt de partida de tota la seva obra posterior. D'alguna manera Ruyra torna a casa acceptant el paper d'hereu, d'home de la família responsable d'una família extensa, de manera contrària al que fa Turró. I dels passejos, les excursions i les converses amb mariners, pagesos i bosquerols treu material per a seva escriptura i busca el seu camí lluny del convencionalisme classicista i el sentimentalisme romàntic. També s'aficionà a la pintura, sobretot va fer aquarel·les de petit format. A L'envejós. Estudi psicològic, del 1888, Ruyra hi mostra la necessitat i l'ambició per sortir a la llum, donar-se a conèixer. El 1890 escriurà el seu darrer text en castellà, El banquete y la tertulia. La seva carrera fulgurant va començar la tardor del 1891, quan va guanyar el primer premi del certamen de Girona i va entrar en el naixent catalanisme cultural.
És l'època d'èxit, Ruyra apareix content a les fotos, es veu creatiu i capaç de grans obres, és un període de prosperitat econòmica, literària, artística i científica a Blanes, Barcelona i Europa. Des de Blanes, amb l'emprenedor Josep Cortils i Vieta i l'escriptor Josep Alemany Borràs formen un nucli cultural actiu vinculat amb Unió Catalanista. Convoquen uns jocs florals el 1895 a l'Ateneo Blandense on es presenten 160 composicions i on coneix Marià Vayreda. El 1897 s'entusiasma amb els joves que titlla d'«il·lusos» Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó i Lluís Duran i Ventosa. Blanes creix i atrau artistes com Joan Maragall o Santiago Rusiñol.
Escriptor d'èxit miniatura|Les Coses Benignes, juntament amb els contes: La tragicomèdia de la Miquela - Els vint corders de Blanes - El frare escalfallits, de Joaquim Ruyra en una edició publicada a Barcelona l'any 1934 dins la col·lecció Quaderns Literaris El 1896 esdevé un autor d'èxit amb les obres premiades als Jocs Florals de Barcelona Mar de llamp, La mirada del pobret i Les senyoretes del mar. L'any següent s'enfada en no ser premiat i decideix abandonar el certamen provisionalment. Publica els relats a La Renaixença, poemes simbolistes a La Veu de Catalunya o altres escrits a Lo Gironès. Des del 1900 obre pis al barri de Gràcia de Barcelona, on viu amb la seva muller al principal del número 19 del carrer de Riego, on ja viurà tota la vida. Ruyra deixà una ciutat i a la tornada en trobà una altra d'activa, emprenedora, cosmopolita i comvulsa i ho mostra en diversos articles.
El 1901 publica poemes a la revista Joventut. El 1902 els elogis de Joan Maragall al seu Jacobé que presenta als Jocs Florals el coronen. El 1903 la revista Joventut li publica tots els seus treballs del gener al desembre. Escriu El rem de trenta-quatre, que va publicant mentre Caterina Albert fa el mateix amb Drames rurals, dos narradors que floreixen en el mateix moment i que s'aprecien mútuament. Rebrà elogis de Narcís Oller, Jaume Collell o Josep Pla. Ple de projectes, manté el contacte amb els escriptors del moment. El veieren a Blanes Apel·les Mestres o Eugeni d'Ors. Accepta presidir els Jocs Florals de Moià i Girona. El 1906 confessa a Joan Maragall que està content del seu moment creatiu. El 1907 apareixeria la segona edició de Marines i Boscatges que Josep Carner tradueix al castellà i Raymond de Lacvivier en francès el 1909. Durant els seus viatges hivernals a les Canàries per prescripció mèdica a causa de les crisis cardíaques es relaxa i acumula el que seria la llavor de la seva primera novel·la, La Parada.