miniatura|Les Quatre Columnes són un monument que simbolitza les quatre barres de la Bandera de Catalunya. Fou bastit el 1919 per Puig i Cadafalch i es convertí en un dels símbols del catalanisme durant el govern de la Mancomunitat de Catalunya, però fou enderrocat el 1928 per la dictadura de Primo de Rivera. L'any 2010 foren reconstruïdes simbolitzant la perseverança i fermesa de la identitat nacional catalana. miniatura|La capçalera de la manifestació «Som una nació. Nosaltres decidim» del 10 de juliol de 2010. miniatura|Reunió dels batlles de Catalunya el 4 d'octubre de 2014 al Palau de la Generalitat amb el president Artur Mas per donar suport a la Consulta sobre la independència de Catalunya.
El catalanisme és un moviment transversal que propugna la reconeixença de la personalitat política, històrica, lingüística, cultural i nacional de Catalunya i —en qualques casos— també dels Països Catalans, en tant que minoria nacional.
Va sorgir com a moviment cultural en la dècada dels anys 1830, i es va articular com a moviment polític al final del .
Arrels històriques del catalanisme
Segons Joan Fuster, Hi ha "catalanistes" perquè hi ha "espanyolistes",Cita de Joan Fuster a Viquidites i de fet el catalanisme s'estructura segles després de l'eliminació dels drets catalans. Aquesta pèrdua dels drets es produeix progressivament durant el , primer a la Catalunya Nord amb la prohibició del català l'any 1700 als territoris afectats pel Tractat dels Pirineus i posteriorment al Principat amb l'aplicació dels Decrets de Nova Planta aprovats per Felip V de Castella l'any 1716. La repressió contra la llengua, la cultura i les institucions catalanes continuaria també durant gran part del i el , aquest últim amb les dictadures de Primo de Rivera i de Francisco Franco.
Durant el , en resposta a l'aparició del nacionalisme espanyol modern, de matriu castellana,Borja de Riquer. 2001, 307. or. i l'acceleració de la "construcció nacional" de l'estat nació espanyol, es projectà un sentiment catalanista reactiu, expressant-se, per exemple, a les guerres carlines en forma de suport al pretendent Carles Maria Isidre de Borbó, que havia promés retornar els Furs perduts pel Decret de Nova planta. D'aquí que, al costat del País Basc i Navarra, que també reclamaven els seus furs, Catalunya esdevingué un important focus carlí.
Històricament, el catalanisme s'estructura com un moviment cultural durant la Renaixença en una època on s'intenta recuperar el prestigi social de la llengua i la cultura catalanes, després de segles de diglòssia, amb iniciatives com la restauració dels Jocs Florals el 1859.
Posteriorment, el catalanisme s'estructura també com un moviment polític; aquest fet es produeix l'any 1892 quan es presenten les anomenades Bases de Manresa, que propugnaven la restauració de les antigues Constitucions catalanes, unes normes aprovades per les Corts Catalanes i que atorgaren un elevat grau de sobirania a Catalunya fins al 1714.
En l'actualitat, els partits o individus que es declaren catalanistes consideren que Catalunya, o els Països Catalans, són una nació i que en conseqüència mereixen un elevat grau d'autogovern. Hi ha diferents posicions que divergeixen respecte del marc on Catalunya ha d'exercir els seus drets històrics. Així, mentre una part opta per arribar a la sobirania pròpia del poble català a través de l'autodeterminació, d'altres prefereixen una ampliació de l'autogovern dins del marc autonòmic actual o bé es decanten per la creació d'un nou marc federal espanyol.
Orígens i evolució del catalanisme polític Per entendre l'aparició del catalanisme polític cal remuntar-se segles enrere. Hom ho podria fer, per exemple, quan en el els nobles i religiosos catalans, a través de la Diputació del General i el Consell de Cent, foren un bàndol d'una guerra civil en la qual declaraven que llur cap d'estat havia de ser escollit pels catalans.
Des de la visió històrica catalanista, Catalunya era un estat independent, confederat amb el regne de València i el d'Aragó en la Corona d'Aragó (el Regne de Mallorca, creat per Jaume I, havia estat reincorporat a Catalunya-Aragó per Pere del Punyalet). Posteriorment, aquesta federació s'amplià. En ajuntar-se amb la Corona de Castella, els membres de la Corona d'Aragó donaven per fet que passaven a formar part d'aquesta gran confederació lliure, mentre que els membres de l'elit castellana ho veieren més com una suma de territoris fortament units. La diferència de concepcions entre la naturalesa d'aquesta unió donà lloc, al llarg dels segles, a moltes tibantors amb un rerefons catalanista.
El Tractat dels Pirineus
En acabar la Guerra dels Trenta Anys, es firmà pels representants de Felip IV de Castella i els de Lluís XIV de França, el Tractat dels Pirineus, una de les conseqüències del qual fou la cessió a França dels territoris del comtat del Rosselló i de part del de la Cerdanya. Els territoris de la Catalunya del Nord annexionats a França pel tractat (el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, l'Alta Cerdanya i el Capcir) han continuat sota domini francès des d'aleshores. El Tractat incloïa conservar vigents les institucions catalanes al nord dels Pirineus, però aquesta part no va ser respectada pel rei francès Lluís XIV. Un any després del Tractat, van ser dissoltes les institucions catalanes malgrat que el mateix tractat preveia de conservar-les.
El reial decret francès del 2 d'abril del 1700 va prohibir l'ús de la llengua catalana en els actes oficials de qualsevol tipus. Des d'aleshores, el francès continua essent l'única llengua oficial, i l'única que s'utilitza en l'ensenyament públic. Recentment, l'Estat francès ha modificat la seva constitució afegint al seu article 2 "la langue de la République est le français" ("la llengua de la república és el francès"). Aquest article s'utilitza sovint per negar subvencions a moviments culturals o cívics en català, o per refusar la presència del català en l'Administració.
La Guerra de Successió Espanyola
Després de la mort, l'1 de novembre del 1700, de Carles II de "les Espanyes" sense descendència, el testament del rei espanyol deixava com a hereu dels seus reialmes un príncep francès, net seu per línia materna: el duc Felip d'Anjou, és a dir Felip de Borbó, germà menor del futur rei Lluís XV de França, i nets tots dos de Lluís XIV. D'antuvi, Felip de Borbó fou ben rebut al Principat, va jurar els Furs i Constitucions de Catalunya, i fou jurat comte de Barcelona per les Corts Catalanes del 1704, on el Principat va obtenir forts avantatges, com ara el de comerciar directament amb alguns ports d'Amèrica, cosa que trencava per fi el monopoli de Sevilla (la darrera edició vigent dels Furs i Constitucions de Catalunya correspon a aquestes Corts i any). El nou rei (Felip V de Castella i Lleó, «Felip IV» de Catalunya i Aragó) va ésser jurat igualment als altres estats peninsulars. Aleshores va presentar-se a l'espai polític un pretendent addicional: l'arxiduc Carles d'Habsburg, germà petit de l'emperador d'Àustria i rei d'Hongria Josep I. Fou el moment en què va esclatar la Guerra de Successió espanyola. En aquesta guerra, els dirigents de Catalunya, i bona part del poble —malgrat el jurament ja fet, i per un sentiment de fidelitat dinàstica, i perquè advertien l'autoritarisme de la cort del rei nou, i encara perquè es ressentien de la pèrdua del Rosselló i els altres comtats del nord a mans dels francesos—, es van posicionar a favor del candidat Habsburg, l'arxiduc Carles, juntament amb València i l'Aragó i les Illes, igual que una poderosa combinació antiborbònica integrada per Anglaterra, Holanda, Dinamarca, Portugal i Savoia. En canvi, les elits i poble de Castella, i la cort de França, es posicionaren a favor de Felip de Borbó. (Ferran Soldevila, Història de Catalunya.)
Finalment, un fet decisiu va decantar aquesta guerra en favor del bàndol borbònic. L'emperador Josep I va morir sobtadament sense fills: el seu hereu natural era son germà Carles. Quan «Carles III» d'Espanya va heretar la corona imperial austríaca, Anglaterra i els altres estats de l'aliança van decidir d'abandonar la guerra i deixar de donar suport al bàndol austriacista davant la possibilitat que el nou emperador pogués reunir una altra vegada els extensos territoris que havien constituït l'imperi de Carles V. Anglaterra doncs canvià radicalment d'actitud: abandonà el flamant Carles VI d'Àustria a canvi dels territoris de Gibraltar i Menorca que arrencà al Borbó. L'any 1711 Carles VI fou coronat emperador del Sacre Imperi Romanogermànic i renuncià a la corona espanyola en la signatura del Tractat d'Utrecht. A canvi, als seus dominis s'afegiren els Països Baixos espanyols, el Milanesat, el Regne de Nàpols i Sardenya. Felip V de Castella s'assegurava el tron d'Espanya i els anglesos aconseguien de tenir una important presència a la Mediterrània occidental.
A causa d'aquest tractat, els partidaris de l'arxiduc Carles al Principat i a les Balears van perdre tot suport internacional en llur resistència, que es va anar reduint fins a quedar sols a Barcelona. La ciutat va caure en mans de les tropes filipistes l'11 de setembre del 1714 després d'haver estat assetjada, però la guerra no finalitzaria fins a l'11 de juliol del 1715 amb la derrota de Mallorca. Finalment, amb l'aplicació dels Decrets de Nova Planta, les centenàries institucions pròpies foren abolides i els regnes que integraven l'antiga Corona d'Aragó van passar a ser regits segons les lleis i els costums de Castella, que esdevenien les de tot l'Estat espanyol a excepció de Navarra i el País Basc —que havien donat suport a Felip d'Anjou.
Amb la derrota, a més, es va iniciar una etapa de negació contra la personalitat catalana i de forta repressió de tot allò que representava. Els opositors més destacats al monarca van haver d'anar a l'exili o patir represàlies que anaven de l'empresonament i la confiscació de béns propis a la pena de mort. Un dels pilars d'aquesta repressió era la repressió del català, en primer lloc prohibint-lo en l'Administració de justícia, o fins i tot en consells adreçats als corregidors de Catalunya, on se'ls instava directament a introduir el castellà.Instrucció secreta redactada per Abad de Vivanco, secretari del Consell de Castella, adreçada als corregidors de Catalunya:
Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias mas templadas, y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado". Es pot trobar a "Instrucciones del fiscal José Rodrigo Villalpando a los corregidores de Cataluña el 29 de enero de 1716", recollit a FERRANDO., A i NICOLÀS, M.: Panorama d'història de la llengua. València. Tàndem, 1997. Es pot consultar en línia a la pàgina 72 de GARCÍA, M.J. La gramática española y su enseñanza en la seguna mitad del siglo XVIII y principios del XIX (1768-1815) València. Universitat de València. 2005 (tesi doctoral)
Aquesta política anticatalana va suscitar oposicions i resistències: guerrillers armats, però també resistència passiva com l'apel·lació a tractats internacionals i la voluntat clandestina de fer sobreviure la llengua. En són una mostra l'opuscle Via fora els adormits de 1734 i el Record de l'Aliança fet el Sereníssim Jordi Augusto Rey de la Gran Bretanya de 1736.
L'estat nació espanyol