Lestret de Gibraltar (; ; ) és un estret que comunica l'oceà Atlàntic amb la mar Mediterrània i que separa Europa d'Àfrica. Concretament, la Mediterrània pren el nom de mar d'Alboran a llevant de l'estret, mentre que l'Atlàntic s'obre al nord en l'anomenat golf de Cadis. Al nord de l'estret es troben Espanya i Gibraltar (Regne Unit); al sud, el Marroc i la ciutat de Ceuta (Espanya).
En fan difícil la navegació dos corrents marins de sentit contrari: un de superficial (oest-est), amb aigua atlàntica, força freda i poc salada, i un altre de profund (est-oest), amb aigua mediterrània, no tan freda i més salada.
Antigament era conegut com les Columnes d'Hèrcules. La profunditat màxima és de 1000 m i l'amplada mínima fa 14,4 km. Els ferris creuen entre els dos continents cada dia en tan sols 35 minuts.
L'estret es troba a les aigües territorials del Marroc, Espanya i el territori britànic d'ultramar de Gibraltar. Segons la Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret del Mar, els vaixells i aeronaus estrangers tenen llibertat de navegació i sobrevol per travessar l'estret de Gibraltar en cas de trànsit continu.
Etimologia L'estret i el penyal de Gibraltar deuen el seu nom a una deformació de Jabal Tàriq (جبل طارق), muntanya de Tàriq, per Tàriq ibn Ziyad, que el 711 va travessar l'estret par atacar la Hispània visigòtica, en la primera incursió musulmana a la península Ibèrica.
També es coneix com l'intestí de Gibraltar (encara que això és majoritàriament arcaic), l'STROG (estret de Gibraltar) en ús naval.Nato Medals: Medal for Active Endeavor , awarded for activity in the international water of the Mediterranean and STROG.
Un altre nom àrab és (), que significa «Porta de l'Oest» o «Porta de la posta de sol», i, a més, «Porta del Magrib» o «Porta del Marroc». A l'edat mitjana s'anomenava en àrab (), «el Passatge» i pels romans (Estret de Cadis).
En llatí s'ha anomenat , basat en el nom de l'antiguitat Columnes d'Hèrcules (),Strabo Geographia 3.5.5. referint-se a les muntanyes com a columnes, flanquejant l'estret.
Formació La península era una serralada fa 5,3 milions d'anys, quan per l'enfonsament del fons marí de l'oceà atlàntic que va col·lapsar la carena que unia les serralades Bètica i Rif, que abracen les costes de l'actual península ibèrica i el Marroc, va quedar envoltada d'aigua per la inundació del Zanclià.
Ubicació miniatura|Europa (esquerra) i Àfrica (dreta) A la banda nord de l'estret hi ha Espanya i Gibraltar (un territori britànic d'ultramar a la península Ibèrica), mentre que a la banda sud hi ha el Marroc i Ceuta (ciutat autònoma espanyola al nord d'Àfrica).
A causa de la seva ubicació, l'estret és un punt habitual de la immigració il·legal d'Àfrica a Europa.
Extensió L'Organització Hidrogràfica Internacional defineix els límits de l'estret de Gibraltar de la següent manera:
A l'oest. Una línia que uneix el Cap Trafalgar aambel Cap Espartel.
A l'est. Una línia que uneix Punta d'Europa amb Península d'Almina.
Patrons especials de flux i ones L'estret de Gibraltar uneix l'oceà Atlàntic directament amb el mar Mediterrani. Aquest enllaç directe crea certs patrons de flux i ones únics. Aquests patrons únics es creen a causa de la interacció de diverses forces d'evaporació regionals i globals, temperatures de l'aigua, forces de marea i forces del vent.
Afluència i sortida miniatura|L'estret de Gibraltar amb el mar Mediterrani a la part superior dreta. Les ones internes (marcades amb fletxes) són causades per l'aigua que flueix per l'estret (a baix a l'esquerra, a dalt a la dreta). L'aigua flueix per l'estret de manera més o menys continuada cap a l'est i cap a l'oest. Una quantitat menor d'aigües més profundes, més salades i, per tant, més denses s'obren contínuament cap a l'oest de la sortida del Mediterrani, mentre que una quantitat més gran d'aigües superficials amb menor salinitat i densitat s'obren contínuament cap a l'est de l'entrada del Mediterrani. Aquestes tendències generals de flux es poden interrompre ocasionalment durant breus períodes per fluxos de marea temporals, depenent de diverses alineacions lunars i solars. Així i tot, en conjunt i al llarg del temps, el balanç del cabal d'aigua és cap a l'est, a causa d'una taxa d'evaporació dins de la conca mediterrània superior a l'abocament conjunt de tots els rius que hi desemboquen. A l'extrem occidental de l'estret hi ha el Camarinal Sill, el punt més baix de l'estret que limita la barreja entre les aigües fredes i menys salines de l'Atlàntic i les càlides aigües mediterrànies.
Les aigües mediterrànies són molt més salades que les de l'Atlàntic que s'enfonsen per sota de l'aigua que entra constantment i formen una capa d'aigua de fons altament salina (termohalina, tant càlida com salada). Aquesta capa d'aigua del fons s'obre constantment cap a l'Atlàntic a mesura que la sortida del Mediterrani. Al vessant atlàntic de l'estret, un límit de densitat separa les aigües de sortida del Mediterrani de la resta a uns 100 m de profunditat. Aquestes aigües surten i baixen pel vessant continental, perdent salinitat, fins que comencen a barrejar-se i equilibrar-se més ràpidament, molt més lluny a una profunditat d'uns 1000 m. La capa d'aigua de sortida mediterrània es pot rastrejar durant milers de quilòmetres a l'oest de l'estret, abans de perdre completament la seva identitat.
Durant la Segona Guerra Mundial, els submarins alemanys van utilitzar els corrents per passar al mar Mediterrani sense ser detectats, mantenint el silenci amb els motors apagats.Paterson, Lawrence. U-Boats in the Mediterranean 1941–1944. Chatham Publishing, 2007, p. 19 and 182. Des de setembre de 1941 fins al maig de 1944 Alemanya va aconseguir enviar 62 submarins al Mediterrani. Tots aquests vaixells van haver de navegar per l'estret de Gibraltar controlat pels britànics on nou submarins van ser enfonsats mentre intentaven el pas i 10 més van haver d'interrompre la seva carrera a causa dels danys. Cap submarí va tornar a l'Atlàntic i tots van ser enfonsats a la batalla o enfonsats per les seves pròpies tripulacions.
Ones internes Les ones internes (ones a la capa límit de densitat) sovint són produïdes per l'estret. Com el trànsit que es conflueix en una autopista, el cabal d'aigua es restringeix en ambdós sentits perquè ha de passar per sobre de l'ampit del Camarinal. Quan grans cabals de marea entren a l'estret i la marea alta es relaxa, es generen onades internes a l'ampit de Camarinal i avancen cap a l'est. Tot i que les ones es poden produir fins a grans profunditats, de vegades les ones són gairebé imperceptibles a la superfície, d'altres vegades es poden veure clarament en imatges de satèl·lit. Aquestes ones internes continuen fluint cap a l'est i es refracten al voltant de les característiques costaneres. De vegades es poden localitzar fins a 100 km i de vegades creen patrons d'interferència amb ones refractades.
Aigües territorials Excepte pel seu extrem oriental, l'estret es troba dins de les aigües territorials d'Espanya i el Marroc. El Regne Unit reclama 3 nmi al voltant de Gibraltar al costat nord de l'estret, posant-ne una part dins de les aigües territorials britàniques. Com que això és inferior a les 12 nmi màxim, vol dir, segons l'afirmació britànica, que una part de l'estret es troba en aigües internacionals. La propietat de Gibraltar i les seves aigües territorials és disputada per Espanya. De la mateixa manera, el Marroc disputa la sobirania espanyola sobre Ceuta a la costa sud. Hi ha diversos illots, com la disputada Illa Perejil, que són reivindicats tant pel Marroc com per Espanya.Tremlett, Giles, "Moroccans seize Parsley Island and leave a bitter taste in Spanish mouths", in The Guardian, 13 juliol 2002.
D'acord amb la Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret de la Mar, els vaixells que passen per l'estret ho fan sota el règim de pas de trànsit, en lloc del pas innocent més limitat permès a la majoria de les aigües territorials. Per tant, una embarcació o avió té llibertat de navegació o sobrevol amb la finalitat de travessar l'estret de Gibraltar.
Generació d'energia Alguns estudis han proposat la possibilitat d'aixecar centrals generadores d'energia mareomotriu dins de l'Estret, que s'alimentin amb el corrent previsible a l'Estret.
A les dècades de 1920 i 1930, el projecte Atlantropa va proposar l'embassament de l'estret per generar grans quantitats d'electricitat i baixar el nivell del mar de la Mediterrània en diversos centenars de metres per crear nous grans terrenys per a l'assentament."Atlantropa: A plan to dam the Mediterranean Sea". Xefer blog. 16 març 2005. Retrieved on 13 agost 2012. Tanmateix, aquesta proposta tindria efectes devastadors sobre el clima i l'ecologia locals i canviaria dràsticament la força del monsó d'Àfrica Occidental.}
Geologia miniatura|Vista de l'estret de Gibraltar des dels turons de Tarifa, Espanya El fons marí de l'Estret està format per flysch argilòs sinorogènic Betic-Rif cobert per sediments calcaris del Pliocè i/o del Quaternari, procedents de comunitats de coralls pròsperes d'aigua freda.De Mol, B., et al. 2012. Ch. 45: Cold-Water Coral Distribution in an Erosional Environment: The Strait of Gibraltar Gateway, in: Harris, P.T., Baker, E.K. (Eds.), Seafloor geomorphology as benthic habitat: GEOHAB Atlas of seafloor geomorphic features and benthic habitats. Elsevier, Amsterdam, p. 636–643 Les superfícies de roca del fons exposada, els sediments gruixuts i les dunes de sorra locals donen fe de les fortes condicions del corrent de fons en l'actualitat.
Al voltant de fa 5,9 milions d'anys, la connexió entre el mar Mediterrani i l'oceà Atlàntic al llarg del corredor Bètic i Rifan es va anar restringint progressivament fins al seu tancament total, provocant efectivament que la salinitat del Mediterrani augmentés periòdicament dins del rang de deposició de guix i sal, durant el que es coneix com la Crisi de salinitat del Messinià. En aquest entorn de química de l'aigua, les concentracions de minerals dissolts, la temperatura i els corrents d'aigua quieta es van combinar i es van produir regularment per precipitar moltes sals minerals en capes al fons del mar. L'acumulació resultant de diversos enormes jaciments de sal i minerals al voltant de la conca mediterrània està directament relacionada amb aquesta època. Es creu que aquest procés va durar poc temps, segons els estàndards geològics, va durar entre 500.000 i 600.000 anys.
S'estima que, si l'estret es tanqués fins i tot al nivell del mar més alt d'avui, la major part de l'aigua de la conca del Mediterrani s'evaporaria en només mil anys, com es creu que va fer llavors, i un esdeveniment d'aquest tipus dipositaria mineral que ara es troben sota el fons marí a tot el Mediterrani.
Després d'un llarg període d'intercanvi d'aigua intermitent restringit o nul entre l'oceà Atlàntic i la conca mediterrània, aproximadament fa 5,33 milions d'anys,At the Miocene/Pliocene boundary, c. 5.33 million years before the present la connexió Atlàntic-Mediterrani es va restablir completament a través de l'estret de Gibraltar per la riuada de Zanclean, i ha romàs oberta des de llavors. L'erosió produïda per les aigües entrants sembla ser la principal causa de la profunditat actual de l'Estret (900 m a l'estret, 280 m a l'ampit de Camarinal). S'espera que l'estret torni a tancar-se a mesura que la placa africana es mou cap al nord en relació amb la placa eurasiàtica, però a escala de temps geològica més que humana.
Biodiversitat BirdLife International ha identificat l'estret com una zona important per a les aus a causa dels centenars de milers d'ocells marins que l'utilitzen cada any per migrar entre el Mediterrani i l'Atlàntic, incloent-hi un nombre significatiu de pardela de baldriga cendrosa mediterrània i Baleàrica, gavina corsa i gavià fosc, gavot i fraret atlàntic.