Lavrenti Pàvlovitx Béria (28 de març de 1899 – 23 de desembre de 1953) va ser un polític soviètic, cap de la Seguretat soviètica i de l'aparell de la policia secreta NKVD sota Stalin. En va ser el segon al comandament durant la Gran Purga, i va ser responsable de milions d'empresonaments i morts. El nom s'escriu en georgià: ლავრენტი პავლეს ძე ბერია, transliterat: Lavrenti Pavles dze Béria i en rus Лаврентий Павлович Берия.
Al final de la Purga, esdevingué cap de l'NKVD i va executar una purga del propi cos. Beria va ser el polític del cercle de Stalin més influent sobre el dictador durant i després de la Segona Guerra Mundial, i immediatament després de la mort de Stalin el 1953; així com durant el curt període abans de la seva mort. Com adjunt al Primer Ministre va organitzar una efímera campanya de liberalització. No obstant això, va ser detingut aquell mateix any i executat per ordre dels seus rivals polítics. D'acord amb Mólotov, va ser acusat d'enverinar Stalin amb warfarina, un potent raticida.
Biografia Inicis i ascens al poder Béria va néixer fil de Pavell Khulaevitx Béria a Merkheuli, prop de Sukhumi, al districte de Sukhum del la governació de Kutais, llavors part de l'imperi Rus i que actualment és Geòrgia. Era d'origen mingrelià, una ètnia minoritària de Geòrgia. Va estudiar a una escola tècnica a Sukhumi i s'uní als bolxevics al març de 1917 mentre que estudiava enginyeria a Bakú.
El 1919 treballà al servei de seguretat de la República Democràtica d'Azerbaidjan i des de 1920 comença a fer tasques clandestines per als bolxevics.
El febrer de 1921 s'uní a la Txekà (la primera policia secreta bolxevic). En aquell temps, esclatà una revolta bolxevic a la República Democràtica de Geòrgia, controlada dels Menxevics, i l'Exèrcit Roig els envaí. La Txekà va estar molt implicada en el conflicte, que finalitzà amb la derrota dels Menxevics i la formació de la República Socialista Soviètica de Geòrgia. El 1922, Béria va ser nomenat adjunt al cap de la branca georgiana del successor de la Txeca, l'OGPU.
El 1924, encapçalà la repressió de l'alçament nacionalista georgià, després del qual van ser executades unes deu mil persones. En reconeixement d'aquesta ona de repressió, Béria va ser nomenat cap de la divisió política-secreta de l'OGPU Transcaucasià i va rebre l'Orde de la Bandera Roja.
El 1926, Béria esdevingué cap de l'OGPU Georgià i va conèixer el també georgià Ióssif Stalin, del qual va ser un aliat en el seu ascens del poder dins del Partit Comunista i del règim soviètic. El 1931 Béria esdevingué Secretari del Partit Comunista de Geòrgia, i a l'any següent, de tota la regió transcaucàsica, fins a arribar a ser membre del Comitè Central del Partit Comunista el 1934. En aquests moments començà a atacar els seus companys del Partit Comunista de Geòrgia, sobretot Gaioz Devdariani, ministre d'Educació de l'RSS de Geòrgia. Béria ordenà la mort dels germans de Devdariani, George i Xalva, que ocupaven càrrecs importants a la Txekà i al Partit Comunista. Gaioz Devdariani va ser acusat de violar l'Article 58, a l'haver portat a terme activitats contra-revolucionàries; va ser executat el 1938. Fins i tot quan va abandonar Geòrgia, Béria va controlar el Partit Comunista de la república fins al moment de la seva eliminació el 1953.
El 1935, Béria era un dels subordinats de Stalin en qui aquest confiava més. Cimentà el seu lloc al costat de Stalin amb un llibret titulat Sobre la història de les organitzacions bolxevics al Transcaucas, on emfasitzava el paper de Stalin. Quan el 1934 Stalin inicià la purga del Partit Comunista i del govern, després de l'assassinat de Serguei Kírov, Béria inicià les purgues al Transcaucas.
Béria i l'NKVD L'agost de 1938, Stalin va cridar Béria cap a Moscou com a adjunt al Cap del Comissariat del Poble d'Afers Interns, l'NKVD, el ministeri que controlava la seguretat de l'estat i les forces de policia. Sota Nikolai Iejov, l'NKVD havia executat la Gran Purga, amb l'empresonament i l'execució de milers de persones de tota la Unió Soviètica sota l'acusació de ser «enemics del poble». Però el 1938 l'opressió havia arribat a ser tan extensa que danyava la infraestructura, l'economia i les mateixes Forces Armades de l'estat soviètic, la qual cosa va fer que Stalin aturés de cop la purga. Al setembre, Béria va ser nomenat cap de l'Administració Principal de la Seguretat de l'Estat (GUGB) de l'NKVD, i al novembre va succeir Iejov com a cap de l'NKVD (el mateix Iejov va ser executat el 1940). El mateix NKVD va ser purgat, i la meitat del seu personal fou substituït per gent lleial a Béria.
Va organitzar els camps de la mort, gulag, on es matava qualsevol «dissident» de fam, malalties o a cops i que alhora era proveïa la indústria soviètica de ma d'obra barata. Els presoners hi eren enviat per un procediment administratiu, sense qualsevol procés jurídic ni possibilitat de recórrer. Fins a l'arribada de Gorbatxov, s'estima que uns divuit milions de ciutadans hi van passar i una gran part hi va morir.
Encara que el nom de Béria és estretament associat amb la Gran Purga per la seva tasca com a segon al comandament de l'NKVD, la seva arribada al capdavant de l'organització coincidí amb un alleugerament de la repressió. Unes cent mil persones van ser alliberades dels camps de treball, i es va admetre oficialment que hi havia hagut casos d'injustícies i excessos durant les purgues, dels quals Iejov va ser senyalat com a culpable. Però aquesta liberalització només va ser relativa, ja que les detencions i les execucions van continuar durant el 1940, i es van accelerar a mesura que la guerra s'apropava. Durant aquest període, Béria supervisà les deportacions de Polònia i dels Estats Bàltics després de l'ocupació soviètica d'ambdues regions.
El març de 1939, Béria va ser nomenat candidat a membre del Politburó del Partit Comunista. Encara que no va arribar a ser membre de ple dret fins al 1946, ja era un dels màxims líders de la Unió Soviètica. El 1941 Béria va ser nomenat comissari general de Seguretat de l'Estat, llavors el màxim rang paramilitar del sistema de la policia soviètica, comparable al rang de mariscal de la Unió Soviètica.
El 5 de març de 1940, Béria va enviar una nota a Stalin (794/B), en la qual afirmava que els presoners de guerra polonesos, en majoria oficials de l'exèrcit i altres membres de l'elit polític i intel·lectual als camps de presoners de la Belarús occidental i Ucraïna havien de ser declarats enemics de l'estat. En va recomanar-ne l'execució en el que és conegut com la massacre de Katyn. Van assassinar 21.768 ciutadans polonesos: vuit mil militars presoners de guerra, sis mil policies i la resta eren civils intel·lectuals presoners i acusats de sabotejadors, espies, terratinents, advocats.
Al febrer de 1941 va ser nomenat vicepresident del Consell dels Comissaris del Poble, i al juny, després de la invasió nazi de la Unió Soviètica, va integrar el Comitè de Defensa de l'Estat (GKO). Durant la Segona Guerra Mundial participà en la majoria de les responsabilitats domèstiques, i va fer servir milions de persones empresonades als camps de treball de l'NKVD per a la indústria de guerra. Va assumir el control de la producció d'armaments, així junts amb Gueorgui Malenkov dels motors aeronàutics. Aquest seria l'inici de l'aliança de Béria amb Malenkov, que posteriorment va tenir una importància capital.
El 1937 l'Unió Soviètica havia blocat als ports russos uns vaixells republicans que solien transportar armament i aliments cap a Espanya i havia arrestat els tripulants. El juny 1941 Bèria va enviar 25 pilots d'aviació i 48 marins republicans espanyols al camp 5110/32 de Norilsk, un dels més durs i inhòspits. Només una vintena van poder tornar al país el 1956.
El 1944, a mesura que els alemanys eren expulsats de terres soviètiques, Béria s'encarregà de diverses minories ètniques, acusades de col·laboració amb l'enemic, incloent els txetxens, els ingúixos, els tàtars de Crimea i els alemanys del Volga així com gent dels països ocupats: Polònia, Ucraina, . Tots van ser deportats a l'Àsia central soviètica.
El desembre de 1944, es va encarregar a l'NKVD que supervisés el projecte soviètic de la bomba atòmica, que va construir i provar una bomba el 1949. Per aconseguir-ho llançà una campanya d'espionatge del programa d'armament atòmic dels Estats Units, del qual obtingué gran part de la tecnologia necessària. Tot i això, la seva contribució més important va ser l'aportació de la massa laboral necessària per poder desenvolupar el projecte. El sistema de Gulags proveïa desenes de milers de persones per treballar a les mines d'urani, així com per la construcció i funcionament de les plantes de processament. L'NKVD també es va encarregar de la seguretat del projecte.
El juliol del 1945 els rangs de la policia soviètica van ser militaritzats i, per tant, Béria va ser nomenat mariscal de la Unió Soviètica. Tot i que mai va tenir un comandament militar, Béria, per la seva comesa de l'organització de la producció en temps de guerra, va contribuir significativament a la victòria de la Unió Soviètica a la II Guerra Mundial.
La postguerra Quan Stalin tenia gairebé 70 anys, els anys de postguerra van ser dominats per una lluita per la successió entre els seus lloctinents. Al final de la guerra, el successor més ben situat semblava ser Andrei Jdànov, líder del partit a Leningrad durant la guerra, i llavors al capdavant d'afers culturals. Durant la guerra, Béria i Jdànov ja eren rivals, però després de 1946 Béria va formar una aliança amb Malenkov per barrar el pas a Jdànov. Davant la paranoia creixent de Stalin, els seus lloctinents més directes s'adonaven que eren tots «persones a risc».
Al gener del 1946, Béria dimití del seu càrrec de cap de l'NKVD, mentre que continuava retenint el control general sobre els afers de seguretat nacional des del seu càrrec d'adjunt del primer ministre, sota Stalin. El nou cap de l'NKVD, Sergei Kruglov, no era un dels homes de Béria. A més, a l'estiu de 1946, Vsévolod Merkúlov, un dels homes de Béria, va ser rellevat al capdavant del MGB per Víctor Abakumov. Kruglov i Abakumov no van perdre el temps i van retirar tots els homes de Béria de la comandància de l'aparell de seguretat i poblar-lo amb nova gent. Ben aviat, Stepan Mamulov, viceministre del MVD hi va romandre com a únic home de Béria. Durant els mesos següents, Abakumov començà a acomplir unes quantes operacions d'importància sense consultar amb Béria, sovint treballant en tàndem amb Jdanov, i de vegades sota les ordres directes de Stalin.
Un d'aquests primers moviments va ser l'afer del Comitè Jueu Anti-Feixista, que s'inicià a l'octubre de 1946 i comportà l'assassinat de Solomon Mikhoels i la detenció d'altres membres. Aquest assumpte danyà Béria, ja que el seu propi cercle incloïa un nombre substancial de jueus.
Jdànov va morir de sobte a l'agost de 1948, i Béria i Malenkov van moure's per consolidar llur poder amb una purga dels homes de Jdànov (coneguda com a Afer de Leningrad). Entre les dos mil persones associades hi havia l'adjunt de Jdànov, Aleksei Kuznetsov, el cap econòmic, Nikolai Voznesenski, el cap del Partit a Leningrad, Piotr Popkov, i el Primer Ministre de l'RSFS de Rússia, Mikhail Rodionov. Només va ser a partir de la mort de Jdànov que Nikita Khrusxov començà a ser considerat com una alternativa possible al duet Béria-Malenkov.
A més, el 1951, Stalin comença a temer el poder creixent de Bèria lloc l'Afer Mingrelià, en el qual uns quants protegits de Béria a Geòrgia van ser purgats, cosa que va disminuir encara més el poder de Béria.