va ser un advocat i escriptor català que va cultivar el realisme i el naturalisme, però va acabar adaptant-se al modernisme de l'època, tot i així va acabar sent un dels escriptors més reconeguts del .
Biografia Fill de Josep Oller i Yxart (1820-1848) i de Rosa Moragas i Tavern (1821-1876), va quedar orfe de pare a dos anys, i anà a viure amb la mare a la casa pairal dels Moragas a Valls, on s'educà en un ambient benestant il·lustrat i molt liberal. Seguí les ensenyances del seu oncle, l'advocat Josep de Moragas. Més tard, estudià dret a Barcelona, on es llicencià el 1871. Treballà de primer com a funcionari de la Diputació de Barcelona i, més tard, s'instal·là com a procurador dels Tribunals, gairebé fins a la seva mort.
A la seva vida hi ha pocs esdeveniments remarcables —ell mateix deia que vivia «com un senzill buròcrata»—, com poc remarcable és la incidència de fets biogràfics en la seva producció literària. Oller fou un home moderat i liberal, políticament adscrit al catalanisme conservador i perfectament emmotllat dins la classe social, la burgesia, el món de la qual retratà amb detall a les seves narracions.
Oller començà a escriure a la seva jovenesa; la producció d'aquests anys, escrita en castellà, és gairebé tota perduda o inèdita. Vers 1877 es decidí a canviar de llengua: «Vaig veure finalment clar» —diu ell mateix a les Memòries literàries rememorant aquesta època que «entre l'escriptor i la seva llengua nadiua hi ha un nexe tan estret que no té substitució possible».
En aquest determini van influir diversos factors, entre els quals sembla que s'han de destacar l'impacte que li va fer els Jocs Florals d'aquest any (s'hi premià L'Atlàntida de mossèn Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà fou nomenat mestre en Gai Saber) i la seva entrada en contacte amb les tertúlies literàries, en especial amb el grup de la revista La Renaixença.
Oller emprarà el català no només per raons sentimentals o polítiques, sinó també per raons estrictament literàries. A final dels anys setanta començava a llegir Émile Zola i altres autors francesos coetanis, tot descobrint la literatura realista, que en castellà conreaven ja autors com Juan Valera y Alcalá Galiano i Benito Pérez Galdós. Foren, però, dos íntims amics, els crítics Josep Yxart (que, a més, era cosí seu) i Joan Sardà i Lloret, els que li van fer veure les possibilitats de la narració realista i naturalista i l'impulsaren a escriure seguint el model d'aquests corrents literaris, que eren en aquells moments els que predominaven arreu d'Europa. Una vegada passat a les files del realisme, Oller no va veure altra manera de reflectir fidelment el seu entorn que mitjançant la llengua pròpia del món que pintava. Aquesta actitud, tant a nivell teòric com en la pràctica literària, fou una constant de la seva trajectòria artística i personal.
miniatura|Bust de Narcís Oller, obra d'Eusebi Arnau
Oller gaudia d'un gran respecte i estimació entre els autors castellans contemporanis (Galdós, Pereda, Valera...) i s'hi relacionava amb freqüència. Aquests, per la seva banda, l'insistien sovint perquè escrigués en castellà, adduint, entre d'altres, raons de fama i fortuna literària. Oller, però, que tenia plena consciència del que comportava escriure en català, no s'hi va avenir mai.
El 1886 es desfermà una polèmica a la premsa peninsular sobre la utilització del català com a llengua literària. La qüestió, curiosament, només afectava la prosa. Galdós per exemple, escrivia el següent: Aquestes afirmacions seguien la mateixa línia d'altres que, un parell d'anys abans, el mateix Galdós havia fet a Oller per carta, i entre les quals en destaca una de ben impertinent i significativa: «es tontísimo que V. escriba en catalán». Oller li respongué en una lletra del 14 de desembre de 1884 amb un seguit d'arguments que són tota una declaració de principis sobre el seu concepte de realisme, tendència literària, d'altra banda, a la qual el mateix Galdós estava adscrit:
Les novel·les miniatura|Narcís Oller vist per Ramon Casas (MNAC). Dins la narrativa olleriana es poden distingir tres etapes:
Aprenentatge A final dels anys seixanta Oller havia començat a col·laborar a la premsa en castellà, sovint amb pseudònim; pels volts de 1872 inicià una novel·la, també en castellà, que no arribà a acabar. Cap al 1874 es començà a plantejar la possibilitat d'escriure en català i entre 1877 i 1878, com ja hem vist, optà finalment per escriure en la seva llengua. Així el 1879 publicà el recull de narracions Croquis del natural, que fou rebut per la crítica com un tombant dins la narrativa catalana del moment; aquest mateix any guanyà un premi de narrativa als Jocs Florals amb Sor Sanxa, premi que tornà a rebre l'any següent amb Isabel de Galceran. miniatura|esquerra|La càrrega de Ramon Casas, reflecteix les grans vagues obreres de la darreria del són presents a les obres de Narcís Oller
Aquesta primera etapa, d'aprenentatge i formació, es caracteritza per la permanència de l'autor dins d'unes coordenades romàntiques i costumistes, si bé s'hi comença a detectar la influència del realisme, especialment a La papallona (1882), la seva primera novel·la i la que clou aquesta primera fase de la seva producció. Obra de transició, es troba molt lligada encara als esquemes romàntics. Així, l'argument —fulletonesc— es basa en la història d'una noia, la Toneta, òrfena, pobra, ingènua, analfabeta i malaltissa, que és seduïda i abandonada per un papallona, el Lluís, de classe social més alta. L'acció es desenvolupa en vint capítols i se situa a Barcelona, una Barcelona menestral a la qual es comencen a manifestar els primers símptomes dels canvis profunds que hi portarà la industrialització. La vida de la ciutat, però, resta encara molt lligada a esquemes costumistes.
La presència d'elements truculents, de la casualitat i d'un final moralista i inversemblant (a les portes de la mort, la Toneta aconsegueix d'unir-se en matrimoni amb el seductor) són elements que evidencien el llast romàntic de la novel·la. Amb tot, hi apareixen aspectes que pertanyen a la línia realista, i que van des de l'exactitud dels diàlegs i les descripcions fins a l'explicació dels antecedents biològics i psicològics de la protagonista.
La novel·la obtingué un gran èxit de crítica i públic i fou ben aviat traduïda a diversos idiomes (al francès, al rus, al castellà...). Presentada per alguns crítics com la primera mostra del naturalisme a Catalunya, Émile Zola, el teòric del moviment, remarca al pròleg de l'edició francesa del llibre que hi havia notables diferències entre Oller i aquest moviment: Situada entre el Romanticisme i el Naturalisme, La Papallona suposà un canvi significatiu dins la novel·lística catalana: la superació d'esquemes literaris desfasats i la incorporació de la nostra novel·la a la línia realista i naturalista predominant aleshores a Europa.
Consolidació miniatura|L'escanya-pobres de 1909. La primera edició de la novel·la La papallona, es va publicar amb un pròleg d'Émile Zola; amb el gran ressò públic que tingué, donà a Oller una major confiança com a narrador i en el model literari que havia començat a seguir. Així, entre 1883 i 1889 es donà l'etapa de major creativitat de l'autor: quatre novel·les i diversos reculls de relats curts.
El 1883 publicà els contes Notes de color i després la novel·la curta L'Escanyapobres. El subtítol dEstudi d'una passió, que apareixia a la primera edició d'aquesta novel·la, indica ja una intenció cientificista i psicològica. Situada en un poble imaginari —Pratbell— en vies d'industrialització, narra la història d'una parella d'avars –l'Oleguer, LEscanyapobres, i la Tuies, la seva dona–, en els quals la passió pels diners els porta a tancar-se en ells mateixos i a la mort tràgica del protagonista. L'avarícia és vista no sols com una tara moral (la mort d'Oleguer, causada per la seva obsessió pels diners, és clarament un «càstig») sinó també com una actitud socialment regressiva, ja que és fre per al progrés, per a la inversió productiva que feia possible la transformació socioeconòmica de la Catalunya d'aquells anys.L'Escanyapobres és una de les millors creacions de Narcís Oller. Aquí, més que en qualsevol altra de les seves novel·les, la imaginació hi té un paper destacadíssim. D'altra banda, és l'obra en què el sentimentalisme —sempre present en Oller— té menys importància, gràcies sobretot a l'ús de dos procediments narratius: la ironia i el distanciament. Aquest darrer recurs es palesa en la caricaturització —que alguns crítics han qualificat d'esperpèntica— de personatges i situacions.Vilaniu (1885) fou confegida a partir de la narració Isabel de Galceran, obeint a pressions d'alguns crítics amics seus. L'acció transcorre en una petita ciutat provinciana, Vilaniu (nom simbòlic que literaturalitza la ciutat nadiua de l'autor: Valls), on l'enamorament d'un jove advocat per Isabel, la muller del cacic Galceran, desencadena la calúmnia, que finalment provocarà la desgràcia de la família d'ella. La trama de l'obra inclou, a més, molts elements de la vida social i política del moment històric: la decadència de les petites ciutats rurals, les lluites entre liberals i moderats... La novel·la, que avui se'ns apareix com una de les menys interessants de l'autor, suposa un cert retrocés tècnic amb relació a L'Escanyapobres. Plantejada ambiciosament, no reeixí a desenvolupar un tema romàntic a partir d'esquemes realistes i naturalistes.La febre d'or és la més extensa de les novel·les ollerianes i, sens dubte, la més notable com a font de coneixement històric d'una etapa important de l'evolució del nostre país. El 1890 publicà el primer volum, escrit l'any anterior d'una embranzida, com digué ell mateix. El pla de l'obra feia temps que l'anava preparant, però la notícia de la imminent publicació de la novel·la L'argent, de Zola, sobre un tema similar, l'obligà a precipitar-ne la redacció i l'edició. El segon volum aparegué el mateix any que el primer, i el tercer, el 1892. Aquestes circumstàncies comportaren, segurament, molts dels defectes que impediren que aquesta novel·la, què és de les millors de l'autor, esdevingués una obra plenament reeixida.
La idea del tema arrenca de la febre borsària de 1880-1881. Oller confessa que volgué estudiar de prop la història i caràcter d'aquella follia. Així, en la història de Gil Foix i de la seva família exemplifica simbòlicament aquells fets històrics.
La novel·la està dividida en dues parts, que porten títols ben significatius: La pujada (els vint primers capítols) i L'estimbada (els catorze darrers). Oller hi narra la ràpida ascensió econòmica i social de Gil Foix des de la menestralia fins a l'alta burgesia gràcies a les seves hàbils especulacions a la Borsa. La febre d'or és tant la història d'uns personatges concrets com la de tota una època de Barcelona. Oller hi retrata el pas d'una ciutat industrial i cosmopolita, emmarcada entre la febre borsària de principis dels anys vuitanta i l'Exposició Universal de 1888. Que fou, en mots d'Oller, un «esforç titànic que donava tan brava mostra de les nostres ocultes energies i de la nostra set de progrés, encenien la meva imaginació, el meu catalanisme, la fe posada en aquest poble».La bogeria (1899), basada en un fet real (la mort d'un client seu), és l'estudi d'un fenomen psicològic —la bogeria—, de les seves possibles causes sense arribar a cap conclusió i de les seves conseqüències socials. L'acció transcorre entre la Revolució de setembre i els primers anys de la Restauració borbònica, i més concretament els anys de la febre d'or. L'àmbit espacial se situa sobretot entre Barcelona i Vilaniu.