140px|Mercuri 130px|Venus 126px|Terra 130px|Mart 123px|Júpiter 148px|Saturn 138px|Urà 138px|NeptúEls vuit planetes conegutsSegons la definició de «planeta» de la UAI. del sistema solar: Planetes tel·lúrics Mercuri, Venus, Terra i Mart Planetes gegants Júpiter i Saturn (gegants gasosos) Urà i Neptú (gegants de glaç) En color real i per ordre de proximitat al Sol. Les mides no estan a escala. Un planeta és un objecte astronòmic que orbita al voltant d'un estel o romanent estel·lar, té prou massa perquè la seva gravetat li doni una forma esfèrica, no té prou massa per iniciar una reacció de fusió termonuclear i, segons la definició aprovada per la Unió Astronòmica Internacional (UAI), que no ha estat acceptada per tots els científics planetaris, ha netejat el seu veïnatge immediat de planetesimals.Aquesta definició combina dues declaracions de la UAI: una definició formal aprovada per la UAI el 2006 (Resolució 5A de la UAI) i una definició de treball informal plantejada per un Grup de Treball de la UAI el 2001/2003 per a objectes situats fora del sistema solar. La definició oficial del 2006 serveix únicament per al sistema solar, mentre que la definició de treball del 2003 és aplicable a planetes que giren al voltant d'altres estels. La qüestió dels exoplanetes fou considerada massa complexa per ser tractada a la Conferència de la UAI del 2006.
Així, es denomina planeta cadascun dels cossos que descriuen òrbites el·líptiques al voltant del Sol o, en general, d'un estel. Són planetes del sistema solar: Mercuri, Venus, la Terra, Mart, Júpiter, Saturn, Urà i Neptú. No ho són Ceres, que es considera un planeta nan, ni Plutó, considerat el paradigma dels planetes nans transneptunians, molts dels quals encara sense nom.
Etimologia La paraula en català planeta ve directament del llatí planeta, que al seu torn és una derivada del grec πλανήτης (planētes), que vol dir 'errant', 'vagabund', és a dir, 'que va d'un costat a un altre, sense tenir una posició o lloc fix'. Els antics astrònoms grecs es van adonar que certs objectes celestials no es mantenien fixos. Van anomenar aquests objectes (plànetes asteres, 'estels errants') o simplement (planètoi: 'errants').H. G. Liddell and R. Scott, A Greek–English Lexicon, novena edició, (Oxford: Clarendon Press, 1940).
Al món grecoromà s'atribuïa molta influència quotidiana als cossos celestes tals com els planetes, i se'ls associava amb minerals i déus. El sol formava l'or, la lluna la plata. Venus (Afrodita - deessa de la bellesa i l'amor, per ser el planeta més brillant), formava el llautó; Júpiter (Zeus - déu pare, per ser el segon més brillant), formava l'ambre; Saturn (Chronos - déu del temps, per ser el més lent), formava el plom; Mart (Ares - déu de la guerra, pel seu color vermell com la sang), formava el ferro; Mercuri (Hermes - déu dels comerciants i missatger dels déus, per estar prop del Sol), formava l'estany. Diversos dies de la setmana porten els seus noms en les llengües romàniques i en l'anglès.
Història
miniatura|esquerra|Model geocèntric de Cosmographia, Anvers, 1539
La idea dels planetes ha anat evolucionant al llarg de la història, des dels estels errants divins fins als objectes mundans de l'era científica. El concepte també ha evolucionat per incloure altres sistemes extrasolars.
A l'antiga Grècia, a la Xina, a Babilònia i, de fet, en totes les civilitzacions premodernes, gairebé tothom creia que la Terra estava al centre de l'Univers i que tots els «planetes» giraven al voltant de la Terra.
Babilònia La primera civilització occidental que se sap que tenia un teoria funcional sobre els planetes eren els babilonis, que van viure a Mesopotàmia el primer i el segon mil·lenni aC. El text astronòmic més antic conservat és una taula de Venus d'Ammisaduqa, una còpia del d'una llista d'observacions dels moviments del planeta Venus que probablement data del segon mil·lenni aC. Els babilonis també van fundar les bases del que finalment esdevindria l'astrologia occidental. En Enuma anu enlil, escrit durant el període neoassiri el , hi ha una llista de presagis i les seves relacions amb diferents fenòmens celestials com el moviment dels planetes. Els sumeris, els predecessors dels babilonis i una de les primeres civilitzacions, van identificar Venus almenys el 1500 aC.
De l'antiga Grècia a l'Europa medieval "Esferes planetàries" de Ptolemeu Modern Lluna Mercuri Venus Sol Mart Júpiter Saturn Europa medievalCosmographia, Antwerp, 1539 "Celestial Orbs in the Latin Middle Ages", Isis, Vol. 78, Núm. 2 (Juny, 1987), p. 152-173. ☾ LVNA ☿ MERCVRIVS ♀VENVS ☉ SOL ♂ MARS ♄ IVPITER ♃ SATVRNVS
L'antic sistema cosmològic grec va ser pres del dels babilonis, dels quals van començar a adquirir l'aprenentatge astronòmic al voltant del 600 aC, incloent-hi les constel·lacions i el zodíac. Al , en els babilonis el coneixement astronòmic era molt més avançat que el dels grecs. Les fonts gregues antigues que es coneixen, com la Ilíada i lOdissea, no mencionen els planetes.
Al , els grecs havien començat a desenvolupar els seus propis esquemes matemàtics per predir les posicions dels planetes. Aquests sistemes, que es basen en la geometria en lloc de l'aritmètica dels babilonis, a la llarga podrien eclipsar els babilonis amb teories de la complexitat i amplitud, que representen la major part dels moviments astronòmics observats des de la Terra a simple vista. Aquestes teories arribarien a la màxima expressió en l'''Almagest, escrit per Ptolemeu al segle 2 aC. Tal era el domini del model de Ptolemeu, que va substituir tots els treballs anteriors sobre astronomia i es va mantenir com el text definitiu astronòmic en el món occidental durant tretze segles.
Per als grecs i els romans, hi havia set planetes coneguts, cadascú suposat al voltant de la Terra d'acord amb les complexes lleis establertes per Ptolemeu. Eren, en ordre creixent des de la Terra (en ordre de Ptolemeu): la Lluna, Mercuri, Venus, el Sol, Mart, Júpiter i Saturn. Note: select the Etymology tab
Canvi de paradigma Amb l'adveniment de la teoria heliocèntrica de Copèrnic (1543) (que té un precedent en la d'Aristarc de Samos), la Terra va ser considerada com a planeta, i el Sol i la Lluna van deixar de ser-ho. Per tant, el nombre de planetes va ser reduït a sis. L'any 1781, William Herschel va descobrir Urà, l'any 1846 Johann Galle va descobrir Neptú i l'any 1930 Clyde Tombaugh va descobrir Plutó, que va ser considerat un planeta fins a l'any 2006, any en què la Unió Astronòmica Internacional canvià la definició de planeta i creà la classe d'objectes denominats planetes nans.
Actualment, els planetes que millor coneixem són els vuit del nostre sistema solar. Els quatre més acostats al Sol són planetes tel·lúrics: Mercuri, Venus, la Terra i Mart. Els altres quatre més llunyans són planetes de gas: Júpiter, Saturn, Urà i Neptú.
Però s'han descobert altres planetes. Es coneixen com a planetes extrasolars. Són planetes que orbiten al voltant d'altres estels que no són el Sol. L'any 1995, astrònoms de l'observatori de Ginebra van descobrir un planeta extrasolar amb una massa comparable a la de Júpiter orbitant al voltant de 51 Pegasi, un estel similar al Sol. Anys més tard, astrònoms nord-americans van descobrir dos planetes més grans que Júpiter a les òrbites de dos estels similars al Sol, 47 Ursae Majoris i 70 Virginis.
El Renaixement europeu Planetes del Renaixement Mercuri Venus Terra Mart Júpiter Saturn
Els cinc planetes clàssics, visibles a ull nu, han estat coneguts des de temps antics, i han tingut un impacte significatiu en mitologia, cosmologia religiosa i astronomia antiga. A mesura que el coneixement científic augmentava, tanmateix, la comprensió del terme planeta canviava d'una cosa que es movia al llarg del cel a un cos que orbitava la Terra; i al , una cosa que orbitava directament el Sol, quan el model heliocèntric de Nicolau Copèrnic, Galileu i Kepler va guanyar influència.
Inicialment, quan es van descobrir els primers satèl·lits de Júpiter i Saturn al , els termes planeta i satèl·lit es podien intercanviar –tot i que l'últim esdevindria gradualment més utilitzant al segle següent. Note: This journal became the Philosophical Transactions of the Royal Society of London in 1775. There may just be earlier publications within the Journal des sçavans Fins a mitjan , el nombre de "planetes" va augmentar ràpidament, ja que la comunitat científica llistava com a planeta qualsevol objecte descobert que orbités el Sol.
Segle Planetes de principis del 1800 Mercuri Venus Terra Mart Vesta Juno Ceres Pal·les Júpiter Saturn Urà Al , els astrònoms van adonar-se que els planetes recentment descoberts que havien estat classificats com a planetes durant mig segle (com Ceres, Pal·les i Vesta) eren molt diferents que els tradicionals. Aquests cossos estaven en la mateixa regió de l'espai entre Mart i Júpiter (el cinturó d'asteroides), i tenien una massa molt menor; per això, es van reclassificar com a "asteroides". Com que no hi havia definició formal, es va entendre un planeta com a qualsevol cos "gran" que orbitava el Sol. Com que hi havia molta diferència entre planetes i asteroides, i semblava que els descobriments s'havien acabat després del de Neptú el 1846, no se'n necessitava cap definició formal.
Segle XX Planetes des de finals del 1800 fins al 1930 Mercuri Venus Terra Mart Júpiter Saturn Urà Neptú Tanmateix, al es va descobrir Plutó. Les observacions inicials van fer pensar que era més gran que la Terra, i per això de seguida es va acceptar com a novè planeta. Posteriorment, es va descobrir que el cos era de fet molt més petit: el 1936, Raymond Lyttleton va suggerir que Plutó podria ser un satèl·lit escapat de Neptú i el 1964 Fred Whipple va suggerir que Plutó podria ser un cometa. Tanmateix, com que encara era més gran que els asteroides coneguts i semblava que no formava part d'una població més gran, es va mantenir el seu estat fins al 2006. Planetes 1930-2006 Mercuri Venus Terra Mart Júpiter Saturn Urà Neptú Plutó
El 1992, els astrònoms Aleksander Wolszczan i Dale Frail van anunciar el descobriment de planetes al voltant d'un púlsar, PSR B1257+12. Aquest descobriment es considera generalment la primera detecció d'un sistema planetari al voltant d'un altre estel. Llavors, el 6 d'octubre de 1995, Michel Mayor i Didier Queloz de la Universitat de Ginebra va anunciar la primera detecció definitiva d'un exoplaneta orbitant un estel de seqüència principal ordinari (51 Pegasi).
El descobriment de planetes extrasolars va portar una altra ambigüitat en la definició de planeta; el punt en què un planeta esdevé un estel. Molts planetes extrasolars són diverses vegades la massa de Júpiter, apropant-se a objectes estel·lars coneguts com a nanes marrons. Les nanes marrons es consideren generalment estels, ja que poden fusionar deuteri, un isòtop pesant de l'hidrogen. Mentre que els estels de més de 75 vegades la massa de Júpiter fusionen hidrogen, els estels amb només 13 masses de Júpiter poden fusionar deuteri. Tanmateix, el deuteri és força rar, i la major part de les nanes marrons haurien deixat de fusionar deuteri molt abans del seu descobriment. Això les faria indistingibles de planetes supermassius.
Segle XXI Planetes 2006- Mercuri Venus Terra Mart Júpiter Saturn Urà Neptú
Amb el descobriment durant la segona meitat del de més objectes del sistema solar i objectes grossos al voltant d'altres estels, van sorgir conflictes sobre la definició dels planetes. Hi va haver desacord en particular sobre si un objecte ha de ser considerat un planeta si forma part d'una població, com un cinturó, o si era prou gran per generar energia mitjançant la fusió termonuclear del deuteri.