Jàfar as-Sàdiq () (Medina, 702-765) és considerat pels musulmans xiïtes imamites i ismaïlites com el sisè imam infal·lible o successor del profeta Mahoma. De fet, és l'últim imam reconegut conjuntament per aquests dos grups xiïtes i, precisament, la disputa per saber qui l'havia de succeir va provocar la seva divisió. És considerat per la tradició com un gran erudit islàmic, teòleg i filòsof, i és a l'origen de l'escola (màdhhab) de jurisprudència (fiqh) xiïta anomenada jafarita. També es diu que va ser astrònom, alquimista i metge, així com el mestre del farmacèutic i alquimista Jàbir ibn Hayyan (Geber) i d'Abu-Hanifa an-Numan, fundador de l'escola hanafita de jurisprudència sunnita.
Biografia Jàfar as-Sàdiq va néixer a Medina, fill de Muhàmmad al-Bàqir, que era descendent d'Alí ibn Abi-Tàlib, cosí i gendre de Mahoma, i Fàtima, filla del profeta. La mare de Jàfar, Umm-Farwa, era besneta del primer califa, Abu-Bakr.
Durant els primers catorze anys de la seva vida, Jàfar va viure al costat del seu avi, Zayn-al-Abidín, el quart imam xiïta, i va ser testimoni de la retirada d'aquest últim de la política i dels seus infructuosos esforços per defensar els seus drets enfront de l'atractiu popular de Muhàmmad ibn al- Hanafiyya, fill d'Alí ibn Abi-Tàlib. Jàfar també va assenyalar el respecte que els famosos estudiosos de Medina tenien cap a Zayn-al-Abidín. A casa de la seva mare, Jàfar també va interactuar amb el seu avi, al-Qàssim ibn Muhàmmad ibn Abi-Bakr, un famós tradicionista del seu temps. El domini omeia va assolir el seu punt àlgid en aquest període, i la infància d'as-Sàdiq va coincidir amb l'interès creixent dels medinesos per les ciències religioses i la interpretació de l'Alcorà.
Amb la mort de Zayn-al-Abidín, Jàfar, que tot just havia entrat a la joventut, va participar en els esforços del seu pare com a representant de la Casa de Mahoma (Ahl al-Bayt). Jàfar va realitzar el hajj o peregrinació amb el seu pare, al-Bàqir, i també el va acompanyar quan aquest va ser convocat a Damasc pel califa omeia Hixam per ser interrogat.
Es va casar amb Fàtima bint al-Hussayn, neta d'al-Hàssan ibn Alí, un altre fill d'Alí ibn Abi-Tàlib. Amb Fàtima va tenir dos fills, Ismaïl ibn Jàfar i Abd-Al·lah ibn Jàfar. Quan la seva dona va morir, encara va tenir fills amb altres dones, especialment amb la que es diu que era una antiga esclava d'origen africà, Hamida Khatun, que li va donar, entre d'altres, Mussa al-Kàdhim.
Va estudiar profundament les ciències islàmiques així com les ciències naturals, esdevenint un gran expert, el valor del qual era admès fins i tot pels sunnites. El seu imamat, que va durar 33 anys, li va permetre afirmar més que als imams precedents la seva influència sobre el dret xiïta.
Durant la seva vida va veure regnar els cinc últims omeies i la presa del poder per part dels abbàssides. Jàfar as-Sàdiq va morir durant el regnat d'al-Mansur, el segon califa abbàssida, a qui els imamites acusen d'haver-lo assassinat. Va ser enterrat a Medina.
Sota els governants omeies La majoria dels governants omeies són sovint descrits pels historiadors musulmans com a corruptes, irreligiosos i traïdors. La insatisfacció política i social generalitzada amb el califat omeia va ser encapçalada per la família extensa de Mahoma, que eren vists pels musulmans com a líders inspirats per Déu en la seva lluita religiosa per establir la justícia sobre la impietat. L'imamat d'as-Sàdiq es va estendre per l'última meitat del califat omeia, que va estar marcat per moltes revoltes (sovint xiïtes) i que finalment va ser testimoni del violent enderrocament dels omeies per part dels abbàssides, descendents d'un oncle patern de Mahoma, al-Abbàs. As-Sàdiq va mantenir la política de quietisme del seu pare en aquest període i, en concret, no va participar en l'aixecament del seu oncle Zayd, que va gaudir del suport dels mutazilites i dels tradicionistes de Medina i Kufa. As-Sàdiq tampoc va jugar cap paper en l'enderrocament dels omeies per part dels abbàssides. La seva resposta a una petició d'ajuda d'Abu-Múslim, el líder rebel del Khorasan, va ser cremar la seva carta, dient: «Aquest home no és un dels meus homes, aquest moment no és el meu». Al mateix temps, as-Sàdiq no va plantejar les seves reivindicacions al califat, tot i que es veia com el líder divinament designat de la comunitat islàmica (umma). Aquest imamat d'as-Sàdiq, més espiritual que polític, va anar acompanyat de la seva promoció de la doctrina de la taqiya o dissimulació religiosa per protegir els xiïtes contra el processament per part dels governants sunnites. En aquest període, as-Sàdiq va ensenyar tranquil·lament a Medina i va desenvolupar la seva considerable reputació com a erudit, segons Momen.
Sota els governants abbàssides Els anys de transició dels omeies als abbàssides van ser un període de dèbil autoritat central, la qual cosa va permetre a as-Sàdiq ensenyar lliurement. Així, es diu que uns quatre mil estudiosos van estudiar amb ell. Entre aquests hi hauria Abu-Ḥanifa i Màlik ibn Anas, fundadors de les escoles de dret hanafita i malikita de l'islam sunnita. Wàssil ibn Atà, fundador de l'escola de pensament mutazilita, també va estar entre els seus alumnes. Després de l'enderrocament del califat omeia, els abbàssides van processar violentament els seus antics aliats xiïtes contra els omeies. Com que havien confiat en la simpatia pública per l'Ahl al-Bayt per assolir el poder, els abbàssides consideraven as-Sàdiq una amenaça potencial per al seu govern. Com a líder de la branca políticament tranquil·la dels xiïtes, va ser convocat per al-Mansur a Bagdad, però segons els informes va poder convèncer el califa perquè el deixés quedar a Medina citant el hadit: «L'home que se'n va a guanyar-se la vida aconseguirà el seu propòsit, però qui s'adhereix a la seva família allargarà la seva vida». As-Sàdiq també va romandre passiu l'any 762, durant l'aixecament fallit del seu nebot, Muhàmmad an-Nafs az-Zakiyya. No obstant això, va ser arrestat i interrogat per al-Mansur i detingut a Samarra, prop de Bagdad, abans de poder tornar a Medina. Casa seva va ser cremada per ordre d'al-Mansur, encara que ell en va resultar il·lès, i hi ha informes de múltiples detencions i atemptats contra la seva vida per part del califa.
Imamat Jàfar as-Sàdiq tenia uns trenta-set anys quan el seu pare, al-Bàqir, va morir després de designar-lo com el següent imam xiïta. Va ocupar l'imamat durant almenys vint-i-vuit anys. El seu imamat va coincidir amb un període crucial en la història de l'islam, ja que va ser testimoni de l'enderrocament del califat omeia per part dels abbàssides a mitjan segle (661-750) i més tard del processament per part dels abbàssides dels seus antics aliats xiïtes en contra dels omeies. El lideratge de la primera comunitat xiïta també es va disputar entre les seves diferents faccions. En aquest període, els diferents aixecaments àlides contra els omeies i més tard els abbàssides van obtenir un suport considerable entre els xiïtes. Entre els líders d'aquests moviments hi havia Zayd ibn Alí (oncle d'as-Sàdiq), Yahya ibn Zayd (cosí d'as-Sàdiq), Muhàmmad an-Nafs az-Zakiyya i el seu germà (nebots d'as-Sàdiq). Aquests pretendents àlides veien l'imamat i el califat com a inseparables per establir la regla de justícia, segons Jafri. En particular, Zayd va argumentar que l'imamat podia pertànyer a qualsevol descendent d'al-Hàssan o al-Hussayn mentre fos erudit, pietós i es revoltés contra els tirans del seu temps. En canvi, de forma similar al seu pare i al seu avi, as-Sàdiq va adoptar una actitud passiva i es va mantenir al marge de la política. Veia l'imamat i el califat com a institucions separades fins al moment que Déu concediria la victòria a l'imam. L'imam, que ha de ser descendent de Mahoma a través d'Alí i Fàtima, obté la seva autoritat única no de reivindicacions polítiques sinó del nass, de la designació divinament inspirada per l'anterior imam. Igualment, l'imam hereta el coneixement especial (ilm) que el qualifica per a la posició. Aquesta definició teòrica de l'imamat no és original d'as-Sàdiq, sinó que ja havia estat adoptada pels seus predecessors, Zayn-al-Abidín i al-Bàqir. El que va fer as-Sàdiq va ser aprofitar el clima sobtat d'inestabilitat política per propagar i elaborar lliurement els ensenyaments xiïtes, inclosa la seva teoria de l'imamat.
Successió Després de la mort de Jàfar as-Sàdiq els seus seguidors es van fracturar, i el grup més nombrós, que és conegut actualment com imamisme o duodecimams, va reconèixer la successió en el seu fill petit, Mussa al-Kàdhim. Molts esperaven que el següent imam fos el fill gran, Ismaïl, però aquest va morir abans del pare. Els que creien que, tot i haver mort, la successió requeia en el fill primogènit o bé van formular la hipòtesi que realment Ismaïl encara era viu o van reconèixer com a imam al fill d'Ismaïl, Muhàmmad ibn Ismaïl; aquests són els xiïtes que actualment s'anomenen ismaïlites. Si bé imamites i ismaïlites són els únics grups xiïtes existents avui en dia, en el seu moment hi va haver més faccions. Alguns seguidors d'as-Sàdiq van reconèixer com a imam el seu secundogènit, Abd-Al·lah al-Àftah. D'aquests, alguns van canviar després la lleialtat cap a Mussa, com van fer la majoria quan Abd-Al·lah va morir més tard sense fills. Una minoria de seguidors d'as-Sàdiq van reconèixer un altre fill, Muhàmmad ad-Díbaj, i van originar el corrent dels xumaytiyya. Muhàmmad va liderar un aixecament sense èxit contra el califa al-Mamun, després del qual va abdicar i va confessar públicament el seu error. Un darrer grup creia que as-Sàdiq no havia mort i que tornaria com a mahdí, el salvador promès de l'islam.
Mort miniatura|262x262px|La qubba on era enterrat as-Sàdiq, al cementiri d'al-Baqi, va ser destruïda el 1926 durant i pel moviment wahhabita de l'Aràbia Saudita. Jàfar as-Sàdiq era un dels quatre imams xiïtes que hi eren enterrats. As-Sàdiq va morir l'any 765, als seixanta-quatre o seixanta-cinc anys. La seva mort en fonts xiïtes s'atribueix a una intoxicació per instigació del califa al-Mansur. Segons Tabatabai, després de ser detingut a Samarra, as-Sàdiq va poder tornar a Medina, on va passar la resta de la seva vida amagat fins que va ser enverinat per ordre d'al-Mansur. Va ser enterrat al cementiri d'al-Baqi, a Medina, juntament amb els imams al-Hàssan ibn Alí, Alí ibn al-Hussayn i Muhàmmad ibn Alí, i la seva tomba va ser lloc de pelegrinatge fins al 1926. Va ser llavors quan els wahhabites, sota la direcció d'Ibn Saud, el fundador de l'Aràbia Saudita, van conquerir Medina per segona vegada i van arrasar totes les tombes excepte la del profeta Mahoma. Segons Tabatabai, en conèixer la notícia de la seva mort, al-Mansur va ordenar al governador de Medina decapitar l'hereu d'as-Sàdiq, el futur nou imam. El governador, però, va saber que as-Sàdiq havia escollit quatre persones, en lloc d'una, per administrar el seu testament: el mateix al-Mansur, el governador, el fill més gran de l'imam, Abd-Al·lah al-Àftah, i el fill més petit, Mussa al-Kàdhim. D'aquesta manera, va frustrar el complot d'al-Mansur.
Família As-Sàdiq es va casar amb Fàtima, descendent de l'imam al-Hàssan, amb qui va tenir dos fills, Ismaïl (setè Imam ismaïlita) i Abd-Al·lah al-Àftah. També es va casar amb Hamida Khatun, una esclava amaziga o andalusina, que va donar a as-Sàdiq tres fills més: Mussa al-Kàdhim (setè imam imamita), Muhàmmad ad-Díbaj i Ishaq al-Mútamin. Era coneguda com a Hamida la Pura i respectada pel seu aprenentatge religiós. As-Sàdiq sovint va recomanar-la a altres dones perquè aprenguessin amb ella els fonaments de l'islam. Es diu que as-Sàdiq hauria dit, d'ella: «Hamida és lliura de tota impuresa com un lingot d'or pur». Es diu que Ishaq al-Mútamin es va casar amb sàyyida Nafissa, descendent d'al-Hàssan.
Aportacions