miniatura|Al·legoria del vici i de la virtut, 1505, Washington, National Gallery Lorenzo Lotto (Venècia, 1480 – Loreto, 1556) va ser un pintor italià del Renaixement, actiu entre Venècia, Bèrgam i les Marques.
Biografia Va passar la seua infantesa i la seua adolescència a Venècia, on va rebre la seua formació. Deixeble de Giovanni Bellini segons Giorgio Vasari, més sovint és presentat com a deixeble d'Alvise Vivarini, atesa la severa monumentalitat de les seues primeres obres.
Entre 1503 i 1504, es troba documentada per primera vegada la seua activitat com a pintor a Treviso, on va fer l'any 1505 el Retrat del bisbe Bernardo de' Rossi, protagonista de la vida cultural trevisenca. L'obra, austera, exposada al Museu napolità de Capodimonte, per la seua plasticitat i el seu agut sentit de la psicologia, treta d'influències antonelianes i nòrdiques, mostra ja una personalitat artística formada. LAl·legoria del vici i de la virtut, avui dia a la National Gallery de Washington, decora la tapa que llavors protegia el retrat.
miniatura|esquerra|Retrat del bisbe Bernardo de' Rossi, 1505, Nàpols, Capodimonte Lotto hi fa una imatge críptica amb l'elaboració original de motius al·legòrics com en lAl·legoria de la castedat de 1505, una altra tapa d'un retrat no identificat que presenta al centre una figura femenina somniadora, sobre la qual un querubí o un geni alat deixa caure pètals de flors; a l'esquerra, un sàtir recolza darrere d'un tronc, mentre que a la dreta un altre es lliura a libacions; en la dona, la voluptas, la inclinació al plaer, és atenuada per la quies, un estat suspès de visió purificadora lluny de l'abandó inconscient al somni.
Després va pintar el gran retaule de l'església de Santa Cristina al Tiveron, aldea de Quinto di Treviso, extraordinària Sacra Conversazione de 1505, la qual, prenent com a model el retaule bellinià de San Zaccaria, adopta una composició més tancada. Subratllada per l'encreuament dels esguards i de les actituds dels personatges sagrats, es troba immersa en una llum freda i canviant, molt allunyada de la producció veneciana de l'època; Lotto, en aquesta obra i en les següents, més aviat mira l'art de Dürer i dels països del nord d'Europa, dels quals fa seus el realisme dels detalls, el patetisme de la representació i la visió d'una natura misteriosa i inquietant.
Amb lAssumpció de la catedral d'Asolo i el Retrat d'home jove amb un llum, del Kunsthistorisches Museum de Viena, tots dos datats de 1506, conclou la seua experiència trevisenca. L'home representat s'anomena Broccardo Malchiostro, jove eclesiàstic, secretari del bisbe Bernardo de' Rossi. La seua identitat és suggerida per les flors de card brodades sobre la tela de brocat que hi ha damunt dels armaris, i pel joc de paraules «BROCCATO - CARDO - BROCCARDO». El llum que es veu dalt a la dreta, sobre un fons obscur, darrere de la cortina, al·ludeix a la conjura fracassada organitzada l'any 1503 contra ell i el bisbe de Rossi.
Crescut per una notorietat guanyada en poc de temps, l'any 1506 Lotto va ser invitat a les Marques pels dominicans de Recanati, els quals van proporcionar-li bons treballs i amb els quals va mantenir una bona relació. L'any 1508 va acabar el gran políptic de l'església de Sant Domènec, actualment conservat a la Pinacoteca Municipal. En el marc d'una arquitectura tradicional, es despleguen unes figures monumentals i dinàmiques, immerses en una penombra travessada per grans contrastos lluminosos. L'obra conclou el cicle de l'activitat juvenil del pintor, que a partir de llavors pot considerar-se un artista madur i conscient de les pròpies capacitats. Després d'un breu retorn a Treviso, l'any 1509, va ser reclamat a Roma pel papa Juli II, per participar en la decoració dels seus apartaments al Vaticà. miniatura|Sant Jeroni penitent, circa 1509, Roma, Castel Sant'Angelo
El Sant Jeroni penitent és un tema recurrent per a Lotto, que l'any 1506, i posteriorment, sens dubte l'any 1509, en realitzà dues versions. En la del Castel Sant'Angelo, influenciada per l'univers cultural romà, la paleta s'il·lumina, submergint el sant en un paisatge menys "septentrional", més solar, tot i que el caràcter antropomòrfic dels elements naturals (tronc tenellut prop del lleó, arrels en forma d'urpa, arbre agafat al penyal rocallós, darrere del sant) la fa inquietant.
Hom diu que l'impacte de la cort pontifical i de la gran "oficina" romana, on treballaven els llombards Bramante, Bramantino i Cesare da Sesto; els senesos Sodoma i Domenico Beccafumi, Miquel Àngel i sobretot Rafael, en companyia dels quals degué treballar, va trastornar el talentós però moderat Lorenzo: va abandonar Roma l'any 1510 per no tornar-hi mai més, i inicià així l'inquiet vagareig que el portaria a una situació de marginalitat, tan desitjada com patida.
El seu retorn a les Marques es troba documentat per un contracte signat el 18 d'octubre de 1511 amb la Confraternità del Buon Gesù de Jesi, per a un Davallament destinat a l'església de San Floriano i avui dia exposat a la pinacoteca local. També va passar per Recanati, on va pintar la Transfiguració de l'església de Santa Maria di Castelnuovo, avui dia exposat a la pinacoteca. El quadre està estructurat segons un model rafaelià, contra el qual, no obstant això, el pintor reacciona amb sobtats accessos expressionistes. Es tracta d'una composició complexa, amb figures que mostren actituds turmentades. De fet, el classicisme romà havia trasbalsat les certeses veneciana i flamenca de Lorenzo, però sense mai convèncer-lo completament de la seua eficàcia.
Les obres mestres de Bèrgam Amb el trasllat a Bèrgam, ciutat amb un ambient cultural al marge del cebat intel·lectual dels principals centres, les inquietuds covades a Roma i expressades en les pintures de les Marques es van apaivagar. A partir d'aquest moment, Lotto es va sentir lliure per expressar-se en allò que hom podria qualificar d'art provincià, elecció que va resultar perdedora davant del gran moviment romà. L'artista, estimulat alhora per les comandes locals, va intentar una síntesi entre l'art «novell» venecià i la tradició llombarda, pel contacte amb l'obra de Gaudenzio Ferrari i potser també de Correggio. També va aprofundir en el coneixement de l'art europeu septentrional, en particular el de Hans Holbein, mitjançant l'estudi dels gravats.
Sens dubte, a causa del setge imperial a Bèrgam, va acabar el gran retaule Martinengo, per a l'església de Sant Esteve i Sant Domènec, tres anys després de la seua comanda l'any 1513. El retaule, desproveït de marc, motllura i predel·la, es conserva a l'església de San Bartolomeo. Lotto, de manera gens habitual, hi disposa les figures davant de la perspectiva de la nau, i no sobre el fons de l'absis, al límit entre l'ombra i la llum. Al centre d'aquesta estructura arquitectònica clàssica, adornada amb drapats i oberta sobre la cúpula, plou una llum celestial. Dos àngels sostenen símbols i inscripcions amb aquests mots: DIVINA IUSTITIA SUAVE IOGUM.
miniatura|esquerra|Pala di San Bernardino, 1521, Bèrgam, San Bernardino in Pignolo Esdevingué protagonista de la cultura pictòrica bergamasca, treballant intensament: Susanna i els vellards, avui dia als Uffizi, datat el 1517 i lAdéu de Crist a sa Mare de Berlín, de 1521. En aquesta obra, torna a obrir de nou l'arquitectura sobre un jardí lluminós. Les figures monumentals recorden, pel seu patetisme expressiu i popular, les estàtues de Gaudenzio Ferrari al Mont Sagrat de Varallo. miniatura|Pala di San Bernardino, detall de l'àngel escrivà Ben al contrari, es va alliberar de l'aparell arquitectònic al Retaule de sant Bernardí, de 1521, col·locant l'escena en plena campanya. La Mare de Déu i l'infant, a l'ombra d'una cortina estesa per quatre àngels, pintats en un escorç extrem, es troben envoltats pels sants Josep, Bernardí, Joan Baptista i Antoni.
L'esguard penetrant que l'àngel situat al peu del tron adreça a l'espectador vol establir-hi un lligam, implicant-nos en una conversa a la qual tothom pot i ha de participar.
La Pala di Santo Spirito, que rep el nom de l'església bergamasca on es troba exposada, és contemporània i de composició anàloga, tot i que menys popular; en el sant Joan Baptista s'hi pot trobar una referència a Leonardo mentre que els àngels que coronen la Mare de Déu s'inspiren en Correggio.
L'any 1524, Lotto va rebre del comte Giovan Battista Suardi, membre d'una família simpatitzant amb el protestantisme, l'encàrrec de decorar l'oratori privat annex a la seua vil·la de Trescore Balneario.
miniatura|Vestizione e elemosina di santa Brigida, 1524, Trescore Balneare, Oratori Suardi La decoració, feta al llarg de l'estiu de 1524, comprenia el plafó, pintat al fresc amb una pèrgola en trompe-l'oeil on joguinegen putti, el mur principal amb la Història de santa Caterina i santa Magdalena i els dos murs laterals amb, per una banda, la Història de santa Brígida i per altra la Història de santa Bàrbara; el programa iconogràfic celebra la victòria de Crist sobre el mal, anunciada pels profetes i les sibil·les, i confirmada per la vida dels sants.
La representació de la Història de santa Brígida està interrompuda per dues finestres sobre els murs de l'oratori; per la qual cosa Lotto va haver de fer tres escenes diferents, cadascuna d'aquestes amb diversos episodis de la vida de la santa, enllaçats per un fals mur sobre el qual hi ha tondi amb representacions de profetes i sibil·les. En La presa d'hàbit de santa Brígida, on es pot veure la família de la persona que va encarregar l'obra, l'escena principal es desplega davant d'un absis; una natura morta d'objectes sagrats està pintada sobre l'altar, potser en record de la Missa de Bolsena de Rafael. Les ruïnes, a la dreta de l'església, obren la perspectiva sobre una veduta en la qual s'inscriu L'ofrenda de santa Brígida.
Darrere de la gran figura del Crist-vida, es narren les Històries de santa Bàrbara. El Crist hi estén els dits prolongats en sarments, que uns heretges, pujats en unes escales i proveïts de podalls, intenten tallar. Tancats en uns medallons, els sants intenten repondre'ls; al segon pla, sobre un fons d'edificis i de perspectives paisatgístiques, hi ha figures més petites que il·lustren una sèrie de brillants episodis que conclou amb una escena de mercat. Lotto hi va crear una història sense protagonistes, anecdòtica, i com a tal molt propera a les representacions típiques de la pintura de l'Europa septentrional. Aquesta manera antiretòrica i, per tant, anticlàssica, encara és més acusada per la barreja poc habitual de colors (el groc amb el violeta, el rosa amb el verd, el blanc amb el marró).
L'hostilitat veneciana miniatura|Anunciació, 1528, Recanati, Museo Civico Villa Coloredo Mels L'any 1525, Lotto va tornar a Venècia, però va conservar encàrrecs a Bèrgam i a les Marques. En lAnunciació pintada per a l'església de Santa Maria dei Mercanti a Recanati, avui dia al museu Villa Coloredo Mels, Lotto fuig de la interpretació del tema proposada per Ticià en lAnunciació de Treviso:
El Sant Nicolau en glòria, de 1529, primer retaule pintat a Venècia, per a l'església del Carmine, és considerat per Ludovico Dolce, el biògraf de Ticià, com de mediocre colorit. Se li va escapar la novetat del paisatge, un nocturn molt modern, vist des de dalt, en vista aèria.