miniatura|John Locke, fundador de l'Empirisme britànic. Lempirisme és un corrent filosòfic sorgit a les illes Britàniques al que és tradicionalment considerat com a oposat al racionalisme.
S'inscriu dins de la filosofia moderna (segles -), que té com a principal problema l'estudi dels orígens i límits del coneixement (epistemologia). Segons els empiristes, aquest coneixement prové de l'experiència i està limitat per aquesta.
Alguns dels seus precedents més importants foren Aristòtil i Sant Tomàs d'Aquino, amb John Locke i David Hume com a principals representants de l'empirisme modern. Va ser especialment desenvolupat a les illes Britàniques, on esdevingué la tradició dominant. Posteriorment va influir en el positivisme.
Etimologia El mot (empirisme) prové del grec empíria o empeireia, que significa experiència.
Història Empirisme primerenc Entre el 600 i el 200 aC, l'escola Vaisheshika de filosofia hindú, fundada per l'antic filòsof indi Kanada, acceptava la percepció i la inferència com les dues úniques fonts fiables de coneixement.DPS Bhawuk (2011), Spirituality and Indian Psychology (Editor: Anthony J. Marsella), Springer, , page 172Eliott Deutsche (2000), in Philosophy of Religion : Indian Philosophy Vol 4 (Editor: Roy Perrett), Routledge, , pages 245-248John A. Grimes, A Concise Dictionary of Indian Philosophy: Sanskrit Terms Defined in English, State University of New York Press, , page 238 Això s'enumera a la seva obra Vaiśeṣika Sūtra. L'escola Charvaka tenia creences similars, afirmant que la percepció és l'única font fiable de coneixement, mentre que la inferència obté coneixement amb incertesa.
Els primers protoempiristes occidentals van ser l'escola empírica de metges de l'antiga Grècia, fundada l'any 330 aC. Els seus membres van rebutjar les doctrines de l'escola dogmàtica, preferint confiar en l'observació de phantasiai (és a dir, fenòmens, aparences).Sini, Carlo (2004), "Empirismo", in Gianni Vattimo et al. (eds.), Enciclopedia Garzanti della Filosofia. L'escola empírica estava estretament aliada amb l'escola pirronista de filosofia, que va defensar filosòficament el seu protoempirisme.
La noció de tabula rasa ('tauleta en blanc') connota una visió de la ment com un enregistrador originalment en blanc o buit (Locke va utilitzar les paraules paper blanc) en el qual l'experiència deixa marques. Això nega que els humans tinguin idees innates. La noció es remunta a Aristòtil, c. 350 aC:
miniatura|Un dibuix d'Ibn Sina (Avicena) de 1271 L'explicació d'Aristòtil de com això era possible no era estrictament empirista en un sentit modern, sinó que es basava en la seva teoria de la potencialitat i l'actualitat, i l'experiència de les percepcions sensorials encara requereix l'ajuda del nous actiu. Aquestes nocions contrastaven amb les nocions platòniques de la ment humana com una entitat que preexistia en algun lloc del cel, abans de ser enviada per unir-se a un cos a la Terra (vegeu el Fedó i l'Apologia de Plató, així com altres). Es considerava que Aristòtil donava una posició més important a la percepció sensorial que Plató, i els comentaristes de l'Edat Mitjana van resumir una de les seves posicions com nihil in intellectu nisi prius fuerit in sensu (llatí per a res a l'intel·lecte sense ser primer als sentits).
Aquesta idea va ser desenvolupada posteriorment en la filosofia antiga per l'escola estoica, a partir de l'any 330 aC aproximadament. L'epistemologia estoica generalment emfatitza que la ment comença en blanc, però adquireix coneixement a mesura que el món exterior s'hi imprimeix. El doxògraf Aeci resumeix aquesta visió com «Quan un home neix, diuen els estoics, té la part dominant de la seva ànima com un full de paper a punt per escriure-hi».Diels-Kranz 4.11 translated by
Edat d'Or islàmica i Prerenaixement (segles V al XV dC) Durant l'Edat Mitjana (del segle V al XV dC), la teoria de la tabula rasa d'Aristòtil va ser desenvolupada per filòsofs islàmics, començant per Al Farabi ( c. 872 – c. 951 dC ), desenvolupant-se en una teoria elaborada per Avicenna (c. 980-1037 dC) Sajjad H. Rizvi (2006), Avicenna/Ibn Sina (c. 980–1037), Internet Encyclopedia of Philosophy i demostrada com a experiment mental per Ibn Tufail.G. A. Russell (1994), The 'Arabick' Interest of the Natural Philosophers in Seventeenth-Century England, p. 224–62, Brill Publishers, Per a Avicenna (Ibn Sina), per exemple, la tabula rasa és una potencialitat pura que s'actualitza a través de l'educació, i el coneixement s'assoleix a través de la familiaritat empírica amb els objectes d'aquest món dels quals s'abstreuen conceptes universals desenvolupada a través d'un «mètode de raonament sil·logístic en què les observacions condueixen a afirmacions proposicionals que, quan es componen, condueixen a conceptes abstractes més importants». L'intel·lecte en si mateix es desenvolupa a partir d'un intel·lecte material (al-'aql al-hayulani), que és una potencialitat «que pot adquirir coneixement a l'intel·lecte actiu (al -'aql al-fa'il), l'estat de l'intel·lecte humà en conjunció amb la font perfecta de coneixement». Per tant, l'«intel·lecte actiu» immaterial, separat de qualsevol persona individual, continua sent essencial perquè es produeixi la comprensió.
Al , el filòsof i novel·lista musulmà andalús Abu Bakr Ibn Tufail (conegut com a Abubacer o Ebu Tophail a Occident) va incloure la teoria de la tabula rasa com a experiment mental a la seva novel·la filosòfica àrab, Hayy ibn Yaqdhan, en què va descriure el desenvolupament de la ment d'un nen salvatge «des d'una tabula rasa fins a la d'un adult, en complet aïllament de la societat» en una illa deserta, només a través de l'experiència. La traducció llatina de la seva novel·la filosòfica, titulada Philosophus Autodidactus, publicada per Edward Pococke el Jove el 1671, va influir en la formulació de la tabula rasa per part de John Locke a An Essay Concerning Human Understanding.G. A. Russell (1994), The 'Arabick' Interest of the Natural Philosophers in Seventeenth-Century England, p. 224–62, Brill Publishers,
Una novel·la teològica islàmica similar, Theologus Autodidactus, va ser escrita pel teòleg i metge àrab Ibn al-Nafis al segle XIII. També tractava el tema de l'empirisme a través de la història d'un nen salvatge en una illa deserta, però es va allunyar de la seva predecessora representant el desenvolupament de la ment del protagonista a través del contacte amb la societat en lloc de l'aïllament d'aquesta.Dr. Abu Shadi Al-Roubi (1982), "Ibn Al-Nafis as a philosopher", Symposium on Ibn al-Nafis, Second International Conference on Islamic Medicine: Islamic Medical Organization, Kuwait (cf. Ibn al-Nafis As a Philosopher , Encyclopedia of Islamic World)
Durant el segle XIII, Tomàs d'Aquino va adoptar a l'escolàstica la posició aristotèlica que els sentits són essencials per a la ment. Bonaventura (1221–1274), un dels oponents intel·lectuals més ferms d'Aquino, va oferir alguns dels arguments més sòlids a favor de la idea platònica de la ment.
Itàlia renaixentista A finals del Renaixement, diversos escriptors van començar a qüestionar la comprensió medieval i clàssica de l'adquisició del coneixement d'una manera més fonamental. En l'escriptura política i històrica , Niccolò Machiavelli i el seu amic Francesco Guicciardini van iniciar un nou estil d'escriptura realista. Maquiavel, en particular, menyspreava els escriptors sobre política que ho jutjaven tot en comparació amb els ideals mentals i exigia que la gent estudiés la veritat efectiva. El seu contemporani, Leonardo da Vinci (1452–1519), va dir: «Si trobes per la teva pròpia experiència que alguna cosa és un fet i contradiu el que alguna autoritat ha escrit, aleshores has d'abandonar l'autoritat i basar el teu raonament en les teves pròpies troballes»."Seeing the Body: The Divergence of Ancient Chineseand Western Medical Illustration", Camillia Matuk, Journal of Biocommunication, Vol. 32, No. 1, 2006,
Significativament, el filòsof italià Bernardino Telesio va desenvolupar un sistema metafísic empíric que va tenir un impacte enorme en el desenvolupament de pensadors italians posteriors, inclosos els estudiants de Telesio Antonio Persio i Sertorio Quattromani, els seus contemporanis Thomas Campanella i Giordano Bruno, i posteriorment filòsofs britànics com Francis Bacon, que considerava Telesio com el primer dels moderns.Boenke, Michaela, "Bernardino Telesio", The Stanford Encyclopedia of Philosophy (Winter 2018 Edition), Edward N. Zalta (ed.), URL = https://plato.stanford.edu/archives/win2018/entries/telesio/. La influència de Telesio també es pot veure en els filòsofs francesos René Descartes i Pierre Gassendi.
El teòric musical decididament antiaristotèlic i anticlerical Vincenzo Galilei (c. 1520-1591), pare de Galileu i inventor de la monodia, va utilitzar el mètode per resoldre amb èxit problemes musicals, primer, d'afinació com la relació entre el to i la tensió i la massa de les cordes en els instruments de corda, i amb el volum d'aire en els instruments de vent; i en segon lloc, per a la composició, mitjançant els seus diversos suggeriments als compositors al seu Dialogo della musica antica e moderna (Florència, 1581). La paraula italiana que va utilitzar per a experiment era esperimento. Se sap que va ser la influència pedagògica essencial sobre el jove Galileu, el seu fill gran (cf. Coelho, ed. Música i ciència a l'era de Galileo Galilei), possiblement un dels empiristes més influents de la història. Vincenzo, a través de la seva recerca sobre l'afinació, va trobar la veritat subjacent al cor del mite mal entès dels martells de Pitàgores (el quadrat dels nombres en qüestió donava aquests intervals musicals, no els nombres reals, com es creia), i a través d'aquest i altres descobriments que van demostrar la fal·libilitat de les autoritats tradicionals, es va desenvolupar una actitud radicalment empírica, transmesa a Galileu, que considerava l'experiència i la demostració com la condició sine qua non d'una investigació racional vàlida.
Empirisme britànic miniatura|Tomàs Hobbes L'empirisme britànic, una caracterització retrospectiva, va sorgir durant el segle XVII com una aproximació a la filosofia moderna primerenca i a la ciència moderna. Tot i que ambdós van ser integrals a aquesta transició general, Francis Bacon, a Anglaterra, va defensar per primera vegada l'empirisme el 1620, mentre que René Descartes, a França, va establir les bases principals que van sostenir el racionalisme al voltant de 1640. (La filosofia natural de Bacon va ser influenciada pel filòsof italià Bernardino Telesio i pel metge suís Paracels).Boenke, Michaela, "Bernardino Telesio", The Stanford Encyclopedia of Philosophy (Winter 2018 Edition), Edward N. Zalta (ed.), URL = https://plato.stanford.edu/archives/win2018/entries/telesio/. Més tard al segle XVII, Thomas Hobbes i Baruch Spinoza van ser identificats retrospectivament també com a empiristes i racionalistes, respectivament. A la Il·lustració de finals del segle XVII, John Locke a Anglaterra, i al segle XVIII, tant George Berkeley a Irlanda com David Hume a Escòcia, es van convertir en els principals exponents de l'empirisme, d'aquí el domini de l'empirisme en la filosofia britànica. La distinció entre racionalisme i empirisme no es va fer formalment fins a Immanuel Kant, a Alemanya, cap al 1780, que va intentar fusionar els dos punts de vista.
En resposta al racionalisme continental de principis i mitjans del segle XVII, John Locke (1632–1704) va proposar a An Essay Concerning Human Understanding (1689) una visió molt influent segons la qual lúnic coneixement que els humans poden tenir és a posteriori, és a dir, basat en l'experiència. A Locke se li atribueix famosament la idea que la ment humana és una tabula rasa, una tauleta en blanc, en paraules de Locke, paper blanc, en la qual s'escriuen les experiències derivades de les impressions sensorials a mesura que avança la vida d'una persona.