En lingüística, el cas gramatical és una categoria que expressa les relacions sintàctiques o semàntiques d'un nom o d'un sintagma nominal amb altres elements de l'oració. En les llengües amb flexió de cas, aquestes relacions es manifesten mitjançant formes diferents dels noms, els adjectius, els pronoms o els articles. El conjunt de formes flexives d'un element nominal constitueix el seu paradigma de declinació.Jean Dubois, Mathée Giacomo, Louis Guespin, Christiane Marcellesi, Jean-Baptiste Marcellesi i Jean-Pierre Mével, Le dictionnaire de linguistique et des sciences du langage, París, Larousse, 2012.
El cas pot assenyalar funcions com les de subjecte, complement directe o complement indirecte, però també relacions de possessió, procedència, localització o instrument. No hi ha una correspondència universal entre cada cas i una única funció: un mateix cas pot tenir diversos usos, i els casos que reben el mateix nom en llengües diferents no sempre tenen una distribució equivalent.
Algunes llengües, com el llatí, l'alemany o el rus, disposen de sistemes de casos en la flexió nominal. En altres, com el català o l'anglès, les distincions morfològiques de cas es conserven sobretot en els pronoms. Les llengües sense una flexió nominal de cas poden expressar les relacions gramaticals mitjançant l'ordre dels constituents, les preposicions, les postposicions o les marques del verb.
Morfologia Flexió i concordança El cas pot manifestar-se conjuntament amb altres categories gramaticals, com el nombre i el gènere. En llatí, per exemple, noms, pronoms, adjectius i participis presenten formes de cas en singular i en plural. Per això, el nombre de casos d'una llengua no s'ha de confondre amb el nombre total de formes del paradigma d'una paraula.
La marca de cas tampoc no apareix necessàriament només en el nom. En les llengües amb concordança de cas, els determinants i els adjectius poden adoptar formes que concorden amb les del substantiu que acompanyen. Així, la informació gramatical pot expressar-se en diversos components d'un mateix sintagma nominal.
Un cas pot no tenir cap marca explícita. Quan una forma sense terminació s'oposa a una altra de marcada, totes dues poden formar part del sistema de casos. En hongarès, per exemple, ember ‘persona’ és nominatiu i ember-t és acusatiu: el nominatiu no presenta el sufix que identifica l'acusatiu.
La variació de cas es manifesta en les diferents formes que adopta un mateix substantiu. La taula següent mostra exemples de sis llengües, sense presentar-ne els paradigmes complets. Els guionets separen les terminacions de cas de la base del mot; l'absència de terminació també pot caracteritzar una forma dins del paradigma.
+ Exemples de variació de cas en diverses llengües Llengua Significat del substantiu Formes segons el cas Islandès Cavall Nominatiu: hest-urAcusatiu: hestGenitiu: hest-sDatiu: hest-i Rus Mapa Nominatiu: kart-aAcusatiu: kart-uGenitiu: kart-yDatiu: kart-e Hongarès Vaixell Nominatiu: hajóAcusatiu: hajó-tInessiu: hajó-banIl·latiu: hajó-ba Mapudungun Germà Directe: peñiOblic: peñi-mu Khanti (dialecte d'Obdorsk) Casa Directe: xo:tLocatiu: xo:t-naTranslatiu: xo:t-ti Groenlandès occidental Gos Absolutiu: qimmiqErgatiu: qimmi-pInstrumental: qimmi-mikAl·latiu: qimmi-mut
Sincretisme El sincretisme de casos es produeix quan una mateixa forma flexiva correspon a dos o més casos que es distingeixen en altres parts del sistema. La coincidència pot afectar determinades classes de noms, els pronoms o només alguns nombres gramaticals. Per tant, l'existència de diversos casos no implica que cada paraula presenti una forma diferent per a cadascun.
En basc, per exemple, el pronom gu ‘nosaltres’ presenta la forma guk en ergatiu, mentre que zuek ‘vosaltres’ té la mateixa forma en absolutiu i en ergatiu. La distinció de casos continua existint en la llengua, encara que no sigui visible en aquest darrer pronom.
Acumulació de marques de cas En algunes llengües, una forma que ja presenta una marca de cas pot rebre una altra marca de cas. Aquest fenomen es coneix en la bibliografia lingüística anglesa com a case stacking. En imonda, una llengua de Papua Nova Guinea, la marca d'ablatiu s'afegeix a una forma de locatiu: sagl-ia-nèi (‘des del festival’). En aquesta construcció, les dues marques contribueixen al significat de la forma resultant.
Funcions Els noms tradicionals dels casos descriuen alguns dels seus usos més característics. La taula següent recull valors habituals, però no constitueix una equivalència absoluta entre casos i funcions en totes les llengües.
Cas Funció o valor característic Nominatiu Marca habitual del subjecte en els sistemes nominatiu-acusatius. Acusatiu Marca habitual del complement directe en els sistemes nominatiu-acusatius. Ergatiu Marca de l'argument de tipus agent d'una construcció transitiva en els sistemes ergatiu-absolutius. Absolutiu Marca compartida pel subjecte d'una construcció intransitiva i l'argument de tipus pacient d'una construcció transitiva en els sistemes ergatiu-absolutius. Genitiu Relacions de dependència nominal, sovint de possessió o pertinença. Datiu Complement indirecte i altres valors relacionats, com el destinatari o el beneficiari. Ablatiu Procedència o separació; en llatí també expressa, entre altres valors, instrument, causa o circumstàncies de lloc. Locatiu Localització. Vocatiu Apel·lació directa a una persona o entitat.
El cas gramatical i el paper temàtic són conceptes diferents. Un subjecte en nominatiu no designa necessàriament qui executa una acció: en una oració passiva pot correspondre al participant que la rep. Igualment, un mateix cas pot expressar relacions diverses. L'acusatiu llatí apareix tant en el complement directe de edo panem ‘menjo pa’ com en l'expressió de destinació eo Romam ‘vaig a Roma’.
Alineament L'alineament morfosintàctic descriu com s'agrupen gramaticalment els arguments de les construccions transitives i intransitives. En un sistema nominatiu-acusatiu, el subjecte d'una construcció intransitiva rep el mateix tractament que l'argument de tipus agent d'una construcció transitiva, mentre que l'argument de tipus pacient es marca de manera diferent. En un sistema ergatiu-absolutiu, en canvi, el subjecte intransitiu s'agrupa amb l'argument de tipus pacient de la construcció transitiva, i l'argument de tipus agent rep una marca diferenciada.
L'alineament no ha de ser uniforme en tots els elements d'una llengua. En alguns sistemes, els noms i els pronoms presenten patrons diferents: una part del sistema pot seguir una oposició nominatiu-acusatiu i una altra, una oposició ergatiu-absolutiu. Aquest fenomen forma part de l'ergativitat escindida.
Cas i ordre dels mots La flexió de cas pot contribuir a identificar les relacions sintàctiques independentment de la posició dels mots. En llatí, això permet variar l'ordre dels constituents sense intercanviar necessàriament les funcions de subjecte i complement directe. Tanmateix, l'ordre no és indiferent: pot respondre a l'èmfasi, al contrast o a l'organització de la informació.
L'oposició es pot il·lustrar amb les frases següents, en què les terminacions de nominatiu i acusatiu permeten reconèixer el subjecte i l'objecte:
Oració llatina Subjecte en nominatiu Complement directe en acusatiu Traducció Reginam populus amat populus reginam El poble estima la reina. Populus reginam amat populus reginam El poble estima la reina. Regina populum amat regina populum La reina estima el poble.
Diversitat de casos La quantitat de casos varia considerablement entre llengües. L'islandès distingeix nominatiu, acusatiu, genitiu i datiu; el rus presenta sis casos productius en la descripció adoptada pel World Atlas of Language Structures. Altres llengües, com l'hongarès, disposen d'inventaris més extensos, amb nombroses distincions espacials. Les xifres poden variar segons els criteris de l'anàlisi, especialment quan hi ha formes poc productives o construccions situades al límit entre la flexió i altres procediments gramaticals.
Els sistemes de casos tampoc no han de distingir totes les funcions sintàctiques bàsiques. Hi ha llengües que només presenten marques per a relacions com la localització o l'instrument. Per això, la presència d'un cas determinat no permet deduir automàticament un inventari universal de casos que la llengua hagi de tenir.
Diferències entre noms i pronoms Dins d'una mateixa llengua, els substantius i els pronoms no sempre presenten el mateix inventari de casos. En turc, totes dues classes de mots es flexionen segons les mateixes categories de cas. En canvi, en anglès, els pronoms personals mantenen distincions, com la que oposa I a me, que no apareixen en els substantius. Aquesta distribució desigual dels casos també pot afectar altres grups de mots, com els noms de persona.
Les diferències poden afectar també l'alineament. En pitjantjatjara, una llengua d'Austràlia, els substantius segueixen un sistema ergatiu-absolutiu, mentre que els pronoms personals segueixen un sistema nominatiu-acusatiu. Per tant, la descripció del sistema de casos d'una llengua pot requerir distingir entre diverses classes de mots, tant pel nombre de casos com per les funcions que expressen.
Història Llatí En l'evolució del llatí a la majoria de llengües romàniques, les distincions de cas dels substantius es van reduir i van acabar desapareixent. El procés no va ser simultani ni idèntic en totes les llengües: el francès antic i l'occità antic van conservar un sistema de dos casos, tradicionalment anomenats cas subjecte i cas règim. En francès antic, el primer procedia del nominatiu llatí i el segon, de l'acusatiu, que havia assumit funcions d'altres casos.
El romanès conserva distincions de cas en el sistema nominal, especialment l'oposició entre les formes de nominatiu-acusatiu i les de genitiu-datiu. En francès antic, les distincions tampoc no eren visibles en tots els substantius: moltes formes femenines coincidien en els dos casos, mentre que una part important dels masculins els diferenciava.
Grec El grec modern ha perdut el datiu morfològic productiu del grec antic, tot i que en conserva restes en expressions fixades. En el grec estàndard, diverses funcions de l'antic datiu, especialment la de complement indirecte, han estat assumides pel genitiu; en els dialectes septentrionals, algunes corresponen a l'acusatiu.
Anglès En l'anglès actual, les distincions flexives de cas són especialment visibles en els pronoms personals. Formes com I i he s'oposen a me i him, que apareixen com a objecte o com a complement d'una preposició. Els possessius presenten formes com my, mine o his.
El denominat genitiu saxó, expressat amb ’s, presenta un comportament diferent del de les terminacions nominals de cas: pot situar-se al final de tot el sintagma posseïdor. Per aquest motiu, s'ha analitzat com un clític associat al sintagma, i no simplement com una desinència del nom.
Català En català, els substantius no presenten flexió de cas, però els pronoms personals conserven distincions formals relacionades amb la funció sintàctica. Entre els pronoms tònics, l'oposició entre jo i mi diferencia usos com jo parlo i parlen de mi. Aquesta distribució presenta variació dialectal: el Diccionari català-valencià-balear documenta també construccions amb jo darrere de preposició en diversos parlars.
Entre els pronoms febles, la distinció entre acusatiu i datiu es manifesta en formes com el i li. Així, a el veig, el pronom fa de complement directe, mentre que a li dono el llibre fa de complement indirecte. El datiu també pot expressar valors benefactius, possessius o ètics, de manera que no es limita a designar el destinatari d'una acció.
Referències
Vegeu també
Declinació Flexió Concordança Funció sintàctica Paper temàtic Alineament morfosintàctic Sincretisme
Enllaços externs Distribució dels sistemes de casos al World Atlas of Language Structures