, conegut també com a Jacobus Gallus Carniolus, Jacob Handl o Jacob Handl-Gallus, fou un compositor txec del Renaixement.
Joventut Jacobus Gallus Carniolus va néixer Jacob Petelin. Usava la forma llatina del seu nom,Petelin significa "gall" en eslovè al que hi afegia l'adjectiu Carnolius referit al seu lloc de naixement. Gallus deixà Eslovènia en la seva joventut i com a monjo viatjà per Àustria, Bohèmia, Moràvia i Silèsia. Va romandre un cert temps a l'abadia de Melk, a Àustria. Fou membre de la capella de la cort vienesa el 1754, i director de cor per al bisbe d'Olomouc (Moràvia) entre 1579 o 1580 i 1585. Des del 1585 fins a la seva mort treballà com a organista a Praga per a l'església Jana na Zábradlí
Obra Amb menys de 40 anys, Gallus era autor d'una immensa obra: misses, motets i centenars de peces profanes s'havien difós i eren conegudes en el cor del vast imperi dels Habsburg. La quasi totalitat d'aquest extens conjunt es pogué imprimir en vida del seu creador (mercès a la tenacitat del compositor i a una intensa recerca de patrocinadors i suport financer) en la impremta del famós Georg Nigrin, alies Jiri Czerny, impressor de la capella reial i l'elegant tipografia del qual és també coneguda per nombrosos tractats de medicina, dret, astronomia, religió, etc. El 1585, en ple gaudi de l'estima de nombrosos eclesiàstics, entre els millors situats de Bohèmia i Moràvia, el compositor abandonà el seu lloc de mestre de capella de l'arquebisbe d'Olomouc, Stanislav Pavlovsky, per instal·lar-se a Praga amb la fi, sens dubte, de participar en l'edició de la seva obra. Aquells esforços donaren un resultat tangible i des del 1589 es cantaren les polifonies de Gallus quasi diàriament.
El decorat en el qual es mogué Gallus podria amollar-se sense esforç a un conte fantàstic: la Praga de l'emperador Rudolph II. L'emperador havia començat el seu regnat el 1576 amb nombrosos gests d'obertura. Es mostrà tolerant envers les noves idees i feu de la ciutat un lloc de relativa harmonia, abans que tornessin a esclatar els conflictes a partir de 1618. Una vegada instal·lat a Praga, el 1583, aquell personatge melangiós i taciturn es refugià cada vegada més en llur passió per les arts, les ciències i la tècnica. En la seva qualitat de sobirà, el seu gust el portà a les expressions més luxoses d'un art fastuós, però també vers les manifestacions capricioses del geni manierista. Així, Rudolph II atorgà el 1576 als pintors la exempció de les obligacions gremials perquè poguessin exercir llur art amb la major llibertat. Praga es convertí ràpidament en el centre on es mesclaven les influències artístiques més noves i més diverses. Després de les heteròclites combinacions de Giuseppe Arcimboldo, altres talents tan diferents com el manierista Bartolomaeus Spranger o Hans Hoffmann, deixeble tardà d'en Dürer, prengueren el relleu en l'activitat pictòrica de la cort, rodejats de pintors flamencs, alemanys o italians la qual obra associava de forma imprevisible les influències del Nord i del Sud. L'esperit de l'època experimentava amb el gust per l'extravagant. Entorn l'emperador s'acumulaven els enigmes i les rareses de la naturalesa, figurades i elaborades en els amagats d'opulents tallers dedicats a les arts decoratives. Són incomptables els orfebres, lapidaris, rellotgers, mecànics, gravadors, tallistes de pedra o cristall i bordadors que s'apilaven davant la cort procedents d'Itàlia, els Països Baixos, Espanya i Alemanya.
Gallus formava part d'aquest decorat de Praga. Llur obra es pot considerar també com una col·lecció única de rareses musicals. La presència del compositor és, tanmateix, discreta i ens equivocaríem si volguéssim trobar alguna menció del seu nom en nombrosos documents. La seva funció a Praga, almenys des de 1586, és modesta: cantor de la petita església de Syety Jan na brehu, (Sant Joan de l'Arenal), en la ciutat vella. D'aquesta antiga església, situada en el carrer Anenska, només en perviu avui el record: es convertí en el convent dominicà el 1626, fou venuda el 1784 i desaparegué per complet del mapa el 1899, data en què es construí sobre llur emplaçament un nou edifici que acollia un teatre. Una plaça commemorativa menciona actualment en aquest lloc el nom del compositor.
El seu treball més notable fou la sisena part d'Opus musicum, 1577, una col·lecció de 374 motets que cobriria eventualment les necessitats litúrgiques de l'any eclesiàstic sencer. Els motets foren impresos en la impremta Jirî Nigrin, a Praga. Llur estil vast, eclèctic, mesclà arcaismes i modernitat. Amb poca freqüència usà la tècnica de cant ferm, preferint la manera policoral veneciana igualment també usava mètodes més antics. Llurs edicions seculars, prop de 100 retalls curts, foren publicats en les col·leccions dHarmoniae morales (Praga 1589 i 1590) i Morales (Nuremberg 1596.)
L'enigma Gallus Malgrat que encara existeix un interrogant sobre la figura de Gallus, la qüestió que sembla tenir una resposta fàcil és quina va ser llur obra, ja que hi ha una gran quantitat d'obres impreses que la contenen. La seva esplendor singular prové de la suma de troballes acumulades en ella, igual que en aquells gabinets d'objectes preciosos artesans tan apreciats en la cort de Rudolph II. En l'obra de Gallus troben cabuda l'estrany i el grotesc, però també, sobretot, una notable sinceritat expressiva.
La seva música no posseeix l'estabilitat formal ni la brillantor de la de Palestrina. També és menys patètica que la de Lasso, amb la que, això no obstant, comparteix el gust per una intensa subjectivitat. El seu estil és tributari en gran manera dels procediments del contrapunt "internacional" (és a dir, francoflamenc) de l'època, però es revela molt independent quant a la formulació del llenguatge harmònic. En escoltar-la, la música de Gallus sol semblar d'una simplicitat de fabricació desconcertant, una dada significativa d'aquest clima praguenc en el que el fet il·lusionista intentava dissimular llurs procediments. L'impacte d'aquesta aparent simplicitat fa que aquestes obres sonin avui molt sovint amb una frescor sorprenent i permet comprendre perquè alguns motets s'han mantingut en el repertori d'escoles i cors d'església quasi sense interrupció des de l'època en què foren compostos.
Gallus treballà en un temps en què el llenguatge comú dels compositors, el bell art i perfecte transmès pels franc-flamencs dels quatre punts cardinals d'Europa, començà a diversificar-se en dialectes difícilment conciliables. Entre el Nord i el Sud, entre catòlics i protestants, entre antics i moderns, el final del assisteix a una fragmentació de realitzacions musicals que només resoldrà l'avanç del Barroc. L'obra de Gallus és, en la seva diversitat, testimoni d'aquest fragmentació estilística, ensems conté una notable multiplicitat d'intents per a superar-la.
Deu recopilacions impreses ens permeten accedir a llur obra, però cap es deixa definir per fórmules generals o resumides amb massa comoditat. En primer lloc, les misses: 18 obres mestres concebudes segons la tècnica de la missa paròdia. Gallus trobà els models per a elles en els seus propis motets, però també en les fonts alemanyes, franceses, flamenques i italianes. Aquesta diversitat és una dada característica, no menys sorprenent per la freqüent antiguitat dels seus models que pel fet que, a vegades, es tracta de fonts profanes, en una època (1580) en què els compositors abandonaren gradualment aquest tipus d'inspiració per adequar-se a les noves regles de la decència en la composició preconitzades en acabar el Concili de Trento. Gallus no s'acontentava amb citar models, inclosos els profans, sinó que els reconstruïa i els transformava en il·lustracions sonores del text litúrgic, utilitzant efectes de declamació polifònica d'un decoro melodiós. Cap d'aquestes permet endevinar els artificis constructius dissimulats en cada moviment, ni tan sols la més complexa (la Missa canònica, que es pot cantar a quatre o vuit veus, i per cànon de les quatre anteriors).
Existeixen, així mateix, 374 motets de l'''Opus Musicum, que formen en 4 llibres (1586 – 1590) la gran obra de Gallus. Difícilment es pot trobar un conjunt a la vegada més coherent en llur concepció, més curosament organitzat en la seva presentació impresa (motets per tot l'any litúrgic, disposats segons l'ordre cronològic) i més diversos en la seva realització. Si en escoltar el motet cromàtic Mirabile mysterium es pot atribuir a un autor manierista, molts d'altres per a dos, tres o quatre cors farien sospitar que s'és davant un seguidor de la policoralitat a la veneciana. Però la llista s'allarga: n'hi ha prou de seguir endinsant-se en el bosc d'aquest Opus Musicum per constatar al moment que només hi ha peces úniques. Scio enim revela, sens dubte un perfecte domini d'un estil arcaic, proper als motets penitencials de Josquin. I a l'invers, Hodie Simon Petrus, anuncia el clar llenguatge harmònic del Barroc. I el recurs a l'estil directe de la declamació en Frates, hospites non estis. O l'audaç figuració de Dum aurora, que a la primera part evoca el ritme de la marxa que condueix a santa Cecília al suplici. Es podríen multiplicar els exemples d'aquesta singular poliglosia musical, utilitzada a manera de paleta d'efectes singulars al servei del text.
Finalment, les dues col·leccions de Moralia (la primera de 1589, pòstuma la segona, publicada el 1596 a Nuremberg mercès al germà del compositor) que, de forma molt poc ortodoxa, posaren fi prematurament a la carrera del cantor amb accents profans. En aquests madrigals llatins no hi ha tampoc res que permeti identificar formulacions ja sentides en altres llocs. La col·lecció s'assembla a aquests àlbums humanistes que tant agradaven en l'època d'Erasme: texts venerables de l'edat antiga (Virgili, Ovidi) s'alternaven amb proverbis llatins presos de les recopilacions d'urbanitat més difoses en el moment. El llatí adquireix una fortalesa d'una parla regional en aquests dístics que fan olor de terra i fins i tot de banc de col·legi. Crits d'animals, escenes familiars, consells per evitar aduladors, reflexions melangioses vers el pas del temps, variants llatines de La Bataille o de la poesia petrarquisant. En aquesta Moralia s'hi troba condensada tota una època. És cert què, en llur pròleg, Gallus inclou unes paraules tòpiques per assegurar que no havia volgut escriure res contrari a les bones costums. Però això no fa impedir que bufi sobre llur obra un vent de llibertat característic, d'aquella llibertat pròpia de la Praga on vivia.
El florit llatí dels pròlegs de Gallus és el de la prosa més ornamentada dels erudits del Renaixement. En ells s'hi anomenaven personatges que ajudaven a traçar l'esborrany d'una biografia, en particular les tres etapes que precediren, probablement, llur arribada a Praga: Melk, a Àustria; Zabrdovice, prop de Brno, a Moràvia; i, finalment, Olomouc. Se sap que en aquesta última ciutat Gallus entrà al servei del bisbe Stanislas Pavlovsky, el qual li demostrà una gran estima i que fou el seu principal suport fora de Praga, una vegada que el compositor s'instal·là en aquesta ciutat el 1585. També sabem que havia travat llaços d'amistat amb Caspar Schönauer, superior del monestir premonstrapents de Zabrdovice, al que anomena diverses vegades en la seva obra. També s'ha pogut deduir que durant la dècada de 1570 degué haver residit un certs temps a Melk, la poderosa badia benedictina, cèlebre actualment per la seva arquitectura barroca. Però res permet traçar un itinerari precís (sobretot un itinerari musical) de les activitats de Gallus en el curs d'aquests llargs anys.