El canal de Suez () és un canal navegable que enllaça el mar Mediterrani amb el mar Roig a través de l'Istme de Suez i aïllant la península del Sinaí. El canal, que des de 1957 és sota control egipci, fou construït per Ferdinand de Lesseps entre els anys 1859 i 1869.
Té una longitud de 162,2 km i uneix Port Saïd (a la riba mediterrània) i la ciutat de Suez (a la costa del Mar Roig). Aquest canal té una enorme importància per a l'abastiment europeu de petroli i pel comerç mundial en general, puix permet la comunicació marítima entre Europa i Àsia sense necessitat de circumval·lar el continent africà pel cap de Bona Esperança (Sud-àfrica), estalviant així un 60% del trajecte entre Bombay, unes deu mil milles menys que l'antic recorregut pel Cap de Bona Esperança i un 40% en relació als ports de la Mediterrània, equivalent a unes set mil milles, amb els ports del Nord d'Europa i Nord-amèrica.
Història Els antics canals d'oest a est a la zona, van facilitar el viatge del Nil al mar Roig. La responsabilitat de la construcció d'un dels petits canals és atribuïda a Senusret II o a Ramsès II. Un altre canal, probablement incorporant una porció del primer fou construït durant el govern de Necó II i completat per Darios I de Pèrsia.
Segon mil·lenni aC miniatura|esquerra|Esquema del traçat seguit pel Canal dels Faraons Al llegendari Sesostris I (possiblement els faraons Senusret II o Senusret III de la dinastia XII d'Egipte)J. H. Breasted atribueix la primera construcció antiga del canal a Senusret III, fins a la primera cataracta. Referència: J. H. Breasted, Ancient Records of Egypt, Part One, Chicago 1906, §§642-648 s'atribueix el començament del treball en l'antic canal que unia el Nil amb el Mar Roig (1897 aC-1839 aC). (Se sol dir que en temps antics el Mar Roig arribava pel nord als Llacs Amargs i al Llac Timsah.)Naville, Édouard. "Map of the Wadi Tumilat" (plate image), a The Store-City of Pithom and the Route of the Exodus (1885). Londres: Trubner and Company.
A la seua Meteorològica, Aristòtil va escriure, referint-se a la construcció d'un canal al Mar Roig:
A la saga de llibres, Geografia, Estrabó va atribuir a Sesotris I, entre moltes altres accions, la construcció del canal. Fita sobre la qual, Plini el Vell va escriure:
Els cartògrafs francesos van descobrir les restes de l'antic canal de nord a sud, que passava pel costat est del Llac Timsah i que finalitzava a la riba nord del Gran Llac Amarg a la segona part del Carte hydrographique del Basse Egypte et d'une partie de l'Isthme de Suez (1855, 1882). Volum 87, pàgina 803. Paris. Veure (aquest antic canal podria haver seguit un curs fins a la riba del Mar Roig, a l'època en què aquest mar s'estenia al nord fins al Llac Timsah). Al es descobrí l'extensió cap al nord d'aquest antic canal, estenent-se des del Llac Timsah al llacs de Ballah, que fou datat de l'Imperi Mitjà d'Egipte extrapolant les dates dels antics llocs erigits al seu curs. Això no obstant, queda sense saber-se si és o no el mateix canal que Sesostris va tractar de construir i si es feia servir com a canal o com a defensa vers els atacs de l'est.
Els reforços de l'expedició del País de Punt sota Hatshepsut el 1470 aC mostren naus portant la força de l'expedició tornant de Punt. Això ha donat lloc a la suggestió que, en aquella època, existia un enllaç navegable entre el Mar Roig i el Nil.Sanford (1938), p.72; Garrison (1999), p.36. Les evidències semblen indicar la seua existència cap al , durant el regnat de Ramsès II.Hess, Richard S. Rev. of Israel in Egypt: The Evidence for the Authenticity of the Exodus Tradition , by James K. Hoffmeier. The Denver Journal 1 (1 January 1998). Accessed 14 May 2008.
Canals cavats per Necó, Darios I de Pèrsia i Ptolemeu II Filadelf Les restes d'un canal antic d'oest a est, passant per les antigues ciutats egípcies de Bubastis, Àvaris, i Heroòpolis (també coneguda per Heròpolis o el seu nom hebreu era Pithom, actualment s'anomena Arsiloe) també foren descobertes per Napoleó Bonaparte gràcies al seu equip d'enginyers i cartògrafs el 1799.Descriptions de l'Égypte, Volume 11 (État Moderne), amb l'article: Mémoire sur la communication de la mer des Indes à la Méditerranée par la mer Rouge et l'Isthme de Sueys, par M. J.M. Le Père, ingénieur en chef, inspecteur divisionnaire au corps impérial des ponts et chaussées, membre de l'Institut d'Égypte, p. 21 - 186Montet, Pierre. Everyday Life In The Days Of Ramesses The Great (1981), pàgina 184. Philadelphia: University of Pennsylvania Press.Silver, Morris. Ancient Economies II (6 d'abril de 1998), "5c. Evidence for Earlier Canals." ANCIENT ECONOMIES II, 8 d'agost de 2008. Economics Department, City College of New York.
D'acord amb l'obra Històries de l'historiador grec Heròdot, al voltant del 600 aC,Herodotus ii.158. Necó II va emprendre l'obra d'excavació d'un canal d'oest a est, travessant el Wadi Tumilat entre Bubastis i Heroòpolis, que potser fou continuat fins al Golf d'Heroòpolis i el Mar Roig. Tot i això consta registrat que l'empresa per part de Necó, no fou mai acabada.
Heròdot fou informat de la mort de 120.000 homes en aquesta obra, que sembla als historiadors una xifra exagerada."The figure ‘120,000’ is doubtless exaggerated. Mehemet Ali lost only 10,000 in making the Mahmûdieh Canal (from the Nile to Alexandria)." remarked W. W. How and J. Wells, A Commentary on Herodotus. D'acord amb Plini el Vell, l'extensió del canal de Necó II fou de 92 km, iguals a la distància total entre Bubastis i el Gran Llac Amarg, permetent la sinuositat necessària de la via travessant les valls al seu camí. La longitud que registra Heròdot és de 183 km, que s'entén com la distància sencera del Nil al Mar Roig a aquell temps.
Amb la mort de Necó II, el treball fou abandonat. Heròdot registra que la raó de l'abandó del projecte fou l'avís de l'oracle que altres es beneficiarien de la construcció. De fet, la guerra de Necó II amb Nabucodonosor II fou un dels incidents que podrien haver trencat la continuïtat en la construcció del canal.
El projecte de Necó II fou completat finalment per Darios I de Pèrsia, qui va conquerir l'Egipte. Els historiadors registren que a aquell temps, existia una via natural entre el Golf d'Heroòpolis i el Mar Roig, a prop de la ciutat egípcia de Shaluf, situat just al sud del Gran Llac Amarg. Aquesta via es va obstruir tant que a Darios I de Pèrsia li fou necessari netejar-la per tal de permetre la navegació una altra vegada. D'acord amb Heròdot, el canal de Darios I de Pèrsia era prou ample per a permetre el pas de dos trirrems amb els rems estesos, requerint quatre dies per tal de travessar-lo. Darios I de Pèrsia va commemorar aquesta fita amb un nombre d'esteles de granit a la ribera del Nil, incloent-hi una a prop de Kabret i una altra a uns quants quilòmetres al nord de Suez. Les inscripcions de Darios I de Pèrsia posaven:
El canal deixava el Nil a Bubastis. A un pilar a Pithom figura una inscripció on figura que als anys 270 i 269 aC fou reobert de nou, per part de Ptolemeu II Filadelf, a Arsinoe (Egipte), Ptolemeu II Filadelf va construir una resclosa navegable, amb rampes d'elevació, entre el Golf d'Heroòpolis i el Mar Roig, que permetia el pas de naus però no permetia el pas d'aigua salada al canal.
Recessió del Mar Roig i minva del Nil El Mar Roig va retrocedir gradualment durant els segles, la seua línia de costa s'ha mogut a poc a poc al sud lluny del Llac Timsah i del Gran Llac Amarg, fins al lloc on hui dia es troba present la seua costa. Juntament amb grans acumulacions de sediments del Nil, el manteniment i reparació del canal de Ptolemeu es va tornar exageradament pesats al passar de cada segle.
Dos-cents anys després de la construcció del canal de Ptolemeu, Cleopatra semblava no tenir una via navegable d'oest a est, a causa del fet que la branca Pelusiaca del riu Nil, que alimentava el canal de Ptolemeu va minvar el seu flux per aquella època, a causa del seu estat d'obstrucció per sediments.
El Vell El Caire i el Mar Roig miniatura|Mapa topogràfic, nord del Golf de Suez, ruta al Vell El Caire, 1856. Al voltant del , encara es coneixia l'existència d'un canal que unia El Vell El Caire i el Mar Roig, va ser al llarg d'aquest segle quan diversos dirigents, com Marc Ulpi Trajà, Amr ibn al-As o Úmar el Gran, en van ordenar la construcció.
Però s'atribueix al califa abàssida Al-Mansur l'ordre de tancament del canal, evitant així el subministrament als seus contraris i detractors, com per exemple, els àrabs.
Intent fallit del Califa Al-Hàkim El dirigent Al-Hàkim va ser escollit com a reparador del Canal, iniciant diversos arranjaments de la via navegable entre el Vell El Caire i el Mar Roig, però a la llarga no va poder acabar el projecte.
Cap al segle X el canal tornava a estar obstruït per sediments i sorra, a aquest problema cal afegir que les pujades de nivell anuals del Nil solien inundar aquesta zona, augmentant així l'aportació de sediments.
La descoberta de l'antic canal per Napoleó L'interès de Napoleó Bonaparte a trobar les restes de l'antic canal navegable van culminar en un equip d'arqueòlegs, científics, cartògrafs i enginyers cobrint una recerca per tota l'àrea, començant als últims mesos de 1798. Els seus descobriments, enregistrats a l'obra Description de l'Égypte, inclouen mapes al detall que mostren el descobriment d'un antic canal que s'estenia des del nord del Mar Roig cap al Nil en direcció oest.
Napoleó havia considerat la construcció d'un altre canal modern, de nord a sud per tal d'unir els mars Roig i Mediterrani. Aquest projecte va ser abandonat després d'una investigació preliminar, a la qual es va concloure erròniament que el Mar Roig es trobava 10 metres per damunt del Mediterrani, fent que un canal basat en rescloses fos massa car i massa llarg de construir. L'error de la investigació Napoleònica fou degut als errors dels mesuraments fragmentats, que es van fer majoritàriament durant temps de guerra, i que van donar lloc a càlculs imprecisos.Wilson, The Suez Canal
Per aquella època no era navegable l'antiga ruta de Bubastis cap al mar Roig, que encara canalitzava aigua en alguns punts fins a la segona meitat del , a 1861 i tant a l'est com a Kassassin.
Oposició Britànica a la construcció del Canal Tan bon punt Ferdinand Lesseps va rebre l'autorització del sultà d'Egipte, Saïd Pasha, el 30 de novembre del 1854, es fa palesa l'oposició britànica exercint fortes pressions sobre el Sultà, malgrat la visita personal que Lesseps fa a l'ambaixador Stratford a Constantinoble el febrer del 1855, quan aquest ja havia advertit al Sultà de la inconveniència de permetre a Egipte la construcció del canal, un fet que podria reforçar la figura del virrei fins al punt de veure's amb prou capacitat per independitzar-se de Turquia.
Darrera d'aquestes accions, que tenen la base a dues premises molt importants pel Regne Unit, apareix la figura de Lord Palmerston, anomenat primer ministre britànic aquell mateix any, Per una banda, Palmerston temorós que el interessos comercials britànics es veiessin seriosament compromesos per l'alteració de l'equilibri de poders entre les potències europees sorgit després de les guerres napoleòniques. Per altra banda, França era considerada un potencial enemic. Tanmateix, a Paris es produeixen moviments de tota mena contra Lesseps, fins al punt que Napoleó III no es decideix a donar-li suport oficial.
L'actitud negativa d'Anglaterra envers la construcció del canal es va mantenir fins al març de 1865, quan el govern britànic es va adonar del massiu suport que el projecte d'excavar el canal tenia a l'opinió pública, van donar llum verda.
La Financiació de La Companyia del Canal