450px|miniatura|Sistemes de escriptura al món.
Un sistema d'escriptura és un mètode simbòlic regular que es fa servir per representar elements o declaracions expressables en el llenguatge. Els sistemes d'escriptura es diferencien d'altres possibles sistemes de comunicació basats en símbols en què normalment cal comprendre almenys part de la llengua parlada en qüestió per poder llegir i entendre el text. Contrasten amb altres possibles sistemes simbòlics com els senyals de trànsit, la pintura, els mapes i les matemàtiques, que no necessàriament depenen d'un coneixement previ d'una llengua parlada per extreure'n el significat associat.
Tota comunitat humana té una llengua parlada, ja sia oralment, ja sia per signes. És un tret considerat per alguns com una condició innata i definidora de la condició humana. No obstant això, el desenvolupament i adopció dels sistemes d'escriptura només ha passat unes poques vegades. Una vegada establerts, els sistemes d'escriptura en general es modifiquen molt més lentament que la pròpia llengua, i sovint conserven trets i expressions que ja no són corrents en la llengua parlada de la comunitat. El gran avantatge conferit pels sistemes d'escriptura és la seva capacitat de mantenir un registre persistent d'informació expressable en alguna llengua, que es pot recuperar independentment de l'acte inicial de formulació.
Tots els sistemes d'escriptura requereixen un conjunt d'elements base o símbols definits (anomenats caràcters o grafemes); un conjunt de regles i convencions entès i compartit per una comunitat, que assigna arbitràriament significat, ordenació i interrelacions als elements base; una llengua representada (generalment una llengua parlada); la interpretació dels elements i regles del sistema d'escriptura permeten reproduir les construccions d'aquesta llengua; i algun mitjà físic per a representar clarament els símbols d'una manera permanent o semipermanent sobre algun suport, per tal que puguin ser interpretats (en general visualment, encara que també s'han inventat sistemes tàctils).
Terminologia bàsica miniatura|Mostres de tipus de lletra d'una composició tipogràfica i llenguatge, per William Caslon, fundador, tret de la Cyclopaedia de 1728 L'estudi sobre els sistemes d'escriptura ha seguit línies més o menys independents en l'examen de cadascuna de les escriptures i, com a tal, la terminologia en ús pot variar en els diferents camps.
El terme genèric text es pot fer servir per a referir-se a qualsevol producte concret de l'ús d'un sistema d'escriptura. L'acte de compondre un text pot anomenar-se «escriure», i l'acte d'interpretar el text pot anomenar-se «llegir». En l'estudi de sistemes d'escriptura, l'ortografia es refereix al mètode i les regles d'estructura de l'escriptura considerada "correcta".
Un «grafema» és el terme tècnic creat per a referir-se a les unitats mínimes o indivisibles d'un sistema d'escriptura concret. Els grafemes són els elements «mínimament significatius», que en conjunt comprenen el joc de components bàsics, a partir dels quals es poden construir els textos d'un sistema d'escriptura concret, amb les seves regles de correspondència i ús. És un concepte similar al de fonema, usat en l'estudi de les llengües parlades. Per exemple, al sistema d'escriptura del català estàndard contemporani, que és un alfabet bicameral, els grafemes inclouen les formes majúscules i minúscules de les vint-i-sis lletres de l'alfabet (que corresponen a diversos fonemes) i les seves variants, els signes de puntuació (sobretot no fonemàtics), i altres símbols com els numerals (logogrames per a nombres).
Cal notar que un grafema particular es pot representar amb diferents variacions, on cada variació és visualment diferent de l'altra, però totes són interpretades com a representants del mateix significant o grafema. Aquestes variacions concretes són conegudes com a al·lògrafs d'un grafema (vegeu el paral·lelisme amb el terme al·lòfon utilitzat en l'estudi de les llengües parlades). Per exemple, la lletra minúscula a té al·lògrafs diferents quan està escrita de forma cursiva, grotesca o mecanografiada. La selecció entre al·lògrafs diferents pot estar influenciada pel tipus de mitjà utilitzat per a escriure, l'opció estilística de l'escriptor, o fins i tot per trets en gran part inconscients d'un ús particular.
Els termes jeroglífic, signe o caràcter també es fan servir per a referir-se a la representació gràfica d'un grafema. L'ús varia segons la branca d'estudi; hi ha els signes cuneïformes, els jeroglífics maies i els caràcters xinesos. Els grafemes de la major part de sistemes d'escriptura estan compostos de línies (o traços) i per això s'anomenen escriptura lineal, però hi ha grafemes en escriptures no-lineals compostos d'altra mena de marques, com l'escriptura cuneïforme o el Braille.
Els sistemes d'escriptura són sistemes conceptuals, com són les llengües parlades que representen. Poden ser considerats com complets segons el grau en què són capaços de representar tot el que es pot expressar en la llengua parlada.
Història dels sistemes d'escriptura
miniatura|Peça d'escriptura cuneïforme miniatura|Marques similars a l'escriptura a una tortuga, closques descobertes a la moderna Jiahu (Xina), datats cap al 6000 aC L'escriptura existeix des de fa uns 5.300 anys. Va aparèixer en diferents formes almenys en cinc o sis focus de civilitzacions amb llarg domini de l'agricultura i el desenvolupament urbà a l'aire lliure: a Mesopotàmia cap a 3300 aC, a Egipte 3200 aC, a Xipre 2200 aC, a Creta 1900 aC, a la Xina 1400 aC i a Amèrica Central cap a 900 aC. Aquests escrits van donar lloc a gairebé tots els sistemes gràfics actualment coneguts.Fabienne Lemarchand,Les Cahiers de Ciència i Vida, núm. 107, octubre de 2008
Generalment es creu que el primer sistema va ser l'escriptura sumèria que va originar l'escriptura cuneïforme. Els jeroglífics egipcis són aproximadament de la mateixa època. Altres sistemes d'escriptura primerencs, probablement influïts per aquestes innovacions, i que encara no s'han pogut desxifrar, són el proto-elamita i el de la vall de l'Indus (tot i que la condició de sistema d'escriptura d'aquest últim no està gens clara). De manera semblant, no és clar si l'anomenada escriptura vinča de finals del Neolític hauria de considerar-se una mena de proto-escriptura o si era purament ornamental. El primer alfabet apareix al voltant del 2000 aC. A Amèrica els sistemes d'escriptura precolombins, que inclouen almenys el maia i l'asteca, es considera també que van evolucionar independentment.
Classificació funcional dels sistemes d'escriptura miniatura|Aquest llibre de text de Puyi mostra l'alfabet anglès. Encara que les lletres inclinades es mouen d'esquerra a dreta, les explicacions xineses van de dalt a baix, com l'escriptura tradicional. Les formes més antigues conegudes d'escriptura són principalment logogrifs a la natura, basats en els elements del pictograma i l'ideograma. La majoria dels sistemes d'escriptura poden en general ser dividits en dues categories: semasogràfics, on el sistema representa directament el concepte, com per exemple els jeroglífics egipcis, i els glotogràfics, on es representa el significant. Aquests darrers es divideixen segons el nivell de llengua representat segons la taula inferior, tot i que pot haver-hi sistemes híbrids que dificultin la classificació.
Tipus Cada símbol representa Exemple Logogràfic morfema Escriptura xinesa Sil·labari síl·laba Kana japonès Alfabet fonema (consonant o vocal) Alfabet llatí Abugida fonema (consonant+vocal) Devanāgarī hindú Abjad fonema (consonant) Alfabet aràbic Composicional trets fonètics Hangul coreà
Sistemes d'escriptura logogràfica miniatura|Caràcter xinès pel sol (ri) de l'any 1200 miniatura|Caràcter xinès modern (ri) significa sol o dia Un logograma és un sol caràcter escrit que representa un mot o morfema. La majoria de caràcters xinesos es classifiquen com a logogrames.
Com que cada caràcter representa un únic mot (o, més precisament, un morfema), calen molts logogrames per escriure totes les paraules de l'idioma. La gran col·lecció de logogrames i la memorització són l'inconvenient més gran dels sistemes logogràfics en relació als sistemes alfabètics. No obstant això, com que el significat va lligat al símbol, el mateix sistema logogràfic teòricament es pot fer servir per representar llengües diferents. En la pràctica això només és així amb llengües molt pròximes, com les diferents llengües xineses, ja que les restriccions redueixen la portabilitat d'un sistema logogràfic concret. El coreà i el japonès utilitzen tots dos logogrames xinesos en els seus sistemes d'escriptura, i molts símbols tenen el mateix significat en els diferents sistemes. Però, els resultats són prou diferents del xinès i un text xinès no és interpretat fàcilment per un lector japonès o coreà.
Mentre que la majoria de les llengües no fan servir exclusivament un sistema logogràfic molts idiomes fan servir alguns logogrames. Un bon exemple de logogrames moderns occidentals són les xifres aràbigues. Tothom que fa servir aquests símbols comprèn que 1 significa u, uno, un, um, one, eins, egy, bat, o ichi. Altres logogrames occidentals són les lligadures & (i comercial) i @ (arrova), provinents respectivament de les partícules llatines et i ad, amb funcions diferenciades en el pas del temps.
El més important —i fins i tot, l'únic supervivent— dels sistemes d'escriptura logogràfics actuals és el xinès. Els seus caràcters es fan servir, encara que en cert grau modificats, en xinès, japonès, coreà, vietnamita (fins a 1910PROEL indica que l'alfabet vietnamita és reconegut oficialment el 1910, abandonant l'escriptura sinogràfica.) i en altres llengües de l'Àsia oriental. Els jeroglífics egipcis i l'escriptura maia també són bàsicament sistemes logogràfics, per bé que també marcaven característiques fonètiques i estiguin extints.
Els logogrames són sovint anomenats ideogrames, una paraula que es refereix als símbols que gràficament representen idees abstractes, però els lingüistes eviten aquest ús, sobretot quan es fa referència als caràcters xinesos, ja que sovint són compostos semàntico-fonètics, símbols que inclouen una part que representa el significat i una altra que representa la seva pronúncia.
Sistemes d'escriptura sil·làbics
Un sil·labari té un conjunt de símbols que representen (o s'aproximen a) síl·labes, que formen mots. Un símbol en un sil·labari representa generalment un so consonàntic seguit d'un so vocàlic, o simplement una vocal aïllada. En un vertader sil·labari no hi ha una similitud gràfica sistemàtica entre caràcters semblants fonèticament (encara que alguns tenen similitud amb les vocals). És a dir, els caràcters per a «ke», «ka», i «ko» no tenen una semblança que indiqui un tret comú amb el so de [k]. Compareu amb els abugides, on cada grafema representa típicament una síl·laba però on els sons associats a la representació dels caràcters són gràficament similars (normalment una base comuna consonàntica es marca d'alguna manera més o menys consistent per a representar la vocal de la síl·laba).