La Primera Croada (1096-1099) va ser una expedició militar promoguda pel papa Urbà II per conquerir Jerusalem i alliberar del poder musulmà Jerusalem i altres llocs considerats sants, a més d'ajudar l'emperador romà d'Orient Aleix I Comnè a combatre els turcs que estaven envaint les seves terres a Anatòlia. El papa Urbà II, al Concili de Clarmont, va predicar la Primera Croada al crit de «Déu ho vol» (Deus vult), amb l'objectiu d'alliberar Jerusalem del domini musulmà, sota el qual portava 400 anys. La seva predicació va provocar un encès fervor religiós entre el poble i la petita noblesa.
Durant la croada, cavallers i pagesos de moltes nacions de l'Europa Occidental van viatjar com a croats per terra i per mar, en primer lloc en direcció a Constantinoble i després cap a Jerusalem. Els pagesos eren molt més nombrosos que els cavallers, i ambdós grups es van dividir en exèrcits separats, però com que els pagesos no estaven tan ben entrenats en combat, el seu exèrcit no va arribar a Jerusalem. En canvi, els cavallers van llançar un assalt a la ciutat i van capturar Jerusalem el juliol del 1099. Van establir els estats croats del Regne de Jerusalem, el Comtat de Trípoli, el Principat d'Antioquia i el Comtat d'Edessa.
La Primera Croada va ser part de la resposta cristiana a l'expansió de l'islam, i va ser seguida per més accions similars, des de la Segona Croada fins a la Novena Croada, però els èxits aconseguits van durar menys de 200 anys. Va representar el primer pas important cap a la reobertura del comerç internacional a Occident des de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident.
Context històric
La consolidació del sistema feudal a Europa Occidental, després de la caiguda de l'Imperi Carolingi, combinada amb la relativa estabilitat de les fronteres europees, després de la cristianització dels vikings i dels magiars, havia suposat el naixement d'un nou tipus de guerrers (la cavalleria feudal), que es trobava en contínues lluites internes, suscitades per la violència estructural inherent al mateix sistema econòmic, social i polític.
Els llocs més sants del cristianisme es trobaven en poder dels musulmans: la ciutat de Jerusalem i els seus voltants, on Crist havia mort i predicat. A més, els omeies havien arrabassat Síria i Egipte a l'Imperi Romà d'Orient. El Nord d'Africa i una bona part de la península Ibèrica es trobava en mans de petits regnes musulmans, com ara els aglàbides, que havien atacat Itàlia al . Pisa, Gènova i els comtes catalans havien començat a batallar contra els diferents regnes musulmans, a fi i efecte d'assegurar-se el control de la conca del Mediterrani.
No obstant això, el factor desencadenant més visible que contribuí al canvi d'actitud occidental envers els musulmans, va tenir lloc el 1009, quan el califa fatimí Abu-Alí Mansur ibn al-Aziz al-Hàkim bi-amr-Al·lah ordenà destruir l'Església del Sant Sepulcre.
La idea d'una Guerra Santa contra els musulmans, finalment, va quallar entre la població, i resultà una idea atractiva per als poders religiosos i seculars, i també per al poble en general. En part, aquesta situació es veié afavorida pels èxits militars dels regnes europeus a la Mediterrània. Alhora, sorgí una nova concepció política que englobava tota la Cristiandat, la qual cosa suposava la unió de tots els regnes cristians per primer cop, sota la supervisió espiritual del papat, i la creació d'un exèrcit cristià que lluités contra els musulmans.
Situació a Europa A la part occidental d'Europa, la colonització feudal a la península Ibèrica ja era una realitat al , intermitentment ideològica, com s'evidencia llegint la Crònica Albeldense, però no era una protocroada, tot i que cavallers estrangers, principalment des de França, es dirigiren a la península Ibèrica per ajudar els cristians en la seva lluita contra els sarraïns. Poc abans de la primera croada, el papa Urbà II havia animat els comtats de la Gòtia a reconquerir Tarragona, utilitzant molt del mateix simbolisme i retòrica que s'utilitzaria més tard per predicar la croada a la gent d'Europa.
El cor mateix de l'Europa Occidental havia estat relativament estabilitzat, després de la cristianització dels saxons, vikings, i hongaresos al final del però la caiguda de l'Imperi Carolingi feu emergir una classe sencera de guerrers que ara tenia poc a fer, llevat de lluitar entre ells. La violència aleatòria de la classe cavalleresca era regularment condemnada per part de l'Església i responent a aquests conflictes, s'establí l'anomenada Pau i Treva de Déu per prohibir les baralles certs dies de l'any.
El papat volia afirmar la seva primacia sobre els diversos poders terrenals, entre ells el Sacre Imperi Romanogermànic, mantenint la Lluita de les Investidures, i els papes com Gregori VII justificaven la subsegüent guerra contra els partidaris de l'emperador en termes teològics. Es tornava acceptable, doncs, que el papa utilitzés cavallers en nom de la cristiandat, no solament contra enemics polítics del papat, sinó també contra els musulmans que ocupaven la península Ibèrica o, teòricament, en contra l'Imperi Seljúcida a l'est.
Situació a Àsia A l'est d'Europa hi havia l'Imperi Romà d'Orient, habitat per cristians que havien seguit durant molt de temps un ritu ortodox separat, fins que el 1054 es produí l'anomenat Cisma d'Orient. S'ha sostingut que el desig d'imposar l'autoritat de l'Església Romana a l'est pot haver estat un dels objectius de la croada, encara que Urbà II, que impulsava la Primera Croada, no es refereix mai a tal objectiu a les seves cartes durant la campanya croada. Els turcs seljúcides havien pres gairebé tota Anatòlia després de la derrota romana d'Orient en la batalla de Mantziciert el 1071, amb el resultat que, en vigílies del concili de Clarmont, el territori controlat per l'Imperi Romà d'Orient s'havia reduït a menys de la meitat. En el temps de l'emperador Aleix, l'Imperi Romà d'Orient es limitava en gran part a l'Europa balcànica i el serrell nord-occidental d'Anatòlia, i feia front a enemics normands per l'oest i als turcs a l'est. En resposta a la derrota de Mantziciert i subsegüents pèrdues romanes d'Orient en Anatòlia el 1074, el papa Gregori VII havia demanat als milites Christi (‘soldats de Crist’) que anessin a ajudar l'Imperi Romà d'Orient. Aquesta crida, llargament ignorada (fins i tot va aixecar oposició), ara despertava un gran entusiasme a l'oest d'Europa.
Fins a l'arribada dels croats, els romans d'Orient havien estat lluitant contínuament contra els seljúcides i altres dinasties turques pel control d'Anatòlia i Síria. Els seljúcides, que eren musulmans ortodoxos sunnites, havien governat anteriorment el gran Imperi Seljúcida, però en el temps de la Primera Croada, estaven dividits en diversos petits estats, després de la mort Màlik-Xah I, el 1092. Màlik-Xah I fou succeït en el Soldanat de Rum per Kilidj Arslan I, i a Síria pel seu germà Tútuix I, que va morir el 1095. Els fills de Tútuix, Fakhr al-Mulk Radwan i Duqaq heretaren Alep i Damasc respectivament, dividint posteriorment Síria entre emirs antagònics l'un amb l'altre, i també enfrontats amb Kerbogha, l'atabeg de Mosul.
Egipte i bona part de Palestina eren controlats pels xiites del Califat Fatimita, la qual cosa era significativament menor des de l'arribada dels seljúcides. La guerra entre els fatimites i els seljúcides causà grans entrebancs als cristians locals i als pelegrins de l'oest. Els fatimites, sota el govern nominal del califa al-Musta'li, que de fet era controlat pel visir al-Afdal Shahanshah, havien perdut Jerusalem enfront dels seljúcides el 1073, tot i que alguns registres més antics diuen que fou el 1076. Tanmateix, varen reconquerir la ciutat el 1098 a la dinastia ortúcida, una petita tribu turca que s'havia associat amb els seljúcides, justa abans de l'arribada dels croats.
Croada popular
Simultàniament a Urbà II, diversos predicadors, entre els quals destaca Pere l'Ermità, van aconseguir atiar a una gran multitud de gent humil, «entre ells camperols i artesans, a més de serfs» que, encara que el papa Urbà havia planejat la partida de la croada per al 15 d'agost del 1096 coincidint amb la festivitat de l'Assumpció de Maria, s'engegà abans d'esta data formant un exèrcit desorganitzat i mal proveït format per camperols i nobles menors, sota la «direcció» de Pere l'Ermità, amb la intenció de conquistar Jerusalem pel seu compte. Guillem de Tir era de l'opinió que va ser Pere l'Ermità qui havia donat la idea de la croada a Urbà.Guillem de Tir, pàg. 82-85. També la idea que Pere va dirigir un grup sense entrenar d'analfabets que ni tan sols sabien on estava Jerusalem cal matisar-la, ja que de fet hi va haver molts cavallers entre els pagesos, com ara Walter l'Indigent, que va ser lloctinent de Pere i va portar un exèrcit independent.
A principi d'agost del 1096 van travessar el Bòsfor i van prosseguir el seu descontrolat avanç. Aleix I havia aconsellat Pere l'Ermità que acampés i esperés els altres croats que viatjaven des de la resta d'Europa, però els lloctinents de Pere es van impacientar i van decidir seguir la travessa, animats pels botins que aconseguien en el camí. Van marxar cap a Nicea amb un exèrcit d'uns 20.000 integrants.
A Nicea van ser emboscats i aniquilats pels turcs seljúcides el 21 d'octubre del 1096. Pere l'Ermità i un reduït nombre de supervivents van tornar a Constantinoble, on van esperar l'arribada dels cavallers croats.
La croada alemanya Paral·lelament a la croada de Pere l'Ermità, d'altres bandes sorgiren tropes de voluntaris que es caracteritzaren per desordres encara més importants. És el cas de les bandes de Volkmar (Folkmar), de Gottschalk, d'Emich de Flonheim, també conegut com a Emicho de Leiningen.
Volkmar amb prop de 12.000 homes passà pel Ducat de Saxònia i Bohèmia, massacrant els jueus a Ratisbona i a Praga, abans d'ésser dispersats a Hongria. El sacerdot alemany Gottshalk reagrupà una banda de prop de 15.000 homes i tornà cap a Hongria, on els seus cavallers croats cometeren diverses malifetes abans d'ésser massacrats o capturats pels hongaresos. Finalment, Emich de Flonheim, cavaller-bandit del Rhin, es lliurà a autèntics pogroms a les viles per on travessà durant el mes de maig: Metz, Espira, Trèveris, Worms, Magúncia i Colònia. Lluny de ser desorganitzada, la tropa d'Emich de Leiningen, on figuraven nombrosos senyors feudals (Guillem Charpentier, vescomte de Melun i Gâtinais, Clarembaud de Vendeuil, Thomas de Marle, Drogon de Nesle), en veure refusada l'entrada a Hongria, emprengué el setge de Wieselburg (actualment Mosonmagyaróvár), on fou esclafada pels hongaresos. Emich aconseguí escapolir-se i retornar al seu país, mentre que Thomas, Clarembaud i Guillem le Charpentier s'ajuntaren amb Hug de Vermandois.
La croada dels prínceps Dirigida per membres de la noblesa, però no pas reis, estava formada principalment per gent procedent del Regne de França, els Països Baixos i Sicília. El fracàs de la «croada dels pobres» no és altra cosa que el preàmbul del que avui es coneix com a Primera Croada, també coneguda com a «Croada dels Prínceps». Molt més organitzada que l'anterior, la croada dels prínceps estava formada per membres de la noblesa feudal. A causa de l'èxit que tingué la convocatòria del papa, no fou possible plantejar una expedició unitària, per la qual cosa sortiren d'Europa diverses expedicions que, prenent diferents rutes, havien de confluir a Constantinoble.
Composició dels exèrcits croats Hi hagué quatre grups principals en les expedicions que sortiren cap a Terra Santa El primer grup, de cavallers de Lorena i Flandes, estava comandat per Jofré de Bouillon, que estava acompanyat pels seus germans Balduí i Eustaqui, i s'adreçaren a Constantinoble a través dels territoris que avui formen part d'Alemanya i Hongria.