LAtac de Saint-Nazaire (també anomenat Operació Carro) va ser un atac britànic des del mar contra els molt defensat port de Saint-Nazaire, a la França ocupada, la nit del 28 de març de 1942 durant la Segona Guerra Mundial. L'operació va ser portada a terme per la Royal Navy i unitats de Comandos de l'Exèrcit, a les ordres de les Operacions Combinades de Lluís Mountbatten.True Stories from the SAS and Elite Forces - Jon E Lewis, ISBN 0752513508
El destructor obsolet HMS Campbeltown, comandat per Stephen Halden Beattie i acompanyat per 18 llanxes, travessà les portes del port de Sain-Nazaire i va explotar, finalitzant així l'ús del port. Els Comandos van desembarcar als molls destruint les diverses instal·lacions portuàries abans de marxar d'allà. Tots els comandos, llevat de 27, van resultar morts o van ser capturats. 22 van aconseguir tornar a Anglaterra en una torpedinera i 5 van arribar fins a la frontera espanyola.
La pèrdua de Saint-Nazaire com a dic sec significava pels alemanys que qualsevol gran vaixell de guerra que necessités ser reparat hauria de tornar fins als seus propis ports del Bàltic.
Es concediren cinc Creus Victòria entre els homes que participaren en l'atac, que ha estat anomenat El Major Raid de tots.
Saint-Nazaire L'objectiu principal era el dic sec Louis Joubert, el més gran del món en aquells moments, capaç d'allotjar els vaixells més grans de la Kriegsmarine, i l'únic dic sec d'aquelles dimensions a la costa Atlàntica. Els britànics, tractant de mantenir l'avantatge sobre els alemanys en poder naval, temien que el Tirpitz pogués ser transferit a Saint-Nazaire. El dic havia estat construït entre 1928 i 1938 per acomodar-hi allà al buc de línia SS Normandie, i de vegades era referit com el Port del Normandie. Tenia 350m de llarg i 50m d'ample, connectant a un costat a l'estany Penhoet i penetrant a l'estuari per l'altre.
A més del dic sec, el port incloïa una nova base de submarins, que estava sent construïda per l'Organització Todt, amb 14 grans dàrsenes per a submarins. Estava connectat al mar mitjançant dues entrades, una oberta cap a l'est prop del Port Normandie i l'altra dirigida cap al sud cap al nou avant-port.
500px|miniatura|Mapa del port al 1942
Les defeses alemanyes a Saint Nazaire eren considerades com les segones més poderoses a l'oest de França, després de les de Brest. Ambdues ribes de l'estuari estaven fortificades i custodiades pel 280è Batalló d'Artilleria Naval (comandat per Edo Dieckmann) i pel 22è Batalló Antiaeri Naval (comandat per C. C. Mecke). Els canons fortificats de la riba nord incloïen 4 obusos de 150mm, 4 canons de 170mm i 4 canons de 75mm a Chémoulin, al sud-oest de S. Nazaire, i 4 canons de 88mm i 10 canons de 20mm o de 40mm a Villès Marrin, més a prop de la ciutat. Més enllà de La Baule hi havia 4 canons de 105mm i 2 canons ferroviaris de 240mm. A través de l'estuari hi havia 4 canons de 75mm a Saint Gildas, 4 més a Le Pointeau i uns 10 de 20mm a Mindin. A la zona del port hi havia 30 canons simples de 20mm, dos canons dobles de 20mm, uns 15 canons de 40mm i un vaixell antiaeri, el Sperrbrecher 137, just a la sortida del nou port. A més, per la ciutat, també hi havia posicions antiaèries pesants. A Le Croisic i a Saint-Marc hi havia estacions de radar operatives, i totes les posicions alemanyes tenien focus de cerca. Per usar totes aquestes defenses hi havia un miler d'homes, a més de cinc mil soldats més a la ciutat. Excloent els submarins, la potència naval a la ciutat quedava limitada a 10 dragamines, 4 petits hafenschutzboote i 4 torpediners.
El pla britànic miniatura|imatge moderna del port Normandie, l'objectiu principal de l'atac L'esquema d'Operacions Combinades descansava en l'efecte sorpresa. Una flotilla de vaixells petits penetraria per l'estuari mentre que les defenses alemanyes eren distretes mitjançant un atac aeri. Un destructor carregat de tones d'explosius hauria d'enclastar-se contra el Port Normandie. Llavors, grups de Comandos desembarcarien del destructor i dels vaixells acompanyants per atacar i destruir 24 objectius diferents en la zona dels molls. Els atacants haurien de retirar-se per mar des de la punta de l'espigó. Hores després de l'atac, explotaria la càrrega del destructor.
Les forces britàniques En un inici, el pla havia d'usar un destructor com a vaixell explosiu i 8 llanxes. El pla final involucrà al destructor, a 16 llanxes, una canonera i una torpedinera.
El destructor era l'HMS Campbeltown, anterior USS Buchanan, destructor obsolet lliurat per la Marina dels Estats Units en virtut de l'Acord de Bases per Destructors. El Campbeltown va ser objecte d'algunes modificacions per tal que semblés un destructor alemany de classe Möwe, encara que els resultats finals deixaren prou a desitjar. Només es disposaven de 12 dies per fer-ho, per tant els canvis realitzats van ser menors. L'armament quedà només en un única canó QF 12 lliures (76mm) i 8 canons de 20mm Oerlikon. Els explosius se situaren a sota del canó, i consistien en 24 càrregues de profunditat Mark VII. Estaven tancades en tancs d'acer, perquè era obvi que els alemanys registrarien el vaixell si tocava les portes del dic. Cadascun dels tancs contenia 132 kg d'amatol, amb una càrrega explosiva total de 3,17 tones mètriques. El vaixell hauria de quedar incrustat, per evitar que pogués ser retirat abans d'explotar. El Campbeltown va ser comandat pel Tinent Comandant S. H. Beattie, i la seva tripulació va quedar reduïda a 75 homes.
Les llanxes eren Fairmile B, de 34m d'eslora. Portaven dos motors de 650 bhp (480 kW). Tenien un blindatge mínim i eren vulnerable al foc enemic. Estaven armades amb un Oerlikon de 20mm de defensa antiaèria, 4 metralladores Lewis de 7,62mm i càrregues de profunditat. Habitualment amb una tripulació de 12 homes, cadascuna portava a 15 homes, a més de dipòsits de combustible extres.
La canonera MGB 314 va ser adaptada perquè actués com un quarter general pel comandament naval. Era una llanxa Fairmile C, més petita que la 'B', però amb 6 motors de 850 hp (630Kw), capaces d'arribar fins a 30 nusos. Anava armada amb un canó QF de 2 lliures a proa, un altre a popa i dues metralladores Vickers de 12,7mm.
La torpedineta MTB 74, capitanejada pel Sotstinent Mickey Wynn havia estat modificada per portar torpedes d'acció retardada de 1.000 kg cadascuna. Els tubs anaven muntats de manera que es poguessin disparar contra les xarxes. La llanxa també anava equipada amb 5 metralladores Hotchkiss. Amb uns motors capaços de generar fins a 3.500 hp (2.600 kW), era capaç d'arribar als 45 nusos, però consumia molt combustible i va haver de ser remolcada la major part del viatge. Igual que la resta de les embarcacions, va ser pintada de "rosa Mountbatten", dissenyat per fer-los menys evidents als focus.
El grup va ser escortat la major part de la travessia per dos destructors classe Hunt, el HMS Atherstone i el Tynedale.
Es van usar 611 homes. El comandant naval era R. E. D. Ryder, i els Comandos eren comandats pel Tinent Coronel A. C. Newman. Els Comandos van ser dividits en 3 grups, dos en les llanxes motores i un al Campbeltown. A més, els grups de comandos estaven dividits en seccions de demolició i seccions de protecció. Les seccions de demolició portaven entre 30 i 40 kg d'equip de demolició, principalment explosius, cordtex, maces i destrals. Com que anaven molt carregats, l'únic armament que portaven eren pistoles, mentre que les seccions de protecció anaven armats amb metralladores Thompson, granades de mà i canons Bren, per poder-los defendre als encarregats dels explosius mentre que treballaven.
El bombardeig de suport vindria de 35 Armstrong Whitworth Whitleys i 25 Vickers Wellingtons, encara que finalment queda reduïda degudes les necessitats del Comandament de Bombarders de la RAF. Això va ser ordenat per Churchill, que només volia que es bombardegessin objectius clarament identificats per minimitzar les baixes civils franceses; i la nit de l'atac hi havia molts núvols que amagaven els objectius.
L'atac El viatge a França La flota britànica van salpar de Falmouth el 26 de març de 1942, amb l'objectiu d'estavellar al Campbeltown al dic sec el 28 a les 1:30. van navegar rumb sud-oest i després al sud, adoptant una formació en punta de fletxa com a pantalla anti-submarins. A part d'una breu topada amb un submarí el 27 (l'U-593 del Kapitänleutnant Gerd Kelbling), la formació aconseguí navegar sense ser detectada, dirigint-se cap a l'est el matí del 27 i finalment al nord-est a primera hora del vespre. Una motora patí una fallada mecànica i tornà sola cap a Anglaterra. A mesura que s'apropaven a St. Nazaire, els vaixells canviaren a una formació simple, dues línies de llanxes motores amb el Campbeltown al mig i les MGB encapçalant la formació. En lloc de dirigir-se cap al canal principal, els vaixells es dirigiren a través de les marismes a l'oest. En aquesta via, el Campbeltown avançà amb dificultats, però també evitaren algunes defenses pesants.
L'atac al port El bombardeig de diversió no va fer gaire més llevat d'alertar als alemanys de què alguna cosa succeïa. Malgrat això, els vaixells britànics aconseguiren apropar-se molt al port sense haver estat disparats, i no van ser fins a les 01:15 quan van ser detectats, encara que els focus no els van il·luminar fins a la 01:22, quan només es trobaven a 1,5 milles (2,8 km) del port. Els britànics van hissar la bandera de la Kriegsmarine com a bandera falsa, usant una clau morse alemanya, guanyant així gairebé 5 minuts per continuar avançant sense ser atacats. En dues ocasions, l'artilleria alemanya obrí foc, però va ser silenciada mitjançant missatges falsos. No va ser fins a la 01:28, a menys d'una milla per arribar al port, quan els canons alemanys van obrir foc. Ja detectats, el Campbeltown arrià la bandera de la Kriegsmarine i hissaren el pavelló blanc de la Royal Navy.
El Campbeltown va rebre la major part del foc, tenint un elevat nombre de baixes. Hi havia certa protecció del foc de metralladores al pont, però no suficient. Primer, el timoner va resultar mort, i quan el contramestre va ocupar el seu lloc, també va ser mort. El tercer home en prendre el timó va ser el Tinent Nigel Tibbets. Tibbts era un expert en demolicions, i era qui havia de connectar els detonadors abans que el foc caigués sota foc. A càrrec del Campbeltown, el Comandant Beattie no podia veure les entrades a través dels focus cegadors dels defensors, però seguí la guia del vaixell que tenia al davant, la llanxa motora (MGB) 314, del Tinent D. Curtis, on viatjaven els comandants de l'atac (Newman i Ryder). El foc artiller causà una explosió a la proa del Campeltown, matant diversos comandos que estaven allà.Ford
Quan el fum de l'explosió s'esvaí, Beattie pogué veure les entrades uns centenars de metres al davant, amb la MGB encara al seu davant. Llavors, aquesta virà a un costat i Beattie donà l'ordre de "Mantenir". Els alemanys havien previst un possible atac de torpedes, i havien desplegat xarxes antitorpedes amb aquesta finalitat. El Campbeltown, amb Tibbets al timó, passà pel damunt de les xarxes i s'estavellà a la planxa sud a les 01:34 a una velocitat de 20 nusos (37 km/h), aixecant-se per damunt l'estructura. Els 7 equips de comandos desembarcaren, dirigint-se cap als seus objectius, destruint gran part de l'equipament relatiu al Port Normandie i provocant danys a l'estructura nord. Mentre que aquests grups es retiraven i es dirigien cap a l'espigó van veure com la resta del grup tenia problemes.