Mare de Déu dels Consellers és una taula pintada a l'oli per l'artista Lluís Dalmau el 1445 i que es troba al Museu Nacional d'Art de Catalunya a Barcelona. Mostra els cincs consellers del govern municipal de Barcelona envoltant la Mare de Déu entronitzada amb el Nen Jesús i presentats per santa Eulàlia i sant Andreu. Representa un devot homenatge icònic dels consellers a la Mare de Déu com si es tractés d'una sacra conversazione.Molina, p. 193 L'ús de la tècnica de l'oli de llinosa, la capacitat retratista i la incorporació del paisatge com a fons són una manifestació de la inspiració en la pintura flamenca de Jan van Eyck, de qui Dalmau és considerat un deixeble, especialment de La Mare de Déu del canonge Van der Paele. És considerada com una de les primeres obres que introdueixen el concepte del retrat, tal com especificava el contracte de l'obra, i és també innovadora a Catalunya en l'aplicació de la tècnica de l'oli fent servir taula com a suport.Manote i Ruiz, p.110
Dades de context L'autor
Lluís Dalmau (València, ? - Barcelona, 1460?) va ser un pintor del gòtic català que va treballar al servei de la corona d'Aragó amb el rei Alfons el Magnànim. L'any 1431 el rei Alfons va enviar el seu pintor de cambra, el valencià Lluís Dalmau, a Flandes per a la contractació de tapissers amb l'objectiu d'organitzar tallers de tapisseria a València. Ho va fer amb una bossa de viatge de «cent florins al pes de Castella».Sureda 1997: p.424 Es creu que va ser allà on l'artista va conèixer i fins i tot va treballar al taller del pintor Jan van Eyck i segurament veuria també el retaule de L'adoració de l'Anyell Místic a la catedral de Sant Bavó de la ciutat de Gant, on es va instal·lar l'any 1432, així com La Mare de Déu del canonge Van der Paele datada el 1436, dues obres amb forta influència sobre el retaule dels Consellers.
Relació de l'obra amb la seva època històrica Durant el gòtic als segles i a Catalunya les tendències pictòriques es varen decantar entre dues fonts d'influència que es varen anar alternant: Itàlia, d'una banda, i nord d'Europa, França i Flandes, de l'altra. Si a començaments del , el nord era la referència, va canviar sobtadament el segon terç cap a un interès per l'estil provinent d'Itàlia. Fou un efecte que també es produí al centre d'Europa i especialment a Avinyó, on es varen concentrar bona part d'artistes italians. Entre 1390 i 1440, Catalunya tornà a mirar cap a França i Flandes, especialment a l'influent ducat de Borgonya.Dalmases, p. 101 A partir de 1440, la vinculació i influència del tardogòtic dels primitius flamencs són paleses. Aquest gir de la pintura catalana cap a un nou paradigma figuratiu té molt a veure amb l'encanteri del rei d'Aragó Alfons el Magnànim, amic del duc de Borgonya Felip el Bo, cap a les noves propostes. Mitjançant aquesta coneixença, el rei Alfons havia adquirit almenys dues obres de Jan van Eyck avui en dia desaparegudes: el tríptic Lomellini, segons va narrar Bartolomeo FacioCornudella, p. 48 i un Sant Jordi adquirit el 1444 a Joan Gregori i copiat anys més tard pel pintor Colantonio, segons va descriure Pietro Summonte en una carta de 1524.Cornudella, p. 49
L'estil miniatura|L'adoració de l'Anyell Místic de Jan van Eyck, conté elements innovadors com la presència per primer cop dels donants de l'obra L'obra mostra un clar estil gòtic flamenc, desenvolupat pels primitius flamencs durant la primera meitat del , estenent-se des d'allà a la resta d'Europa i essent el seu principal realitzador el pintor Jan van Eyck. La seva principal novetat és la implantació de la tècnica de la pintura a l'oli i una minuciositat en la representació de tots els detalls, objectes, textures de les teles i per damunt de tot el fidel retrat dels personatges representats. Un altre aspecte a destacar en aquestes pintures és l'ús dels símbols: cada objecte acostuma a tenir un missatge. Van predominar els encàrrecs de tema religiós on, com a la Mare de Déu dels Consellers, apareixen retratats els «donants», és a dir, qui encarregava l'obra al pintor.
La segona meitat del , aquest estil es va estendre per tot Europa: a França va destacar Jean Fouquet; a Alemanya, Konrad Witz; a la Corona d'Aragó, sens dubte, el primer d'adoptar aquest nou estil va ser Lluís Dalmau, l'autor d'aquesta obra.
Història El Consell de Cent, a la seva reunió del 6 de juny de 1443, va acordar nomenar una comissió de dotze prohoms per a encarregar la pintura d'un retaule a un bon retratista: «lo millor e pus apte pintor qui encercar e trobar es pogués». Se'n volia substituir un altre de 1410 de fusta tallada obra del «fuster de retaules» Francesc Gener,, citat a Salvadó, p. 47 ja que la capella era força pobra i que per aquesta raó «no és tengut en fama alguna per tots aquells qui ho miren axí estrangers com altres, havem del·liberat posar en lo dit Consell si hi fariem I retaule».
Entre 1434 i 1436, Bernat Martorell havia realitzat per a la capella de la Diputació del General de Catalunya un conjunt dedicat a sant Jordi, del qual se'n conserva la taula central a l'Art Institute of Chicago i les taules laterals al Museu del Louvre. Martorell va reflectir el millor de l'art europeu, implantant les tendències florentines a Catalunya. L'obra en qüestió probablement va suposar un contrast amb la decoració elemental de la capella de la Casa de la Ciutat, i els consellers van voler contractar una obra que, si més no, fos del mateix nivell que el retaule de la Diputació del General. Des de 1436, any de finalització del retaule de la Diputació, l'estil flamenc va imposar-se per sobre dels italians. La fama de la pintura de Jan van Eyck i de Rogier van der Weyden, així com la presència de Barthélemy van Eyck a la cort napolitana de Renat d'Anjou (1438-1442), varen decantar l'elecció de Dalmau i no de Martorell, que era el pintor més valorat del moment i dels que més treballaven a Barcelona.Salvadó, p. 47
El 4 de setembre de 1443 es va contractar a Barcelona pels consellers del Consell de Cent l'execució d'un retaule per a la capella de la Casa de la Ciutat,Llibre de Deliberacions, 1443, fol. 45.V. (AHCB) fent constar al contracte que seria «de bona fusta de roure de Flandes ben endrapat e enguixat».Contracte d'octubre de 1443 entre els consellers i Lluís Dalmau (AHCB)
Aquest fet constata l'interès dels consellers a comptar amb una obra singular, ja que la fusta utilitzada habitualment era l'àlber.Manote i Ruiz, pàg.114-115 El contracte també especificava la construcció d'una predel·la amb els escuts de la ciutat i tres imatges: una pietà al centre i un sant Joan Baptista i una Maria Magdalena als costats. Aquesta peça mai no s'ha conegut i es considera perduda, si bé, en opinió de Joaquim Folch i Torres, quan era director del museu d'Art de Catalunya, podria no haver existit mai i que la inexistència fos fruit d'un canvi respecte al contracte.
El 29 d'octubre Dalmau va realitzar un esbós de la composició que tindria la pintura que es va annexar al contracte.Manote i Ruiz, p.112
El 26 de novembre d'aquest mateix any es va encarregar al fuster Francesc Gomar els treballs del marc d'aquest retaule segons disseny de Dalmau, que a més es va adornar amb pedreria. Arran de l'Exposició d'Art Antic de l'any 1902 o poc després, es van fer diversos canvis en relació amb el guardapols i amb la faixa de fusta situada a la part baixa de l'obra.Salvadó, p. 61
També el contracte especifica que Dalmau:
La taula es va situar al centre de la capella de la casa de la Ciutat de Barcelona, Per Pasqua de 1401 fou oficiada la primera missa a la capella de la Casa de la Ciutat de Barcelona, tot i que l'oratori no es va acabar fins a 1409 o 1410. Per a aquesta capella es varen encarregar elements litúrgics als mestres brodadors Jaume Copí i Antoni Caranyena que varen realitzar un frontal d'altar (1409), als orfebres Martí Llacuna i Bartomeu Vinyes que varen fer, respectivament, una creu amb les imatges de Jesús i de santa Eulàlia, un calze i una patena; i als miniaturistes Joan Pasqual i Rafael Destorrents que il·luminaren un missal (1410). (Notes marginals a Ruiz, p. 248) a prop de l'actual Saló de Cent. Després, l'any 1847, a causa d'unes obres d'eliminació d'aquesta capella, el retaule va ser traslladat a l'església de Sant Miquel, situada al costat de l'ajuntament, fins que l'església va ser enderrocada el 1870,Catasús 2005: p.29 moment en el qual va passar a un magatzem de l'Ajuntament. El 1883, l'arxiver municipal Josep Puigarí li va fer uns repintes per tal d'exposar-la al públic. El 1892 es va plantejar fer-li una neteja i restauració més professionals, però no es va realitzar davant la manca de restauradors qualificats. El 1898, José Luis Pellicer, director del Museu Municipal de Belles Arts de Barcelona, es va interessar pel seu trasllat al museu, cosa que va succeir el 1902 com a dipòsit de l'Ajuntament de Barcelona, passant el 1934 al Museu Nacional d'Art de Catalunya al Palau Nacional de Montjuïc, on s'exposa actualment.
Finalment, l'any 1954 l'obra fou restaurada pel restaurador de museu Manuel Grau Mas, detectant-s'hi problemes importants en el sistema d'unió de les taules, a més de les afectacions de la capa pictòrica.Folch i Torres, pàg. 22-24
Descripció La superfície pintada mesura 272 × 276 cm; amb el marc inclòs, la seva dimensió màxima és de 311,5 × 311 cm. Està signat i datat al peu del tron de la Mare de Déu amb la inscripció «SUB ANNO MCCCCXLV PER LUDOVICUM DALMAU FUI DEPICTUM».
El retaule consta d'una sola taula, amb figures de mida natural, representant la Mare de Déu amb el Nen, asseguda sobre un tron d'estil gòtic recolzat sobre quatre lleons. Aquest tron està pintat amb ornaments d'escultures i es corona amb un alt dosser amb un pinacle al centre i altres dos més petits en ambdós costats. La Verge presenta una llarga cabellera ondulada per sobre d'ambdues espatlles i es cobreix amb un gran mantell de color blau enrivetat amb una sanefa d'or i perles, que es troba subjecte al pit amb un fermall d'orfebreria, mentre el Nen està cobert amb un vel transparent blanc i porta penjat al coll un amulet contra el mal d'ull fet d'una branca de corall vermell.Barral 1992: p.300 miniatura|Talles iconogràfiques
L'escena s'ubica a l'interior d'una construcció gòtica que és una unió d'una estança amb mirador i una església. El primer espai és de planta rectangular i s'obre a l'exterior mitjançant quatre grans finestrals amb traceria semblants als de la façana gòtica de la Casa de la Ciutat de Barcelona. Per darrere del tron de la Mare de Déu es projecta una nau d'una església amb volta de creueria que mostra a les seves claus l'escut de la ciutat. Està suportada sobre columnes rematades amb capitells decorats amb motius fitomòrfics i figures humanes.Molina, p. 193-194 Amb l'ajut de la perspectiva, Dalmau condueix la mirada de l'espectador vers els quatre grans finestrals que limiten el transsepte, lloc on situa deu àngels cantors, i obre l'espai eclesiàstic a un paisatge on també són presents els simbolismes.