miniatura|Tors del Belvedere, obra d'Apol·loni d'Atenes del . Miquel Àngel l'admirava extraordinàriament: «aquesta és l'obra d'algú que n'ha sabut més que la natura», malgrat el seu aspecte semidestruït, que produeix una fascinació comuna a tot l'art antic que es mitifica. És famosa la seva definició d'una bona escultura: «la que romania bella després d'haver rodolat per una baixada» Blunt, Anthony (1940) La teoría de las artes en Italia del 1450 a 1560. Madrid: Cátedra (edició en castellà de 1979) = Lart antic o art de l'antiguitat és l'art que es va produir en l'edat antiga. La història de l'art antic és la divisió de la història de l'art que se centra en el seu estudi i interpretació formal, tècnica, estructural, i ideològica (iconogràfica, iconològica) i a la seva explicació històrica; encara que l'arqueologia és la ciència històrica que estudia la cultura material de la qual les obres d'art són la manifestació més valuosa, i és l'encarregada del seu descobriment i anàlisi contextual.
La seva delimitació cronològica va des del començament de la història (aproximadament el mil·lenni IV aC al Pròxim Orient i Egipte) fins a la caiguda de l'Imperi Romà ().Bozal, V. (1983) pàg.57 L'extensió geogràfica del desenvolupament de les primeres civilitzacions (definides per l'aparició de l'escriptura i el poder polític i religiós) imposa on poden situar-se (civilitzacions mediterrànies, de l'Índia, de l'Extrem Orient, de l'Amèrica precolombina i de la resta d'Europa i de l'Àfrica) i quan pot parlar-se en cadascuna d'aquestes, d'un període històric o d'un període prehistòric, que determinaria que la seva producció artística fos objecte de la història de l'art prehistòric; encara que realment la metodologia per al seu estudi és en gran part comuna, hi ha una diferència fonamental, i és la possibilitat d'utilitzar les fonts escrites per als períodes històrics.Historia del Arte Espasa, (2004) pàg. 171-173 Aquest recurs és insubstituïble, ja que no sols permet la identificació en el seu cas dels autors o patrocinadors de l'obra artística i reconstruir el context on es va produir, sinó que possibilita la interpretació de l'art en la seva relació amb la producció intel·lectual en altres àmbits del pensament, sobretot la religió i la filosofia. Així es pot efectuar una lectura de l'art que l'entengui mitjançant la visió del món (Weltanschauung) o la ideologia dominant en èpoques i llocs tan llunyans als presents com eren les civilitzacions de l'edat antiga, i del fet que l'art n'és la plasmació material i visual.
Al contrari que la civilització occidental, les civilitzacions africanes, extremoorientals i americanes no van experimentar la marcada discontinuïtat que l'art occidental presenta entre l'art antic i l'art medieval; de manera que aquest últim concepte no acostuma a aplicar-se a aquestes civilitzacions.
També existeix un concepte comercial i col·leccionista de l'art antic, entès com a antiguitats; és a dir, una accepció del terme utilitzada per a englobar tot tipus d'objectes artístics que no es consideren art modern, pertanyin a l'edat antiga o a períodes posteriors (art medieval, art de l'edat moderna i fins i tot bona part de l'art contemporani si aquest no s'entén només com el més actual sinó com tot l'art de l'edat contemporània -des de mitjan ).
Consideració social de l'art en l'antiguitat miniatura|Venus Anadiòmena (el seu naixement sortint del mar, cosa que n'exigeix la nuesa), fresc pompeià que reprodueix la composició atribuïda a Apel·les de Colofó (finals del ), molt valorada en l'antiguitat (August va pagar l'extraordinària quantitat de cent talents a la ciutat de Cos per endur-se-la a Roma)Álvarez i Pita 1994: pàg. 41 i que continuarà imitant-se amb diferents versions i contexts en el Renaixement (Naixement de Venus de Botticelli, distintes Venus de Tiziano), en el Barroc, Velázquez i posteriorment El concepte d'art en l'antiguitat no havia assolit en cap civilització la consideració social de belles arts que va aconseguir en la cultura occidental des del Renaixement. Pintura, escultura i arquitectura (les arts visuals) eren equivalents a les diferents artesanies, habilitats o tècniques manuals (ars en llatí, techné en grec) que no gaudien de prestigi social en cap de les diferents formacions econòmiques i socials de les primeres civilitzacions (mode de producció primitiu, mode de producció asiàtic o despotisme hidràulic, i mode de producció esclavista). Durant el període clàssic de Grècia, sí que va haver-hi artistes destacats que es van relacionar amb polítics i intel·lectuals, o que ho eren ells mateixos (com Fídies);Barral i Altet, X. (1988) pàg. 178 però tal cosa era més una excepció que una regla, i també va actuar més com a mitificació que com una valoració de l'artista concret (el cas d'Apel·les de Colofó).
Funcions de l'art en l'antiguitat La funció de l'art i la valoració dels objectes que avui es consideren una obra d'art no tenien la mateixa consideració en les civilitzacions de l'edat antiga: els petits objectes quotidians que avui s'exhibeixen als museus, des de pesos de fusos per a filar fins a joies, serien apreciats per la seva funció o pel valor intrínsec del seu material tant o més que per qüestions formals;Eco Umberto 2004: pàg. 10: en canvi, les grans estàtues egípcies o les esteles sumèries tenien funcions religioses de vida eterna i de presència política d'exercici del poder i memòria històrica, identificades amb el déu o el rei, que podia ser objecte també d'una damnatio memoriae, esborrant el seu nom i substituint els seus trets pels del rei rival.
miniatura|Piràmides de Guiza La casa, la tomba, el temple o el palau són continguts arquitectònics expressats en formes molt diverses per les diferents civilitzacions, sotmeses als condicionants físics i la disponibilitat local de materials; tanmateix, les solucions formals trobades van ser molt sovint sorprenentment similars: piràmides egípcies, xineses, mesoamericanes, i els elements arquitectònics escollits entre un assortiment no il·limitat de cobertes, murs, obertures, columnes, pilars, llindes, arcs i voltes. Sempre, i en tot cas, amb trets de validesa pràcticament universal: l'obligació que l'edifici permeti satisfer necessitats materials i imaginades de persones i institucions, agents socials i polítics que són subjectes històrics, a més a més de ser vehicle d'una creació. Només des d'aquest punt de vista pot entendre's que la mobilització necessària per aixecar les piràmides de Guiza era en si mateixa justificativa de la seva existència com a projecte ideològic d'una societat sencera.
miniatura|Pont del Gard, pont i aqüeducte romà a la seva província Gàl·lia Transalpina (actual Provença a França) Idèntiques funcions tenia l'art en les cultures prehistòriques simultànies a les primeres civilitzacions del Pròxim Orient antic, amb les quals de fet mantenien relació, a tota la conca de la Mediterrània i també l'Europa central: objectes com el disc de Nebra, recuperat per procediments romàntics i estudiat per l'arqueologia, eren en l'època del mil·lenni II aC útils tecnològics, valuosos per la seva funció real i per la seva funció simbòlica, no per qüestions relatives a l'estètica, encara que són indubtablement bells. El mateix podria dir-se dels monuments megalítics com Stonehenge, un veritable observatori astronòmic que alhora servia de calendari solar-lunar, o el mecanisme d'Anticitera, un enigmàtic objecte de bronze amb engranatges datat del . D'altres són de molt discutida funció, com les preincaiques línies de Nazca. En la civilització romana, la funció utilitària i la durabilitat d'aqüeductes i ponts, sens dubte, prevalia sobre qualsevol consideració estètica, encara que també servissin de vehicle per a expressar-les.
100pxCòpia romana en marbre del Discòbol de Miró. Necessita un suport perquè no es desequilibri o se li trenquin les cames pel pes.100pxCòpia una mica més similar a l'original, si més no en el seu material: de bronze, cosa que la fa més lleugera i que no necessiti el suport. El seu color oxidat és verd fosc, però brunyit és d'un to similar al de la pell mediterrània broncejada a l'estiu. miniatura|Elements arquitectònics grecs, acolorits tal com ho haurien estat en la seva època
Idea de bellesa en l'art antic La imatge que es fa del que és sublim en l'art antic s'adiu poc amb el que veien els seus contemporanis: la blancor del marbre de temples i escultures gregues que tant s'admira estava sempre coberta de pintura en vius colors, ja que sense aquesta els haurien considerat inexpressius i inacabats. També cal considerar que la major part d'aquestes escultures gregues són conegudes per còpies industrialitzades fetes en l'època romana amb criteris arqueològics, culturals o turístics, aleshores sí una mica més propers als d'avui en dia.Der kunst des griechen, audiovisual didàctic. Versió castellana de Crest Films: (2002) Grandes Épocas del Arte: 1. La Grecia Clásica, nº de expediente ICCA 73.886.
miniatura|Marsias escorxat per Apol·lo com a càstig per haver-lo desafiat o potser en venjança per haver-lo vençut en una competició musical; un tema molt adequat a les reflexions gregues sobre la capacitat humana d'equiparar-se als déus mitjançant l'habilitat o l'art, que fàcilment desemboca en l'excés pecaminós de l'hibris o orgull desmesurat. És una còpia romana d'una escultura hel·lenística que recrea el dolor de la tortura d'un home vell i lleig, en un estirament anatòmic molt estudiat per l'art acadèmic, i que es considera precedent de les representacions del santcrist tan habituals en l'art occidental des de l'edat mitjana La idea de la bellesa no ha estat mai constant;Eco Umberto 2004 ni tan sols en un període d'estabilitat tan prolongada amb la repetició de formes estereotipades com va ser l'art egipci, que va presentar una discontinuïtat radical com va ser la del període de Tell l'Amarna (vinculat a les reformes religioses d'Amenofis IV-Akhenaton. Tampoc presenta característiques locals inconfusibles: la manera egípcia de representar les figures és similar a la de la Grècia arcaica; igual que les formes fantàstiques que s'han vingut a anomenar estil orientalitzant.Vicens 1959: pàg.7 Prenent com a exemple el cas paradigmàtic de l'art grec, l'evolució dels períodes arcaic, clàssic i hel·lenístic ha estat comparada a altres moments d'evolució pendular en la història de l'art, que Eugeni d'Ors i Rovira interpretava com a alternança entre classicisme i barroc:
Innovacions i evolució en l'art antic La història de l'art com a esforç continuat de transmissió i tradició directa de mestre a deixeble, d'una generació a la següent, relaciona l'art del temps actual amb el de la vall del Nil de fa cinc mil anys, ja que aquest s'inspira en el dels grecs i aquests van aprendre dels egipcis.Gombrich 2001: pàg.55
L'evolució i innovacions en l'art de les civilitzacions antigues és conseqüència del treball de recerca d'innombrables artistes que, en elaborar noves solucions formals, van anar conformant avenços i canvis en l'art del seu temps.