Joan Calví (en francès, Jean Cauvin) (Noyon, 10 de juliol de 1509 - Ginebra, 27 de maig de 1564) fou un teòleg francès, impulsor de la Reforma Protestant que posteriorment va ser anomenada calvinisme. Calví tenia 8 anys quan Martí Luter va fer públiques les seves 95 tesis. El seu nom figura al Calendari de Sants Luterans, commemorat el 26 de maig, i el 28 de maig per l'Església Episcopal d'EEUU.
Calví va estudiar humanitats i lleis a la Universitat de París. El 1532 va rebre el grau de Doctor de Lleis a Orleans. La seva primera publicació va ser una edició del filòsof romà Sèneca, De clementia, acompanyada d'un complet comentari. Després de la seva conversió a les idees protestants, influït principalment pel luteranisme, va decidir viatjar a Basilea, però es va establir a Ginebra. Va ser pastor d'una església a Estrasburg del 1538 al 1541. Es va casar el 1539 amb Idelette de Bure, que era anabaptista. Va retornar a Ginebra, on va morir el 1564.
Calví és considerat un dels reformadors protestants més influents. El 1536, quan tenia 26 anys, va publicar, en llatí, Institutio Christianae Religionis, un dels escrits més importants de la teologia cristiana, que encara avui es llegeix, i el 1541 en va fer la versió en francès. També va publicar diversos volums de comentaris sobre la majoria dels llibres de la Bíblia, dels quals actualment es continuen fent impressions.
Biografia Joan Calví nasqué a Noyon (Picardia, a uns 100 km al nord de París) i era fill de Gérard Cauvin i Jeanne Lefranc.Robert Dean Linder. The Reformation Era, (Greenwood Press, 2008), 139. Fou excel·lent en els estudis i profundament religiós des de jove el 1532.Hans J. Hillerbrand, editor, The Reformation, A Narrative History Related by Contemporary Observers and Participants. Baker Book House, Ann Arbor, MI, 1985. p. 174 (quoting Beza’s Life of Calvin), 169, 274, 203.
Els seus primers estudis estigueren destinats a la carrera eclesiàstica. La seva formació inicial la rebé al Col·legi de la Marche i al Col·legi de Montaigne, allà hi estudiaren també Erasme de Rotterdam i Ignasi de Loiola. El pare de Calví era advocat i el 1523 envià Joan, que aleshores tenia 14 anys, a la Universitat de París a estudiar humanitats i dret. A instàncies del seu pare, que pretenia que Joan seguís el camí de les lleis, es matriculà a les universitats d'Orléans i de Bourgues.; El 1532 es doctorà en dret a Orléans. Durant el seu pas pels claustres universitaris entrà en contacte amb les idees humanistes i reformades de la teologia de Martí Luter. L'abril de 1532, quan tenia 22 anys, publicà un comentari sobre el De Clementia de Sèneca, treball que posà en evidència els seus dons com pensador. No és del tot clar el moment en què Calví s'adherí al protestantisme, però probablement seria durant els anys de la universitat on el seu pensament hagués canviar, car ell era catòlic a Noyon, on el seu pare era secretari del bisbe.. D'acord amb , potser hi hagué un conflicte familiar amb la clerecia a Noyon.
D'acord amb una biografia de Calví escrita el 1477 per Jérome-Hermès Bolsec, contrari a les idees calvinistes sobre la predestinació, essent jove sacerdot, Calví hauria estat condemnat a Noyon pel delicte de sodomia, que es castigava amb la foguera. Tanmateix, la sentència li hauria estat commutada per la de ferro candent, per la qual cosa suposadament duia la marca d'una flor de llis a l'espatlla. D'acord amb Bolsec, anys després tindria Calví també a Ginebra el seu amant, qui l'hauria abandonat després de robar-lo. L'estigma de la presumpta homosexualitat de Calví persistí durant segles, essent freqüentment recordat pels opositors a la seva doctrina.
Conversió No se sap del tot quan ni com fou la seva conversió, però sí que se sap que l'1 de novembre de 1533 ocorregué un accident que mostra que s'havia operat un canvi dràstic en les seves conviccions religioses. El rector de la Universitat de la Sorbona a París, Nicolas Cop, l'amic de Calví, pronuncià un discurs en ocasió de l'obertura de l'any acadèmic; però més que no pas un discurs, fou un sermó que mostrava una clara influència tant d'Erasme com de Martí Luter. En aquell sermó, Nicolas Cop defensà la doctrina de la justificació pels mèrits de Crist, alhora que protestà contra els atacs i les persecucions de què eren objecte els qui dissentien de l'Església de Roma: «Heretges, seductors, impostors maleïts, així tenen el costum el món i els malvats de dir a aquells que purament i simplement s'esforcen a insinuar l'evangeli a l'ànima dels fidels». I hi afegí també: «Tant de bo pugueu, en aquest període infeliç, portar la pau a l'Església més aviat amb la paraula que no pas amb l'espasa».J. Calví, prefaci de Commentary on the Book of Psalms, traductor James Anderson, v. 1 (Grand Rapids: Eerdmans, 1948), p. xl–xli citat a . La traducció d'Anderson està disponible a vegeu també
El discurs caigué com una bomba a la universitat i a altres sectors, fins a tal punt que el Parlament inicià un procés contra ell. D'altra banda, començà a córrer el rumor que la mà de Calví estava rere la redacció d'aquell discurs. Una mica més tard, quan Nicolas Cop es dirigia al Parlament per respondre el sumari que li havien preparat en contra, un amic diputat li envià una nota advertint-lo que havia d'escapar si volia viure, car el Parlament estava pressionat per la corona perquè el condemnessin. És així com Calví i Nicolas Cop escaparen de París.
En poc més de dos anys adoptà els punts de vista de Luter: negació de l'autoritat de l'Església de Roma per dret diví, negant la successió apostòlica des de Pere, i donant primordial importància a la Bíblia com única regla de fe i de conducta («Sola fides, sola Scriptura»), destacant la doctrina de la justificació de l'home mitjançant la gràcia.
De manera que al conversió de Joan Calví al protestantisme sorgí després del discurs de Nicolas Cop, quan fugiren de França per escriure sobre teologia, la qual cosa acabà per sistematitzar gran part de la teologia reformada que començà amb Martí Luter.
Etapa a Ginebra La Reforma Protestant continuava a Europa gràcies a la tasca d'alguns reformadors. Potser un dels més coneguts fou el pastor d'origen francès Guillaume Farel, qui després d'haver estat perseguit i apedregat, gràcies a la seva voluntat aconseguí influir en l'expulsió de Ginebra de l'Església de Roma. Així doncs, el 21 de maig de 1536 aconseguí a la plaça pública de Ginebra, mitjançant la institució de la teocràcia, que tothom acceptés viure «segons l'Evangeli i la paraula de Déu», la qual cosa va obrir les portes a un poder enorme: unir l'Evangeli i la paraula de Déu al govern, creant així el cantó de Ginebra.
En assabentar-se Farel que Calví en el seu viatge al Ducat de Savoia feia nit a Ginebra, el visità on ell s'hostatjava i el convencé que es quedés a Ginebra per realitzar l'obra que Farel reconeixia superior a les seves forces. Calví, amb 26 anys, era ja reconegut a tot Europa per la seva obra acabada de publicar i que tractava sobre l'assentament institucional del cristianisme reformat.
Calví s'establí a la ciutat de Ginebra com lector de la Santa Escriptura a l'església de Sant Pere. Però Calví i Farel no es limitaren només a l'obra a Ginebra. El setembre de 1536 tots dos viatjaren a la ciutat de Lausana, on es trobava Pierre Viret, íntim amic de Calví, treballant-hi com a pastor. La raó del seu viatge era participar en un debat convocat per la ciutat de Berna, amb el propòsit de decidir quina religió havia de predominar en aquell territori. Viret i Farel foren els exponents del bàndol protestant, se suposava que Calví no prendria part activa en la discussió, i dels 174 sacerdots que acceptaren la invitació del bàndol catòlic, només quatre participaren en el debat.
La Catedral de Lausana s'omplí fàcilment. Cinc diputats de Berna acudiren per donar-hi un caràcter oficial a l'afer; també comptaven amb secretaris que havien de copiar la discussió paraula per paraula. Farel fou el primer a parlar; durant una setmana presentà deu tesis que eren rebatudes pel bàndol catòlic, qui acusaren els protestants d'ignorar la tradició dels primers Pares de l'Església sobre la qüestió de la presència de Crist a l'eucaristia. «Si coneguéssiu el que els pares digueren, veuríeu que la vostra posició és falsa i condemnada». Calví se sentí exasperat per aquesta declaració.
Les hores que havia passat estudiant els primers Pares de l'Església, quan estudiava a París, li foren de gran ajuda. S'aixecà i començà a refutar l'orador catòlic. Començà a citar de memòria Sant Cebrià, Tertul·lià, Joan Crisòstom i Sant Agustí i molts altres. I no es limitava pas a mencionar l'autor, sinó que Calví identificava i citava el llibre i el capítol en què el Pare de l'Església havia escrit sobre tal tema. Argumentava d'una manera immaculada. Quan acabà, la multitud estava ja molt excitada. El poble aclamava amb entusiasme aquell jove orador desconegut.
Un frare franciscà alçà la veu dient que aquella era la vertadera doctrina. Demanà a Déu que el perdonés pels seus pecats per haver estat ensenyant i seguint els falsos dogmes de Roma durant tants anys. Molts altres hi estigueren d'acord, malgrat que no ho expressaren tan efusivament. Als mesos següents, 120 sacerdots i 80 monjos dels districtes de Berna se sumaren a la confessió reformada luterana, que havia esdevingut la religió oficial d'aquells territoris.
Mentrestant, a la ciutat de Ginebra Calví s'havia convertit en el principal col·laborador de Guillaume Farel en la tasca de prosseguir en el procés de reforma. Per això, el novembre de 1536 Calví presentà davant el Consell una confessió de fe de 21 articles que el poble havia d'acceptar sota jurament. I uns mesos més tard, a mitjans de gener de 1537, els dos predicadors presentaren un altre document en què demanaven quatre reformes bàsiques per a l'església de Ginebra:
Que ningú no participés del Sant Sopar si no era amb vertadera pietat i genuïna reverència. «Per tal raó i per tal de mantenir la integritat de l'Església, és necessària la disciplina». Calví també demanava que el Sopar del Senyor se celebrés amb més freqüència. Que es reformessin les lleis que concernien el matrimoni segons la Paraula, «car el papa les havia confós de tal manera, dictant decrets al seu arbitri». Que els nens fossin catequitzats pels seus pares, i que de vegades durant l'any acudissin als pastors per assegurar-se que realment estaven aprenent la Paraula de Déu. Que el poble participés activament en els serveis d'adoració cantant psalms. «Hi ha psalms que desitgem que siguin cantats a l'església. Si s'adopta la reforma, la gent haurà de cantar a les esglésies. No han cantat durant segles. Ni tan sols han entès el llatí cantat pels sacerdots».
El consell acceptà sense problemes els últims tres punts, però el tema de l'excomunió era una altra cosa. Els magistrats es resistien a «canviar el que ells consideraven com tirania clerical catòlica per un nou jou protestant». Calví, per part seva, se sentia cada cop més decebut per l'estat moral del poble.
La tensió arribà a tal punt que el consell de la ciutat ordenà a Farel i a Calví que deixessin de predicar, però tots dos desobeïren l'ordre i es negaren a administrar el sagrament, per la qual cosa el consell decidí expulsar-los de Ginebra. I fou així com el 25 d'abril de 1538, Calví i Farel hagueren d'abandonar la ciutat.
L'exili a Estrasburg miniatura|Portada de La institució de la religió cristiana