Claude Lévi-Strauss (pronunciació francesa a AFI: [klod levi stʁos]) (Brussel·les, 28 de novembre del 1908 - París, 30 d'octubre del 2009) fou un antropòleg francès. Professor de sociologia a la universitat de São Paulo del 1935 al 1939, s'interessà per les poblacions indígenes del Brasil i realitzà diversos treballs de camp entre els indis bororo i nambikwara. El 1959, va ocupar la càtedra d'antropologia social al Collège de France, que va mantenir fins a la seva jubilació, el 1982. Teòric destacat de l'estructuralisme, fou el seu introductor en el camp de l'antropologia cultural i social; tingué també una gran influència en pensadors com ara Roland Barthes, Michel Foucault, Gilles Deleuze, Jacques Derrida, Jacques Lacan o Judith Butler.
Biografia Claude Lévi-Strauss fou fill de pares jueus francesos d'origen alsacià. Va cursar els estudis a París, en els liceus Janson de Sailly i Condorcet. Va estudiar dret i filosofia a la Sorbona. No va continuar els estudis de dret, només els de filosofia, que va acabar el 1931. Després de treballar uns anys com a professor en la docència no universitària, va acceptar una oferta d'última hora per formar part de la missió cultural francesa al Brasil, país en què treballaria com a professor visitant en la Universitat de São Paulo.
Va viure al Brasil des del 1935 fins al 1939, i allí va dur a terme el seu primer treball de camp etnogràfic, dirigint exploracions periòdiques al Mato Grosso i a la Selva Amazònica. Aquesta fou l'experiència que marcaria la seva identitat professional en el camp de l'antropologia. Va tornar a França a la vigília de la Segona Guerra Mundial i va ser mobilitzat del 1939 al 1940, tan bon punt aquesta es va iniciar. Després de l'armistici del 22 de juny del 1940, es va traslladar als Estats Units, on va impartir classe a la New School for Social Research de Nova York. En aquesta ciutat, va conèixer el lingüista Roman Jakobson, l'obra del qual va ser fonamental per a l'evolució de les seves idees.
El 1944, el ministre d'Afers Exteriors francès li va requerir que tornés a França. El 1945, va tornar als Estats Units. Després d'un breu període per a l'ambaixada francesa a Washington com a agregat cultural (1946–1947), va tornar a París per doctorar-se a la Sorbona, després de presentar la tesina i tesi (1948): La vida familiar i social dels indis Nambikwara i Les estructures elementals de parentiu.
La primera obra va ser publicada l'any següent, i immediatament reconeguda com una de les més importants de l'antropologia, amb una crítica favorable de Simone de Beauvoir, que la va veure com un estudi important sobre la posició de la dona en les cultures no occidentals. L'altra obra -que tenia un títol similar a la famosa Les formes elementals de la vida religiosa, d'Émile Durkheim-, Les estructures elementals de parentiu, va reexaminar com les persones organitzaven les seves famílies, en un treball molt tècnic i complex.
Mentre que els antropòlegs britànics com Alfred Reginald Radcliffe-Brown sostenien que el parentiu estava basat en l'ascendència d'un ancestre comú, Lévi-Strauss pensava que aquest parentiu tenia més a veure amb l'aliança entre dues famílies, quan la dona d'un grup es casava amb l'home d'un altre. A diferència de Radcliff-Brown, que considerava la família nuclear com la unitat del sistema de parentiu, Lévi-Strauss pensava que no era aquesta la unitat, sinó la relació entre dues famílies: l'aliança que es produeix entre dues famílies quan un home lliura la seva germana a canvi d'una altra dona.
Entre 1940 i 1950, Lévi-Strauss va continuar publicant i va tenir èxits considerables. En el seu retorn a França, es va implicar en l'administració del CNRS i el Musée de l'Homme, i posteriorment va passar a ocupar una plaça a l'École Pratique des Hautes Études.
El 1955, quan Lévi-Strauss ja era conegut en els cercles acadèmics, va publicar Tristos tròpics. El llibre era essencialment un viatge novel·lat sobre les seves expedicions al Brasil entre 1935 i 1939. Els organitzadors del Premi Goncourt van lamentar no estar capacitats per a premiar-lo, ja que tècnicament l'obra era un relat de no-ficció.
El pensament salvatge, del 1962, va suposar un trasbals en les ciències socials, pel seu reconeixement del treball mental del -mal anomenat- «primitiu» i per la seva defensa d'una ciència en el Neolític, que a més a més considerava hereva d'una tradició investigadora anterior, que hauria aconseguit classificar la realitat natural (i social) mitjançant l'ús de propietats sensibles, és a dir, uns procediments analítics semblants als que fa la ciència moderna.
Els quatre volums de la seva obra Mitològiques (1964–1971) constitueixen una obra original en l'antropologia del , pel seu apropament singular a la mitologia americana. En aquesta, analitza els mitemes, elements significatius creats per mitjà d'oposicions (alt/baix, cru/cuit, sec/humit, etc.).
El 2008, en complir els cent anys, va aparèixer publicada una selecció de la seva obra en la col·lecció de La Pléiade, dedicada habitualment a escriptors consagrats, en què també s'hi recollien fragments inèdits.
Morí la matinada del diumenge 1 de novembre del 2009 a París (França), a l'edat de 100 anys.Es mor als cent anys l'antropòleg francès Claude Lévi-Strauss , Vilaweb.cat, 3 de novembre 2009 (consulta: 3-11-09). L'ethnologue Claude Levi-Strauss est mort , France-info.com, 3 de novembre 2009 (consulta: 3-11-09).
Càrrecs i reconeixements El 1940, es va convertir en sotsdirector del Musée de l'Homme i després director de l'École Pratique des Hautes Études. Més endavant, va ser nomenat professor d'antropologia social del Collège de France, càrrec que va ocupar des del 1959 fins a la seva jubilació, el 1982. esquerra|miniatura|Claude Lévi-Strauss cuinant una paella. imatge de l'exposició permanent del Museu Valencià d'Etnologia, secció L'Horta i la Marjal. Va ser membre estranger de l'Acadèmia nacional de Ciències dels Estats Units, de l'Acadèmia americana i institut d'Arts i Literatura, de l'Acadèmia Britànica, de l'Acadèmia Reial dels Països Baixos, i de l'Acadèmia Noruega de les Lletres i les Ciències.
Era doctor honoris causa per les universitats de Brussel·les, Oxford, Chicago, Stirling, Uppsala, Mont-real, per la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, per la Universitat Nacional del Congo, per la Universitat de Visva Bhrati (Índia) i per les universitats de Yale, Harvard, Johns Hopkins i Colúmbia.
El 1966, va rebre la medalla d'or i el premi Viking Fund, assignat pel vot internacional del gremi d'etnòlegs; el 1967, la medalla d'or del CNRS; el 1973, el Premi Erasmus; el 1986, el Premi de la fundació Nonimo i, el 1996, el premi Aby M. Warburg i també la Legió d'Honor.
Va ser escollit membre de l'Acadèmia francesa el 24 de maig del 1973, en substitució de Henry de Montherlant von Sturmer i Rodney Needham.
L'any 2005, va rebre el Premi Internacional Catalunya, que atorga anualment la Generalitat de Catalunya a les persones que han contribuït al desenvolupament de la cultura, la ciència, l'economia, o altres àmbits del coneixement, des d'un fort compromís personal ètic i humanístic.
Teories antropològiques Lévi-Strauss va intentar aplicar la lingüística estructural de Ferdinand de Saussure a l'antropologia. En aquell moment, la família es considerava tradicionalment l'objecte fonamental d'anàlisi, però es considerava principalment com una unitat autònoma formada per un marit, una dona i els seus fills. Els nebots, cosins, ties, oncles i avis eren tractats com a secundaris. Lévi-Strauss va argumentar que semblant a la noció de valor lingüístic de Saussure, les famílies adquireixen identitats determinades només a través de les relacions entre elles. Així, va invertir la visió clàssica de l'antropologia, posant en primer lloc els membres secundaris de la família i insistint a analitzar les relacions entre unitats en comptes de les unitats mateixes.
miniatura|Un diagrama que il·lustra la teoria del parentiu de Lévi-Strauss. En aquest cas, es pot inferir que D és positiu. En la seva pròpia anàlisi de la formació de les identitats que sorgeixen a través dels matrimonis entre tribus, Lévi-Strauss va assenyalar que la relació entre l'oncle i el nebot era amb la relació entre germà i germana, com la relació entre pare i fill ho és amb la relació entre marit i dona, és a dir, A és a B com C és a D. Per tant, si coneixem A, B i C, podem predir D. Al diagrama s'il·lustra un exemple d'aquesta llei. Les quatre unitats de relació estan marcades amb A a D. Lévi-Strauss va assenyalar que si A és positiu, B és negatiu i C és negatiu, llavors es pot inferir que D és positiu, satisfent així la restricció «A és a B com C és a D»; en aquest cas, les relacions són contrastades. L'objectiu de l'antropologia estructural de Lévi-Strauss, doncs, era simplificar les masses de dades empíriques en relacions generalitzades i comprensibles entre unitats, que permetin identificar lleis predictives, com ara «A és a B com C és a D».
La teoria de Lévi-Strauss s'exposa a Structural Anthropology (1958). En resum, considera que la cultura és un sistema de comunicació simbòlica, que s'ha d'investigar amb mètodes que altres han utilitzat de manera més estreta en la discussió de novel·les, discursos polítics, esports i pel·lícules. El seu raonament té més sentit quan es contrasta amb el rerefons de la teoria social d'una generació anterior. Va escriure sobre aquesta relació durant dècades.
La preferència per les explicacions funcionalistes va dominar les ciències socials des del tombant del segle XX fins a la dècada de 1950, és a dir, que els antropòlegs i sociòlegs van intentar afirmar la finalitat d'un acte o institució social. S'explicava l'existència d'una cosa, si complia una funció. L'única alternativa forta a aquest tipus d'anàlisi era l'explicació històrica, que explicava l'existència d'un fet social indicant com va arribar a ser.
Tanmateix, la idea de funció social es va desenvolupar de dues maneres diferents. L'antropòleg anglès Alfred Reginald Radcliffe-Brown, que havia llegit i admirat el treball del sociòleg francès Émile Durkheim, va argumentar que l'objectiu de la investigació antropològica era trobar la funció col·lectiva, com el que un credo religiós o un conjunt de regles sobre el matrimoni fet pel conjunt de l'ordre social. Darrere d'aquest enfocament hi havia una idea antiga, la visió que la civilització es va desenvolupar a través d'una sèrie de fases des del món primitiu fins al modern, a tot arreu de la mateixa manera. Totes les activitats d'un determinat tipus de societat tindrien el mateix caràcter; algun tipus de lògica interna faria que un nivell de cultura evolucionés cap al següent. Des d'aquesta visió, una societat es pot considerar fàcilment com un organisme, les parts funcionen juntes com les parts d'un cos. En canvi, el funcionalisme més influent de Bronisław Malinowski va descriure la satisfacció de les necessitats individuals, allò que una persona obtenia participant en un costum.
Als Estats Units, on la forma de l'antropologia va ser marcada pel Franz Boas d'educació alemanya, la preferència era pels relats històrics. Aquest enfocament va tenir problemes evidents, als quals Lévi-Strauss elogia Boas per haver-se enfrontat directament. La informació històrica poques vegades està disponible per a cultures no alfabetitzades. L'antropòleg s'omple amb comparacions amb altres cultures i es veu obligat a basar-se en teories que no tenen cap base d'evidència, la vella noció d'etapes universals del desenvolupament o l'afirmació que les semblances culturals es basen en uns contactes passats no reconeguts entre grups. Boas va arribar a creure que no es podia demostrar cap patró global de desenvolupament social; per a ell, no hi havia una història única, només històries.
Hi ha tres grans opcions implicades en la divergència d'aquestes escoles; cadascun havia de decidir: quin tipus d'evidència utilitzar;