Calasparra és un municipi del nord-oest de Múrcia, amb 184,9 km² de superfície i 10.268 habitants el 2016. La principal activitat econòmica és l'arròs, amb denominació d'origen pròpia. A la riba del riu Segura, aprofitant una antiga cova natural, hi ha el venerat Santuari de la Verge de l'Esperança.
Geografia El terme municipal de Calasparra està enclavat a la comarca murciana del Nord-oest, en la seva zona més baixa pel que altitud es refereix, per la qual cosa cap a ell acudeixen els cursos d'aigua de la zona muntanyosa de la comarca en el seu camí cap al riu Segura, que travessa el municipi.
Està delimitat per la Serra del Port al nord (que fa de límit amb el terme d'Albacete d'Hellín), el riu Alhárabe i el Segura per l'oest (que fan de límit amb Moratalla), Cehegín pel sud (des d'on arriba el riu Argos, que travessa el municipi i voreja el nucli de Calasparra, igual que el riu Quípar), i Cieza per l'est, a més d'una petita porció del terme de Mula amb el qual limita al sud-est. miniatura|esquerra|Canó d'Almadenes, Calasparra La població de Calasparra es troba aproximadament en el centre del seu terme, als contraforts de la Serra del Molí, comptant als seus peus amb l'àmplia vega arrossera que li dona fama, travessada pel Segura. En les seves proximitats es produeix la unió d'aquest últim amb l'Argos. A la part oriental del municipi, transcorre l'últim tram del riu Quípar, on destaca l'Embassament d'Alfonso XIII que represa les seves aigües.
El Segura fa entrada en el terme calasparreño en la seva part més nord-occidental, just quan el riu Mundo s'uneix al Segura, canviant bruscament la seva direcció NO-SE per NE-SO -tram que serveix de límit amb l'ampli terme de Moratalla-.
Poc abans de la unió del riu Alhárabe, en les proximitats del Santuari de l'Esperança, el Segura canvia de nou la seva direcció, prenent una més OE, passant a discórrer en la seva integritat dins del municipi, formant la seva coneguda vega situada a la part central del mateix. A la zona més occidental del terme, limitant amb Cieza, es localitza el paratge denominat Canó d'Almadenes, on el Segura travessa l'esmentada Serra del Molí, lloc on se li uneix el Quípar.
Demografia L'evolució demogràfica de Calasparra reprodueix la variant menys extrema dels pobles de la zona (la de Hellín enfront de Letur, Socovos, Férez o Moratalla), perquè el declivi posterior a 1950 ha estat relativament poc pronunciat (un -20 per 100 en els primers vint anys) i s'ha estabilitzat abans que en diversos municipis veïns. Actualment la població creix, per efecte, principalment, de la immigració magribina, hispanoamericana i britànica (aquesta última, unida en el futur a diversos grans projectes residencials); en concret i de forma regular, uns 200 habitants per any des de 2001. Segons el cens INE 2006, la població ascendia a 9.969 habitants, dels quals un 10,06% era de nacionalitat extranjera.
L'arròs L'arròs és el producte per excel·lència de Calasparra i, juntament amb el del delta de l'Ebre i el de València, són els tres únics arrossos espanyols amb denominació d'origen. La D. O. Calasparra es va reconèixer en 1986, encara que el cultiu de l'arròs a la zona es remunta fins al .
Aquesta varietat d'arròs requereix una major quantitat d'aigua i un major temps de cocció, de manera que el gra s'infla més i se li impregnen més els altres sabors. Es recol·lecta entre octubre i novembre. La zona de la denominació d'origen "arròs de Calasparra" comprèn els municipis de Calasparra, Moratalla i Hellín (Albacete).
Patrimoni històric i arquitectònic Restes de llenços de muralla del castell musulmà i torre cristiana (XIII-XVII). El castell de Calasparra figuraria explícitament a la Carta de Donació de Sanç IV el 1289, i la Carta Pobla de 1412 (Rafael Serra 1969) pel que se suposa preexistent a l'ocupació cristiana. Es tractaria d'un Hisn, terme que designaria un fort, amb doble muralla, que podia albergar una petita població en cas de necessitat (Marcial García 1990).
Vestigis del castell àrab sobre Calasparra.
El castell va caure en desús després de la mateixa refundació de la Vila i la pròpia construcció del Palau de l'Encomana (1412). La torre, com a torre de l'homenatge, era lloc més propi de juraments i cerimònies. Constava de tres cossos decreixents coronats per una teulada a dues aigües, i donada la seva importància simbòlica consten successives reparacions de la torre fins 1690 (J.J. Moya 2008). A mitjans del XIX es trobava ja en estat de franca deterioració.
El 1990 es va publicar un breu esbós de la planta del castell, traçat per Jesús Moreno Botía. L'any 2007, sent alcalde D. Jesús Navarro van començar les obres de restauració del castell, eixamplant-la via d'accés al mateix, a costa de la mola, i es procedirà a l'encofrat de les ruïnes.
El 2008 José Juan Moya i Martínez va publicar el primer treball de recerca sobre el mateix, juntament amb un croquis de la planta basada en les restes existents i en sis fotografies aèries realitzades entre 1925-1990; la nòmina de alcaids i la transcripció de l'acta notarial del plet homenatge de l'alcaid Francisco Mateos Pérez de Rendón en 1636. Església dels Stos. Màrtirs Abdó i Senén (XVII-XX). Campanar de l'Església dels Sants Abdó i Senén (en restauració).
Construïda cap a 1604 per Pedro Fernández d'Orozco, va ser demolida i tornada a reconstruir entre 1735 i 1803. Es torna a restaurar entre 1923 i 1927. Del seu interior cal esmentar el retaule principal, d'estuc (), en el qual s'alberguen les imatges dels Sants Màrtirs Abdó i Senén. Les talles van ser realitzades per l'escultor valencià José Dies (1942) (J.J. Moya 2009), substituint a les anteriors, cremades després de iniciar-se la Guerra Civil. És seu de l'Antiga i Venerable Confraria de la Sang de Crist i la Vera Creu, albergant la important col·lecció d'escultura religiosa d'aquesta associació, realitzada pels artistes José Dies, José Zamorano i Damià Guirado. Va ser restaurada de nou en 2006. Església de Sant Pere (XV-XIX). Església de Sant Pere Apòstol de Calasparra.
És el temple més antic i major del municipi, pel que la seva història és bona mostra de la pròpia història del poble. Edificada pels cavallers de l'Ordre de Sant Joan, les primeres dades documentals sobre l'Església de Sant Pere Apòstol, seu del seu priorat, es remunten a 1414. En 1812 sofreix el saqueig de les tropes del mariscal Soult. Reconstruïda el 1820, ja sense el cor on es cantaven les hores canòniques, en 1873 deixa de pertànyer formalment a l'Ordre segons decret de les Corts. Va ser incendiada el 25 de febrer de 1936 i tornada a restaurar en concloure la contesa civil (L. Armand Ruiz 2008).
La façana del temple s'estructura en ordre decreixent per la torre, la portada principal i el baptisteri. Sobre la porta principal campeja l'escut de l'Ordre de Sant Joan. Està flanquejada per unes pilastres adossades d'ordre toscà, i sobre les que s'inscriu l'escut i els símbols papals: mitra, bíblia, bàcul i creu patriarcal. Sobre l'àtic hi ha un òcul que il·lumina el cor de l'església. miniatura|Església de Sant Pere apòstol, Calasparra L'edifici s'estructura en tres naus, una central i dos laterals, tot cobert per una volta de canó amb llunetes. Originalment la volta estava sustentada per gruixudes columnes de pedra vista (com a l'Església de la Magdalena de Cehegín) però en el XVIII, seguint els patrons neoclàssics, van ser recobertes donant lloc a les grans pilastres que veiem avui dia. En les naus laterals es troben diferents retaules d'interessant factura, tots del .
El retaule major és una reconstrucció historicista del . S'adapta a tot l'absis, amb una gran pantalla plana fabricada en fusta que imita marbres i estucs en tons ocres i verds. El daurat es reparteix per columnes i cornises, així com pels capitells d'ordre corinti. El relleu és escàs, destacant el gran tabernacle de filiació barroca, amb símbols eucarístics i porta que llisca mitjançant un mecanisme ocult. La fornícula central està ocupada per un Sagrat Cor de José Dies (1945) (J.J. Moya 2009). En aquest retaule podem destacar dues imatges de gran valor, un Sant Pere sedent una peça italianitzant de finals del XVI. També destaca de la mateixa època encara que alguna cosa posterior, un Sant Sebastià.
Entre les capelles laterals cal destacar el de Sant Josep, d'estil rococó. Cal esmentar així mateix els retaules enfrontats de Ntre. Pare Jesús (talla de l'XVIII sense atribuir) i de la Dolorosa (1944) (J.J. Moya 2009), de l'escultor valencià José Dies, procesionadas respectivament per la Confraria de Jesús Natzarè i per la Reial Confraria de Sant Joan Evangelista i La Dolorosa. Altres retaules interessants són el del Sagrario (amb estípits, un llenç que representa una custòdia i els escuts del Comte de la Vall de Sant Joan, la solar estava a Calasparra).
La capella més interessant de totes és la del baptisme, situada a l'entrada mateixa del temple (els no batejats no podien traspassar-) i dedicat a la Neta Concepció de Maria. Així, conté un magnífic retaule barroc, (1769), que presenta fornícula central ocupada avui per una Inmaculada i mènsules laterals amb símbols heràldics de l'Ordre de Sant Joan, tot això amb una estructura i cornisa molt moguda, flors, fulles, volutes i angelots. Remata aquest conjunt un llenç de Sant Marc.
En aquesta capella sobresurt una altra de les imatges interessants de l'església, Sant Joan Evangelista, també de José Dies (1944). Destaca especialment l'exquisida terminació de les mans i la serenitat del rostre, la barba incipient està magistralment insinuada. Les seves robes utilitzen els colors tradicionals en la iconografia santjoanista: el vermell per al mantell (símbol de la seva proximitat a Crist) i el verd per a la túnica, ornats tots dos amb or. Sobre el fons auriverd de la túnica trobem tota una constel·lació de medallons de rocalla, tallats amb cert relleu i decorats amb especial atenció, donant-li una gran naturalitat a aquest teixit brocat. Els medallons es reparteixen per mànigues, espatlles i part frontal. Contenen al seu interior un profund blau fosc. En el medalló que ocupa el pit, podem veure els símbols més importants de l'Apòstol: un llibre, el seu evangeli, una ploma, que fa referència a la seva condició de teòleg i escriptor, i una àguila, l'animal mític que l'identifica dins el tetramorf albirat per Ezequiel. La imatge de l'Apòstol estimat rep la llum del gran òcul que observem a la façana, ornat per una vidriera modernista de disseny vegetal, de finals del .
Al lateral del temple trobem la sagristia, del , presentant una curiosa decoració exterior, típica mostra de l'esgrafiat que es feia en aquesta època, usant però un original motiu a força de cors i elements geomètrics. El Molinico (XVI). La façana deixa veure dues torrasses desiguals a cada costat, que emmarquen una façana de carreus. La porta està emmarcada per dues pilastres d'ordre toscà. Sobre aquests capitals se situa un arquitrau jònic, un fris dòric, i una cornisa sobre la qual s'organitza l'escut de la família Melgarejo. El caràcter manierista de la façana es completaria amb quatre finestres no alineades que obren els buits d'aquest conjunt, tancat per un altre cos afegit posteriorment i sense carreus, amb dos òculs (Francisco Gomariz 1990). Amb tres plantes i àmplies dependències modernament i després de la restauració efectuada per l'arquitecte Francisco Martínez Llorente en 1988, alberga l'Arxiu Històric Municipal i la Fundació Emilio Pérez Piñero. Almodí de l'Encomana (XVIII).