La Revolució Bolivariana és el procés revolucionari democràtic que té lloc a Veneçuela des de 1998. Amb l'arribada a la presidència del país d'Hugo Chávez l'Assemblea Nacional Constituent escollida a tal efecte redacta la Constitució de 1999 que dona lloc a la Cinquena República que pretén construir una coalició interamericana per implementar el bolivarianisme, una economia nacionalista dirigida per l'estat.
Constitució bolivariana i revolució Es tracta d'una constitució democràtica que estableix àmplies garanties en la protecció dels drets humans, que reafirma el caràcter públic de Petrolis de Venezuela (PDVSA, principal empresa petroliera estatal), que permet l'adopció de polítiques econòmiques de tots els signes i que garanteix i amplia els drets socials i polítics, inclosos els drets ambientals, els dels pobles indígenes i les reivindicacions del moviment feminista. Així mateix introdueix innovadors mecanismes de democràcia participativa.
Inspirada en la doctrina del pare de la independència, Simón Bolívar,Simón Bolívar y el sueño de una América Unida, John V. Lombardi http://m.redined.mecd.gob.es/xmlui/bitstream/handle/11162/76720/00820093002641.pdf?sequence=1 La exportacion de la revolución bolivariana hacia América Latina, Leopoldo E. Colmenares G. http://www.offnews.info/downloads/MilitaryReview_20110228_art005SPA.pdf i dels herois nacionals del , el mestre Simón Rodríguez i el militar camperol Ezequiel Zamora, així com pels moviments progressistes llatinoamericans de final del , la Revolució Bolivariana ha canviat la política del país tant a nivell internacional (apostant fortament per la participació en organismes multilaterals com l'Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP), la Comunitat Andina de Nacions (CAN), l'Organització d'Estats Americans (OEA), l'Organització de les Nacions Unides (ONU), el Moviment de Països No Alineats o el MERCOSUR); com a nivell intern, especialment a partir de 2003 amb l'adopció d'un seguit de programes socials de suport a les classes més desafavorides de la població anomenats Missions bolivarianes.Enrique Krauze, "The Shah of Venezuela", The New Republic, 1 April 2009
Efectes socials
La revolució bolivariana té un important component social, especialment quan Chávez es va declarar -amb el transcurs del seu govern- com a socialista i va assegurar que Simón Bolívar va ser igualment socialista, i en nom de "donar poder als pobres", va crear diversos programes amb les denominades "missions", conegudes en general com, missions Bolivarianes o missió cristo; entre elles destaquen les educatives, com la missió Robinson, Ribas i Sucre; i sobretot la més publicitada, missió Barrio Adentro, de caràcter mèdic-assistencial. Totes elles executades en el segon període constitucional de Chávez. Encara que en els seus primers anys de govern hi havia el programa Pla Bolívar 2000 les característiques del qual eren la d'abillament de llocs públics i la creació de mercats de gran envergadura mitjançant l'exèrcit. Aquest últim pla va desaparèixer, però el sistema de mercats va continuar i es va aglutinar en la recent Missió Mercal -inclosa en les missions bolivarianes-, amb més participació de personal civil.
Entre 2013 i 2016 Veneçuela va transportar 113 tones mètriques d'or per valor de gairebé 4.140 milions de francs suïssos (5.200 milions de dòlars) a Suïssa. La creixent escassetat a Veneçuela es va intensificar sota el govern de Maduro, agreujant-se amb els baixos preus del petroli a principis de 2015, i la caiguda de la producció de petroli a Veneçuela per falta de manteniment i inversió. La corrupció, l'escassetat crònica d'aliments i medicaments, el tancament d'empreses, l'atur, el deteriorament de la productivitat, l'autoritarisme, les violacions dels drets humans, la mala gestió econòmica i la sequera provocada pel fenomen el Niño i l'elevada dependència del petroli també han contribuït a l'agreujament de la crisi, que va provocar que Veneçuela tingués una inflació del 180 per cent, la més alta del món. El gener de 2016, l'Assemblea Nacional liderada per l'oposició des de les eleccions parlamentàries de 2015 va declarar una «crisi humanitària sanitària».
El 29 de març de 2017, el Tribunal Suprem va desposseir l'Assemblea Nacional de Veneçuela de les seves competències, dictaminant que tots els poders es transferirien al Tribunal Suprem i van esclatar les protestes i es van detenir nombrosos líders de l'oposició i es va cancel·lar el diàleg entre l'oposició i el govern de Nicolás Maduro. El 4 d'agost de 2017, Veneçuela va convocar una nova Assemblea Constituent després d'unes eleccions especials que van ser boicotejades pels partits de l'oposició.
Davant la degradació de la situació a Veneçuela, el 14 de novembre de 2017 la Unió Europea va imposar la congelació de fons per impedir qualsevol moviment, transferència, alteració o ús, accés o gestió de fons de qualsevol mena. Els EUA i el Canadà també van imposar sancions i un embargament sobre les relacions amb Veneçuela el 2017, i Suïssa ho va fer el 2018 comportant l'aturada de les trameses d'or.
El govern davant la caiguda dels ingressos del petroli, la contracció de l'economia i les sancions imposades pels EUA, Canadà i la Unió Europea, va aplicar una reducció important de despeses per part de l'Estat, restriccions al crèdit bancari i una despesa menor en bolívars per mantenir l'estabilitat del tipus de canvi i va abordar la crisi negant-ne l'existència i reprimint violentament l'oposició, i des del darrer trimestre del 2017 fins al desembre del 2020, Veneçuela va viure una hiperinflació que va arribar en 2018 a una taxa del 130.060 per cent. Les morts extrajudicials per part del govern veneçolà es van fer habituals, i les Nacions Unides (ONU) van informar de 5.300 assassinats per part de les Forces d'Acció Especial el 2018.
En 2025 les Nacions Unides calculaven que per la situació a Veneçuela gairebé 7,9 milions de veneçolans havien migrat o s'havien refugiat en altres països i molts ciutadans per aconseguir aliments o per evitar caure en situació de carrer havien de recórrer a la prostitució, mendicitat o endeutament.
Suports Els partidaris de la Revolució Bolivariana (prop d'una desena de partits polítics progressistes veneçolans, des d'una part de l'extrema esquerra, part també de la socialdemocràcia, passant per comunistes, socialistes; determinats moviments socials, una de les dues principals centrals sindicals (la UNT), les comunitats veïnals dels barris pobres, una part important de l'església de base i, especialment, l'àmplia majoria dels votants en la desena d'eleccions celebrades des de 1998) en destaquen el caràcter democràtic (amb eleccions avalades per observadors internacionals i llibertat de premsa absoluta), el fet que s'ha atorgat drets civils i polítics (per exemple el dret de vot) i socials (per exemple l'atenció mèdica bàsica o l'alfabetització) a milions de persones que, fins llavors, n'estaven excloses.
A nivell internacional la Revolució Bolivariana rep el suport entusiasta del govern cubà (país amb el que Veneçuela ha signat diversos convenis internacionals) i d'una part important de l'esquerra llatinoamericana; i també un suport més tímid per part dels governs progressistes de Sud-amèrica. Per altres motius (bàsicament econòmics) també rep el suport no explícit dels principals països de l'OPEP.
Detractors Per contra, els detractors de la Revolució Bolivariana (prop d'una trentena de forces polítiques, des d'una part de la socialdemocràcia, fins a l'extrema dreta, passant per posicions centristes, demòcrata-cristianes i liberals, aíxí com també una petita part de l'extrema esquerra i alguns sectors anarquistes; la principal patronal del país, Fedecamaras, l'altra de les principals centrals sindicals (la CTV), la cúpula episcopal, les Associacions de Veïns dels barris de classe mitjana i alta, part de les ONG veneçolanes, la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació privats i una part destacable dels funcionaris; un conglomerat, que tot i no vèncer a les conteses electorals, obté també el suport de milions de votants que critiquen l'origen militar de molts dels seus dirigents, el fet que el president Chávez hagués liderat un moviment colpista l'any 1992, la politització social i la crispació política actual del país, la discriminació institucional dels opositors, l'enfrontament constant amb el govern dels Estats Units d'Amèrica, el comportament públic del president (que realitza llargues intervencions a la televisió pública) al que acusen de populista, l'estancament d'alguns sectors de l'economia, el fet de portar una política internacional i comercial basada en la proximitat ideològica, l'absència d'una política fronterera contudent contra la guerrilla colombiana de les FARC, la creixent participació de professionals cubans a Veneçuela (especialment metges i mestres); o el fet que, tot i les seves promeses electorals, resulti evident que el govern bolivarià no ha aconseguit reduir la corrupció heretada del règim anterior.
En nombrosos processos electorals, una part d'aquest heterogeni conglomerat opositor ha denunciat situacions de suposat frau electoral per part de les forces que donen suport al govern. Tanmateix, els observadors internacionals presents al país, fins al moment, han desmentit repetidament aquesta hipòtesi.
A nivell internacional, l'oposició compta amb el ferm suport del govern dels Estats Units d'Amèrica, de les institucions financeres internacionals, dels grans grups mediàtics, de les principals formacions conservadores internacionals, i d'una part de l'esquerra europea. A nivell institucional, són freqüents les friccions amb els governs de Mèxic i, especialment, Colòmbia.
Els sectors que s'oposen a la Revolució Bolivariana no tenen però una estratègia unitària. Alguns sectors venen optant per accions constitucionals com la crítica periodística, les manifestacions, les vagues generals i, especialment, sectorials, o els procediments electorals revocatoris (com el de 15 d'agost de 2004), o més recentment, el boicot electoral (renunciant alguns partits importants a presentar-se a les eleccions). Aquest tipus d'accions, tot i no resultar guanyadores en els processos electorals, obtenen un suport massiu d'una part important de la població (en alguns casos, de més de tres milions de ciutadans).
El gener de 2016, l'Assemblea Nacional liderada per l'oposició des de les eleccions parlamentàries de 2015 va declarar una «crisi humanitària sanitària». El 29 de març de 2017, el Tribunal Suprem va desposseir l'Assemblea Nacional de Veneçuela de les seves competències, dictaminant que tots els poders es transferirien al Tribunal Suprem i van esclatar les protestes i es van detenir nombrosos líders de l'oposició i es va cancel·lar el diàleg entre l'oposició i el govern de Nicolás Maduro. El 4 d'agost de 2017, Veneçuela va convocar una nova Assemblea Constituent després d'unes eleccions especials que van ser boicotejades pels partits de l'oposició.
Les eleccions presidencials de Veneçuela de 2018 es van celebrar el 20 de maig i Nicolás Maduro va ser reelegit per un segon mandat de sis anys. Alguns analistes van descriure el plebiscit com unes eleccions simulades, ja que a molts partits de l'oposició se'ls va impedir participar-hi. Les eleccions van tenir la participació de votants més baixa en l'era democràtica de Veneçuela.