miniatura|El cornamusaire, per Hendrick ter Brugghen (Segle XVII, Països Baixos) La cornamusa, xeremia o sac de gemecs, és un instrument musical aeròfon constituït per un bot petit de cuir, sovint de pell de cabra, que serveix de dipòsit d'aire. Aquest bot té tres forats, on s'adapten tubs diferents: el més petit, anomenat tudell, serveix per a insuflar l'aire amb la boca; el segon, el grall, té un seguit de forats que permeten de fer la melodia; i del tercer forat, dit grall, en surt un nombre variable de tubs.
Malgrat que la cornamusa escocesa denominada great highland bagpipe i la irlandesa uilleann pipes són les que tenen més visibilitat internacional, i que en l'àmbit estatal espanyol la gaita gallega és la més popular, històricament s'han trobat cornamuses arreu d'Europa, al nord d'Àfrica, al Golf Pèrsic i al Caucas. (Vegeu: Llista de cornamuses).
Visió de conjunt miniatura|Cornamusa construïda per Xavier Orriols i exposada al Museu de la Música de Barcelona Com a mínim, una cornamusa consisteix en un artefacte que aporta aire, una bossa, un grall i, normalment un bordó. Algunes cornamuses tenen bordons addicionals (i a vegades també gralls addicionals) amb combinacions diverses, que se subjecten entre ells i a una peça que els uneix al sac.
Aportació d'aire La forma més habitual d'aportació de l'aire és bufant a través d'un bufador. En alguns tipus de cornamuses l'intèrpret ha de tapar l'extrem del bufador amb la llengua mentre inhala, però els bufadors moderns incorporen una vàlvula que ja no ho fa necessari.
Una innovació que data del o del fou l'afegit de manxes per a subministrar l'aire. En aquestes cornamuses l'aire no s'aporta amb la respiració de l'instrumentista, la qual cosa va fer que aquests instruments poguessin incorporar unes llengüetes més refinades i delicades, amb un so menys potent i estrident. Les més famoses d'aquest tipus són la uilleann pipes irlandesa, la northumbrian smallpipes i la musette.
La possibilitat d'emprar un subministrament artificial d'aire com per exemple un compressor ha estat discutida ocasionalment pels cornamusaires, i tot i que s'han fet experiments en aquesta direcció, no sembla que de moment hagi de ser una solució que s'adopti generalitzadament per molt de temps.
El bufador és el tub a través del qual s'insufla aire en el bot o sac de les cornamuses que són bufades directament i que, per tant, no tenen una manxa accionada amb el braç, i que són la majoria. Això succeeix, doncs, en les dues cornamuses pròpies de zones on es parla el català, és a dir el sac de gemecs i les xeremies, respectivament de Catalunya, Catalunya Nord i Andorra, i Mallorca.
Sac El sac és simplement el lloc on es fa la reserva d'aire que s'emmagatzema, i que permet de ser introduït —regulant-ho al seu gust— mentre l'instrumentista respira o agafa aire amb les manxes, la qual cosa possibilita aquest so continuat característic. Els materials usats per fer els sacs varien molt, però el més habitual són les pells d'animals locals com cabres, bens, i vaques. Més recentment s'han generalitzat força els sacs fets amb materials sintètics com per exemple el Gore-Tex.
Els sacs que es fan amb materials originàriament més grans normalment es relligaven amb fil, en el cas dels sacs de pell, o s'engomen, en el cas dels que són fets amb materials sintètics, per tal de reduir les pèrdues d'aire. Els tallen els forats en els quals s'han d'encaixar les peces on encaixen els tubs. En els casos de sacs fets amb pells d'animal senceres o quasi senceres, aquestes s'encaixen en els punts corresponents al coll i als inicis de les extremitats de l'animal; aquesta és la forma habitual al centre i est d'Europa.
Grall El grall és el tub sonor que fa la melodia, i que es toca amb una mà o amb ambdues. Pot ser de perforació cònica o cilíndrica. A més, la canya pot ser simple o doble. La simple sempre es dona en els de tub cilíndric, mentre que la doble —que és més freqüent— es dona tant en tubs cilíndrics com cònics.
El grall té el tub obert pel final; per això no és fàcil per a l'intèrpret parar el so ben bé quan es vol. Això significa que la major part dels cornamusaires toquen legato; sobretot per aquesta dificultat d'articular el so, en lloc d'articulacions s'hi afegeixen ornaments i accents. Aquests ornaments són realment molt importants per donar a cada interpretació en cada estil i amb cada tipus de cornamusa la seva forma expressiva, per la qual cosa són molt específics, habitualment d'una notable complexitat i requereixen un considerable estudi i pràctica per dominar-los.
Algunes cornamuses com la musette de cour, la uilleann pipes o la northumbrian smallpipe tenen el final del grall tapat o el poden tapar amb la cama de l'intèrpret, de manera que quan es tapen tots els forats, el grall calla. Això fa que aquestes cornamuses puguin tocar en staccato; malgrat això, continuen fent servir ornamentació atès que té una funció estilística important.
Tot i que la majoria de grall no tenen claus, alguns sí que en tenen, ja sigui per estendre l'àmbit o per augmentar el nombre de notes notes alterades que pot produir. Hi ha gralls amb dos tubs i amb dos forats per a cada nota. Els de doble tub poden produir un so comparable al de l'acordió. Un tipus antic de doble grall amb llengüeta simple és el de la cornamusa anomenada Scottish Stock and Horn del qual parla Robert Burns.
Alguns gralls tenen regulador com la uilleann pipes. És un grall addicional i fa algunes notes i opera pressionant les claus amb el final dels palmells. Se subjecta al mateix lloc que els bordons i reposa sobre els genolls; permet de fer un acompanyament musical d'acords limitat però efectiu.
Diferent del doble grall, dos tubs tallats en un bloc de fusta, són les cornamuses amb dos gralls. En el primer cas cada dit tapa simultàniament un forat d'un tub i el forat corresponent del segon tub; en el cas de sos gralls, cada un es toca amb una mà i, per tant, es poden fer melodies independents, una pot fer un bordó o tocar en moviment paral·lel sovint per terceres o per sextes (tal com passa amb la zampogna del sud d'Itàlia) mentre que en altres cultures toquen a l'uníson (en la major part de les cornamuses de països àrabs). També té dos gralls la denominada "Magdeburg Pipe/Schaper Pfeiff" que es troba als gravats del tractat Syntagma Musicum de Michael Praetorius, de l'any 1619.
A causa de l'acompanyament que fan els bordons, la manca de modulacions en la melodia, i el timbre estable de la canya inserida en la càpsula d'aire, en la major part de les cornamuses, els gralls estan afinats segons l'escala temperada.
Bordó La major part de les cornamuses tenen, com a mínim, un bordó. Normalment, el bordó és un tub cilíndric amb una canya simple, i menys habitualment doble. Normalment, es fa en dues o tres parts que es munten amb una juntura lliscant que permeti afinar-lo. Solen ser de fustes locals, tot i que modernament també se'n construeixen amb banús o granadillo negre. Algunes variants modernes els tenen de metall o de plàstic.
Segons els tipus de cornamusa, els bordons poden reposar damunt l'espatlla del cornamusaire, sobre el seu braç, o discórrer paral·lel al grall. Alguns bordons tenen un mecanisme que permet ajustar i modificar la seva llargada bo i obrint un forat de manera que un mateix bordó pot ser afinat en dues o més altures diferents. Aquest mateix mecanisme a vegades també pot inutilitzar el bordó. Normalment, quan hi ha un sol bordó està afinat dues octaves per sota de la fonamental del grall; si n'hi ha més, el que s'hi afegeix és l'octava inferior i, en tot cas, la quinta. No obstant això, aquesta és una descripció només aproximada. En el cas de la uilleann pipes hi ha tres bordons (que es poden desactivar) que tenen una altra afinació: el tenor (el més curt) fa la fonamental del grall, el baríton sona una octava per sota, i el baix, dues octaves per sota. Hi ha indicis que hi pot haver hagut casos en els quals un quart bordó, més curt que el tenor tocava a la quinta superior.
Història Orígens a l'antiguitat Una possible referència textual es pot trobar en l'obra d'Aristòfanes "Els acarnesos", que data del 425 a. J.C., si bé alguns consideren que no es refereix a la cornamusa sinó a l'aulos.(Life of Nero, 54) Alguns segles més tard, Suetoni va descriure l'emperador romà Neró tocant la tibia utricularis. Dio Chrysostom que probablement era alguna forma de cornamusa.
Difusió i desenvolupament a Europa miniatura|Un detall de las Cantigas de Santa Maria mostrant una cornamusa amb un grall i dos bordons paral·lels ()
A principis del segon mil·lenni les cornamuses van començar a ser freqüents a l'art i la iconografia europeus. Les Cantigas de Santa Maria recopilades a Castella a mitjan mostren diversos tipus de cornamuses.Elizabeth Aubrey The Music of the Troubadours 1996. Tot i que no hi ha acord sobre l'evidència de cornamuses a les illes Britàniques abans del , s'esmenta explícitament als Contes de Canterbury escrits vers el 1380: "A baggepype wel coude he blowe and sowne, /And ther-with-al he broghte us out of towne."Chaucer. The Canterbury Tales. Pròleg a "The Miller's Tale", line 565.
Exemples reals de cornamuses anteriors al són extremadament rars; tot i això, han sobreviscut un nombre important de pintures, gravats, dibuixos, relleus, il·luminacions de manuscrits, etc. Deixen clar que les cornamuses eren molt i molt variades arreu d'Europa i fins i tot dins d'una mateixa regió. Es poden trobar molts exemples d'antigues cornamuses folklòriques del continent en pintures de Brueghel, Teniers, Jordaens i Durer.
miniatura|Un detall d'un quadre de Hieronymus Bosch mostrant dos cornamusaires () Vers el 1581 hi ha proves de cornamuses a Irlanda quan al "The Image of Irelande" de John Derrick clarament es descriu un cornamusaire caigut en combat. Les il·lustracions de Derrick habitualment són considerades com a raonablement fidels a la vida quotidiana anglesa i irlandesa del .John Derrick The Image of Irelande London, 1581. L'any 1760 Joseph MacDonald va portar a terme el primer estudi seriós de la cornamusa escocesa de les terres altes (Scottish Highland bagpipe) i la seva música. Més al sud, un manuscrit datat l'any 1730, degut a Willaim Dixon i provinent de Northumberland conté música que s'adequa prou bé a la Border pipes, un tipus de cornamusa similar a la moderna Great Highland Bagpipe. Malgrat això, la música del manuscrit de Dixon és molt diferent de la majoria de música de la Scottish Highland bagpipe, en tant que consisteix en sèries de variacions sobre melodies habituals de dansa. Algunes de les melodies del manuscrit de Dixon es corresponen amb les que es troben en un manuscrit de principis de amb música per a la northumbrian smallpipe. A mesura que la música occidental es va desenvolupar tant en el sentit de sofisticar-se musicalment com en el de la tecnologia dels instruments, les cornamuses de moltes regions van perdre el favor de la gent en ser més limitades d'efectes i possibilitats que molts altres instruments. Això comportà una tavellada lenta però constant que en molts casos va arribar fins al . Hom pot trobar àmplies i ben documentades col·leccions de cornamuses al Metropolitan Museum of Art de Nova York, al Museo de la Gaita, de gijón, i al Pitt Rivers Museum d'Anglaterra, a part de col·leccions més particulars i d'interès més local o regional, com el Museu d'instruments tradicionals grecs, d'Atenes.
Història recent