La química física o fisicoquímica és una branca de la química que estudia els conceptes de la química des d'un punt de vista físic. Els estudis del comportament i de les propietats dels sistemes químics des d'una perspectiva de la física es poden abordar tant a escala macroscòpica com a escala microscòpica, en aquest darrer cas a nivell molecular.
La física química és una branca en què hi ha una combinació de diverses disciplines, com la termodinàmica, l'electroquímica i la mecànica quàntica, en què les funcions matemàtiques poden representar interpretacions a nivell molecular i atòmic. Canvis en la temperatura, pressió, volum, calor i treball en els sistemes, sòlid, líquid o gasós es troben també relacionats amb aquestes interpretacions d'interaccions moleculars.
La química física moderna té fermes bases en la física pura. Àrees d'estudi molt importants en aquesta inclouen la termoquímica (termodinàmica química), cinètica química, química quàntica, mecànica estadística, electroquímica, química de l'estat líquid, química col·loidal, química de superfícies i espectroscòpia. La química física forma part fonamental de l'estudi de la ciència de materials.
Història
miniatura|Imatge del manuscrit de Mikhaïl Lomonóssov en què apareix per primer cop el 1752 el terme química física La química física no es va constituir com a especialitat independent de la química fins a finals del . El terme química física va ser encunyat pel científic rus Mikhaïl Lomonóssov: entre el 1752 i el 1756 va escriure i presentar un cicle de conferències sobre una nova ciència que va titular Un curs de veritable Química Física (en rus: Курс истинной физической химии), que considerava com una ciència bàsica per a l'estudi de l'estructura de la matèria.
La química física moderna es va originar entre les dècades del 1860 i la del 1880 gràcies als treballs sobre química termodinàmica, electròlits en solució i cinètica química, entre altres matèries. Una fita clau en va ser la publicació el 1876 de l'obra On the Equilibrium of Heterogeneous Substances (Sobre l'equilibri de substàncies heterogènies) de Josiah Willard Gibbs. En aquest treball es va presentar per primer cop diverses de les pedres angulars de la química física, com els conceptes d'energia de Gibbs, de potencial químic o la regla de les fases de Gibbs. Altres fites importants que es poden citar són l'encunyació el 1908 del terme entalpia, atribuït al premi Nobel de Física neerlandès Heike Kamerlingh Onnes, o el coneixement dels processos macromoleculars.
Les primeres revistes científiques que es van dedicar a la nova disciplina van ser l'alemanya Zeitschrift für physicalische Chemie, dirigida per Wolfgang Ostwald (1853-1932) i Jacobus Henricus Van't Hoff (1852-1911), que va començar la publicació el 1887, i la nord-americana Journal of Physical Chemistry, dirigida per Wilder Dwight Bancroft (1867-1953), publicada des de 1896. Malgrat això, durant tot el es van fer notables aportacions a alguns dels camps que habitualment solen reunir-se sota la química física, tals com l'electroquímica, la termoquímica o la cinètica química.
L'obra d'Alessandro Volta (1745-1827), especialment la pila que duu el seu nom, va ser el punt de partida de molts treballs en els quals es va estudiar els efectes de l'electricitat sobre els compostos químics. A principis del , Humphry Davy (1778-1829) va fer passar un corrent elèctric a través de solucions de sals, cosa que li va permetre de separar i estudiar dos nous metalls: el sodi i el potassi. El seu principal deixeble i el seu successor en la Royal Institution va ser Michael Faraday (1791-1867), que va continuar les investigacions del seu mestre. En un article publicat el 1834, Faraday va proposar les seves dues lleis sobre l'electròlisi. La primera afirma que la quantitat de substància que es diposita en un elèctrode és proporcional a la quantitat de càrrega elèctrica que travessa el circuit. En la segona llei, Faraday afirma que la quantitat de càrrega elèctrica que provoca el despreniment d'un gram d'hidrogen produeix el despreniment d'una quantitat igual a l'equivalent electroquímic d'altres substàncies.
Els treballs realitzats per Antoine Lavoisier (1743-1794) i Pierre-Simon Laplace (1749-1827) són habitualment considerats com el punt de partida de la termoquímica. Van dissenyar un nou instrument, el calorímetre, amb el qual podien obtenir mesures sobre la quantitat de calor despresa durant les reaccions químiques. Laplace i Lavoisier pensaven que el calòric era un dels elements imponderables i que els gasos eren compostos per calor i l'element corresponent. Durant la primera meitat del , la idea del calòric va ser abandonada i van començar a realitzar-se les investigacions que van permetre l'establiment de les lleis de la termodinàmica. L'aplicació d'aquestes investigacions als processos químics va permetre el sorgiment de la termoquímica, gràcies a l'obra d'autors com Marcellin Berthelot (1827-1907) o Henry Li Châtelier (1850-1936).
Un dels primers treballs dedicats a l'estudi de la cinètica química van ser les investigacions de Ludwig Ferdinand Wilhelmy (1812-1864) sobre la velocitat de canvi de configuració de determinats sucres en presència d'un àcid. A mitjan , Wilhelmy va arribar a la conclusió que la velocitat del canvi era proporcional a la concentració de sucre i d'àcid i que també variava amb la temperatura. La col·laboració entre un químic, George Vernon Harcourt (1834-1919), i un matemàtic, William Esson (1838-1916), va permetre la introducció d'equacions diferencials a l'estudi de la cinètica química. Esson va ser l'introductor de conceptes com els de reaccions de «primer ordre», la velocitat de les quals és proporcional a la concentració de només un reactiu, i de reaccions de «segon ordre», en les quals la velocitat és proporcional al producte de dues concentracions. En els darrers anys del , els treballs de Jacobus Henricus van 't Hoff (1852-1911), premi Nobel de Química del 1901, van tenir una gran influència en aquest i en altres camps de la química. Entre les seves aportacions, es troba la introducció del «mètode diferencial» per a l'estudi de la velocitat de les reaccions químiques i la seva famosa equació que permet relacionar la velocitat i la temperatura d'una reacció.
El desenvolupament de la mecànica quàntica i la seva aplicació a l'estudi dels fenòmens químics ha estat un dels canvis més notables que s'han produït en la química del . Entre els científics que més aportacions han fet en aquest sentit es troba Linus Pauling, autor de llibres tan significatius com Introduction to Quantum Mechanics, with Applications to Chemistry (1935) o The Nature of the Chemical Bond and the Structure of Molecules and Crystals (1939). Entre moltes altres aportacions, Linus Pauling va ser l'introductor del concepte modern d'electronegativitat.
Conceptes clau Els conceptes fonamentals de la química física són les formes en què s'aplica la física pura als problemes químics.
Un dels conceptes clau en la química clàssica és que tots els compostos químics es poden descriure com a grups d'àtoms enllaçats i les reaccions químiques es poden descriure com la connexió i desconnexió d'aquests enllaços. La predicció de les propietats dels compostos químics a partir d'una descripció dels àtoms i com s'enllacen és un dels principals objectius de la química física. Per descriure els àtoms i enllaços amb precisió, cal conèixer on són els nuclis dels àtoms i com es distribueixen els electrons al seu voltant.Atkins, Peter i Friedman, Ronald (2005). Molecular Quantum Mechanics, p. 249. Oxford University Press, Nova York. .
La química quàntica, un subcamp de la química física, especialment preocupat per l'aplicació de la mecànica quàntica als problemes químics, proporciona eines per determinar-ne com són de forts i quina forma tenen els enllaços, com se'n mouen els nuclis, i com la llum pot ser absorbida o emesa per un compost químic.Atkins, Peter i Friedman, Ronald (2005). Molecular Quantum Mechanics, p. 342. Oxford University Press, Nova York. . L'espectroscòpia és una subdisciplina relacionada amb la química física, que es refereix específicament a la interacció de la radiació electromagnètica amb la matèria.
Una altra sèrie de qüestions importants de les quals s'ocupa la química són quins tipus de reaccions poden ocórrer de manera espontània i quines propietats són possibles per a un compost químic determinat. Això s'estudia en la termodinàmica química, que estableix límits a les quantitats, com en quina mesura es pot produir una reacció, o quina quantitat d'energia es pot convertir en treball en un motor de combustió i que proporciona enllaços entre propietats com el coeficient d'expansió tèrmica i el canvi de la relació entre entropia amb la pressió d'un gas o líquid.Landau, L. D. i Lifshitz, E. M. (1980). Statistical Physics, 3rd Ed. p. 52. Elsevier Butterworth Heinemann, Nova York. . Amb freqüència es pot utilitzar per avaluar si és factible un disseny de reactor o motor, o per comprovar la validesa de les dades experimentals. Fins a un cert punt, el quasi-equilibri i la termodinàmica del no equilibri poden descriure canvis irreversibles.Hill, Terrell L. (1986). Introduction to Statistical Thermodynamics, p. 1. Dover Publications, Nova York. . No obstant això, la termodinàmica clàssica es refereix principalment als sistemes d'equilibri i canvis reversibles i no pas a allò que realment passa, o com passa de ràpid, més enllà de l'equilibri.
Quines reaccions es produeixen i amb quina velocitat s'esdevenen és el tema de la cinètica química, una altra branca de la química física. Una idea clau en la cinètica química és que per tal que un reactiu reaccioni i formi productes, la majoria de les espècies químiques han de passar per un estat de transició, que són més alts en energia que qualsevol dels reactius o els productes que es fan servir com a barrera per a la reacció.Schmidt, Lanny D. (2005). The Engineering of Chemical Reactions, 2a ed. p. 30. Oxford University Press, Nova York. . En general, com més gran és la barrera, més lenta en serà la reacció. Una segona idea és que la majoria de les reaccions químiques es produeixen com una seqüència de reacció elemental,Schmidt, Lanny D. (2005). The Engineering of Chemical Reactions, 2a edició. p. 25, 32. Oxford University Press, Nova York. . cadascuna amb el seu estat de transició. Les qüestions clau en la cinètica inclouen en quina la velocitat de reacció depèn de la temperatura i de les concentracions de reactius i catalitzadors en la mescla de reacció, així com en quina forma poden ser dissenyats els catalitzadors i les condicions de reacció per optimitzar la velocitat de reacció.
La velocitat a la qual es produeixen les reaccions es pot especificar sovint només amb unes poques concentracions i una temperatura, en lloc d'haver de conèixer totes les posicions i velocitats de totes les molècules en una barreja; és un cas especial d'un altre concepte clau en la química física, que és en quina mesura necessita saber un enginyer o enginyera. Tot el que succeeix en una barreja de milions de milions de milions de partícules sovint poden ser descrits per només unes poques variables com la pressió, la temperatura i la concentració. Les raons exactes se'n descriuen en la mecànica estadística,Chandler, David (1987). Introduction to Modern Statistical Mechanics, p. 54. Oxford University Press, Nova York. . una especialitat dins de la química física que també és compartida amb la física. La mecànica estadística també proporciona formes de predir les propietats que veiem en la vida quotidiana de les propietats moleculars sense dependre de correlacions empíriques basades en similituds químiques.
Seccions de la química física Química col·loidal