Charles «Lucky» Luciano, nascut com a Salvatore Lucania (Lercara Friddi, Sicília, 24 de novembre de 1897 - Nàpols, Campània, 26 de gener de 1962) fou un dels criminals més cèlebres de la història i considerat l'arquitecte del crim organitzat modern als Estats Units per establir el que es conegué com la Comissió. Després d'ordenar els assassinats de Giuseppe Masseria i Salvatore Maranzano va convertir-se en cap de la família criminal Genovese a més d'esdevenir el cap criminal més important dels Estats Units durant la dècada de 1930.
El 1936 fou acusat de proxenetisme i complí condemna fins al 1946 quan el governador de l'estat de Nova York, Thomas E. Dewey, li commutà la pena i el deportà a Itàlia després que col·laborés amb la marina nord-americana durant la Segona Guerra Mundial. El fet d'estar empresont i després de tenir prohibida l'entrada als Estats Units, va comportar que Luciano perdés la capacitat de dirigir l'organització criminal Genovese i fou substituït primer per Frank Costello i després per Vito Genovese.
Un cop a Itàlia, Luciano va involucrar-se en diversos negocis legals i il·legals, sempre sotmès a vigilància policial per les autoritats nord-americanes i italianes. Només se li va permetre tornar als Estats Units un cop mort i per ser enterrat al cementiri de Saint John, Nova York.
Joventut Nascut el 24 de novembre de 1897 a Lercara Friddi, Sicília, Salvatore Lucania fou el tercer fill d'Antonio Lucania i Rosalia Capporelli. Giuseppe, Filippa, Bartolomeo i Concetta eren els noms dels seus quatre germans. La seva mare era qui es cuidava dels fills i de la casa mentre el pare treballava a les mines de sofre i en altres feines per tal de poder mantenir la família. Antonio Lucania emigra als Estats Units el 22 de juny de 1906 a bord del vaixell S.S. Sofia Hohenberg i s'instal·la a Amsterdam Avenue de Manhattan. No és fins un any després, el 27 d'octubre de 1907 que Rosalia Capporelli, Filippa i Salvatore Lucania arriben a Nova York a bord del vaixell S.S. Roma i s'instal·len, juntament amb el pare de la família, en un apartament ubicat al 330 East 13th Street, al Lower East Side. Bartolomeo ja havia emigrat el 1905 mentre que Giuseppe Lucania va arribar a Nova York el 28 de novembre de 1909. D'altra banda, la filla menor del matrimoni, Concetta, emigrà als Estats Units el 1915.
Luciano passa els dos primers anys d'escolarització a l'escola pública número 10 per després, a l'edat d'11 anys, traslladar-se a l'escola pública número 40. Ell mateix va afirmar que la seva etapa escolar als Estats Units fou d'allò més problemàtica, amb uns professors que l'ignoraven per no saber anglès i un cercle d'amistats molt limitat. Segons Luciano, l'ambient que percebia a l'aula i la frustració de no conèixer l'idioma el van conduir a saltar-se les classes i a passar llargues estones al carrer. Un dels primers «negocis» que organitzà fou el de demanar diners a canvi de protecció a nois i noies que sovint eren apallissats i assaltats a la sortida de l'escola per altres nois de l'edat de Luciano. Un d'aquests nens, el jueu Meyer Lansky, qui li plantà cara tot refusant les seves demandes, acabaria essent un dels seus millors amics i esdevindria un dels seus col·laboradors més estrets.
La necessitat de diners feu que Luciano acceptés feines mal pagades com a repartidor en diversos negocis com una empresa de gelats o una de queviures. Durant els seus primers anys als Estats Units, Luciano, tot i no haver estat detingut, ja era considerat un dels nois més conflictius del Lower East Side. El 25 de juny de 1911 i degut al seu absentisme escolar, la Board of Education l'internà durant quatre mesos a la Brooklyn Truant School.
Després de l'etapa com a intern a la Truant School, Luciano es convertí en el cap de la seva pròpia banda, oferint protecció a altres adolescents jueus i italians per deu centaus la setmana. En aquesta petita banda, el seu principal soci era alhora el seu millor amic i el que acabaria essent un dels seus principals col·laboradors en el futur, el jueu Meyer Lansky. Durant aquest període Luciano coneix Francesco Castiglia, més conegut com Frank Costello, un jove d'origen calabrès que s'acabà convertint en un important cap del crim organitzat durant les dècades de 1940 i 1950.
El 1914, a l'edat de disset anys, Luciano és contractat com a repartidor per la Goodman Hat Company del carrer West 24, amb un sou de sis dòlars la setmana. La seva relació amb el propietari de l'empresa, Max Goodman, fou d'allò més bona, fins al punt que la família Goodman el convidava a casa per celebrar la festivitat religiosa del Sàbat. Es creu que a raó d'aquesta relació i apropament amb la religió jueva, Luciano, anys després, decidí trencar la tradició pròpia de grups criminals italians i incloure jueus com Bugsy Siegel i Meyer Lansky a la seva organització.
Es creu que un dels moments que va canviar la seva manera de pensar en guanyar-se la vida de forma legítima i, per tant, l'apropà al món de la delinqüència, fou quan va guanyar 244 dòlars en una aposta.
El 1916 Luciano entra la banda de Five Points Gang, una de les bandes de carrer més famoses de la ciutat de Nova York, establerta a la zona del Lower Manhattan. Després d'entrar a la banda Luciano coneix alguns dels individus que acabaran per dominar la delinqüència organitzada als Estats Units com ara Alphonse Capone o Johnny Torrio. Aquell mateix any, Luciano té un dels primers contactes amb el món de la delinqüència organitzada a través d'un individu anomenat George Scanlon, qui controlava la venda d'heroïna i cocaïna en barris com el Lower East Side. Després que Luciano aconseguís contactar amb Scanlon, aquest li oferí feina com a repartidor/venedor de drogues. Poc temps després, es creu que un dels seus companys de la banda, gelós per la gran quantitat de diners que Luciano guanyava treballant per a Scanlon, el delatà a la policia. A principis del mes de juny de 1916 Luciano és detingut i el 26 d'aquell mateix mes es declara culpable per un delicte de possessió de substàncies prohibides. El tribunal el condemnà a un any de presó al centre penitenciari de Hampton Farms, on hi passà sis mesos fins a aconseguir la llibertat condicional. Un cop complerta part de la condemna i després de tornar a casa dels pares, el pare de Luciano, avergonyit per les accions del seu fill, l'apallissà i el feu fora de casa.
Poc després, Luciano s'ajunta amb individus com Frank Costello, Bugsy Siegel i Meyer Lansky amb l'objectiu de formar una banda pròpia. A la primavera de 1917 i després que els Estats Units entressin a la Primera Guerra Mundial, Luciano, que complia tots els requisits necessaris per ser cridat a files, decideix contagiar-se de sífilis a propòsit. Per fer-ho, els seus socis li troben una prostituta infectada que li acaba servint per evitar anar a la guerra.
El 1918 la banda de Luciano i els seus socis ja comptava amb més de vint individus que es dedicaven a robar petits bancs, botigues i magatzems a la zona de Manhattan. La banda fins i tot va crear un banc intern anomenat Buy-Money Bank, gestionat per Costello i que servia, entre d'altres, per pagar suborns a policies i polítics locals.
El 2 de juny de 1923, Luciano ven 56 grams d'heroïna a John Lyons que, sense saber-ho, era un informador dels Serveis Secrets. Tres dies després n'hi ven 28 grams més i és detingut. Es creu que després de diversos intents fallits de sobornar les autoritats, Luciano decideix cooperar i revelar on hi ha la resta de l'heroïna amb la condició de ser alliberat sense càrrecs. Un cop els agents arriben a l'adreça indicada, un soterrani al 163 de Mulberry Street, requisen la droga i alliberen Luciano.
Llei Seca (1920 - 1933) Quan el govern dels Estats Units implantà la coneguda Llei Seca, que prohibí la fabricació, venda i distribució de begudes alcohòliques, les diferents famílies criminals dels Estats Units s'enriquiren molt amb el contraban d'alcohol. A finals de 1920, Luciano s'associà amb Joseph A. Adonis per establir una base a Filadèlfia des d'on fabricaven i distribuïen grans quantitats de licor clandestí. La banda de Luciano es caracteritzà per distribuir whisky escocès d'alta qualitat, una beguda alcohòlica que no estava dissolta en aigua ni adulterada per augmentar-ne la quantitat, sinó que es prioritzava la qualitat del producte alhora que s'aconseguia accés a alguns dels bars clandestins o speakeasies més selectes. Gràcies a l'aplicació de la Llei Seca, la banda de Luciano controlava diversos negocis il·licits que s'escampaven per tot Manhattan, Brooklyn i regions de Nova Jersey, com Fort Lee. Alguns dels seus socis com Lansky o Siegel s'encarregaven del transport de licors, sovint transportant-los en combois de camions fortament armats. Durant el reclutament de joves italians que volguessin unir-se a la banda, Luciano conegué i reclutà un jove anomenat Vito Genovese, amb qui mai acabà de congeniar i que anys després acabaria substituint-lo com a cap de la família criminal Genovese. Gràcies a l'èxit que tenia el licor de contraban i a algunes de les incorporacions com Lepke Buchalter, Dutch Schultz, Abner «Longie» Zwillman, Willie Moretti i el suport i finançament de Arnold Rothstein, la banda aconseguí expandir-se cap al Bronx, Nova Jersey i, fins i tot, infiltrar-se en la indústria tèxtil del país i, gràcies als contactes de Rothstein, importar grans quantitats de licor directament d'Escocia.
A mitjans de 1923 Luciano era un dels principals «licoristes» i ja gaudia de cert estatus dins l'alta societat novaiorquesa; sovint era convidat a festes en apartaments i mansions de barris i zones benestans com Park Avenue, Westchester County o a Connecticut. La seva detenció per possessió de substàncies prohibides va arribar als diaris i la seva reputació va passar de licorista a traficant. En un intent a la desesperada per tal de salvar la seva imatge, Meyer Lansky li donà la idea d'aprofitar el proper combat de boxa entre Jack Dempsey i Luis Angel Firpo per comprar seients i regalar-los a personatges de l'alta societat. Entre els convidats hi havia el cap de la policia de la ciutat de Nova York, Bill Lahey, polítics demòcrates de l'anomenada Tammany Hall, com James Joseph Hines i Tom Pendergast, o repúblicans com Bill Vare, a més de futurs caps mafiosos com Frank Scalice o Al Capone. Un element que ha generat controvèrsia fou que Luciano, en les seves memòries, va assegurar que Salvatore Maranzano era un dels convidats i que va assistir al combat. Segons Joseph Bonanno però, Maranzano va emigrar als Estats Units el 1925. De tota manera, es desconeix amb exactitud quan Maranzano va arribar a Amèrica, ja que ho va fer de forma il·legal i, per tant, no hi ha cap registre de la seva entrada.
miniatura|esquerra|Agents destruint barrils d'alcohol en un local clandestí.
A part de ser un important soci, Rothstein es convertí en un mentor per a Luciano i, a part d'ensenyar-li el funcionament de la indústria del joc, va mostrar-li com fer-se un lloc en ambients elegants i de classe alta. El 4 de novembre de 1928 Rothstein fou tirotejat a l'hotel Park Central de Manhattan després d'haver acumulat un deute de 320.000 dòlars amb una família criminal, que es negà a retornar. Rothstein morí a l'hospital dos dies després, el 6 de novembre de 1928.