Toro salvatge

Toro Salvatge (títol original en anglès: Raging Bull) és una pel·lícula de drama esportiu biogràfic estatunidenca dirigida per Martin Scorsese i protagonitzada per Robert De Niro, Joe Pesci, Cathy Moriarty, Nicholas Colasanto, Theresa Saldana i Frank Vincent. La pel·lícula és una adaptació de les memòries de 1970 de l'antic campió de boxa de pes mitjà Jake LaMotta Raging Bull: My Story. La pel·lícula segueix la carrera de LaMotta, interpretat per De Niro, la seva ascensió i caiguda dins de l'escenari de la boxa, així com la seva vida personal convulsa, marcada per la ràbia i la gelosia. Va ser doblada al català.

Scorsese inicialment es va mostrar reticent a desenvolupar el projecte, tot i que finalment va arribar a relacionar-se amb la història de LaMotta. Paul Schrader va reescriure el primer guió de Mardik Martin, i Scorsese i De Niro junts van fer contribucions no acreditades després. Pesci era un actor desconegut abans de la pel·lícula, igual que Moriarty, a qui Pesci va suggerir per al seu paper. Durant el rodatge, cadascuna de les escenes de boxa va ser coreografiada per a un estil visual específic i De Niro es va engreixar aproximadament 27 kg per retratar a LaMotta en els seus últims anys a la boxa.

Raging Bull es va estrenar a Nova York el 14 de novembre de 1980 i es va estrenar als cinemes el 19 de desembre de 1980. La pel·lícula va tenir una taquilla tèbia de 23,4 milions de dòlars contra els 18 milions de pressupost. La pel·lícula va rebre crítiques mixtes quan es va estrenar; mentre que l'actuació de De Niro i el muntatge van ser àmpliament aclamats, va obtenir crítiques pel seu contingut violent. Malgrat les crítiques diverses, la pel·lícula va ser nominada a vuit premis de l'Acadèmia als 53è premis de l'Acadèmia (empat amb The Elephant Man com a pel·lícula més nominada de la cerimònia), incloent-hi Millor pel·lícula i Millor director, i en va guanyar dos: Millor actor per De Niro (el seu segon Oscar) i Millor Muntatge.

Després del seu llançament, Raging Bull va obtenir grans elogis de la crítica i ara es considera una de les millors pel·lícules que s'han fet mai. El 1990, es va convertir en la primera pel·lícula seleccionada en el seu primer any d'elegibilitat per a la preservació al National Film Registry dels Estats Units per la Biblioteca del Congrés com a "cultural, històricament o estèticament significativa", i l'⁣American Film Institute la va classificar com la quarta pel·lícula nord-americana més gran de tots els temps.

Argument La pel·lícula descriu la vida de Jake La Motta, boxador estatunidenc d'origen italià anomenat «el toro del Bronx», de la seva ascensió que el va portar al títol de campió del món dels pesos mitjans fins al fracàs de la seva vida privada (el seu divorci posterior a la seva reconversió en gerent d'un club nocturn).

Producció Desenvolupament Raging Bull va sorgir quan Robert De Niro va llegir l'⁣autobiografia en què es basa la pel·lícula mentre estava al plató de El Padrí II. Tot i la seva decepció amb l'estil d'escriptura del llibre, De Niro va quedar fascinat pel personatge de Jake LaMotta. Va ensenyar el llibre a Martin Scorsese al plató d'⁣Alice Doesn't Live Here Anymore amb l'esperança que considerés el projecte.Biskind, Peter, Easy Riders, Raging Bulls, 1999, p. 254. Scorsese va rebutjar repetidament l'oportunitat de dirigir la pel·lícula, afirmant que no tenia ni idea de què tractava Raging Bull, tot i que havia llegit part del text. No sent un gran aficionat a l'esport, quan va saber a què es dedicava a LaMotta per guanyar-se la vida, va dir: "Un boxejador? No m'agrada la boxa... Fins i tot quan era petit, sempre vaig pensar que la boxa era avorrida... era una cosa que no podia, no podia comprendre". La seva opinió general de l'esport en general és: "Qualsevol cosa amb una pilota, no és bo".Biskind, Peter Easy Riders, Raging Bulls 1998, p. 378. Aleshores, el llibre es va passar a Mardik Martin, l'eventual coguionista de la pel·lícula, que va dir que "el problema és que la maleïda trama s'ha fet cent vegades abans: un lluitador que té problemes amb el seu germà, la seva dona i la màfia va darrere d'ell". De Niro fins i tot havia ensenyat el llibre als productors Robert Chartoff i Irwin Winkler, que estaven disposats a ajudar només si Scorsese l'acceptava.Biskind, Peter, Easy Riders, Raging Bulls, 1998, p. 315. Després de gairebé morir d'una sobredosi de drogues, Scorsese va acceptar fer la pel·lícula, no només per salvar la seva vida sinó també per salvar la seva carrera. Scorsese va començar a relacionar-se molt personalment amb la història de Jake LaMotta, i en ella va veure com el ring de boxa pot ser "una al·legoria del que facis a la vida", que per a ell era paral·lel al cinema, "tu fas pel·lícules, estàs en el ring cada vegada".Thompson, David and Christie, Ian, Scorsese on Scorsese, p. 76/77.Friedman Lawrence S. The Cinema of Martin Scorsese, 1997, p. 115.Phil Villarreal. Kelly Jane Torrance. miniatura|esquerra|Martin Scorsese, director del film La preparació de la pel·lícula va començar amb Scorsese filmant en color en 8 mm amb De Niro boxant en un ring. Una nit, quan va mostrar les imatges a De Niro, Michael Chapman i al seu amic i mentor, el director britànic Michael Powell, Powell va assenyalar que el color dels guants en aquell moment només podien ser granats, de sang de bou o fins i tot negre. Aquesta és una de les raons per les quals Scorsese va optar per filmar Raging Bull en blanc i negre. Altres raons eren per distingir la pel·lícula d'altres pel·lícules en color de l'època i per reconèixer el problema de l'envelliment de la pel·lícula en color, una qüestió que Scorsese va reconèixer.Biskind, Peter, Easy Riders, Raging Bulls, 1998, p. 389.Total Film, The 100 greatest films of all time, p. 180–181.Thompson, David and Christie, Ian, Scorsese on Scorsese, p. 80. Scorsese va anar a dos partits al Madison Square Garden per ajudar a la seva investigació, recollint detalls menors però essencials com l'esponja de sang i, posteriorment, la sang a les cordes (que més tard s'utilitzaria a la pel·lícula). Segons els breus comentaris a la targeta d'incrustació del DVD de Raging Bull, Scorsese no era —i encara no ho és— un aficionat als esports o la boxa, cosa que descriu com a avorrit. Quan va veure que les esponges xopes de sang s'estaven submergint en una galleda, recorda haver pensat per a si mateix: "I això l'anomenen esport".

Guió miniatura|Paul Schrader, un dels guionistes Sota la guia de Chartoff i Winkler, se li va demanar a Mardik Martin que comencés a escriure el guió.Biskind, Peter Easy Riders, Raging Bulls 1998, p. 379. Segons De Niro, en cap cas United Artists acceptaria el guió de Martin.Biskind, Peter Easy Riders, Raging Bulls p. 384–385 La història es basava en la visió del periodista Pete Hamill amb un estil dels anys 30 i 40, quan la boxa era coneguda com "el gran príncep fosc dels esports". Però De Niro no va quedar impressionat quan va acabar de llegir el primer esborrany.Baxter John De Niro A Biography, p. 186–189. El guionista de Taxi Driver, Paul Schrader, va ser convocat ràpidament per reescriure el guió cap a l'agost de 1978. Alguns dels canvis que Schrader va fer al guió van incloure una reescriptura de l'escena amb el bistec poc cuit i la inclusió de LaMotta masturbar-se en una cel·la de Florida. Finalment, es va afegir el personatge del germà de LaMotta, Joey, abans absent del guió de Martin. United Artists va veure una millora molt important en la qualitat del guió. Tanmateix, els seus directors executius, Steven Bach i David Field, es van reunir amb Scorsese, De Niro i el productor Irwin Winkler el novembre de 1978 per dir-los que els preocupava que el contingut fos material classificat X i no tingués cap possibilitat de trobar audiència.Biskind, Peter, Easy Riders, Raging Bulls, 1998, p. 389.

Segons Scorsese, ell i De Niro es van emportar el guió dues setmanes i mitja a l'illa de Saint Martin per reconstruir àmpliament el contingut de la pel·lícula.Thompson, David and Christie, Ian, Scorsese on Scorsese, p. 76/77. El canvi més significatiu seria tota l'escena quan LaMotta arregla la seva televisió i després acusa la seva dona de tenir una aventura. Altres canvis van incloure l'eliminació del pare de Jake i Joey; la reducció del paper del crim organitzat a la història i una reescriptura important de la baralla de LaMotta amb Tony Janiro.Biskind, Peter Easy Riders, Raging Bulls, p. 390.Baxter, John De Niro A Biography, p. 193. També van ser els responsables de la seqüència final on LaMotta està tot sol al seu vestidor citant l'escena "Podria haver estat un competidor" de On the Waterfront. S'havia considerat un extracte de Ricard III, però Michael Powell va pensar que seria una mala decisió en el context d'una pel·lícula americana. Segons Steven Bach, els dos primers guionistes (Martin i Schrader) rebrien crèdit, però com que no hi havia cap pagament al gremi d'escriptors pel guió, la revisió de De Niro i Scorsese romandria sense acreditar.

Càsting miniatura|Cathy Moriarty (esquerra) i Joe Pesci (dreta) al plató Una de les marques distintives de Scorsese era escollir molts actors i actrius novells en la professió.Evans, Mike The Making of Raging Bull, p. 65. De Niro, que ja estava compromès a interpretar a Jake LaMotta, va començar a ajudar Scorsese a localitzar noms desconeguts per interpretar el seu germà a la pantalla, Joey, i la seva dona, Vikki.Evans, Mike The Making of Raging Bull, p. 61.Baxter, John De Niro A Biography p. 196–201 El paper de Joey LaMotta va ser el primer a ser repartit. De Niro estava veient una pel·lícula de televisió de baix pressupost anomenada The Death Collector quan va veure el paper d'un jove criminal de carrera interpretat per Joe Pesci (aleshores un actor desconegut i en dificultats) com a candidat ideal. Abans de rebre una trucada de De Niro i Scorsese per a la proposta de protagonitzar la pel·lícula, Pesci feia quatre anys que no treballava al cinema i treballava en un restaurant italià de Nova Jersey. Per al paper de Vikki (reanomenada com a Vickie a la pel·lícula final), la segona dona de Jake, va ser Pesci qui va suggerir la llavors desconeguda Cathy Moriarty a partir d'una imatge que va veure una vegada en una discoteca de Nova Jersey. Tant De Niro com Scorsese creien que Moriarty, llavors de 18 anys, podria interpretar el paper després de reunir-se amb ella en diverses ocasions i notar la seva veu ronca i la seva maduresa física. El duet va haver de demostrar al Sindicat d'Actors de Pantalla que tenia raó per al paper quan Cis Corman va mostrar 10 fotos comparant Moriarty amb la Vikki LaMotta real per demostrar que tenia una semblança. A Moriarty se li va demanar que fes una prova de pantalla, la qual va superar, en part ajudada amb algunes línies improvisades de De Niro, després d'alguna confusió preguntant-se per què l'equip de filmació estava gravant la seva actuació. Joe Pesci també va convèncer el seu antic amic de l'espectacle i coprotagonista de The Death Collector, Frank Vincent, perquè intentés el paper de Salvy Batts. Després d'una audició i una prova de pantalla amb èxit, Vincent va rebre la trucada per dir-li que havia rebut el paper.Evans, Mike, The Making of Raging Bull, p. 65/66. Charles Scorsese, el pare del director, va debutar al cinema com el cosí de Tommy Como, Charlie.