La Serralada Litoral és un parc que protegeix part de la Serralada de Marina i forma part de la Xarxa de Parcs Naturals protegits, promoguts i gestionats per la Diputació de Barcelona. És coordinat des de l'any 1992 per un consorci format per la Diputació de Barcelona, la Generalitat de Catalunya, el Consell Comarcal del Maresme, el Consell Comarcal del Vallès Oriental i els ajuntaments d'Alella, Argentona, Cabrera de Mar, Cabrils, Martorelles, Montornès del Vallès, Premià de Dalt, la Roca del Vallès, Santa Maria de Martorelles, Teià, Tiana, Vallromanes, Vilanova del Vallès i Vilassar de Dalt. Es regeix pel pla especial aprovat el 2004.
Després de l'ampliació aprovada pel Govern de la Generalitat el 9 d'abril de 2013 protegeix 7.400 hectàrees,El pulmó verd del Maresme guanya terreny per blindar-se que inclouen part dels termes municipals d'Alella, Argentona, Cabrera de Mar, Cabrils, Martorelles, Montornès del Vallès, Òrrius, Premià de Dalt, la Roca del Vallès, Santa Maria de Martorelles, Teià, Tiana, Vallromanes, Vilanova del Vallès i Vilassar de Dalt. Geogràficament, la zona correspon a l'extrem nord de la Serralada de Marina. L'altitud màxima del parc és el Turó de Céllecs que té 534 metres.
Geologia i relleu El procés de formació geològica de la Serralada Litoral Catalana va tenir sis fases i una durada d'uns 570 milions d'anys. El resultat ha estat un dels afloraments granítics més grans dels Països Catalans, el qual s'estén pel Maresme, el massís del Montseny i el massís de les Gavarres. Les 6 fases de formació geològica són les següents:
Inicis del Paleozoic (fa 570 milions d'anys), en una conca sota el nivell del mar es formen uns dipòsits de diferents materials, principalment d'origen químic (carbonats) i detrítics (argiles i llims), que donaran lloc a pissarres, esquists i roques calcàries. Finals del Paleozoic (fa 300 milions d'anys): unes forces compressives van començar a plegar i aixecar aquests materials del fons marí i van formar una cadena muntanyosa que va emergir a la superfície. Finalitzat el plegament (fa 280 milions d'anys), es va produir una pujada de material fos (magma àcid) que es refredava abans d'aflorar a la superfície i va originar els granitoides. Aquest fenomen s'anomena intrusió i va originar les roques ígnies. Posteriorment, va pujar més magma per les esquerdes formant les roques filonianes. Durant el període Secundari i Terciari, damunt d'aquests materials se'n van anant dipositant altres (calcàries, margues i gresos). Als inicis del Cenozoic (fa 66 milions d'anys), hi va haver una nova etapa compressiva molt més important, ja que originar els Pirineus i els Alps, va elevar de nou la serralada i va produir múltiples esquerdes a les roques ígnies. A començaments del Miocè (fa uns 20 milions d'anys), durant una etapa de distensió, l'escorça es va separar, i va provocar l'enfonsament de la zona central (el Vallès). Els dos costats elevats d'aquesta fossa són actualment la Serralada Litoral a la banda est i la Serralada Prelitoral a la banda oest. La posterior meteorització dels granitoides i l'erosió del sòl han acabat conformant el relleu actual de la Serralada Litoral, de formes arrodonides i pendents suaus, amb abundància de pedres oscil·lants, torres rocalloses, boles o esferes granítiques, tafones, etc.
La desintegració del granit, a causa de les altes temperatures diürnes i el diòxid de carboni de l'aigua de pluja, produeix el típic sauló, material sorrenc de gra gros i color daurat. L'aigua l'escampa pels camins i rieres fins a arribar al mar, on es formen les platges.
Turons i miradors miniatura|800px|Vista des del Mirador de la Cornisa Encara que gairebé tota la Serralada Litoral Catalana és en si mateixa un excel·lent mirador, hi ha indrets que mereixen una menció a banda: alguns són miradors amb baranes, bancs i plafons informatius, altres són simplement turons amb bona vista i n'hi ha que són simplement llocs estratègics que donen una perspectiva diferent del paisatge. Un dels atractius de qualsevol turó que no estigui cobert d'arbres és poder contemplar la migració dels ocells quan passen per sobre del parc (el març i l'abril a la primavera, mentre que a la tardor s'esdevé entre el setembre i el novembre). Hi passen moltes espècies, tant de dia com de nit. El cim més alt del parc és el Turó Rodó (530 metres msnm) al massís de Céllecs, seguit del Turó de Céllecs (534 m), el de Sant Mateu (466 m), el de Galzeran (484 m), el d'en Cirers (470 m), el de Ca l'Amat (416 m) i el d'en Baldiri (431 m), són excel·lents miradors:
Mirador de la Cornisa Mirador de Céllecs Mirador de Nou Pins Mirador d'en Pere Roca d'en Punsola Turó d'en Galzeran Turó de l'Infern Turó de Lledó Turó de Montcabrer Turó d'en Cirers Turó d'en Baldiri
Hidrologia La xarxa hidrològica del parc no està gaire desenvolupada: hi abunden torrents i rieres, a causa de l'elevació del terreny i la curta distància fins al mar i les planes del Vallès, però la majoria són de cabal estacional. En l'actualitat només hi ha quatre cursos d'aigua més o menys permanents, encara que el seu cabal és minso o gairebé inexistent en temporades de sequera: les rieres de Clarà i de Riudemeia, i els torrents d'en Cuquet i de Sant Bartomeu. Hi ha gran quantitat de fonts al parc, però, malauradament, la majoria només ragen en temporades de pluja i no tenen garantia de potabilitat.
Les precipitacions no són excessivament abundants, però sí suficients per mantenir un bon nivell d'humitat per a la vegetació. Hi ha un cert dèficit d'humitat durant els mesos de juliol i agost que es compensa, en part, gràcies a la marinada. Aquestes brises, que bufen de mar a muntanya, van carregades d'humitat que es condensa en arribar a una altura determinada i ajuda al sosteniment de les masses vegetals.
L'aigua sempre ha estat un recurs relativament escàs dins del parc i a les poblacions circumdants, sobretot a les del vessant del Maresme. Tot i el nombre de fonts i torrents existents, el seu cabal era insuficient per al proveïment de la població i els conreus. Abans de la portada d'aigua del Ter, una bona part del subministrament s'obtenia de les mines d'aigua, de les quals encara n'hi ha força en funcionament.
Com a excepció a aquesta escassetat, però de fet ja a la perifèria del parc, tenim l'aqüífer del Besòs i el de la riera d'Argentona, un dels més importants de la costa catalana. Un tret curiós de la rodalia del parc és el riu Besòs, que neix al sud de Montmeló a conseqüència de la fusió dels rius Congost i Mogent, i mor al mar després de solament 17,7 km de recorregut. Fonts miniatura|Font de les Perdius Les fonts hi són molt nombroses, encara que la majoria ja no ragen o bé ho fan puntualment. Els motius, en general, són la sobreexplotació dels aqüífers i la manca de manteniment de les mines. En alguns casos, el propietari de la mina ha tallat el subministrament a la font per disposar de més cabal per al seu ús particular.
N'hi ha poques que a hores d'ara tinguin garantia de potabilitat: l'aigua sol estar contaminada per nitrats, pesticides, pèrdues del clavegueram i filtracions de fosses sèptiques.
Aquestes fonts eren un lloc molt freqüentat els dies de festa: s'hi anava a dinar o berenar i a passar-hi l'estona. Fins i tot a ballar sardanes i fer aplecs, ja que la tradició de les fontades va estar molt estesa a principis del . Els canvis de costums en el lleure han fet que la majoria d'aquests indrets hagin quedat obsolets i abandonats. Malgrat tot, encara n'hi ha unes quantes que conserven part del seu antic encant:
Font de Ca la Teresa Font de Can Blanc Font de Can Gurguí Font de Can Gurri Font de la Mansa Font de la Mare de Déu de Malanyanes Font de la Mercè Font de la Puput Font de la Teula Font de les Perdius Font de l'Esquerda Font de Sant Bartomeu de Cabanyes Font de Sant Mateu Font de Sant Mateu Vella Font del Botxer Font del Dragó Font del Ferro de Martorelles Font del Fonoll Font del Garrofer d'en Manel Font del Llop Font del Llorer Font del Pericó d'en Canal Font del Porc Font del Raget d'en Ramon Font del Remei Font del Safareig Font del Sarau Font del Senglar Font del Torrent de Can Blanc Font del Vedat Font dels Ajupits Font dels Àlbers d'en Javà Font dels Eucaliptus Font dels Gossos Font d'en Dirol Font d'en Mamet Font Freda Font Picant de Cabrera
Mines d'aigua Durant el , la construcció de mines d'aigua va constituir un pas important en la recuperació de la zona. Algunes encara estan en perfecte funcionament, abastint masies i cases de poble. Altres, amb un manteniment de subsistència, donen aigua a fonts i dipòsits per als bombers. Només en el terme de Premià de Dalt n'hi ha unes 50 inventariades i les existents a tot el parc podrien ésser centenars. Aquestes mines condueixen l'aigua del subsòl a la superfície, que després es canalitza i baixa per gravetat fins al lloc on s'emprarà. Cal, doncs, inicialment trobar un lloc on hi hagi prou aigua. Un sistema és fer pous fins a localitzar-la i després una galeria en suau pendent des de l'aqüífer fins a l'exterior. Un altre és iniciar la galeria a la superfície i endinsar-se a la muntanya en cerca de l'aigua. A causa dels costos de manteniment, l'electrificació que va permetre utilitzar bombes d'extracció i, finalment, l'arribada de l'aigua del Ter, la majoria de mines han quedat abandonades. Algunes de les més importants són aquestes:
Mina del Vedat Mina d'en Botey Mines del Serviol Mines del Torrent de Can Pau Sires Mines d'en Puig
Pous
Pou de Can Cabanyes Pou de la Font del Ferro de Cabrera
Basses De basses, n'hi ha moltes, al parc (com a mínim, tantes com masies). La seua funció de dipòsit era vital quan l'única aigua de la qual es disposava era la de les fonts i les mines. Avui dia en queden unes quantes que, per una raó o una altra, encara es mereixen una visita. D'altra banda, cal destacar l'existència de nombroses basses de senglars: es tracta de bassals no gaire grans, on només hi ha aigua quan plou, on es banyen els senglars i es rebolquen en el fang per a desparasitar-se. A prop, sempre hi ha un o més arbres, normalment pins de bona mida, arrebossats de fang a la part baixa: ho fan els senglars que, un cop s'han rebolcat a la bassa, van a gratar-se a l'escorça d'aquests arbres per a desprendre's del fang.
Bassa de Ca l'Argent Bassa de Sant Mateu Bassa de Senglars de la Creu del Bei Bassa de Senglars de les Banyadores Bassa de Senglars de Sant Bartomeu Basses de Can Maimó La Bassasa
Torrents i rieres De torrents i rieres n'hi ha molts (com sol passar en els terrenys pendents) i la següent llista només esmenta els que tenen més o menys cabal tot l'any o, com a mínim, mantenen prou humitat per a sustentar bosc i vegetació de ribera. És important no passar pel mig de llurs lleres (especialment amb motos o bicicletes), ja que el bosc de ribera és un dels ecosistemes més fràgils del parc.
Riera de Riudemeia Torrent de Sant Bartomeu Torrent d'en Cuquet
Vegetació