El sunnisme (, literalment ‘gent de la tradició [del profeta Mahoma] i la comunitat’, o simplement ) és la branca principal de l'islam, representant gairebé el 90% dels musulmans. Els que la segueixen són anomenats sunnites, és a dir, seguidors de la sunna, entesa aquesta com l'exemple personal donat pel profeta Mahoma, a qui es considera infal·lible. La qüestió de la infal·libilitat o no del Profeta (excepte pel que fa a les revelacions de l'Alcorà) va ser un tema controvertit durant els primers temps de l'islam, i no va ser fins més endavant que el consens de la comunitat islàmica va estipular que Mahoma i els profetes anteriors citats en l'Alcorà eren «infal·libles».Islam, Microsoft ® Encarta ® 2007 (en francès).
Els sunnites han patit al llarg dels segles diverses escissions, referides a polèmiques sobre lideratge i teologia. Totes les branques tenen en comú, però, el paper central que atorguen a la voluntat divina, a la qual s'ha de sotmetre la llibertat de l'ésser humà. Igualment, les diferents escoles interpretatives sunnites dels texts sagrats (màdhhabs) es reconeixen entre elles com a legítimes; és cada persona la que tria la que millor s'adapta a la seva visió de la religió.
Origen
Una de les grans religions monoteistes del món va sorgir l'any 610 dC a Aràbia, segons la revelació a Mahoma per part de l'arcàngel Gabriel al mont Hirà. La revelació es reproduïda en versicles denominats aleies, els quals es reuneixen en capítols, anomenats sures, els quals formen, orgànicament, el que es coneix com el text sagrat de l'Alcorà. Mort el profeta Mahoma l'any 632 dC, els seus seguidors van començar a qüestionar qui seria el seu successor.
Els tres primers califes van ser Abu-Bakr, Úmar i Uthman. Després de l'assassinat d'aquest últim, Alí ibn Abi-Tàlib, cosí i gendre de Mahoma (casat amb Fàtima, filla de Mahoma) va reclamar els seus drets successoris i va ser elegit quart califa (656-661), encara que no per unanimitat, i es va trobar amb una oposició violenta encapçalada per Muàwiya, membre del clan omeia i governador de Síria. Els dos grups van lluitar en la batalla de Siffin l'any 657, on els partidaris de Alí van ser derrotats, quedant Muàwiya com a nou califa. Alí va ser assassinat el 661 i els seus partidaris van reconèixer com el seu successor el seu fill al-Hussayn, que va morir posteriorment a la batalla de Karbala (680).
Aquest conflicte va donar origen als dos grups més importants dins de l'islam: els sunnites i els xiïtes. El tercer grup en importància és el dels kharigites.
Els sunnites, que representen gairebé el 90% dels musulmans, consideren que la successió de Mahoma correspon a un àrab membre de la tribu de Quraix, a la qual pertanyia Mahoma. Els sunnites reben el seu nom a causa de la importància que donen a la sunna, col·lecció de dites i fets atribuïts a Mahoma i transmesos inicialment de forma oral. En altres paraules, no només es basen en l'Alcorà, sinó també en la sunna.
Els xiïtes, que suposen aproximadament el 10% dels musulmans, consideren que Alí va ser l'iniciador de la línia successòria de Mahoma. Etimològicament, xiïta ve de xíat Alí (‘partit d'Alí’). Els xiïtes consideren que els califes posteriors a la mort d'Alí han sigut usurpadors.
Els kharigites creuen que la dignitat califal emana de la comunitat, que ha de triar lliurement al més digne «encara que sigui un esclau negre.»
Història Un error comú consisteix a assumir que l'islam sunnita representa un islam normatiu que va sorgir durant el període que va seguir la mort de Mahoma, i que el sufisme i el xiisme es van desenvolupar a partir de l'islam sunnita. Aquesta percepció es deu en part en fonts altament ideològiques que s'han acceptat com a treballs històrics fiables, així com al fet que la immensa majoria de musulmans és sunnita. En realitat, tant el sunnisme com el xiisme són el resultat de diversos segles de competició entre ideologies. Ambdós corrents s'han utilitzat mútuament per cimentar les seves pròpies identitats i doctrines.
Els primers quatre califes són coneguts entre els sunnites com els raixidun o ‘els ben guiats’. Els sunnites reconeixen Abu-Bakr com el primer, Úmar com el segon, Uthman com el tercer i Alí com el quart. Els sunnites van reconèixer a diferents governants com califes, si bé no van incloure a ningú més en la llista dels raixidun després de l'assassinat d'Alí.
Transició del califat a la monarquia dinàstica dels omeies Al moment de la seva mort l'any 632 (a l'edat de 62 anys), Mahoma havia conquerit la Meca i unit les tribus d'Aràbia sota un únic govern religiós. Mahoma havia ja proposat la carta de Medina, una constitució creada per posar fi a les lluites entre les tribus, instituint un nombre de drets i responsabilitats per a les comunitats musulmanes, jueves i paganes, unint-les a totes sota el mantell de l'Umma. La revolució de Mahoma va ser la causa de nombrosos canvis socials i va crear una societat relativament igualitària. Amb la mort de Mahoma van començar els desacords sobre qui l'havia de succeir com a líder de la comunitat musulmana. Abu-Bakr, company i amic íntim de Mahoma, va ser escollit com a primer califa. Sota el govern d'Abu-Bakr, els musulmans van aixafar una rebel·lió de les tribus àrabs en un episodi conegut com les guerres de la Ridda (o guerres de l' Apostasia). L'Alcorà es va compilar en un sol volum durant aquest temps. La mort d'Abu-Bakr l'any 634, dos anys després de ser elegit, va resultar en la successió d'Úmar ibn al-Khattab com el segon califa.
Les llavors de la transformació del califat en regnat es van sembrar, tal com havia temut el segon califa Úmar, ja en el règim del tercer califa Uthman, que va nomenar en importants càrrecs del govern molts dels parents del seu clan, els omeies, incloent a Marwan i al seu mig germà al-Walid ibn Uqba, convertint-se en la principal causa de les turbulències que van resultar en el seu assassinat i les conseqüents lluites que van seguir durant el temps d'Alí i la rebel·lió de Muàwiya, un altre membre del clan d'Uthman. Això va portar a l'establiment d'un ferm poder dinàstic en mans del clan omeia després que al-Hussayn, fill menor d'Alí amb Fàtima, morís a la batalla de Karbala.
Els omeies eren una tribu d'elits de la Meca que s'havia oposat a Mahoma sota el lideratge d'Abu-Sufyan (pare de Muàwiya) fins just abans de la conquesta de La Meca. Amb la seva arribada al poder com successors de Mahoma gràcies a l'ascens d'Uthman al califat, la societat igualitària que s'havia format com a resultat de la revolució de Mahoma va ser reemplaçada per una societat estratificada entre els que tenien béns i els que no, gràcies al nepotisme i, en paraules d'el-Hibri, en «usar els ingressos de caritat religiosa (zakat) per subsidiar interessos familiars, que Uthman va justificar com suport filial piadós (as-sila).»
El quart califa, Alí, durant el seu curt règim va mantenir un estil de vida auster i va intentar amb molt esforç retornar el sistema igualitari i de la supremacia de la llei sobre el governant idealitzat en el missatge de Mahoma, però es va enfrontar amb una contínua oposició i guerres successives, primer contra l'aliança entre Àixa, Talha i az-Zubayr (batalla del camell), després contra Muàwiya i finalment contra els kharigites. Després del seu assassinat, els seus seguidors van triar immediatament com a successor a al-Hàssan ibn Alí, el seu fill gran amb Fàtima. Al-Hàssan, però, va signar al poc un tractat amb Muàwiya renunciant al poder a favor d'aquest, amb la condició que el que visqués més dels dos seria el califa i que aquest califa no designaria un successor sinó que deixaria l'assumpte de la seva elecció al públic. Al-Hàssan va morir enverinat i Muàwiya va gaudir d'un poder sense rivals. Sense respectar el seu tractat amb al-Hàssan, va nomenar al seu fill Yazid com a successor. Després de la mort de Muàwiya, Yazid va demanar a al-Hussayn, el germà menor de Hàssan, fill d'Alí i net de Mahoma, que li oferís la seva aliança, que aquest va refusar. La seva caravana va ser llavors envoltada per l'exèrcit de Yazid a Karbala i va ser assassinat allà amb tots els seus acompanyants homes, un total de 72 persones, en una batalla que va durar un dia i en la qual Yazid es va establir com sobirà, si bé un fort aixecament popular es va produir després de la seva mort per venjar la massacre de Karbala. El clan Banu Umaya o dels omeies, però, va poder sufocar-lo ràpidament i va governar el món musulmà fins que va ser expulsat finalment pel Califat Abbàssida.
El califat i la monarquia dinàstica del abbàssides El govern i califat dels omeies va arribar a la seva fi a mans del clan dels abbàssides, una branca del clan dels haiximites, la tribu de Mahoma, només per donar inici a una altra monarquia dinàstica descrita com califat a partir de l'any 750. Aquest període és vist com a formatiu en l'islam sunnita en tant que els fundadors de les quatre escoles (Abu-Hanifa an-Numan, Màlik bin Anas, aix-Xafií i Àhmad ibn Hànbal) van practicar durant aquest temps, així com Jàfar as-Sàdiq qui va elaborar la doctrina de l'imamat, la base del pensament religiós xiïta. No hi havia una fórmula clarament acceptada per determinar la successió en el Califat Abbàssida. Dos o tres fills o altres familiars del califa que moria apareixien com a candidats al tron, cadascun recolzat pel seu propi grup de seguidors. Després d'una prova de força, el grup més poderós guanyava i esperava el favor del califa a qui havien donat suport un cop ascendís al tron. El califat d'aquesta dinastia va acabar amb la mort del califa al-Mamun l'any 833, quan va començar el període de dominació turca.
L'islam sunnita en l'era contemporània La caiguda, a la fi de la Primera Guerra Mundial, de l'Imperi Otomà, el major imperi sunnita durant sis segles, va marcar el final del califat. Això va originar protestes sunnites en llocs ben llunyans, incloent el moviment Khilafat a l'Índia, que després de la independència de la Gran Bretanya va separar Pakistan, dominat per sunnites, de l'Índia secular. Pakistan, l'estat sunnita amb més població al moment del seu naixement, es va dividir després en Pakistan i Bangladesh. La caiguda del califat otomà també va esdevenir en el sorgiment d'Aràbia Saudita, una monarquia dinàstica absoluta amb el suport dels britànics i d'Ibn Abd-al-Wahhab, el fundador del wahhabisme.Gail Minault, The Khilafat Movement: Religious Symbolism and Political Mobilization in India (1982). A això li va seguir el sorgiment del wahhabisme, el salafisme i el jihadisme sota la influència de les predicacions d'Ibn Taymiyya, un autoproclamat defensor de les tradicions d'Àhmad ibn Hànbal. Les circumstàncies produïdes per la guerra freda van acabar en un suport a la radicalització dels refugiats afganesos al Pakistan, entrenats i armats per lluitar contra el règim comunista recolzat per forces de la URSS a l'Afganistan, donant origen als talibans. Els talibans li van treure el poder als comunistes a l'Afganistan i van formar un govern sota el lideratge de Mohammad Omar, que va ser anomenat «emir dels fidels», una forma honorífica d'adreçar-se als califes. El règim talibà va ser reconegut per Pakistan i l'Aràbia Saudita fins que van tenir lloc els atemptats de l'11 de setembre de 2001, perpetrats per Osama bin Laden, un saudita de naixement i protegit pels talibans, resultant en la guerra contra el terrorisme llançada contra els talibans.