miniatura|Il·lustració de la reencarnació en l'art hindú. miniatura|En el jainisme, una ànima viatja a qualsevol dels quatre estats d'existència després de la mort depenent dels seus karmes. La reencarnació, també coneguda com a renaixement, transmigració o en els textos d'inspiració de l'antiga Grècia metempsicosi, és el concepte filosòfic o religiós segons el qual l'essència no física d'un ésser viu comença una nova vida en una forma física o cos diferent després de la mort biològica. En la majoria de creences que impliquen la reencarnació, l'ànima d'un ésser humà és immortal i no es dispersa després que el cos físic hagi desaparegut. Després de la mort, l'ànima només es transmigra en un nadó o en un animal per continuar la seva immortalitat. El terme transmigració significa el pas d'una ànima d'un cos a un altre després de la mort.
La reencarnació (punarjanma) és un principi central de les religions índies com l'hinduisme, el budisme, el jainisme i el sikhisme; encara que hi ha grups hindús que no creuen en la reencarnació, sinó que creuen en un més enllà.Flood, Gavin D. (1996), An Introduction to Hinduism, Cambridge University Press En diverses formes, es presenta com una creença esotèrica en molts corrents del judaisme, certes religions paganes, inclosa la Wicca, i algunes creences dels pobles indígenes d'AmèricaGananath Obeyesekere, Imagining Karma: Ethical Transformation in Amerindian, Buddhist, and Greek Rebirth. University of California Press, 2002, p. 15. i dels australians indígenes (encara que la majoria creu en un més enllà o un món espiritual).Crawley La creença en el renaixement o la migració de l'ànima (metempsicosi) va ser expressada per certes figures històriques de la Grècia antiga, com Pitàgores, Sòcrates i Plató.Vegeu Charles Taliaferro, Paul Draper, Philip L. Quinn, A Companion to Philosophy of Religion. John Wiley and Sons, 2010, p. 640, Google Books
Encara que la majoria de denominacions dins del cristianisme i l'islam no creuen que els individus es reencarnin, hi ha grups particulars dins d'aquestes religions que sí que es refereixen a la reencarnació; aquests grups inclouen els principals seguidors històrics i contemporanis dels càtars, els alauites, els drusosHitti, Philip K (2007) . Origins of the Druze People and Religion, with Extracts from their Sacred Writings (New Edition). Columbia University Oriental Studies. 28. London: Saqi. p. 13–14. i els rosacreus.Heindel, Max (1985) [1939, 1908] The Rosicrucian Christianity Lectures (Collected Works): The Riddle of Life and Death . Oceanside, California. 4th edition. Les relacions històriques entre aquestes sectes i les creences sobre la reencarnació que eren característiques del neoplatonisme, l'orfisme, l'hermetisme, el maniqueisme i el gnosticisme de l'època romana, així com les religions índies, han estat objecte d'investigacions recents.Una important obra recent sobre la influència mútua de la filosofia grega i índia antiga sobre aquestes qüestions és The Shape of Ancient Thought de Thomas McEvilley En les últimes dècades, molts europeus i nord-americans han desenvolupat un interès per la reencarnació, i moltes obres contemporànies ho mencionen.
Concepte La paraula reencarnació deriva d'un terme llatí que literalment significa "entrar de nou a la carn". La reencarnació es refereix a la creença que hi ha un aspecte de cada ésser humà (o de tots els éssers vius en algunes cultures) que continua existint després de la mort. Aquest aspecte pot ser l'ànima, la ment, la consciència o alguna cosa transcendent que renaix en un cicle d'existència interconnectat; la creença de la transmigració varia segons la cultura, i s'imagina amb la forma d'un ésser humà acabat de nàixer, o un animal, o planta o esperit, o com un ésser en algun altre regne de l'existència no humà.
Un terme alternatiu és la transmigració, que implica migració d'una vida (cos) a una altra. El terme ha estat utilitzat per filòsofs moderns com Kurt Gödel.
L'equivalent grec a la reencarnació, metempsicosi (), deriva de meta ('canvi') i ('posar-hi una ànima'),metempsychosis , Etymology Dictionary, Douglas Harper (2015) i és terme atribuït a Pitàgores.Carl A. Huffman (2014), Pythagoras, 4.1 The Fate of the Soul–Metempsychosis Stanford Encyclopedia of Philosophy, Stanford University Un altre terme grec que de vegades s'empra com a sinònim és palingènesia, 'néixer de nou'.
El renaixement és un concepte clau que es troba a les principals religions índies i es discuteix amb diversos termes. Reencarnació o Punarjanman (Sanskrit 'renaixement, transmigració'), es discuteix als textos sànscrits antics de l'hinduisme, el budisme i el jainisme, amb molts termes alternatius com punarāvṛtti (पुनरावृत्ति), punarājāti (पुनराजाति), punarjīvātu (पुनर्जीवातु), punarbhava (पुनर्भव), āgati-gati (आगति-गति, comú en el text budista en pali), nibbattin (निब्बत्तिन्), upapatti (उपपत्ति), i uppajjana (उप्पज्जन).
Aquestes religions creuen que aquesta reencarnació és cíclica i un Saṃsāra interminable, tret que un obtingui coneixements espirituals que acabin aquest cicle que condueix a l'alliberament. El concepte de reencarnació es considera en les religions índies com un pas que comença cada "cicle de deriva sense rumb, vagabundeig o existència mundana", però que és una oportunitat per buscar l'alliberament espiritual a través de la vida ètica i una varietat de meditació, ioga (marga), o altres pràctiques espirituals. Gavin Flood (2010), Brill's Encyclopedia of Hinduism (Editor: Knut Jacobsen), Volume II, Brill, , p. 881–884 Consideren l'alliberament del cicle de les reencarnacions com l'objectiu espiritual últim, i anomenen l'alliberament amb termes com moksha, nirvana, mukti i kaivalya.Gerhard Oberhammer (1994), La Délivrance dès cette vie: Jivanmukti, Collège de France, Publications de l'Institut de Civilisation Indienne. Série in-8°, Fasc. 61, Édition-Diffusion de Boccard (Paris), , p. 1–9 Tanmateix, les tradicions budistes, hindús i jainistes han diferit, des de l'antiguitat, en els seus supòsits i en els seus detalls sobre què es reencarna, com es produeix la reencarnació i què condueix a l'alliberament.
Gilgul, Gilgul neshamot o Gilgulei Ha Neshamot () és el concepte de reencarnació en el judaisme cabalístic, que es troba en gran part de la literatura yiddish entre els jueus asquenazites. Gilgul significa "cicle" i neshamot és "ànimes". La reencarnació cabalística diu que els humans es reencarnen només als humans tret que YHWH / Ein Sof / Déu vulgui una altra cosa.
Història Orígens Els orígens de la noció de reencarnació són poc clars. La discussió del tema apareix en les tradicions filosòfiques de l'Índia. Els presocràtics grecs van parlar de la reencarnació, i també es diu que els druides celtes van ensenyar una doctrina de la reencarnació.Diodorus Siculus v.28.6; Hippolytus Philosophumena i.25.
Jainisme, budisme i hinduisme Els conceptes del cicle de naixement i mort, Saṁsāra i alliberament deriven en part de les tradicions ascètiques que van sorgir a l'Índia cap a mitjans del primer mil·lenni aC.Flood, Gavin. Olivelle, Patrick. 2003. The Blackwell Companion to Hinduism. Malden: Blackwell. p. 273–274. Les primeres referències textuals a la idea de la reencarnació apareixen al Rigveda, Yajurveda i Upanixads del període vèdic tardà (c. 1100 - c. 500 aC), anteriors a Buda i Mahavira. Tot i que no s'ha trobat cap evidència directa d'això, les tribus de la vall del Ganges o les tradicions dravídiques del sud de l'Índia s'han proposat com una altra font primerenca de creences de reencarnació.Gavin D. Flood, An Introduction to Hinduism, Cambridge University Press (1996), UK p. 86"
La idea de la reencarnació, Saṁsāra, sí que existia a les primeres religions vèdiques.A.M. Boyer: "Etude sur l'origine de la doctrine du samsara." Journal Asiatique, (1901), Volume 9, Issue 18, S. 451–453, 459–468Yuvraj Krishan: Bharatiya Vidya Bhavan, 1997, Els primers Vedas esmenten la doctrina del karma i el renaixement. És als primers Upanishads, que són pre- Buda i pre- Mahavira, on aquestes idees es desenvolupen i es descriuen de manera general.A.M. Boyer (1901), "Etude sur l'origine de la doctrine du samsara", Journal Asiatique, Volume 9, Issue 18, p. 451–453, 459–468 Les descripcions detallades apareixen per primera vegada cap a mitjans del primer mil·lenni aC en diverses tradicions, com ara el budisme, el jainisme i diverses escoles de filosofia hindú, cadascuna de les quals va donar una expressió única al principi general.
La literatura sangam mostra els principis de l'antiga literatura tàmil i és la literatura més antiga coneguda del sud de l'Índia. La tradició i les llegendes tàmils el relacionen amb tres trobades literàries al voltant de Madurai. Segons Kamil Zvelebil, un estudiós de la literatura i la història tàmil, el rang més acceptable per a la literatura Sangam és del 100 aC al 250 dC, basat en les al·lusions lingüístiques, prosòdiques i quasi històriques dins dels textos i dels colofons. Hi ha diverses mencions de renaixement i moksha al Purananuru. El text explica els rituals hindús que envolten la mort, com ara fer boles d'arròs anomenades pinda i cremar. El text afirma que les ànimes bones aconsegueixen un lloc a Indraloka on Indra les acull.
Els textos de l'antic jainisme que han sobreviscut a l'era moderna són post-Mahavira, probablement dels últims segles del primer mil·lenni aC, i esmenten àmpliament les doctrines del renaixement i del karma. La filosofia jaina suposa que l'ànima (jiva en jainisme; atman en hinduisme) existeix i és eterna, passant per cicles de transmigració i renaixement. Després de la mort, s'afirma que la reencarnació en un nou cos és instantània als primers textos jainistes. Depenent del karma acumulat, el renaixement es produeix en una forma corporal superior o inferior, ja sigui al cel o a l'infern o al regne terrestre. Cap forma corporal és permanent: tothom mor i es reencarna encara més. L'alliberament (kevalya) de la reencarnació és possible, però, eliminant i acabant amb les acumulacions kàrmiques a l'ànima. Des de les primeres etapes del jainisme, un ésser humà va ser considerat l'ésser mortal més alt, amb el potencial d'aconseguir l'alliberament, especialment a través de l'ascetisme.
Justificació Els primers textos budistes discuteixen el renaixement com a part de la doctrina de Saṃsāra. Això afirma que la naturalesa de l'existència és un "cicle de vida, mort i renaixement carregat de patiment, sense principi ni final".; Quote: "Buddhist doctrine holds that until they realize nirvana, beings are bound to undergo rebirth and redeath due to their having acted out of ignorance and desire, thereby producing the seeds of karma". També coneguda com la roda de l'existència (Bhavacakra), sovint s'esmenta en els textos budistes amb el terme punarbhava (renaixement, tornar-se a convertir). L'alliberament d'aquest cicle de l'existència, el Nirvana, és el fonament i el propòsit més important del budisme. Els textos budistes també afirmen que una persona il·lustrada coneix els seus naixements anteriors, un coneixement que s'aconsegueix mitjançant alts nivells de concentració meditativa.Paul Williams, Anthony Tribe, Buddhist thought: a complete introduction to the Indian tradition. Routledge, 2000, p. 84. El budisme tibetà parla de la mort, el bardo (un estat intermedi) i el renaixement en textos com el Llibre tibetà dels morts. Mentre que el Nirvana s'ensenya com l'objectiu final del budisme Theravadin i és essencial per al budisme Mahayana, la gran majoria dels budistes laics contemporanis se centren en acumular bon karma i adquirir mèrits per aconseguir una millor reencarnació en la propera vida.
Comparació