El comte Dràcula és un personatge de ficció creat per l'escriptor Bram Stoker en la novel·la epistolar Dràcula publicada el 26 de maig de 1897.
L'escriptor britànic posa en escena un comte hematòfag que renova la imatge del mort vivent tradicional i s'afirma com el nou arquetip del vampir, una expressió duradora del mite a través del temps. Aquest personatge fou reprès i transformat en nombroses obres, especialment en el cinema.
Creació Escrit a final del , Dràcula és una novel·la epistolar el personatge principal del qual és un vampir. Ajudat de manera involuntària pel jove Jonathan Harker, aquest personatge abandona Transsilvània per anar-se'n a Anglaterra on posseeix a Lucy Westenra, amiga de la núvia de Jonathan Harker. Aquest últim, amb l'ajuda del professor Abraham Van Helsing, John Seward, Morris Quincey i Arthur Holmwood Lord Godalming, farà el seguiment del vampir i l'eliminarà en un ritual.
Segons Denis Buican Denis Buican, Les Métamorphoses de Dracula, Bucarest, Scripta, 1996 i Neagu Djuvara, Neagu Djuvara, De la Vlad Țepeș la Dracula vampirul, Bucarest, Humanitas Bram Stoker es va inspirar en moltes fonts per al seu personatge:
En primer lloc, el tema del vampir va aparèixer el 1819 a Anglaterra, durant la moda de la novel·la gòtica: John William Polidori (The Vampire inspirat en una idea original de Lord Byron), Sheridan Le Fanu (Carmilla), però també, a Alemanya, Karl Von Wachsmann (Der Fremde, el 1844, amb tots els ingredients: castell a Transsilvània, boscos foscos, personatge maleït, viatgers atemoritzadors...) i, a França, Charles Nodier (Histoires de vampire), Théophile Gautier (La morte amoureuse), Paul Féval (que converteix el gul en la femella del vampir a La Vampire de 1856) i sobretot, cinc anys abans de Dràcula, Jules Verne (Le Château des Carpathes).Piero Gondolo della Riva : Bibliographie analytique de toutes les œuvres de Jules Verne. Tome I. Société Jules Verne. Paris. 1977 i El nom del comte Dràcula es marca amb el sobrenom de dos voivodes de Valàquia del XV : Vlad Țepeș ("Vlad l'Empalador") i el seu pare Vlad Dracul ("Vlad el Drac"), anomenat així perquè era membre de l'Ordre del Drac; Vlad Țepeș va ser qualificat en certs llibres publicats pels seus enemics Draculea. Dracul no era només el sobrenom de Vlad, sinó també el d'un altre voivode posterior : Mihail Ier Șuțu (1730 - 1803, va regnar de 1783 a 1795). La vida d'aquests voivodes vallacians és descrita per fonts hostils com Histoires de la Moldavie et de la Valachie de Johann Christian Engel, publicades a principis del , que els presenta com a tirans sanguinaris. Bram Stoker podria tenir accés directament a la llibreria o biblioteca, o bé als articles de Ármin Vámbéry, professor de la Universitat de Budapest, que probablement és Arminius Vambery citat pel D Gabriel Van Helsing (personatge de la novel·la) com "amic" i font d'informació. A més, "dracul" també significa "diable". Aquesta ambigüitat semàntica va ser desenvolupada a la novel·la per Stoker, desitjós d'emfatitzar l'aspecte demoníac del personatge: s'alimenta de la sang de les seves víctimes i al seu torn les converteix en vampirs. A part del nom, el Dràcula de Stoker, però, no té cap connexió directa amb la figura històrica: el comte es descriu a si mateix com un príncep dels Sículs de Transsilvània, el castell del qual es troba a prop de Bistrița. Stoker és el primer (i l'únic del seu temps) a imaginar un vincle entre Vlad Țepeș i aquell que encarnaria el mite modern del vampir. Dràcula deriva de Dràculea que significa "fill del diable" o "fill del drac". Algunes paraules posades per Stoker a la boca dels camperols com "vrolok" i "vlkoslak", demostren que l'escriptor coneixia el mite de "vrykolakas" ("morts-vivents") descrits al mateix temps per Emily Gerard, autora de llibres sobre folklore de Transsilvània. Dràcula també es anomenat Nosferatu.Préface de Dracula, l'homme de la nuit de Bram Stoker, traduit per Ève Paul-Margueritte i Lucie Paul-Margueritte, 1920, per a Wikisource. Gerard i Stoker van escriure que el nom significaria "vampir" o "no mort" en romanès, però no és així: "nesuferitu" significa "l'indiscutible", en altres paraules, el Diable.Tudor Pamfile, Mihai Canciovici, Mythologie roumaine, All educational, Bucarest, 1992. Stoker també podria haver tingut a les mans una de les moltes històries breus inspirades en la història tràgica del jesuïta László Turóczi, László Turóczi, «Tragica historia» a Ungaria suis cum regibus compendia data, Typis Academicis Soc, Jesu per Fridericum Gall, 1729, p. 188-193. publicada el 1730 i que explicava les suposades escapades sagnants de la comtessa Elisabeth Báthory a l'actual Eslovàquia. Stoker va escriure la seva novel·la en l'horror mediàtic provocada pel seu contemporani Jack the Ripper, que va assaltar a Londres el 1888. Finalment, la zoologia de l'època victoriana, molt oberta a tothom, ja havia donat a conéixer a l'atenció d'un públic aficionat als animals exòtics, l'existència en Amèrica de Sud d'una família de ratpenats xucladors de sang, batejada immediatament com "vampirs".
A més, en un article dedicat a les possibles influències del folklore irlandès sobre l'obra de Stoker, Bob Curran, professor d'història i folklore celta de la Universitat d'Ulster, subratlla la proximitat dels noms Dracula i Droch Ola (que significa "sang dolenta" en gaèlic).History Ireland, estiu 2000 (llegir en línia ).
Les ubicacions de l'acció, parcialment compartides amb les de Vlad Țepeș, s'indiquen a la novel·la en la seva forma alemanya segons els mapes disponibles en aquell moment (Transsilvania era aleshores austríaca) que, segons Buican, potser va contribuir a l'èxit que el personatge de Dràcula i el seu avatar Nosferatu van conèixer a països de parla alemanya.
Descripció Físic miniatura|291x291px| El comte Dràcula s'arrossegava com un llangardaix per la paret del seu castell. Il·lustració de portada de Holloway per a una edició britànica de la novel·la de Bram Stoker (Londres, William Rider & Son, 1919). La representació del comte Dràcula ha evolucionat al llarg del temps.
Stoker descriu el físic de Dràcula en detall al capítol II de Dràcula, l'home de la nit: els cabells blancs (quan va conèixer a Harker) van recuperant color gradualment a mesura que el comte es fa jove. Canins afilats i desenvolupats, així com una mala olor prové d'ell. El comte Dràcula té la particularitat de no tenir ombra i no poder reflectir-se en un mirall. Tot i que posseeix un carisma que hipnotitza les seves preses, va ser un vell –que es va fer jove al llarg de la novel·la– sense res de seductor.
Per fer el retrat del seu monstre, Stoker es va inspirar en les tesis de Cesare Lombroso, molt popular a l'època: es creia llavors que la forma de la cara d'un home indicava el seu personatge i el retrat de Dràcula correspon al de "tipus criminal" de Lombroso. A més, David J. Skal, que assenyala diverses referències a l'obra de William Shakespeare a la novel·la, relaciona Dracula amb Hamlet que, també, anava vestit de negre.
El Nosferatu de Murnau té moltes de les característiques físiques del personatge de Stoker, però també algunes diferències com l'absència de pèl i especialment incisius afilats, en lloc dels canins.
En les pel·lícules produïdes per Universal Pictures i posteriorment per la Hammer, el conte Dracula (interpretat per Bela Lugosi i més tard per Christopher Lee) es retrata com un aristòcrata en la seva posició més elevada, alta i esvelta, amb trets fins, una pell pàl·lid i els cabells negres. Va vestit amb un vestit fosc i una gran capa negra amb folre vermell.
Personalitat Les adaptacions de Dràcula ja no es poden comptar, ja que són nombroses. Tot i això, algunes d'aquestes adaptacions no ens aporta la mateixa lectura. El personatge de Dràcula representa un catalitzador: en ell cristallitzen representacions molt diverses segons la personalitat dels autors que l'evoquen.
L'estructura de la novel·la Dracula de Stoker és peculiar: la majoria dels personatges escriuen un diari i és el resultat final el muntatge d'aquests diferents testimonis. En aquests testimonis, el vampir es presenta, la majoria de vegades, com un monstre sense cor, una representació del mal absolut. Però no sempre és així. Així que Mina Harker sent llàstima per ell. Pel que fa a Abraham Van Helsing, està fascinat, tant per la figura històrica que era Dracula com pel mateix vampir; es meravella per l'enginy que demostra el príncep de la foscor per preparar-se per al seu viatge a Londres.
En les altres adaptacions, el vampir apareix amb diferents trets de caràcter. A Nosferatu, Phantom der Nacht, un remake de Werner Herzog de la pel·lícula de Murneau, és un pres del temps que no el deixa en pau: confessa a Jonathan el seu dolor per no poder morir. Dràcula és un personatge cruel a les pel·lícules de la Hammer, però també té un cert sentit de la justícia: a Horror of Dracula, si decideix convertir en vampir a la núvia de Jonathan, és, diu Van Helsing, perquè aquest últim va matar la dona-vampir que vivia amb ell; de la mateixa manera, a La missa per a Dràcula, el vampir es proposa matar els homes que van assassinar aquell que li va permetre aixecar-se de les seves cendres.
Poders Es pot transformar en llop, ratpenat, gos, boira i partícules de llum en un raig de lluna, però també un home atractiu (com a Dracula de Francis Ford Coppola i Dracula 2000 de Wes Craven). És capaç d'hipnotitzar les preses que es troben al seu poder. També és capaç de surar a l'aire i de controlar els elements (tempesta, boira, tro) però en un espai limitat. Pot veure-hi a la foscor, fer pujar el vent; és immortal i la sang de les seves víctimes el fa més jove. Té una força sobrehumana i uns sentits sobre-desenvolupats.
Les facultats prestades a Dràcula varien segons les versions. Així, a la novel·la de Stoker, el recompte de vampirs pot fer-se alt o encongir-se, fent que certs animals com llops, guineus, rates, mussols, ratpenats o arnes l'obeeixin, penetrar a la ment de éssers la sang dels quals bevia. Té força hercúlia, pot aferrar-se a la paret com un llangardaix i és capaç d'assumir una forma etèrea fent que sigui immune a qualsevol atac; entre altres coses, coneix necromània, telepatia, hipnosi. Pel que fa a la sang que beu, la fa rejovenir i fer-se més fort, però el fet de no beure-la no posa en dubte la seva immortalitat.
A les pel·lícules, s'explota sobretot les seves habilitats transformadores en ratapinyades i la seva immortalitat.
La novel·la també detalla un gran nombre de discapacitats; així, Dràcula no pot entrar a casa d'algú sense haver estat convidat prèviament, només pot dormir en terres consagrades, no pot creuar aigua corrent, no pot creuar aigua viva a la marea alta, no pot beneficiar-se dels seus poders durant el dia. El seu cos no projecta cap ombra, la seva imatge no es reflecteix en cap mirall. Només pot moure’s al voltant de la mitjanit o a la nit i només es pot allotjar a la terra on va ser enterrat durant la seva vida, a la tomba d'un ésser que havia convertir en vampir o a la de una ànima maleïda: per exemple, per un suïcidi. L'all, un crucifix, un hòstia o aigua beneïda el repel·leixen; una branca de rosa salvatge, col·locada al taüt, li impedeix sortir.
A més, hi ha diverses maneres de destruir-lo. La novel·la de Stoker n'assenyala algunes: perforar-li el cor amb una estaca, decapitar-lo o disparar una bala santa a la seva tomba. A Nosferatu, Murnau indica només una forma: una dona pura ha de contenir el vampir tota la nit i fer-lo oblidar el cant del gall. Va ser aquesta indicació la que va portar a altres realitzadors, a part de Coppola, a explotar la idea que la llum del dia també era perjudicial per als vampirs.
Família