La història de la civilització islàmicaSamuel Huntington defineix les diverses grans civilitzacions: occidental, islàmica, xinesa, japonesa, hindú, ortodoxa, budista, africana i llatinoamericana. o del món islàmic explica la influència de l'islam en la creació i expansió d'un moviment no sols religiós, sinó també polític i social. Abasta des de la mitologia àrab preislàmica fins a l'actualitat.
Temps preislàmic Abans de l'arribada del profeta Muhàmmad, a la península Aràbiga hi existien, junt amb el cristianisme i el judaisme, diverses creences politeistes i idòlatres que es reunien al voltant de la Kaba. Tanmateix, també hi havia una antiga tradició monoteista, o almenys la creença en una divinitat suprema. Els àrabs s'organitzaven de forma tribal, i s'hi podien distingir tres nuclis diferenciats:
El nord peninsular, que mantenia relacions estretes amb el Mediterrani. Als segles V-VI apareixen a les fronteres del desert els estats dels làkhmides i dels gassànides per protegir l'Imperi Romà d'Orient i l'Imperi Sassànida. Al centre peninsular hi havia el desert, poblat per tribus nòmades i petites poblacions en oasis per on passaven les caravanes, com ara la Meca, Medina o Taïf. I al sud-oest hi havia el Iemen, molt fèrtil. Era un país agrícola que dominava la canalització de les aigües, però la destrucció del dic de Marib al va provocar la dessecació i emigracions massives al nord.
Muhàmmad i l'islam
miniatura|Expansió de l'islam (630-641) Dins d'aquest context, apareix Muhàmmad, que desenvolupa el monoteisme dels cristians i els jueus i l'adapta als costums i lleis tribals. La seva utilització del terme Al·là per a referir-se a Déu és la mateixa que ja feien servir les tres creences predominants fins aleshores: en el cas dels idòlatres, era el nom que donaven a la deïtat superior, creadora de totes les coses que existien.
Amb anterioritat al 610 no se sap gaire cosa de Muhàmmad. Va néixer vers el 570 i era un comerciant d'èxit gràcies al capital de la seva primera esposa, Khadija bint Khuwàylid. Va rebre ensenyances religioses d'un rabí o d'un sacerdot cristià, i estigué en contacte amb la secta cristiana dels essenis. L'any 610 va tenir una revelació i començà a difondre la seva doctrina.
La seva lluita contra la idolatria i el politeisme, així com el seu suport cap a les classes més desafavorides, fan que es guanyi l'hostilitat dels mercaders o quraixites de la Meca, d'on ha de fugir el 15 de juliol de 622 cap a Medina. Aquesta fugida, coneguda com «l'hègira», marcarà l'inici del calendari musulmà.
A Medina les seves doctrines tenen un fort suport popular, incloent-hi el del poeta Al-Abbàs ibn Mirdàs. Creà el concepte d'umma, o comunitat de creients, que dona un cos unitari i d'igualtat a tots els musulmans independentment del seu origen. Això tindrà una importància capital de cara a la unificació política de la península i la posterior expansió.
En aquesta ciutat estudia la Bíblia i rep una forta influència jueva, la qual cosa es reflecteix en l'establiment de Jerusalem com a ciutat santa i en la creença que Abraham és el pare dels àrabs, a través d'Ismael. Els habitants de Medina reconeixen Muhàmmad com a profeta i legislador, i li donen el poder; d'aquesta manera obté alhora l'autoritat espiritual i temporal. Això engendra l'oposició dels jueus, que s'alien ara amb els quraixites i fan esclatar una revolta. Muhàmmad, però, en surt victoriós i a continuació organitza un exèrcit amb el qual arriba a conquerir la Meca el 630. Arran d'això expulsa els jueus d'Aràbia.
Una vegada conquerida la Meca i sotmesa al domini de l'Islam, aconsegueix ampliar la seva base militar, cosa que permet unificar políticament els àrabs. Les tribus s'hi sotmetran en massa, excepte els beduïns, que són politeistes i seran reprimits durament. Aquesta unificació marca l'inici de l'expansionisme aràbic, fonamentat en un important excés demogràfic i la promesa d'aconseguir una recompensa material. S'ataca l'Imperi Sassànida i el romà d'Orient.
Finalment, el 8 de juny de 632, Muhàmmad mor per causes naturals a Medina, mentre part del seu exèrcit conqueria Jerusalem.
Primers califes
L'època dels quatre primers successors del Profeta, en què no se seguia una línia successòria predefinida, és coneguda pels sunnites com l'època dels «califes ben guiats» (califat dels raixidun). Es caracteritza per una ràpida expansió de signe anàrquic, i pels primers intents de centralització.
Abu-Bakr as-Siddiq (632–634)
A la seva mort, Muhàmmad no va indicar qui havia de ser el seu successor. Mentre la majoria del poble plorava la seva pèrdua, es va organitzar un cop d'estat per garantir l'estabilitat del regne que havia fundat. Abu-Bakr, que havia estat nomenat director de la pregària dels divendres pel mateix Muhàmmad, assumeix tots els títols damir al-muminín, o «Príncep dels Creients» i de califa, o «Successor del Profeta», i es posa així al front de l'umma: estableix el primer califat que serà conegut més tard com a califat dels raixidun.
Aquest cop d'estat marca l'inici de la divisió de l'Islam entre el sunnisme i el futur xiisme, ja que aquests darrers eren partidaris d'Alí ibn Abi-Tàlib i consideraran els descendents del Profeta com els únics hereus legítims. Alí mateix era gendre de Muhàmmad.
Durant el regnat d'Abu-Bakr es realitzen diverses ofensives sobre Síria, l'Iraq i Egipte, però la gran majoria dels esforços militars es dediquen a l'erradicació de la dissidència interna i la submissió d'algunes tribus àrabs independitzades (guerres de la Ridda). Finalment, mor el 23 d'agost de 634, havent nomenat successor Úmar ibn al-Khattab.
Úmar ibn al-Khattab (634–644)
Com Abu-Bakr, Úmar era parent del Profeta: el seu sogre. Sota el seu regnat de 10 anys, els dominis de l'Islam adquireixen el rang d'imperi: Egipte, Palestina, Síria, Mesopotàmia i Pèrsia hi són incorporats. Durant el seu regnat s'estableix l'hègira com la data d'inici del calendari musulmà que imposarà en els seus dominis.
La política seguida cap als territoris conquerits era la de mantenir el sistema propi de cadascú, fent-hi només petites adaptacions. Per aquest motiu, es mantingueren les antigues estructures sassànides a Pèrsia, cosa que suposa una font inesgotable de problemes per als següents califes.
Preocupat pel risc de desintegració a causa de l'excessiva autonomia dels governadors locals i els oficials àrabs, Úmar mor assassinat per un esclau el novembre de 644 sense haver designat cap successor, però sí un comitè de sis que l'hauria d'escollir.
Uthman ibn Affan (644–656)
El califa Uthman ibn Affan, marit de dues de les filles del Profeta, en fou l'elegit com a legítim successor. Va orientar les seves preferències de l'aristocràcia medinesa a la mequinesa, col·locant familiars seus al capdavant de les províncies de l'imperi, en un intent de centralització. Això li va suposar fortes crítiques, fins i tot en l'àmbit religiós, per la qual cosa es va veure forçat a crear escoles alcoràniques per establir una ortodòxia. Igualment, durant el seu govern fou fixat el text definitiu de l'Alcorà.
Va iniciar atacs contra Xipre i Sicília, donant preferència al front occidental, tot i que per l'est es va completar la conquesta de l'Imperi Sassànida, arribant fins al gran Khorasan. Pel nord, es van ampliar els dominis al voltant de la mar Càspia.
Però les rivalitats entre diferents sectors islàmics, sobretot pel que fa als afers del botí i de la terra, varen ocasionar que, el 17 de juny de 656, un grup de soldats destinats a l'Egipte entrés a casa seva, a Medina, per donar-li mort.
Alí ibn Abi-Tàlib (656–661)
Tot i que Alí ibn Abi-Tàlib havia disputat el títol de califa als seus antecessors des del principi, les circumstàncies de mort violenta d'Úmar i Uthman el varen fer retractar-se. De fet, ja al comitè dels sis va ser proposat com a califa en primera instància, però refusà aquest títol, ja que com a condició es posava no alterar el sistema tribal àrab. Aquesta condició fou acceptada per Uthman, tot i que la va violar a partir del sisè any de govern.
A les noves circumstàncies, sense cap candidat alternatiu seriós, no quedava altre remei que ampliar els poders atorgats al califa per tal de persuadir a Alí. Tot i així, s'escampà el rumor que era l'instigador de l'assassinat d'Uthman, i aviat sorgiren nombrosos complots per venjar-lo.
En un clima de guerra civil trobà suport entre els sectors àrabs que s'havien sentit deixats de banda pels predecessors, principalment de l'Iraq, ja que propugnava una política igualitarista: tots els musulmans tenien els mateixos drets amb independència del seu origen, antiguitat de conversió i antiguitat de participació en les conquestes. Però els partidaris d'Uthman, governadors de les principals províncies, el rebutjaven.
Alí era el califa dels partidaris del canvi, ja que des d'un principi es mostrà ferm en les necessitats d'ampliar el poder d'un califa, especialment en l'aspecte religiós, ja que hauria de poder reinterpretar l'obra de Muhàmmad en funció de les circumstàncies històriques. Encara ara, aquest és un tret característic del xiisme.
Al voltant seu es forma una àmplia coalició pel canvi que li permet obtenir una victòria militar contra els conspiradors Talha ibn Ubayd-Al·lah at-Taymí i Alí ibn Abi-Tàlib en la batalla del Camell. Amb aquesta, afirma el seu poder com a califa, cosa que suposa l'obediència d'Egipte. Però, a Síria, els familiars d'Uthman liderats per Muàwiya ibn Abi-Sufyan, parent d'Uthman, es resisteixen, encara que no nomenessin al seu propi Amir al-muminín. El motiu de la seva resistència eren una sèrie de privilegis obtinguts amb Umar i Uthman.
Després d'una llarga i fallida negociació, els dos exèrcits xoquen l'any 657 en la batalla de Siffín. Aquesta batalla s'allarga durant tres mesos, pràcticament sense morts, ja que bàsicament es continuen les negociacions. Quan finalment els siris es varen decidir a lluitar, els iraquians posaren pàgines de l'Alcorà a les seves llances, com a símbol d'una voluntat de treva. Es decidí la solució de l'arbitratge.
És a partir d'aquest moment que comença a desfer-se la coalició d'Alí, ja que en l'arbitratge no es representaren tots els interessos, i les seves aspiracions d'autoritat perderen consistència. Finalment, morí assassinat a Kufa, l'any 661.
Dinastia omeia (661–750)
La victòria de Muàwiya, del clan dels omeies, suposa la seva proclamació com a califa i la fundació de la dinastia omeia, ja que fa el califat hereditari. La seva proclamació suposa la total pèrdua de poder per part de les elits de Medina i la Meca, ja que la capital de l'imperi passa a Damasc. L'exèrcit de Síria passa a ser el responsable del control de l'imperi.
Es trenca la línia dels califes raixidun i l'estricta observació de l'Alcorà, per la qual cosa els omeies són rebutjats com a califes legítims pel sunnisme. El xiisme, òbviament, només reconeix Alí ibn Abi-Tàlib. La fidelitat religiosa és substituïda per l'obediència monàrquica (mulk).
Ascens Amb l'ajut de les tropes síries, l'ara anomenat Muàwiya I eliminà l'anarquia inherent als sistemes d'organització tribal, i posà les bases d'un autèntic estat musulmà. Per aconseguir això, s'hagué d'enfrontar a nombroses revoltes, continuació de la guerra civil iniciada en temps d'Alí. Va dividir l'imperi en províncies amb governadors i va establir una cancelleria central i un servei postal.
Una vegada superada, es reprengué l'expansió de l'imperi, i arribà a assetjar Constantinoble l'any 668. Es conquereixen l'illa de Rodes (672) i Creta (674), al mateix temps que es crea una base naval a la mar de Màrmara, des d'on, entre 674 i 680, any en què va morir Muàwiya, es llançaren atacs anuals contra la capital de l'Imperi Romà d'Orient.