Diyar Múdar () fou una regió musulmana de Mesopotàmia a la zona coneguda per Al-Jazira (formada per Diyar Bakr, Diyar Múdar i Diyar Rabia) concretada en les terres regades per l'Eufrates, el Balikh i el curs inferior del Khabur; la regió va entre Samòsata (Sumaysat) al nord, fins a Anah al sud. La ciutat principal i capital fou al-Rakka a la vora de l'Eufrates, i altres ciutats destacades foren Al-Rahba, Haran, Edessa (Urfa), al-Karkisiya i Sarudj.
Formà part de la província d'al-Jazira fins que en fou separada sota els hamdànides quedant integrada a l'emirat d'Alep, retornant més tard a Mossul fent part de la Djazira (Edessa però fou ocupada pels romans d'Orient el 1032).
Dominada pels buwàyhides, s'hi va establir la dinastia dels Numayrites o Banu Numayr amb centre a Haran. La part nord de la regió amb Edessa va quedar força temps sota govern cristià i sotmesa a la colonització armènia. La presència dels turcmans (entre els quals els seljúcides) es va iniciar el 1065, i incrementar després del 1071.
El 1078 Haran i Sarudj van passar a mans de l'emir dels Banu Uqayl de Mossul, Muslim ibn Kuraysh, vassall seljúcida. Al mateix temps Edessa va passar a mans de l'armeni Filàret, que dominava diverses terres de les muntanyes del Taure oriental, fins que finalment tot el Diyar Mudar amb Mossul i Edessa, van caure en mans de Malik Shah el 1086. A la seva mort el 1092 els armenis es van fer independents a Edessa i van ocupar diversos territoris a l'entorn al sud de les muntanyes del Taure i el curs mitjà de l'Eufrates. Haran es va erigir també en un senyoria independent, aquí d'un cap turcman (inici del ), disputat per ortúcides i zengites.
El 1158 Imad al-Din Zengi II va concedir el territori d'Haran (i part del Diyar Mudar) a Ali Küčük d'Irbil, per tenir assegurat el reclutament de turcmans i kurds, i es va formar la dinastia dels Begtegínides que va durar bona part del . El zengita Nur al-Din Mahmud va suprimir el 1163 la senyoria dels Banu Uqayl que subsistia a Kalat Djabar.
Mort Nur al-Din, el Diyar Mudar va quedar en mans de l'aiubita Saladí que el va concedir al seu nebot al-Muzaffar I Taki al-Din Umar (1178-1191) i després al seu propi germà al-Adil I Abu Bakr ibn Ayyub (1191-1218). Quant aquest va unificar als aiubites, el 1201 va concedir la regió com a feu al seu fill Al-Ashraf ibn al-Adil que el 1229 la va bescanviar per Damasc amb el seu germà al-Kamil ibn al-Adil d'Egipte (1218-1238); aquest la va concedir al seu fill al-Salih Ayyub ibn al-Kamil (1238) el qual, amenaçat per altres aiubites, la va entregar als trucmans del xa de Coràsmia que havien estat expulsats de l'Àsia Menor cap a Akhlat, i va aconseguir el poder a Egipte; però la derrota dels turcmans del xa de Coràsmia no la va poder aprofitar, i la caiguda de la dinastia aiubita d'Egipte es va produir de fet el 1250, el que va deixar la regió en mans d'al-Nasir Yusuf ibn al-Aziz (1236-1260), príncep aiúbida d'Alep. Va restar a les seves mans fins al 1260 quan Alep i el Diyar Mudar foren conquerits pels mongols.
El seu domini fou breu i llavors va passar als mamelucs egipcis i fou terra de frontera primer amb els mongols de Pèrsia i al amb els emirats turcmans formats una mica més al nord. En totes aquestes lluites Haran va quedar destruïda i Edessa va sorgir com a capital regional. La població havia esdevingut de majoria turcmana (sobretot de la tribu döger). A final del fou assolada per Tamerlà. Al va caure en mans dels Ak Koyunlu del Diyar Bakr, per retornar després als mamelucs i finalment (1516) als otomans amb els quals va formar el wilayat d'Urfa. El nom de Diyar Mudar va desaparèixer.
Bibliografia M. Canard, Histoire de la dynastia des Hamdánides R. Grousset, Histoire des Croisades et du royaume franc de Jerusalem
Categoria:Mesopotàmia