Tebes (, Thíva; , Thḗbai; en català medieval, Estives) és una ciutat de Grècia de la regió de Beòcia situada a 48 km al nord-oest d'Atenes, al nord de la serralada del Citeró, que separa Beòcia de l'Àtica. Té 24.400 habitants (2001), anomenats tebans.
Tebes és una de les ciutats més antigues d'Europa poblades ininterrompudament, atès que ja acollí una població micènica de gran importància durant l'Edat de Bronze. En temps antics fou la ciutat més gran de la regió de Beòcia, territori que era dividit en dues parts pel riu Onquest. La ciutat gaudí de gran prosperitat el , i particularment després de la batalla de Leuctra el , quan assolí l'hegemonia per damunt de totes les polis gregues. No obstant això, després de la batalla de Queronea (338 aC) fou sotmesa al Regne de Macedònia i no recobrà més la independència. La decadència durà molts de segles, i la ciutat no es recobrà fins a l'alta edat mitjana, gràcies a la indústria de seda i a les tintories de porpra. Fou ocupada pels catalans el , i el 1460 pels turcs. Aquest darrer període, que s'allargà més de 350 anys, comportà una nova decadència, que la convertí en poc més que un poblet, i no es recuperà fins a la Independència de Grècia. La ciutat moderna se situa al lloc de l'antiga ciutadella de Cadmea, i va ser reconstruïda després del terratrèmol del 1893.
Història El mite La tradició diu que Tebes fou fundada per Cadme, fill d'Agènor, rei de Fenícia, cap d'una colònia fenícia que va fundar la ciutat amb el nom de Cadmea, nom que més tard es va restringir a la ciutadella. De la mateixa manera, la plana del sud de Beòcia era coneguda com a la Terra Cadmea. L'Odissea considera Amfíon i Zetos els fundadors de les murades de la ciutat. Dels guerrers sorgits de les dents del drac es deia que només n'havien sobreviscut cinc, que eren els avantpassats de les cinc famílies més nobles, els esparts.
La tradició diu que Cadme va tenir un fill, Polidor, i quatre filles (Ino, Sèmele, Autònoe, i Àgave). La primera fou muller d'Atamant i mare de Melicertes; la segona fou amant de Zeus i mare del déu Dionís; Autònoe fou mare d'Acteó, i Àgave, mare de Penteu. Fou Penteu qui va succeir el seu avi, ja vell, com a rei de Tebes, però el seu regne fou efímer, i Polidor va accedir al tron. El va succeir el seu fill Làbdac que, en morir, va deixar un infant de nom Laios i el tron fou usurpat per Licos, germà de Nicteu. A la mort de Nicteu, Licos i la seva muller Dirce van perseguir la seva neboda Antíope, els fills de la qual, el bessons Amfíon i Zetos, es van revenjar i van assolir el tron de Cadmea, que van fortificar, i van unir la ciutat baixa amb la ciutadella per formar la ciutat de Tebes. Els va succeir com a rei el ja esmentat Laios, pare d'Èdip. Èdip va sortir de Tebes després que va descobrir que havia mort el seu pare Laios i s'havia casat amb la seva pròpia mare, Jocasta. Els seus dos fills, Etèocles i Polinices, es van disputar el tron, i durant la guerra civil, Argos va assetjar Tebes dues vegades; aquests fets eren objecte dels poemes de la Tebaida i els Epígons, que eren molt ben considerats a l'antiguitat però no s'han conservat. Polinices fou derrotat, i va fugir a Argos, on va obtenir l'ajut d'Adrast, rei d'Argos, per recobrar el poder.
Polinices, Adrast i cinc herois més (Amfiarau, Capaneu, Hipomedont, Partenopeu i Tideu) van formar una aliança coneguda com «els Set Cabdills contra Tebes», i van atacar Tebes, cadascun per una de les set portes de la ciutat. Etèocles i Polinices es van enfrontar a una de les portes, Amfídic va vèncer Partenopeu i els argius foren derrotats i els seus caps van morir, menys Adrast, que va escapar a cavall. Catorze anys després, els fills dels set caps van organitzar una altra expedició contra Tebes per revenjar els pares (la Guerra dels Epígons); l'expedició fou altra vegada dirigida per Adrast i la formaren: el seu fill Agesilau, Tersandre (fill de Polinices), Alcmeó i son germà Amfíloc (fills d'Amfiarau), Diomedes (fill de Tideu), Estènel (fill de Capaneu) i Pròmac (fill de Partenopeu). Aquesta vegada els epígons van guanyar en una batalla al riu Glisant, i es van presentar a les muralles de Tebes. Els tebans, aconsellats per Tirèsies, es van retirar a territori il·liri dirigits per Laodamant, fill d'Etèocles. Els epígons van col·locar al tron Tersandre, fill de Polinices. La primera expedició dels Set hauria passat 20 anys abans de l'expedició a Troia i 30 anys abans de la conquesta d'aquesta ciutat, segons la cronologia interna dels mites.
Els tebans no van participar en la guerra de Troia, si bé els escriptors grecs tardans van incloure Tersandre entre els membres de l'expedició i el fan morir a Mísia a mans de Tèlef. Després d'aquesta mort, els tebans van nomenar rei Penèleos, perquè el fill de Tersandre, Tisamen, era un infant. Penèleos és esmentat en la Ilíada com a líder beoci, però no es diu que fos líder de Tebes. Seixanta anys després de la guerra de Troia, el mite diu que els cadmeus, els habitants de Tebes, en foren expulsats pels beocis, una tribu dels etolis que hauria emigrat de Tessàlia. Una altra tradició diu, en canvi, que els tracis i pelàsgics van ocupar Tebes durant la guerra de Troia i els seus habitants foren enviats a l'exili a Tessàlia, exili del qual van tornar anys més tard. Fos com fos, el cas és que el grec de Beòcia era de tipus eòlic, i per força provenia de Tessàlia, de manera que una migració de grecs provinents de Tessàlia abans o just al començament de l'edat del ferro és forçosa.
Guerres gregues i amb els perses Tebes apareix en la història sota una forma de govern oligàrquic, quan era cap d'una confederació d'entre deu i catorze ciutats de Beòcia. Els habitants de Platea, descontents amb l'hegemonia de Tebes, es van retirar de la Confederació beòcia i es van aliar a Atenes. Els tebans foren derrotats i van haver de cedir a Platea el territori al sud del riu Asop, que va servir-ne de frontera (vers 519 aC o 510 aC). El 479 aC, els tebans i els seus aliats van combatre amb els perses a Platea i foren derrotats; l'octubre d'aquell any, els atenencs i altres grecs van assetjar Tebes i la van ocupar al cap de 20 dies; el cap oligarca de Tebes, Atagí, es va escapar amb els perses, i els líders oligàrquics favorables a Pèrsia que hi van restar, encapçalats per Timagènides, foren executats. L'hegemonia sobre les ciutats de Beòcia es perdé, i només fou restablerta amb l'ajut d'Esparta. El 457 aC, Esparta va enviar un exèrcit a Beòcia per assegurar-se'n el control, i els espartans van acampar prop de Tanagra; els atenencs van enviar-hi un exèrcit que fou derrotat a la vall de l'Asop (Batalla de Tanagra, novembre del 457 aC), però el febrer del 456 aC, havent-se'n retirat els espartans, els atenencs van tornar sota la direcció de Mironides i van guanyar la batalla d'Enofita (febrer del 456 aC) forçant la dissolució de la Confederació beòcia, les ciutats de la qual van rebre governs democràtics i ingressaren en la Lliga Àtica, obligant els líders oligàrquics a exiliar-se. El govern democràtic de Tebes va durar deu anys. El 447 aC, els oligarques van prendre el poder a Orcomen, Queronea i altres ciutats. Els atenencs van enviar un exèrcit dirigit pel general Tolmides, que va reconquerir Queronea on establí una guarnició, però fou atacat pels tebans, fou derrotat i mort i els atenencs expulsats, deixant-hi milers de presoners. Per recuperar els presoners, Atenes va haver de reconèixer la independència de Tebes i la seva hegemonia sobre les ciutats de Beòcia, i els governs democràtics foren deposats i substituïts per governs oligàrquics. Només Platea va restar sota influència d'Atenes.
La segona Guerra del Peloponès es va iniciar quan els tebans, el 431 aC, van atacar Platea. Els magistrats o generals dirigents de la confederació eren els beotarques, que se sap que eren en nombre d'onze al temps de la batalla de Delion (es creu que dos representants de Tebes i un per cada altre membre de la confederació). A Delion, els beocis van rebutjar l'atac atenenc (424 aC). Tebes i la Confederació beòcia (en realitat un instrument de Tebes) s'absentaren de la Pau de Nícies (421 aC) i el 420 aC es van aliar amb Esparta. El 413 aC, els atenencs van atacar Tanagra a Beòcia i van ocupar la ciutat de Micaleso. El 405 aC, després de la Batalla d'Egospòtamos, juntament amb els corintis, van urgir Esparta a eliminar Atenes i vendre tots els seus habitants com a esclaus, però Esparta va preferir instal·lar un govern aliat a Atenes i els exiliats atenencs, encapçalats per Trasíbul, van trobar auxili a Tebes i altres ciutats de Beòcia, sobretot per part del tebà Ismènies.
Quan, el 397 aC, el rei espartà Agesilau es va dirigir a Àsia per lluitar contra els perses, els tebans van refusar d'ajudar-lo i van interrompre el rei enmig d'un sacrifici religiós (a imitació d'Agamèmnon). El sàtrapa persa Titraustes va enviar un delegat a Grècia (el rodi Timòcrates) que va repartir molts diners als dirigents de les ciutats, perquè fessin la guerra a Esparta, però abans de formar-se una coalició, la guerra entre Tebes i Esparta va esclatar (inicialment, Guerra Beòcia). En la disputa fronterera entre els locris opuntis i el focis, Tebes es va posar al costat dels primers (i va envair Fòcida) i Esparta dels segons (en revenja per l'ofensa a Agesilau). Lisandre, el cap espartà, va envair Beòcia, però fou derrotat pels tebans a Haliartos (tardor del 395 aC). Pausànias, el rei agíada d'Esparta, es va retirar i fou desterrat (el va substituir Agesípolis I) i el rei proclida Agesilau va tornar a Esparta (394 aC). Corint, Atenes i Argos es van aliar amb Tebes (més tard, a la guerra se li va dir Guerra de Corint perquè els combats van passar al seu territori). Els corintis foren derrotats pels espartans al rierol de Nemea, al sud de la ciutat (juliol del 394 aC), però els espartans foren derrotats pels perses en la batalla naval de Cnidos (agost del 394 aC) i dotzenes de ciutats es van separar de la seva aliança, però Agesilau va salvar la situació amb una victòria sobre els tebans a Queronea (agost del 393 aC), en què només Orcomen, que era aliada d'Esparta i formava l'ala esquerra, fou derrotada, mentre el centre i la dreta espartana van arramblar els tebans, que es van reagrupar al puig Helicó i van poder impedir l'avanç espartà, però a costa de moltes baixes.